En el context del postprocés, l’independentisme català s’ha reconfigurat al voltant de nous i vells espais polítics, projectes i estratègies, sovint profundament enfrontats entre si. Però, quins són aquests projectes? Com s’expressen en les eleccions espanyoles del 29-N? Cap a quin model d’independentisme ens condueix cada un? I, sobretot, com podem reconstruir un subjecte polític independentista capaç de tornar a esdevenir un moviment de masses i plantejar un nou embat a l’Estat? Per a respondre a aquestes preguntes, proposo analitzar com els diferents projectes independentistes que avui coexisteixen articulen la relació entre independència i drets. 

En les societats modernes, tota reivindicació política de qualsevol partit, sindicat o moviment social  sempre combina una necessitat, un interès o una aspiració que es pretén satisfer amb la seva formulació en el llenguatge normatiu dels drets. Tota demanda política (educació pública i gratuïta! Llibertat presos polítics! Papers per a tothom! Habitatge digne! Independència!, etc.) es formula sempre en el llenguatge normatiu dels drets. Això permet presentar necessitats i interessos particulars com a exigències universals de justícia, dignitat, igualtat i llibertat que interpel·len el conjunt de la societat.

Ara bé, aquesta formulació compartida no implica que tots els projectes polítics independentistes existents avui a Catalunya articulin de la mateixa manera la relació entre independència i drets. Les diferències en aquesta articulació expressen concepcions diferents de la nació i contribueixen a configurar subjectes polítics amb possibilitats diferents d’esdevenir o no un moviment de masses.

En concret, en l’escenari de les eleccions espanyoles del 29-N, podem distingir tres projectes que articulen de manera diferent la relació entre independència i drets: l’anomenat “putaespanyisme”, que situa la nació al marge dels drets de la gent; l’independentisme plurinacional, que concep els drets com una concessió externa de l’Estat; i, l’independentisme popular, que els entén com una expressió de poder social autònom. Detinguem-nos-hi.

El “putaespanyisme”: la nació al marge dels drets de la gent

El primer projecte és el que darrerament s’ha denominat amb el nom de  “putaespanyisme”, representat per partits nous com Alhora i determinats sectors de Junts. Es tracta d’un independentisme que parteix d’una premissa principal: tot allò que prové d’Espanya s’ha de rebutjar i l’única relació legítima amb les institucions espanyoles és la del bloqueig i la confrontació. No es tracta simplement de defensar la ruptura amb l’Estat espanyol sinó de convertir el rebuig a tot allò que s’hi vincula en l’únic principi d’acció política. A Espanya no s’hi ha d’anar a negociar, a disputar drets ni a conquerir millores socials, sinó únicament a bloquejar-la. No se n’ha d’esperar res, perquè qualsevol proposta que en provingui és sospitosa de constituir una maniobra per desactivar la lluita independentista.

Aquesta mateixa lògica prepolítica s’aplica també a les mobilitzacions socials en defensa de drets a l’interior de Catalunya. Qualsevol moviment o conflicte que no estigui directament i explícitament centrat en la independència o en la defensa de la llengua tendeix a ser considerat secundari o, fins i tot, a ser assenyalat com un agent de l’espanyolisme, una maniobra destinada a desviar l’atenció de l’objectiu nacional. El menys teniment cap a les recents acampades del Sindicat de Llogateres per tenir el seu origen en el cas d’una dona de Madrid en són un exemple. D’aquesta manera, les reivindicacions socials deixen de ser possibles espais des dels quals articular i ampliar el moviment independentista i passen a ser percebudes com una distracció respecte de la seva suposada tasca principal.

El problema aquí és que, en pretendre situar la unitat nacional i la independència per damunt de qualsevol altra demanda, aquesta concepció acaba desconnectant la nació de les necessitats materials i quotidianes de la gent que l’habita. Catalunya no existeix al marge de la seva gent, ni defensar el país pot reduir-se a reproduir una identitat nacional abstracta. Defensar Catalunya implica també defensar el dret a l’habitatge, al treball, a l’educació, a la salut i a unes condicions materials de vida dignes. Quan la nació se separa d’aquestes condicions es converteix en una abstracció hipostatitzada, en un fi en si mateix que s’imposa per damunt de les necessitats i els drets de les persones que li donen contingut. I, per tant, en nom de la defensa del país s’acaba desatenent allò que el fa una realitat viva. És, en definitiva, un independentisme que reivindica la nació al marge dels drets de les persones que la constitueixen.

Però, a més a més, aquesta concepció no és tampoc políticament neutra, sinó que implica, a la vegada, una determinada forma de constitució del subjecte polític independentista. Es tracta d’un subjecte que troba la seva unitat en la identitat nacional i en la construcció d’un enemic exterior (Espanya) que amenaça la supervivència identitària de la nació, mentre relega les desigualtats de classe i les reivindicacions socials a un lloc secundari. Aquesta substitució de “l’antagonisme social” per “l’antagonisme identitari”, que representa la nació com una comunitat homogènia amenaçada des de fora, posa la catifa vermella a l’auge de l’extrema dreta d’Aliança Catalana (que a l’enemic Espanya hi suma els immigrants), capaç de capitalitzar aquesta lògica per articular un independentisme excloent i racista des del qual resulta impossible construir un subjecte polític ampli capaç d’esdevenir, en cap cas, un moviment de masses com el que va ser el 2017 i que, lluny de reforçar-lo, el deslegitima.

L’independentisme plurinacional: els drets com a concessió externa de l’Estat

El segon projecte és el de Gabriel Rufián i, per extensió, el d’ERC. Aquest parteix d’una premissa aparentment oposada: en lloc de situar la nació per damunt dels drets, posa els drets al centre del discurs polític. El problema es troba, en aquest cas, en la manera de concebre les condicions per a fer-los efectius i les conseqüències que això implica.

Aquí, la millora de drets de la població catalana es vincula a l’aliança  amb l’esquerra espanyola i a la capacitat d’incidència conjunta en la política estatal. Els drets apareixen, així, relacionats amb una correlació de forces que es dirimeix principalment a Madrid. El suport parlamentari a determinades majories estatals hauria de permetre obtenir més drets per als ciutadans de Catalunya. Podríem parlar, en aquest sentit, d’una concepció “heterònoma” dels drets; aquests venen concedits des de fora, és a dir, des de l’exterior del mateix espai polític català. El centre de gravetat de l’acció política es desplaça cap a les institucions de l’Estat, i la força del moviment català es mesura, sobretot, per la seua capacitat de sumar amb les altres esquerres estatals una correlació de forces suficient al Congreso.

Amb això no dic pas que a Madrid no es puguin aprovar lleis beneficioses per a  les classes populars catalanes ni que la negociació institucional a Madrid sigui incompatible amb poder ser independentista. Els problemes aquí són uns altres:

Un, és la conversió del mitjà en un fi. Es dona la paradoxa que Rufián, líder d’un partit  independentista, ha acabat fent de la seva capacitat de condicionar la governabilitat espanyola una de les principals fonts de la seva pròpia legitimitat i reproducció política. La incidència institucional a Madrid, concebuda inicialment com un instrument tàctic al servei de l’autodeterminació, es converteix en una finalitat en si mateixa. Allò que havia de servir per avançar cap a la independència passa a justificar-se pel seu propi exercici i per la centralitat política que proporciona a qui la protagonitza. El mitjà desplaça el fi fins al punt que la negociació amb l’Estat deixa de mesurar-se prioritàriament pels avenços que permet assolir per a Catalunya i passa a fer-ho per la capacitat de mantenir una posició d’influència dins dels equilibris institucionals espanyols, de la qual depenen la continuïtat i la reproducció política de qui l’ocupa. D’aquesta manera, la relació amb l’Estat deixa de ser un terreny de conflicte i esdevé l’espai de referència des del qual es defineixen les prioritats i els límits de l’acció política catalana. Així, aquesta estratègia  acaba reforçant la integració en el sistema polític del règim del 78 en lloc de qüestionar-ne les relacions de poder inherents a aquest que impedeixen l’autodeterminació.

Un altre problema és la manera com es passa a concebre el poble català. Quan la força política d’un projecte ja no prové principalment de la seva capacitat d’organitzar la societat catalana i constituir-la en un subjecte de mobilització, sinó de la posició que ocupa en els equilibris institucionals de l’Estat, el poble deixa de ser pensat com un subjecte polític actiu i passa a ser concebut com a simple poble electoral. Això és, com una suma de votants, percentatges i projeccions demoscòpiques sobre la qual es calculen quines aliances (fins i tot antinatura, com amb Podemos) poden resultar més rendibles electoralment. D’aquesta manera, la ciutadania deixa de ser el subjecte protagonista de la transformació política, com ho va ser durant l’octubre de 2017, per a convertir-se en una mera base numèrica sobre la qual calcular quina és la fórmula electoral més original per agregar aritmèticament els vots de la manera més rendible possible per tal de maximitzar la posició negociadora a Madrid. El resultat pot ser un independentisme amb presència i capacitat d’incidència institucional però amb una organització i una mobilització popular cada vegada més febles. I sense aquesta força col·lectiva autoorganitzada no es pot exercir cap pressió efectiva sobre l’Estat, ni tenir capacitat d’arrencar-li res.

En conseqüència, aquesta concepció implica la construcció d’un subjecte polític que tampoc resulta útil per a articular un moviment independentista de masses. Es tracta d’un subjecte de referencialitat espanyola que opera, fonamentalment, com un lobby territorial dins de les institucions de l’Estat. La seva força política no deriva de la capacitat d’organitzar autònomament la societat catalana al voltant d’un projecte compartit de transformació, sinó de la seva posició estratègica en la formació de majories parlamentàries a Madrid. El poble català esdevé així, a la vegada, una base electoral que cal agregar enginyosament i un actor negociador que utilitza els seus vots per a obtenir drets de l’Estat, en funció d’una correlació de forces que no controla. El resultat és un subjecte polític amb capacitat d’incidència institucional, però sense la força autoorganitzada necessària per a impulsar cap procés d’autodeterminació, que no s’assolirà en una taula de negociació a Madrid amb el suport de l’esquerra estatal, sinó des dels carrers de Catalunya i malgrat l’esquerra espanyola.

L’independentisme popular: els drets com a poder social autònom

Hi ha, tanmateix, una tercera manera d’articular independència i drets, que va ser la que va permetre construir el moviment de masses del Procés i que, al meu entendre, constitueix l’única via possible per a reconstruir avui un moviment d’aquestes característiques. Es tracta d’un independentisme que no concep la nació com una abstracció situada per sobre de les condicions materials de vida, ni els drets com a concessions supeditades a la formació de majories aritmètiques al Congreso, sinó com el resultat d’una pràctica política col·lectiva arrelada en la societat catalana.

En aquesta concepció, la relació entre independentisme i lluites socials pels drets no és lineal, sinó dialèctica. Ni el poble català es concep com una comunitat nacional prèviament constituïda que posteriorment incorpora un programa social, ni les lluites socials es redueixen a reivindicacions de drets sectorials desterritorialitzades que es poden “nacionalitzar”. És mitjançant la mobilització compartida als carrers, on les organitzacions independentistes conflueixen amb els moviments de defensa dels drets civils i socials (educació, habitatge, sanitat, antiracisme, etc.), que aquesta relació dialèctica es concreta. En la lluita comuna, cada moviment acaba incorporant les reivindicacions dels altres a les pròpies, transformant així les demandes particulars i contribuint a construir una identitat política compartida, sense que cap moviment hagi de renunciar a la seva especificitat. Això permet superar la fragmentació de les reivindicacions particulars i contribuir a la conformació d’un bloc social al voltant d’un projecte compartit d’emancipació social i autodeterminació nacional. Des d’aquesta perspectiva, la independència deixa de ser un objectiu abstracte al qual s’adhereixen determinats sectors socials amb determinades característiques identitàries i esdevé un projecte de masses que es construeix des de les necessitats, les lluites i la capacitat d’autoorganització de la gent.

El subjecte de la independència que aquesta concepció pretén construir no és, per tant, simplement aquell que comparteix una identitat nacional o disposa d’una representació parlamentària pròpia, sinó aquell que participa en la construcció democràtica de les condicions materials que fan possible una vida digna i una capacitat efectiva d’autogovern. És precisament aquest subjecte el que pot complir les dues funcions que necessita un moviment de masses independentista. En primer lloc, articular la pluralitat social catalana, sumant persones d’orígens, identitats i sectors socials molt diversos al voltant d’un projecte compartit d’emancipació. I en segon lloc, constituir-se en un poder social autònom, fortament mobilitzat i organitzat, capaç d’impulsar un nou procés des del carrer i d’arrossegar al darrere seu els partits polítics, en lloc de quedar subordinat a les seves estratègies institucionals. Aquesta és, precisament, la dinàmica que va fer possible el cicle de mobilització de 2017.

En les eleccions del 29-N, aquest tercer projecte no té papereta electoral. Si bé, del 2015 al 2017, aquest era el projecte compartit pel conjunt de l’independentisme (ANC, OC,  Súmate, Junts pel sí, CUP, etc.), avui només dos d’aquests espais, des de posicions diferents i sense cap vincle orgànic, comparteixen bona part dels seus plantejaments, Òmnium Cultural i la CUP, i cap dels dos concorre a les eleccions. El primer, perquè no és un partit, i la segona, perquè ha decidit no presentar-s’hi.

Però el problema no és tant si la CUP es presenta o no a les eleccions espanyoles, com una qüestió més profunda que té dues dimensions. D’una banda, que les forces independentistes que sí que hi concorren amb possibilitats d’obtenir bons resultats electorals (ERC i Junts) hagin abandonat aquest tercer projecte. I de l’altra, que l’única força política que encara el manté, la CUP, no disposi avui del múscul social suficient per presentar-s’hi amb unes mínimes possibilitats d’obtenir representació. Una feblesa que és conseqüència d’anys de dinàmiques perverses de funcionament intern i d’errors tàctics sobre els quals, tard (però més val tard que mai), l’actual direcció està fent autocrítica i treballant per corregir-los. En aquest context, la CUP ha optat per replegar-se i concentrar els esforços en la vaga general i les eleccions municipals. Aquestes dues dimensions conformen el drama actual de l’independentisme català.

En conseqüència, si l’objectiu és reconstruir, a mitjà i llarg termini, un moviment independentista de masses, el repte consisteix a superar tant els discursos al voltant d’una nació abstracta, que aplanen el camí al creixement de l’extrema dreta, com la pretensió de trobar fórmules electorals o candidats efectistes que reprodueixen una lògica política de referencialitat espanyola per fer política a Madrid. El repte és reconstruir les condicions socials i polítiques perquè el conjunt dels projectes de l’independentisme social i polític tornin, no a una unitat que mai no ha existit, sinó almenys a compartir una mateixa manera d’articular la relació entre independència i drets: la que sorgeix de la relació dialèctica entre les lluites socials que travessen la societat catalana i la construcció d’un projecte col·lectiu d’autodeterminació nacional. Aquesta és l’única manera de poder «tornar-ho a fer»!