El pròxim 11 de novembre tindrà lloc la primera vaga general en 14 anys convocada per l’enorme majoria sindical. El 14N de 2012 va ser l’última aturada secundada per CCOO i UGT, aleshores contra uns atacs antisocials llençats pel PP en plena ofensiva de retallades en el pitjor moment de la crisi de l’euro. La convocatòria actual és, sense cap mena de dubte, una victòria del moviment per l’habitatge. L’última convocatòria tampoc no va ser aliena a una repolitització social extraordinària, lligada aleshores al moviment dels “indignats” que va esclatar el 15 de maig de 2011, en part per la passivitat i la complicitat del gruix dels sindicats i l’esquerra institucional davant les polítiques d’austeritat, per una banda, i la crisi de l’habitatge amb el començament de la xacra dels desnonaments (aleshores predominantment lligats a execucions hipotecàries), per l’altra.

La crisi de 2008 va inaugurar l’època de la crisi global del neoliberalisme i un dels seus llasts estructurals: l’endeutament de particulars, famílies, empreses i bancs. La resposta dels governs occidentals va ser salvar els bancs deixant que s’ensorressin moltes famílies i algunes empreses, socialitzant el cost de la crisi, tot transferint l’endeutament als Estats, i iniciant unes polítiques d’austeritat que patim fins a l’actualitat. La política milionària de rescat de la banca, lluny d’imposar canvis significatius en la regulació de la seva activitat i posar fi a l’especulació, va esdevenir una oportunitat per als bancs per especular amb el deute dels Estats que els havien salvat i per als fons d’inversió de saquejar els “actius immobiliaris tòxics” a preu de saldo. Els mateixos fons que actualment estan fracturant les societats capitalistes més desenvolupades, condemnant una “generació llogatera” a una pauperització creixent mentre es lucren les franges més riques de la burgesia rendista acaparadora d’habitatges.

Tot plegat passa en un món on el capital financer segueix extraient enormes rendes dels combustibles fòssils (origen de les onades de calor, sequeres, grans incendis forestals i danes) i del turisme depredador, mentre manipula les societats amb uns oligopolis mediàtics cada cop més grans i unes xarxes socials al seu servei. Un món també marcat per la decadència d’un imperialisme “occidental” que està llançant guerres directes o indirectes per a seguir manant al món al preu que sigui. Tot plegat suposa una crisi general de la societat capitalista, que inclou la crisi d’unes democràcies liberals afeblides per mig segle de neoliberalisme, sota l’amenaça ben real d’una extrema dreta a l’ofensiva, alimentada pel mateix neoliberalisme autoritari i lliberticida.

Davant del col·lapse de la societat neoliberal i contra l’avenç del feixisme, darrerament i, molt notablement en el que portem de tardor, veiem revoltes protagonitzades per capes juvenils a Europa i altres regions del món. Contra les retallades i el cost de la vida a França, Bèlgica, Itàlia o Grècia; contra la corrupció política a Albània i Sèrbia; per controlar els preus de l’habitatge i posar fi a la precarietat de les llogateres a l’Estat espanyol i Portugal; contra el rearmament, el militarisme i l’amenaça d’imposar de nou el servei militar obligatori a Alemanya, contra les lleves forçoses i la massacre sense fi a Ucraïna… Aquests moviments assenten les bases per a una contraofensiva anticapitalista, antiimperialista i antifeixista global, i per plantejar la necessitat de repensar un programa ecosocialista i una estratègia revolucionària realista capaç d’aturar duradorament la crisi política, social i ecològica i fer front al feixisme. Els pedaços del neoliberalisme progressista ens poden permetre guanyar una mica de temps, però no han resolt cap problema estructural, a més de ser manifestament incapaços d’aturar la radicalització política de l’alta burgesia, que ja no accepta la democràcia, es nega a pagar impostos i vol fer negoci amb la destrucció de l’Estat del Benestar.

Reconstruir, unificar i radicalitzar el front sindical

Com en totes les vagues generals, l’objectiu de l’11N és pressionar el capital mitjançant la paralització de tota l’activitat productiva i reproductiva durant una jornada, fent palès que és la classe treballadora la que fa funcionar la societat i qui crea la riquesa. Els dos grans eixos de la vaga són la fi de l’especulació immobiliària i una intervenció del mercat del lloguer a favor de la majoria social, d’una banda, i la recuperació del poder adquisitiu dels assalariats de l’altra. És fonamental entendre que aquesta és la primera vaga general per a tota una generació militant que s’ha anat formant aquests últims anys. Cal, per tant, que la convocatòria contribueixi a recuperar l’autoconfiança de les classes populars i cristal·litzi formes d’autoorganització que seran fonamentals per a donar continuïtat a la lluita i enfrontar nous reptes.

Davant la convocatòria, tenim el repte de rellançar dinàmiques de mobilització a sectors laborals que porten molts anys desmobilitzats per part del sindicalisme de concertació i estendre la dinàmica a sectors aliens als circuits de l’esquerra militant, especialment al proletariat migrant, de primera o segona generació. A més, hem de defensar una lògica unitària dins del sindicalisme alternatiu, i entre aquest i el sindicalisme de concertació. La millor eina per assolir aquest objectiu és el paper fonamental que estan jugant els sindicats d’habitatge i la plataforma “Viure ens costa la vida”.

Finalment, cal potenciar el vessant sociolaboral ampli, a partir de la consciència que la crisi de l’habitatge i l’increment del cost de la vida són transversals i afecten la gran majoria de la societat. Afecten a qui està de lloguer, però també a qui paga hipoteques; a joves, grans i també pensionistes; a assalariats i al petit comerç, que lluita per sobreviure a lloguers abusius de locals davant la proliferació de grans cadenes; afecta a la pagesia i els transportistes, ofegats per la uberització, els tractats de lliure comerç i els preus del carburant; a treballadors autònoms ofegats per un sistema fiscal injust. Cal recordar, a més, que els efectes acumulats de les polítiques d’austeritat i la crisi de l’habitatge augmenten la feminització de la pobresa, aprofundint la crisi de les cures i de la reproducció social. Al mateix temps, un altre sector especialment travessat per la crisi és el proletariat migrant, amb un pes en auge en termes qualitatius i quantitatius dins la classe treballadora, malgrat que, de moment, això sovint no es reflecteix en les organitzacions de classe.

Deia Trotsky que un partit revolucionari aplega una militància que expressa el que volem que sigui algun dia la classe treballadora, però en els sindicats es troba la classe obrera realment existent. Construir estructures el més àmplies, unitàries, radicals i democràtiques possible és una tasca ineludible de la militància anticapitalista. Avui dia patim una fragmentació molt gran del sindicalisme alternatiu i unes dinàmiques de desmobilització del “majoritari”, sovint l’únic existent en molts sectors estratègics per a la lluita de classes. Moments com les vagues generals actuen com a desllorigadors que poden revertir aquestes situacions, amb la condició que engeguin dinàmiques duradores i les revolucionàries sapiguem adreçar-nos al conjunt de la classe treballadora. Cal tenir en compte que la militància sindical només es regenera mitjançant victòries, i que aquestes sovint requereixen un treball pacient de discussió, d’organització, de mobilització, de realisme i de determinació en la lluita. La vaga general no només ha de ser un èxit que retorni la confiança a la gent i permeti un avenç de la consciència política que bloquegi l’auge reaccionari, sinó que ha de crear i rellançar hàbits militants entre amplis sectors socials que, o bé els han perdut, o bé no els han tingut mai. La militància sindical n’és un de fonamental.

Combatre el feixisme en tots els fronts

L’onada feixista amenaça d’arribar al poder a l’Estat espanyol el pròxim 29 de novembre. Vuit anys de neoliberalisme progressista no han frenat aquest avenç, ans al contrari. La inoperància del govern “més progressista de la història”, així com del govern de pacificació d’Illa a Catalunya, davant la pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats, l’augment de les desigualtats i sobretot “el segrest de l’habitatge” per part del gran capital, està alimentant la ràbia, que canalitza l’extrema dreta. Aquí i arreu el feixisme explota l’afebliment de l’esquerra política i sindical entre les classes populars. La política té horror al buit. La lluita contra el feixisme, la tasca central del moment, passa fonamentalment per omplir aquest buit polític i fer-ho des de la independència política (programàtica i estratègica) en relació amb els governs progressistes que no trenquen amb els dogmes neoliberals. Òbviament, al carrer cal bloquejar, acorralar i, si la correlació de forces ho permet, extirpar el feixisme dels nostres barris mitjançant l’acció directa. Però mai no es pot perdre de vista que el problema es deu, en primer lloc, al buit d’alternativa anticapitalista de masses a la crisi del sistema, una alternativa que també ha de dotar-se d’expressions electorals.

Dit això, el que està en joc a les eleccions del 29 de novembre no és la continuïtat o no del socioliberalisme de Sánchez. El que està en joc són totes les conquestes polítiques, socials i culturals que les classes populars en general, i el proletariat industrial en particular, van aconseguir amb enormes sacrificis fa 50 anys, quan van fer impossible la continuïtat de la dictadura després de la mort de Franco. No cal tenir gaire imaginació per preveure què suposaria un govern PP-Vox. Només cal veure el que fan allà on governen plegats o el que està passant a països on forces equivalents són al poder. Cacera i deportació violenta d’immigrants; privatització i reducció draconiana de les pensions; noves retallades en els serveis públics; impunitat quasi total de les bandes feixistes; persecució política de docents d’esquerres i progressistes; retrocés dels drets de les dones i del col·lectiu LGBTIQA+; baixades d’impostos als rics i el gran capital; augment encara més dràstic de les despeses militars i suport explícit a les noves aventures militars dels Estats Units i Israel; reversió de qualsevol política “verda”, per tímida que sigui, i subvenció massiva de projectes fòssils.

Qui controla el govern d’un Estat disposa d’una eina extraordinàriament poderosa per a influir en la correlació de forces polítiques i en la dinàmica general de la lluita de classes, una eina que gaudeix d’una autonomia considerable per aprofundir, o bé contenir, determinades dinàmiques globals. No entendre-ho implica perdre de vista l’autonomia relativa del camp polític, cosa que impossibilita també, de passada, imaginar a què podria assemblar-se una revolució en un país desenvolupat en aquest segle XXI.

La dreta i l’extrema dreta encara no han guanyat les eleccions, tot i que bona part de l’aparell mediàtic i demoscòpic ens vulgui convèncer del contrari, i malgrat que una part de l’esquerra doni aquest escenari per descomptat. La tasca més immediata, en aquest pla, és mobilitzar el vot de les classes populars arreu per a barrar el pas al feixisme, conscients que la classe treballadora utilitza allò que li resulta més útil a cada moment per defensar els seus interessos. Sent conseqüents, l’esquerra revolucionària hem de defensar sense complexos que cal votar tàcticament el 29N, per tal de garantir que no es perd cap escó que pugui contribuir a bloquejar un hipotètic govern de PP i Vox. No hi pot haver cap ambigüitat al respecte. Si les revolucionàries, en canvi, ens emboliquem en posicions sectàries, ens aïllarem de bona part de la classe treballadora, que amb tota la raó tem un govern reaccionari, i alimentarem l’antipolítica, un terreny que en cap cas hauríem de veure favorable.

La necessitat d’una alternativa anticapitalista de masses

Res d’això impedeix seguir confrontant el PSOE amb independència política i aixecar alternatives rupturistes a les esquerres governistes en crisi. L’espectacle del Frente Amplio, Comuns, ERC, Podem i companyia és lamentable i, malauradament, contribuirà a desmobilitzar vot d’esquerres. Tot plegat amaga lluites d’aparell, on no es parla mai ni d’estratègies ni de programes, ni es fa balanç de les experiències prèvies, sinó que s’escenifiquen problemes suposadament personals que amaguen lluites pel repartiment de visibilitat, càrrecs i nòmines.

El resultat de la vaga general, que considerem estratègica, també influirà sobre el resultat electoral. L’11 de novembre serà un punt de suport cabdal, tant per a pressionar un hipotètic govern de centreesquerra perquè prengui mesures decidides a favor de la majoria social, com per a preparar la resistència a la feixistització si la dreta i l’extrema dreta arriben al poder. A més, independentment de l’escenari, permetrà engendrar el potencial per a la reconstrucció d’una alternativa de ruptura, que no serà possible sense una acumulació de consciència i d’experiència pràctica, ni sense una confluència de les expressions embrionàries existents. Fem, per tant, de l’11N l’eina que ens permeti aturar l’avenç del feixisme a la vegada que assenta les bases d’una alternativa anticapitalista i ecosocialista de masses.