Com n’és d’imprevisible, la gota que farà vessar el got! De vegades, passa una cosa aparentment intranscendent, i el cervell fa un clic. Més i tot: està tan hiperconnectat, el món on vivim, que hi ha ocasions en què milions de persones arriben a aquest punt de no retorn en un mateix instant.

Clic.

El desnonament de la Maricarmen ha estat el nostre clic. L’onada d’indignació que ha generat no es recorda en anys: les places s’han omplert, la legislatura ha mort, el penell dels vents polítics ha virat cent vuitanta graus. Què ho ha fet? De desnonaments de persones grans, desgraciadament, n’hi ha hagut a cabassos en l’última dècada, i cap d’ells ens ha fet somiar amb una vaga general. En què ha sigut diferent aquest? Hi ha qüestions que seguiran sent per sempre un misteri: del que es tracta ara és de plorar la mort de la Maricarmen i passar a l’ofensiva com a mostra d’homenatge.

El cas és que anticipar la gota que farà vessar el got és difícil. El 2013, la pujada de 20 cèntims del preu del bitllet va desencadenar, al Brasil, un dels episodis de protesta més violents del que va de segle. A França, el moviment de les armilles grogues, que va tenir durant mesos l’estat amb l’ai al cor, i es va saldar amb catorze morts i vint-i-set mutilats, va néixer d’una causa tan aparentment prosaica com l’aprovació d’un nou impost contra el preu del carboni. Per què milions de persones fan “clic” en un mateix instant? Per què ho fan, a més, com a reacció a fenòmens tan poc sospitosos d’haver de desencadenar esdeveniments històrics? Quins ingredients calen perquè un dia les classes populars s’aturin i diguin “senyors, fins aquí”?

EP Thompson, estudiant les revoltes del món pre-modern, va encunyar el concepte “d’economia moral de la multitud”. Segons Thompson, les classes populars disposaven d’un consens de caràcter moral sobre quines eren les pràctiques legítimes i il·legítimes per distribuir els productes bàsics per la subsistència, fins al punt que una vulneració d’aquests principis obria immediatament la porta a la revolta i l’acció directa. L’economia moral de la multitud era una resistència a la capitalització de la vida: un rebuig instintiu a les conseqüències del fet que els béns bàsics per la subsistència es regulessin a través del mercat.

És probable que hagi estat aquesta economia moral de la multitud, en la mesura que el concepte es deixi traslladar al món contemporani, qui hagi fet saltar la legislatura pels aires. Si una persona gran com la Maricarmen no pot acabar els seus dies al seu pis de tota la vida, la normalitat del país s’ha d’interrompre. I com que tothom tira dels referents estètics que té a l’abast per imaginar una protesta (Pierre Vilar diu que mentre a França, quan s’havia de protestar, la classe obrera aixecava barricades, a Catalunya es cremaven esglésies¹; tot és una qüestió de referents), a diverses ciutats de l’estat, i particularment a Madrid, el primer que es va fer va ser tornar a ocupar les places.

Tornant a veure Sol cobert de tendes, moltes vam experimentar dues coses. La primera, entusiasme. La segona, més matisada, va ser la temptació de mirar-nos l’acampada a través de la idea de Marx segons la qual tot fet històric passa dues vegades, primer com a tragèdia, després com a farsa². Al 15-M no vam saber transformar la indignació en organització i acció revolucionària: aquesta va ser la nostra tragèdia. Avui, una sèrie d’actors polítics (a sou, la majoria) treballen per convertir el moviment per l’habitatge, en la seva forma d’acampada, manifestació o vaga general, en l’últim trampolí del PSOE per guanyar les eleccions, sota el xantatge que, si no ho fan ells, governarà l’extrema dreta.

La farsa ens amenaça. Per això, arribats a aquest punt, la primera pregunta és obligada:

És tan diferent, el PSOE de l’extrema dreta?

Diu la llegenda que el Renaixement es va inventar la tarda que Giotto, el pintor florentí, va pintar una mosca al nas d’un personatge d’una manera tan realista que, quan el mestre de taller va tornar de la becaina, va provar d’espantar-la del llenç. Francisco Casavella recupera aquest mite a El día del Watusi, la millor novel·la mai escrita sobre la Transició, en boca d’un professor retirat, erudit i delirant que reflexiona sobre la revolució il·lusionista dels pintors del Renaixement. La seva tesi és que els mecenes de les ciutats italianes eren una colla d’assassins i “prínceps enverinadors” que, en el seu afany per fer-se amb el poder, van posar-se a finançar artistes per tal d’augmentar el seu prestigi personal; i encara s’hi van abocar més quan van adonar-se que aquests artistes inventaven un art nou, que, a diferència del medieval, s’establia com a objectiu crear a les seves obres il·lusions de realitat. “Y se creó un espíritu -diu el professor guillat-. Y ese espíritu fue verdad aunque se basó en la impostura, en la mentira, en el saqueo y en la violencia. Una falsa chispa provocó un incendio verdadero… Porque, Atienza, yo le concedo que no seríamos nada sin la participación de aquello que no existe, que nuestras mentes languidecerían sin los mitos, sin las fábulas, sin los malentendidos, sin las creencias, sin los monstruos, sin los impostores…³” Els “prínceps enverinadors” de les ciutats italianes van refinar el seu poder basat en el saqueig i la violència i el van presentar al món en una gran col·lecció “d’insectes il·lusionistes”: en una exposició de ficcions tan versemblants que eren i tot capaces de dislocar la realitat.

En realitat, el professor està parlant de les Olimpíades de Barcelona i de l’ordre polític nascut de la Transició. Prínceps enverinadors en un bosc d’insectes il·lusionistes.

Eau de PSOE.

La darrera legislatura del Govern Progressista ens ha sorprès a tots per l’oposició ostentosa que ha plantat a l’imperialisme occidental. Tant li fot que tot sovint aquesta confrontació hagi estat una política més de proclama que de fets! Tant és que continuin en marxa contractes armamentístics amb Israel malgrat que s’hagi aprovat una llei que ho prohibeix nítidament!⁴ L’important és que s’ha pintat en un quadre una mosca tan realista que nosaltres mateixos hem dubtat de si era real o només una il·lusió. Pedro Sánchez, un animal del sentit polític, ha sabut fer de la política simbòlica la seva marca personal: gràcies a ella ha resistit durant vuit anys en absència d’un programa de mesures que hagin afavorit els treballadors i perjudicat els capitalistes.

Al final, com va fer el mestre de taller de Giotto, del que es tracta és d’intentar espantar la mosca: resulta que no es mou.

La llista de les pròpies promeses que ni tan sols ha intentat complir aquest govern és enrojolant: derogar la reforma laboral, suprimir la llei mordassa, reduir la jornada laboral, prohibir la publicitat de les cases d’apostes o desenvolupar un parc d’habitatge públic només en són una petita mostra de fira.

Del que sí que ha tingut temps el Govern Progressista, en canvi, ha estat d’exectuar la major pujada de despesa militar de la història de la democràcia (un 154% en vuit anys⁵), de reprimir la vaga del metall a Cadis amb material bèl·lic de l’exèrcit⁶ o d’enviar la Guàrdia Civil a donar suport a la gendarmeria marroquina en la massacre del 24 de juny del 2022 que va acabar amb la vida de 37 persones a Melilla⁷. Per dimensionar això darrer: parlem, en un sol dia, de gairebé un terç de les persones que van morir al Mur de Berlín en vint-i-vuit anys d’existència.

Però més enllà de la política de guerra del Govern, fins i tot si analitzem les seves mesures pròpiament progressistes (ajuda als lloguers, protecció contra els desnonaments, subvenció del preu del carburant…) trobem, a la gran majoria d’elles, un mateix element comú: que la ciutadania hi ha rebut un benefici sense que se n’hagi fet pagar pràcticament un cèntim a la burgesia. Quan un llogater no ha pagat al seu rendista i no se l’ha fet fora del pis, o quan hem omplert el dipòsit de benzina per sota del preu de mercat… no han estat el rendista ni els operadors petrolífers qui n’han assumit la diferència, sinó, pràcticament en la seva totalitat, l’estat. El Govern Progressista ha aconseguit passar-se vuit anys al govern i no causar ni una tímida urticària a la classe capitalista. El missatge és clar: tota millora de les condicions de vida de la majoria té com a condició no haver de fer cedir una engruna del botí a la burgesia.

Com és què passa això? Per què els membres dels partits progressistes abandonen els seus principis tan bon punt arriben al govern? Són tots una colla de corruptes incorregibles, i per tant es tracta d’un problema moral? O podria ser, senzillament, que el seu projecte polític no fos realitzable?

Això ens porta a la segona pregunta:

La reforma socialdemòcrata és un projecte possible o una utopia?

Com se sap, la socialdemocràcia va ser una fase del capitalisme occidental que es va desplegar des del final de la segona guerra mundial fins als anys 70, i que va consistir, a grans trets, en un pacte pacífic entre el capital i el treball pel qual les dues grans classes van mirar d’harmonitzar els seus interessos. Les condicions que la van fer possible van ser molt particulars: una classe obrera organitzada en poderoses estructures sindicals, amb l’ombra de la URSS retallant-se contra el fons; un capital en expansió i una Europa per reconstruir després de la guerra.

És a dir, avui dia, zero de quatre.

Dit amb altres paraules, els dos motius que s’haurien de donar alhora pels quals la classe del capital podria compartir pacíficament part de la seva riquesa amb la classe del treball serien, en primer lloc, que l’hi obliguessin, i en segon, que li interessés. La combinació de factors que va propiciar aquestes condicions a mitjans de segle passat és tan fràgil i capriciosa que sembla irrepetible. Malauradament, la lògica del capital no és la lògica del pacte, sinó la de la guerra entre classes.

En altres paraules, el Govern Progressista ens promet que desplegarà, el 2026, un programa de reforma que requereix les condicions que existien als països europeus el 1960, tot i saber millor que ningú que, avui dia, el Govern d’un estat europeu no té el poder que necessita per domesticar el capital de la manera que un programa així requeriria. Heus aquí un petit drama en tres actes per il·lustrar-ho.

El 5 de febrer del 2020, Alberto Garzón, aleshores Ministre de Consum i membre del Comitè Central del PCE, va anunciar una llei contra les cases d’apostes que, entre altres actuacions, en restringia la publicitat a la franja d’entre la 1 i les 5 de la matinada. Després d’aquell anunci, van córrer a reunir-se amb Garzón les principals operadores del joc (Sportium, Paf, Wanabet, Tómbola i Luckia), proveïdores de software de jocs d’atzar (com Playtech) i emissores de ràdio de l’estat (COPE, Prisa Radio, Onda Cero, Kiss FM). El 20 de febrer, el Ministeri va fer públic el contingut final del projecte: la prohibició havia quedat totalment desdibuixada, fins al punt que la publicitat de les cases d’apostes quedava admesa, de sobte, per tots els esdeveniments esportius que comencessin a partir de les 20h. Garzón va haver de desmentir públicament haver rebut pressions per part del lobby del joc (excusatio no petita, acusatio manifesta); després d’allò, va seguir fent de ministre sense pena ni glòria fins que es va retirar de la política i va pretendre passar a ocupar un càrrec en una consultoria privada. Avui dia la publicitat de cases d’apostes prolifera a la majoria d’esdeveniments esportius que consumim.

Per què el capital hauria de d’haver-se sotmès al Ministeri d’Alberto Garzón? Governs socialdemòcrates amb majories socials molt més clares han caigut als seus peus. El cas recent més tràgic és el de Syriza. El 5 de juliol del 2015, el govern grec es va atrevir a desafiar els grans poders econòmics internacionals sotmetent a referèndum les condicions del rescat que els plantejava la Troica (BCE, Comissió Europea i FMI), i en el qual el NO es va imposar amb un 61,3% dels vots. En dècades, cap govern occidental s’havia atrevit a enfrontar-se d’aquella manera als dictats del capital internacional. Com a conseqüència d’aquella gosadia, els creditors europeus i les institucions de la Troica va citar el govern grec a Brusel·les i, després de 31 hores de negociació, el 13 de juliol el govern grec va signar un rescat en condicions encara més humiliants que l’anterior. El BCE havia amenaçat el govern de Tsipras amb tallar la liquiditat dels bancs grecs en setanta-dues hores si no capitulava. El govern va signar, i tota l’esperança de conquesta socialdemòcrata desfermada per Syriza es va desfer com un glaçó un dia d’estiu.

No: el capital no pacta; el capital devora i no fa presoners. Segurament ningú no ho ha expressat amb tanta claredat i cinisme com Edward Korry, l’ambaixador dels Estats Units a Xile a l’època del cop d’estat de Pinochet, quan feia befa que Allende “es pensava que la burgesia es suïcidaria alegrement⁸”.

En tres paraules: la paradoxa de la reforma socialdemòcrata, en un context on el capital no vol cedir part del seu poder, és que es presenta com un pacte pacífic entre classes, però en realitat és impossible de desplegar sense una revolució.

Amb això arribem a la nostra tercera pregunta:

Per què, malgrat el concepte pugui arribar a sonar grotesc en els temps què vivim, no abandonem la idea de revolució?

Perquè, per molt que la revolució sigui desesperadament improbable, és l’única opció possible en termes lògics per evitar la destrucció de les nostres societats.

Al capital no se’l pot convèncer ni seduir. Si el capital actua amb el seu ànim expansiu i acarnissat, disposat a destruir totes les barreres de la civilització i del planeta, és per necessitat. Igual que a una planta no li demanaríem que no fes la fotosíntesi, al capital no se li pot demanar que deixi d’intentar reproduir-se de manera ampliada: fer-ho és la seva missió i lògica interna. La imatge dels capitalistes com un grup d’homes de negre tancats en una sala decidint el destí del món és enganyosa: si a una cosa s’assemblen, en canvi, és a una gossada salvatge lliurada a la competència i al carnatge, tan preocupada per destruir les condicions de vida dels treballadors com les possibilitats d’èxit de les empreses amb qui competeixen. La reforma socialdemòcrata és incapaç d’embridar pacíficament el capital, desmantellar el seu ànim bel·licista o revertir els efectes del desastre climàtic que cada cop van fent més inhabitable el nostre món. La lògica de la competència no deixa els capitalistes aixecar el peu de l’accelerador: l’única opció que tenim és foragitar-los del vehicle i passar a conduir-lo directament nosaltres.

És a dir, fer la revolució.

Malauradament, és l’única opció que ens queda perquè no hi hagi més senyores grans morint en un hospital després de ser desnonades del seu pis de tota la vida.

És tasca de totes no deixar-nos abrigar per la calidesa temptadora de la farsa. Més i tot que en cap campanya electoral recent, les properes setmanes veurem els insectes il·lusionistes voletejant per tot arreu. Nosaltres sabem, però, que més enllà del que cadascú voti, el problema de l’habitatge no es resoldrà amb la re-elecció d’un Govern Progressista. Que el Govern Reaccionari prometi de ser pitjor no treu que el Progressista també sigui part del problema. L’única via que no és un miratge, per molt incerta i improbable que resulti, és l’auto-organització de classe, la confrontació directa i la construcció d’una alternativa comunista. Tota la resta, al capdavall, no són més que els vells camins reials dels prínceps enverinadors.

1. Pierre Vilar, La guerra civil española ↩︎
2. Karl Marx, El 18 brumario de Luis Bonaparte ↩︎
3.  Francisco Casavella, El día del Watusi ↩︎
4. https://centredelas.org/actualitat/el-gobierno-mantiene-la-opacidad-y-la-desinformacion-sobre-las-relaciones-armamentistas-entre-espana-e-israel/ ↩︎
5. https://www.izquierdadiario.es/Rearme-progresista-el-Gobierno-del-PSOE-y-Sumar-aprueba-6-287-millones-mas-para-defensa-y-Sanchez ↩︎
6. https://elpais.com/economia/2021-11-23/polemica-por-el-uso-de-una-antigua-tanqueta-del-ejercito-en-las-protestas-por-la-huelga-del-metal-en-cadiz.html ↩︎
7. https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/blog/historia/articulo/tragedia-en-la-valla-de-melilla-nunca-mas/ ↩︎
8. https://www.youtube.com/watch?v=MI2jySDAkyU ↩︎