La crisi de l’euro ha suscitat diferents reaccions: la de les elits i l’statu quo, la de qui pensa que cal una reforma a fons de la Unió Europea i la de qui no creu que hi hagi marge per la reforma i pensa que una altra Unió Europea no és possible.

La crisi global inciada el 2007 va tenir una especial afectació a l’eurozona, degut a la pròpia arquitectura de l’euro, que afavoria els interessos de la burgesia alemanya en detriment de les economies dels països perifèrics. Aquest fet va acabar provocant que la crisi colpegés amb més força les economies dels dels països perifèrics i que Alemanya veiés reforçada la seva hegemonia

El disseny de l’euro respon als interessos i necessitats de la burgesia alemanya, en detriment del funcionament de les economies capitalistes perifèriques europees i de les treballadores alemanyes. Això ha portat a fortes mesures d’austeritat i a polítiques de contenció salarial. L’alternativa a aquesta Europa i a la proposada pels interessos financers anglosaxons, només pot passar per traçar una estratègia transnacional de lluita de classes.

El 1999 va iniciar-se la implantació de l’euro, primer com a moneda financera, amb el BCE com la seva institució fonamental. 20 anys de moneda única que han permès a Alemanya assolir l’hegemonia econòmica i en què han predominat les polítiques neoliberals.