Més d’una vegada algú m’ha preguntat si és possible que la Xina s’estigui convertint en una alternativa real al model capitalista representat pels Estats Units, sense imperialisme, sense domini de l’economia sobre la política, sense la desaparició de la tradició i l’espiritualitat. És una pregunta que espera una resposta esperançadora sobre l’existència d’un “afora” de la modernitat en decadència que vivim als països occidentals. La pregunta és motivada pel mateix orientalisme que cercava en la Revolució Cultural (1966-1976) una alternativa al model socialista burocràtic de la Unió Soviètica. L’orientalisme actualitzat que imagina la Xina de Xi Jinping com un nou “afora” és fruit d’una desconeixença, unes il·lusions ideològiques i un idealisme epistemològic que Miquel Vila desafia amb el seu llibre La fi de l’alternativa xinesa (Tigre de Paper, 2024).   

Vila hi desplega una visió pròpia sobre la Xina i el seu encaix en el món basada en una anàlisi materialista però a la vegada no determinista i no economicista. El seu materialisme metodològic l’allunya de la idea essencialista d’alteritat com a punt de partida de l’anàlisi de la realitat xinesa moderna. Alhora, però, no cau en els paràmetres reduccionistes del determinisme històric, sinó que atorga un paper central a elements com el lideratge, els trets personals, les decisions contingents i l’atzar. Així mateix, a diferència de molts analistes que conceben l’economia com a base per entendre els fets polítics i geopolítics, Vila demostra que al llarg de la història sovint la política i la geopolítica han estat els desencadenants de grans transformacions econòmiques.  

La modernitat tardana d’una civilització mil·lernària

El llibre explica ja al començament que quan Marco Polo o Matteo Ricci van arribar a la Xina al segle XVI partien de cosmovisions totalment diferenciades a les xineses, però que qui visita avui el país asiàtic es troba una realitat que no està regida per lògiques essencialment alienes a les nostres. El món ha canviat radicalment i, com bé diu Vila, avui tots resem el mateix déu, tant hi fa que li diguem dòlar, euro o renminbi. En aquest sentit, la Xina d’avui no és una alternativa a la crisi de la modernitat tardana, sinó part integral d’aquesta mateixa modernitat en crisi.  

Per posar un exemple il·lustratiu del fetitxisme de l’alteritat que Vila posa en qüestió, sovint s’afirma que històricament els imperis xinesos no han operat en lògica expansionista, i s’utilitza aquesta premissa per defensar que la Xina d’avui és un model alternatiu a l’imperialisme d’Occident. Vila, en canvi, afirma que la Xina, com qualsevol altra potència, ha sigut una cultura conqueridora, amb el matís que tradicionalment ha mirat més cap a l’interior del continent que cap a ultramar. Això està relacionat amb el fet que l’expansionisme xinès, a diferència de l’europeu, ha sigut més geopolític que econòmic. És a dir, l’adquisició de territoris perifèrics per part de la Xina cercava el control de zones coixí que tenien com a objectiu garantir la seguretat de les zones centrals de l’imperi. Mentre a Europa el desenvolupament econòmic propulsat pel colonialisme estava incentivat per la necessitat de garantir la supervivència d’estats rodejats de competidors, la Xina imperial fins al segle XIX es trobava sense gaires competidors que poguessin subjugar-la. Això, no obstant, va canviar radicalment amb les Guerres de l’Opi (1839-1842 i 1856-1860), que per primera vegada van dur una nació industrial com la britànica a posar en perill l’hegemonia xinesa a la regió. 

Al llarg de molts segles la centralitat de la Xina no es va considerar una fita a assolir, sinó una realitat universal, ja que en comptes de competidors, a la regió hi havia estats que retien tribut als funcionaris xinesos. Quan les relacions entre estats es van fer realment universals al segle XIX, l’autoimatge de la Xina com a centre del món esdevingué insostenible. Això explica per què els veïns japonesos, que no tenien aquest sentit d’universalitat, es van poder adaptar millor a la “universalitat” portada per Occident. Així mateix, els japonesos, mancats de l’autopercepció d’importància geopolítica dels xinesos, van percebre amb més intensitat el perill del colonialisme occidental. 

Des que el Japó es va convertir en el primer model d’estat modern no occidental, i fins fa poc, els xinesos s’emmirallaven en el seu veí asiàtic a la recerca de la modernitat. És curiós que, com explica Vila, recentment alguns sectors de la societat xinesa hagin començat a fixar-se en el Japó justament pel contrari: per la seva suposada capacitat de conservar les pròpies tradicions. Al Japó, peces de roba tradicionals com el quimono encara són emprades quotidianament, mentre que a la Xina no existeix un consens entorn d’una indumentària equivalent. En part, això es deu al fet que, com va afirmar el politòleg Lucian Pye provocativament, “la Xina és una civilització que fingeix ser una nació”. És a dir, històricament diferents ètnies (mongols, manxús, han) han ocupat el centre de l’imperi xinès sense fer desaparèixer la Xina sinó adoptant els seus elements civilitzatoris fonamentals. D’aquesta manera, la Xina s’ha conservat bastant intacta com a entitat transhistòrica, però la seva identitat ha estat força fluida al llarg del temps. 

Al segle XXI ha sorgit un moviment que reivindica l’ús del hanfu, la vestimenta tradicional emprada en el passat per l’ètnia han, la majoritària a la Xina. Vila conclou que el moviment per recuperar el hanfu és un símptoma del fet que la Xina ha entrat en una modernitat madura, una fase d’introspecció després d’haver recollit els fruits d’una modernització accelerada. Aquesta introspecció, especialment amb Xi Jinping al poder, s’està traduint en un nacionalisme cada vegada més essencialista. El moviment per recuperar el hanfu, per exemple, va en contra de l’ús de vestimenta tradicional d’ètnies que no siguin la han, com ara la manxú imperant durant la dinastia Qing (1644-1912). Vila conclou que la qüestió del vestit tradicional o la recuperació de figures com Confuci no són signe de la preservació d’unes arrels tradicionals, sinó de la necessitat d’utilitzar la tradició per abordar unes problemàtiques del present molt semblants a les de l’Occident modern.    

Potser el símptoma més rellevant, per perillós, de l’augment de l’essencialisme nacionalista xinès és el conflicte amb Taiwan. Acostumem a tractar aquest conflicte com una qüestió purament geopolítica, però Vila explica que un altre element fonamental és la disjuntiva que planteja entre civilització i nació. L’existència d’un Taiwan autònom i amb una democràcia liberal suposadament incompatible amb el confucianisme que impera a la cultura xinesa segons les elits continentals, desmunta l’essencialisme d’aquestes premisses i remarca la idea que la Xina és més una civilització que una nació. És a dir, igual que hi ha moltes maneres de ser occidental, i que molts països considerats occidentals són autònoms els uns dels altres, hi ha maneres diferents de ser xinès fins al punt que poden existir nacions independents sota un mateix paraigua civilitzatori. Les elits de la Xina rebutgen frontalment aquesta idea perquè posa en perill tant la seva unitat nacional com la identitat entre ser xinès i ser governat per un estat autoritari.    

Reflexions sobre la història moderna de la Xina

El llibre de Vila conté una de les millors introduccions disponibles a la història moderna de la Xina, especialment per la seva capacitat d’il·luminar la informació amb pensament i el pensament amb informació, sovint trencant esquemes. 

Una de les preconcepcions històriques que trenca Vila és la que presenta una divisió total entre la Xina del Partit Nacionalista, o Kuomintang, i la del Partit Comunista. Vila explica que el Kuomintang va establir les bases del nacionalisme xinès que Mao i els seus successors comunistes posarien en pràctica, marcat per la idea que els xinesos havien de ser liderats de forma autoritària cap a la superació del seu subdesenvolupament. Al mateix temps, i a la inversa, el nacionalisme xinès estava molt influït pel marxisme, no tant per simpaties doctrinals com per la raó pragmàtica de comprovar com el model soviètic havia aconseguit modernitzar països subdesenvolupats. En aquest sentit, la història moderna de la Xina no és un quadre pintat en blanc i negre, on els bons són els comunistes i els dolents els nacionalistes ni a l’inrevés. Els primers sovint es van acabar demostrant més nacionalistes que comunistes, i els segons no eren simplement una colla de reaccionaris anticomunistes. 

Com que finalment va ser el Partit Comunista que aconseguiria la victòria definitiva el 1949, es tendeix a oblidar el paper previ del Kuomintang en la construcció de la Xina moderna. Vila fa l’esforç d’explicar en detall aquest paper fonamental més enllà d’apriorismes ideològics. Una de les coses que xoca més amb el relat oficial és descobrir que va ser el Kuomintang la força que va carregar a l’esquena pràcticament tot l’esforç bèl·lic contra l’invasor japonès. Un cop guanyada la guerra contra els japonesos el 1945, la guerra civil entre nacionalistes i comunistes la van guanyar els segons no tant per la impopularitat dels primers o per factors estructurals, apunta Vila, com sobretot per cops de sort i batalles decisives com les de la campanya de Huaihai.  

D’altra banda, segons explica Vila, el govern del Kuomintang (1928-1949) va ser un període profitós de la història xinesa en què es van posar en marxa molts projectes de construcció nacional, sanejament de comptes, desenvolupament industrial i desplegament d’infraestructures que després serien continuats pel govern comunista; alguns d’aquests projectes no serien recuperats fins a l’obertura dels anys vuitanta impulsada per Deng Xiaoping. En aquest sentit, és com si s’hagués completat un cercle històric: els nacionalistes van iniciar la modernització del país sota la bandera del Kuomintang durant la primera meitat del segle XX, i els nacionalistes la completen ara sota la parafernàlia comunista. El Partit Comunista d’avui, amb Xi al capdavant, manté a grans trets la mateixa línia que el Kuomintang d’ahir: una modernització que mantingui les característiques xineses, amb una base de treballadors disciplinats allunyats de temptacions revolucionàries. 

Així doncs, la parafernàlia comunista, amb la figura de Mao com a símbol suprem, no és més que el fil de continuïtat històrica del partit únic, i per tant la font principal de la seva legitimitat actual a manca de suports populars explicitats en unes urnes. Les elits xineses van prendre nota del que van considerar el debilitament de l’autoritat de l’URSS amb el procés de desestalinització, i han seguit una estratègia contrària a la desmaotització. Algunes de les figures que van patir en la seva pròpia carn els excessos de la Revolució Cultural, com Deng Xiaoping i ara Xi Jinping, han estat les que després han dedicat més esforços a encimbellar la figura de Mao. No obstant, on sí que es nota el record traumàtic de la Revolució Cultural és en la por desmesurada dins el Partit Comunista a qualsevol bri de mobilització popular. 

Cap a un món multipolar de potències esgotades

En comptes d’abordar-lo com un fet aïllat, Vila explica el fenomen Xi Jinping com la reacció preventiva xinesa davant la crisi del capitalisme global que esclata el 2008 i la subseqüent onada de protestes massives a Occident en el marc de la desacreditació de l’hegemonia neoliberal. Aquest canvi de cicle global es va traduir a la Xina en l’emergència de la figura populista de Bo Xilai, força desconeguda a Occident. El nou lideratge de Xi a partir del 2012 seria d’alguna manera una conseqüència adaptativa envers aquestes tendències populistes contra la creixent desigualtat del model capitalista liderat per figures més tecnòcrates com Hu Jintao, i l’augment de l’opulència i la corrupció a les elits del partit. Bo acabaria a la presó, i Xi faria el que Vila defineix en termes gramscians com una revolució passiva: una revolució des de dalt que pretén integrar demandes de la població discordants amb el règim, però sense ruptura, generant un canvi endreçat que protegeix les elits. S’abandona tot imaginari neoliberal i se substitueix per un de col·lectivista, cosa que no implica la renúncia efectiva a les privatitzacions i el mercat lliure, sinó el rebuig a la idea de la política com a tecnocràcia al servei de l’economia. 

En tant que el nou discurs col·lectivista no passa per un procés d’apoderament popular, es tradueix en un reforçament del nacionalisme. Segons Vila, les mesures econòmiques de Xi no segueixen la lògica liberal de perseguir el creixement econòmic en si mateix, sinó que s’emmarquen en un reforçament ideològic nacionalista que cerca l’autosuficiència del país i la lleialtat de la població de cara a una futurible situació de tensió geopolítica i aïllament. És a dir, el seu pla passa per preparar la Xina per a un futur xoc amb Occident.  

No obstant, a diferència del que vaticinen moltes veus, Vila no creu ara per ara que un xoc amb Occident permeti a la Xina convertir-se en la nova potència hegemònica mundial: “L’entrada de la Xina a la modernitat tardana, més que indicar-nos quina serà la potència hegemònica del futur, ens obre les portes a un futur proper sense cap potència hegemònica. Aquesta realitat ens allunya de les narratives que emmarquen el conflicte entre la Xina i els Estats Units com el d’una potència emergent i una decadent; és, més aviat, la batalla entre dues potències esgotades, que projecten les seves mancances en el conflicte amb un enemic amb qui tenen més similituds de les que volen reconèixer.”