Quan va viure a Àlger, Marx, va assenyalar, indignat, l’abús violent dels francesos, la repetició d’actes provocatius, la seva arrogància descarada, i la presumpció i obsessió de revenja, com Moloch, davant cada acte de rebel·lió per part de la població local àrab. 

“Una forma de tortura s’aplica per part de la policia per forçar els àrabs a confessar, justament igual que els britànics fan a l’Índia”

Què feia Marx al Magreb?

A l’hivern de 1882, durant el seu últim any de vida, Karl Marx tenia una bronquitis severa i el seu metge li va recomanar un període de descans a un lloc càlid. Gibraltar estava descartat perquè Marx hauria necessitat un passaport per entrar al territori, i com a persona apàtrida no en tenia un en possessió. L’imperi de Bismarck estava cobert per la neu, més enllà de prohibit per ell, mentre que Itàlia tampoc tenia possibilitats, perquè tal com va plantejar-ho Friedrich Engels, “la primera condició pel que es refereix als convalescents és que no hi hauria d’haver assetjament per part de la policia”.

Paul Lafargue, cunyat de Marx, i Engels van convèncer el pacient de dirigir-se a Alger, que en aquell moment gaudia una bona reputació entre els anglesos per escapar-se de les incomoditats de l’hivern. Com la filla de Marx, Eleanor Marx, recordaria més endavant, el que va empènyer a Marx a fer aquest viatge inusual va ser la seva prioritat: acabar El Capital.

Va travessar Anglaterra i França en tren i el Mediterrani en vaixell. Va viure a Àlger 72 dies i aquesta va ser l’única vegada a la seva vida que va estar fora d’Europa. A mesura que passaven els dies la salut de Marx no va millorar. El seu patiment no era només físic. Estava molt sol després de la mort de la seva dona i va escriure a Engels que sentia “profunds atacs de melancolia, com el gran Don Quixot”. Marx també trobava a faltar, pel seu estat de salut, l’activitat intel·lectual seriosa, sempre essencial per ell.

Els efectes de la introducció de la propietat privada per part dels colonitzadors francesos

La progressió de diversos esdeveniments poc favorables no va permetre a Marx conèixer fins al final la realitat algeriana com tampoc va fer possible que pogués estudiar les característiques de les propietats comunals entre els àrabs, un tema que li havia interessat molt uns anys abans. El 1879, Marx havia copiat, a una de les seves llibretes d’estudi, fragments del llibre del sociòleg rus Maksim Kovalevsky “La propietat comunal de les terres: causes, curs i conseqüències del seu declivi”. Estaven dedicats a la importància de les propietats comunals a Algèria abans de l’arribada dels colonitzadors francesos així com als canvis que van introduir. De Kovalevsky, Marx va copiar: “La formació de la propietat privada de la terra, a ulls de la burgesia francesa, és una condició necessària per al progrés en l’esfera social i política”. El manteniment de les formes de propietat comunal “en la forma que li donen suport les tendències comunistes, és perillosa tant per la colònia com per la mare pàtria”. També li van cridar l’atenció els següents apunts “la transferència de la propietat de la terra de les mans dels natius a les dels colonitzadors s’ha buscat per part dels francesos sota tots els règims. (… ) L’objectiu és sempre el mateix: la destrucció de la propietat col·lectiva dels indígenes i la seva transformació en un objecte per la lliure compravenda, i d’aquesta manera fer-ne més fàcil l’apropiació per part dels colonitzadors francesos”.

Pel que fa a la legislació sobre Algèria proposada pel republicà d’esquerres Jules Warnier aprovada l’any 1873 Marx va donar suport a la reclamació que l’únic propòsit era “l’expropiació del sòl de la població nativa pels europeus colonitzadors i especuladors”. El desvergonyiment dels francesos anava tan lluny com el “robatori directe” o la conversió a “propietat del govern” de tota la terra restant no cultivada que era d’ús comunal dels natius. Aquest procés estava dissenyat per produir un resultat important: l’eliminació del perill de resistència per part de la població local. De nou, a través de les paraules de Kovalevsky, Marx apuntava “l’establiment de la propietat privada i l’assentament de colonitzadors europeus entre els clans àrabs és la manera més eficient d’accelerar el procés de dissolució dels clans com a unitat (… ) L’expropiació dels Àrabs que es buscava amb la llei tenia dos propòsits: 1) proveir als francesos amb com més terra millor i 2) trencar els llaços naturals dels àrabs amb el sol per debilitar la força de la unitat dels clans dissolent-los, i d’aquesta manera qualsevol perill de revolta”.

Marx va comentar que aquesta forma d’individualització de la propietat de la terra no havia només assegurat beneficis econòmics pels invasors sinó també aconseguit “un fi polític: destruir els fonaments d’aquesta societat”.

 Reflexions sobre el món arab

El febrer de 1882 quan Marx estava a Alger, un article al diari local The News documentava les injustícies d’aquest nou sistema. Teòricament, qualsevol ciutadà francès, en aquell temps podia adquirir una confessió de més de 100 hectàrees de terra algeriana, sense ni tan sols sortir del país, i podia després revendre-la a un natiu per 40.000 francs. De mitjana, els colons van vendre cada parcel·la de terra que havien comprat per 20 o 30 francs al preu de 300 francs.

Per culpa de la seva salut, Marx va ser incapaç d’estudiar aquest assumpte. Tot i això, a les setze cartes que va escriure que han sobreviscut (en va escriure més, però s’han perdut), va fer unes quantes observacions interessants des de la llera sud del Mediterrani. Aquelles que més destaquen són les que va fer sobre les relacions socials entre els musulmans. Marx es va veure profundament sorprès per algunes característiques de la societat àrab. Per a un “musulmà de veritat”, va comentar: “aquests accidents, bona o mala sort, no distingeixen entre els fills de Mahoma. La igualat absoluta en les seves interaccions socials no es veu afectada. Al contrari, només quan són corromputs se’n fan conscients. Els seus polítics de manera justa també consideren important aquest sentiment i pràctica de l’absoluta igualtat. Tot això, però igualment, s’arruïnaria sense un moviment revolucionari”. 

A les seves cartes, Marx atacava amb menyspreu els abusos violents dels europeus i les seves constants provocacions, i, no menys, la seva “arrogància descarada i la presumptuositat davant de les “races menors” i l’espantosa obsessió a l’estil Moloch amb el turment” davant qualsevol acte de revolta. També va emfatitzar que en la història comparativa de l’ocupació colonial, “els britànics i els holandesos superen els francesos”. A Algèria mateix, va explicar a Engels que el jutge progressista Fermé amb el que es trobava regularment havia vist al llarg de la seva carrera “una forma de tortura (… ) per extraure confessions dels àrabs, normalitzada (com pels anglesos a l’Índia) per la policia”. Havia informat a Marx que “quan, per exemple, un assassinat es comet, per una banda, àrab, generalment amb vista a un robatori, i els delinqüents reals són al llarg del temps degudament detinguts, jutjats i executats, això no es considera suficient expiació per part de la família colona afectada. Demanaven com a part de l’acord l’abducció de com a mínim mitja dotzena d’àrabs. (… ) Quan un colonitzador europeu es barreja amb aquells que són considerats races inferiors, sigui com a assentat o simplement per negocis, es percep a ell mateix com més inviolable que el rei”.

Contra la presència colonial britànica a Egipte

De manera similar, uns quants mesos més tard, Marx no es va estalviar la dura crítica a la presència britànica a Egipte. La guerra de 1882 duta a terme per les tropes del Regne Unit van acabar amb la coneguda com a revolta d’Urabi que havia començat el 1879 i que havia impedit als britànics establir un protectorat sobre Egipte. Marx estava enfurismat amb les persones progressistes que es van demostrant incapaces de mantenir una posició de classe autònoma, i va avisar que era absolutament necessari per als treballadors oposar-se a les institucions i la retòrica de l’estat.

Quan Joseph Cowen, parlamentari i president del Congrés Cooperatiu, considerat per Marx “el millor dels parlamentaris anglesos” va justificar la invasió britànica d’Egipte, Marx va expressar la seva total desaprovació.

Per sobre de tot, va retreure al govern britànic “Molt bé! De fet, no hi podria haver un exemple més evident d’hipocresia cristiana que conquerir Egipte, conquerir al mig de la pau!”. Però Cowen, en un discurs el 8 de gener de 1883 a Newcastle, va expressar la seva admiració per l'”explotació heroica” dels britànics i “l’enlluernament de la nostra desfilada militar”; Tampoc no va poder “somriure per la petita perspectiva fascinant de totes aquelles posicions ofensives fortificades entre l’Atlàntic i l’oceà Índic i, a l’acord, un ‘Imperi africà-britànic’ des del Delta fins al Cap”. Era l'”estil anglès”, caracteritzat per la “responsabilitat” i per l'”interès de la llar”. En política exterior, va concloure Marx, Cowen era un exemple típic d'”aquells pobres burgesos britànics, que gemeguen mentre assumeixen cada cop més “responsabilitats” al servei de la seva missió històrica, mentre protesten en va contra ella”.

Marx va tirar endavant minucioses investigacions sobre societats de fora d’Europa i es va expressar sense ambigüitats contra els estralls del colonialisme. Seria un error suggerir que fou d’una altra manera, malgrat l’escepticisme instrumental molt de moda actualment en determinats ambients acadèmics liberals.