Després del col·lapse
Després del col·lapse del govern de Siriza i del Brexit, s'intensifiquen les discussions sobre l'estratègia de l'esquerra per a la Unió Europea, l'estimem o la deixem?
Menu
articles publicats per monogràfics
20 anys de l'euro
Una altra Europa és possible, però no una altra Unió Europea
L’esquerra radical europea ha estat profundament dividida sobre la qüestió de la integració europea. Però deixant de banda tot wishful thinking, les estructures de la Unió Europea no poden utilitzar-se per a la consecució d’objectius socialistes. Abans o després qualsevol govern d’esquerres haurà de confrontar-la i desafiar les seves limitacions econòmiques.
Una alternativa d’esquerres a l’euro
La crisi de l’euro ha suscitat diferents reaccions: la de les elits i l’statu quo, la de qui pensa que cal una reforma a fons de la Unió Europea i la de qui no creu que hi hagi marge per la reforma i pensa que una altra Unió Europea no és possible.
La crisi de l’euro i de la UEM
La crisi global inciada el 2007 va tenir una especial afectació a l’eurozona, degut a la pròpia arquitectura de l’euro, que afavoria els interessos de la burgesia alemanya en detriment de les economies dels països perifèrics. Aquest fet va acabar provocant que la crisi colpegés amb més força les economies dels dels països perifèrics i que Alemanya veiés reforçada la seva hegemonia
20 anys de buldòzer de l’estat social
El disseny de l’euro respon als interessos i necessitats de la burgesia alemanya, en detriment del funcionament de les economies capitalistes perifèriques europees i de les treballadores alemanyes. Això ha portat a fortes mesures d’austeritat i a polítiques de contenció salarial. L’alternativa a aquesta Europa i a la proposada pels interessos financers anglosaxons, només pot passar per traçar una estratègia transnacional de lluita de classes.
L’euro: neoliberalisme i hegemonia alemanya
El 1999 va iniciar-se la implantació de l’euro, primer com a moneda financera, amb el BCE com la seva institució fonamental. 20 anys de moneda única que han permès a Alemanya assolir l’hegemonia econòmica i en què han predominat les polítiques neoliberals.
