Internacional

El «No a la guerra!» torna a ocupar el discurs polític dinou anys després de la guerra d'Iraq però, de quin «no a la guerra» estem parlant? Cal desenvolupar un anàlisi concret de les tasques que ens correspon dur a terme al nostre context.

Cal corregir nombrosos articles que han afirmat que la promesa feta pels Estats Units a Gorbatxov el 1991, segons la qual l'OTAN «no es mouria ni un centímetre a l'Est», feta a canvi de la reunificació alemanya i la retirada de les tropes de l'Exèrcit Roig d'Europa de l'Est, era un «mite» forjat pel Kremlin per a neutralitzar o envair Ucraïna.

Com pot un grup de hooligans neo-nazis arribar a formar part de l’exèrcit d’un país suposadament democràtic, crear el seu propi partit polític des de l’àmbit militar, rebre finançament i entrenament per part de l’OTAN i els Estats Units i influenciar l’extrema dreta d’arreu del món? Aquesta és la història del Batalló Azov.

L'esquerra espanyola ha estat gairebé fagocitada per la coalició de govern. La crisi d'Ucraïna és una oportunitat per recuperar una posició anti-imperialista pròpia.

Tot i que el clima d’hostilitat entre Rússia i la majoria de països occidentals és generalitzat, la temptació de recuperar les narratives nostàlgiques de la Guerra Freda és una drecera fàcil per analitzar el conflicte, però que ens faria perdre de vista la divergència d’interessos que estan emergint arreu d’Europa, i que marcaran el futur del continent.

Abandonada la seva presència en diversos continents de l'època soviètica, la projecció internacional de Moscou va ser molt limitada durant molt de temps. L'adveniment de Vladimir Putin l'any 2000, però, va capgirar la tendència i Àfrica ha tornat amb força al centre dels interessos russos.

El Kazakhstan està en flames per protestes impulsades a causa dels acomiadaments massius i el cost de la vida cada cop més intolerable. Però en un país on gairebé tota l'oposició ha estat silenciada durant anys, el moviment ha d'evitar ser capturat per forces oligàrquiques rivals.