Quan i en quin context neix Habitação Hoje?

M: La idea va començar a sorgir prepandèmia. Hi va haver una manifestació de veïns del Barri da Ribeira, la zona històrica de la ciutat, prop del riu. Una dona estava a punt de ser desnonada d’un habitatge públic amb els seus fills; el pare d’aquesta dona tenia un contracte de lloguer amb l’Ajuntament de Porto i ella també hi vivia perquè el va cuidar fins que va morir. Aleshores va decidir quedar-s’hi a viure amb els fills i volien desnonar-la des de l’Ajuntament. Hi va haver una gran manifestació dels veïns del barri, que fins i tot va traslladar-se a les portes de l’Ajuntament durant un ple municipal demanant que no la desnonessin. 

Nosaltres vam estar presents, en aquella manifestació, i vam veure que tenia molt de potencial.  Vam començar a pensar que feia temps que no existien a Porto col·lectius i organitzacions de veïns que resistissin als desnonaments, amb una ruta bastant marcada i amb fruits visibles. Sí que és cert que fa uns anys havien existit alguns col·lectius, però en aquell moment estaven inactius. Vam començar a donar-li voltes, a pensar com seria crear una organització així, a buscar referències internacionals, a veure quins organismes ja existien a la ciutat… A començaments de 2021, quasi un any després, vam decidir començar les assemblees i obrir l’organització a tothom per poder construir un projecte comú.

Vam pensar que era important crear una lluita col·lectiva, però també informada; entendre perquè no funcionaven algunes polítiques, entendre el context històric de la situació de l’habitatge al país, fer una lectura del context internacional, i construir i compartir aquesta informació amb tothom. En definitiva; crear una alternativa, donar poder a les persones. 

Com us organitzeu a la ciutat de Porto?

M: Habitação Hoje s’organitza en tres brigades diferents a la ciutat que corresponen a tres freguesies -equivalents al que serien els districtes a Barcelona-; Paranhos, Campanhã -que és la zona més pobra de la ciutat- i una altra a la zona del centre. En aquesta última sobretot treballem qüestions relacionades al voltant dels apartaments turístics, els bars, la gentrificació i la consegüent expulsió dels veïns. Més enllà d’aquestes brigades, que tenen les seves pròpies reunions i campanyes, també tenim assemblees fixes dues vegades al mes en què tothom pot assistir, unir-se a alguna de les brigades existents o explicar la seva situació perquè l’assessorem col·lectivament i intentem trobar solucions.

Idealment, estaríem a totes les zones, però per ara treballem d’aquesta manera. Esperem poder expandir-nos aquí a la zona nord de Portugal, als seus municipis, i qui sap, potser a la resta del país.

Parlant de la resta del país…com us organitzeu en l’àmbit nacional? Existeixen organitzacions amb les quals podeu treballar conjuntament?

M: Des del començament vam establir relacions amb organitzacions de Lisboa amb més trajectòria en el moviment per l’habitatge (sobretot Habita, Stop Despejos, i en menor mesura Movimento Referendo Pela Habitação, de nova creació). Compartim objectius i visions que no es comparteixen amb altres organitzacions que han sorgit al voltant de la qüestió de l’habitatge, així que entendre’ns ha estat fàcil. Amb ells vam organitzar i convocar la manifestació de l’1 d’abril de l’any passat, que va tenir una gran presència de persones. Aquesta manifestació també estava inserida en el marc d’una campanya de l’European Action Coalition for the Right to Housing and the City, on participem activament i tracem aliances internacionals. 

B: Creiem en l’organització de base en l’àmbit internacional. El capital ja fa massa que també s’organitza internacionalment, i darrerament també ho està fent l’extrema dreta. Existeix una internacionalització del costat de l’opressor. Plataformes com l’European faciliten que nosaltres també ens organitzem més enllà dels nostres països. Ens organitzem per guanyar, no només per lluitar. En la lògica de com es guanya aquesta lluita de classes, com se supera, l’internacionalisme és un element clau.

Quin és el perfil de persona afectada que arriba a una assemblea de Habitação Hoje? Esteu notant la introducció de nous perfils els darrers anys, com seria, per exemple, la figura del llogater que sí té accés a l’habitatge, però pateix les conseqüències de la turistificació i la pujada dels lloguers?

B: Per nosaltres és difícil saber si les persones que ens arriben per problemes de lloguer venen perquè està havent-hi un canvi en el problema o perquè fa poc que existim i a mesura que la gent ens va coneixent, més perfils diferents arriben a l’assemblea. Al començament treballàvem molt més amb ocupacions, sobretot ocupacions d’habitatge públic, i això va marcar molt la nostra manera de treballar des de bon començament. La major part de les persones afectades es troben en una situació molt precària i límit, ja amb una ordre de desnonaments. Tot i això, sí que és veritat que cada vegada ha arribat més gent amb problemes de contracte de lloguer; sobretot gent a la qual el propietari no els vol renovar el contracte perquè vol fer negoci amb casa seva. No aconsegueixo dir si es tracta d’una alteració del problema de l’habitatge al país, però sí del fet que comencem a tenir més visibilitat aquí a la ciutat i la gent ha començat a buscar aquesta ajuda.

A través de la nostra experiència també ens vam adonar que era de gran necessitat disposar d’un grup jurídic; un grup d’advocats que pogués saber què era necessari legalment en cada situació. Donant a conèixer aquest grup d’assessorament jurídic també vam començar a rebre més persones i altres perfils de la població.

Un dels grans problemes que identifiquem és que la qüestió de l’habitatge i els problemes que se’n deriven tenen una visió molt individualitzada. Passa aquí, a Portugal, i també a altres països en les que les polítiques d’habitatge s’han centrat en el crèdit per la compra de cases. Això va transformar l’accés a l’habitatge en una realitat i una responsabilitat individualitzada i no col·lectiva. Això acaba fent que moltes persones tingui por a admetre i compartir que estan tenint un problema amb l’habitatge. Com més pròximes són aquestes persones al que entendríem com a “classe mitjana”, més dificultats es té en admetre aquesta posició de vulnerabilitat. 

Finalment, també ens hem fixat que el 95% de les persones que venen a l’assemblea a exposar els seus problemes són dones. I és que històricament la lluita per l’habitatge a Portugal ha estat organitzada per dones; aquí el gènere s’entrellaça amb allò domèstic, a qui es fa càrrec de la casa, de les cures… Inclús quan venen parelles o matrimonis, sempre és la dona qui parla.

Quines són les campanyes que teniu actives actualment? I objectius per aquest 2024?

M: Tal com hem dit abans, les brigades treballen per temes específics. Per exemple, la brigada del centre treballa molt amb qüestions relacionades amb la gentrificació salvatge de la zona. Hi Ha hagut noves regles imposades a la vida nocturna per l’Ajuntament i això està perjudicant  la gent que encara viu en aquelles zones, que encara s’estan gentrificant més. Els veïns estan organitzats per reivindicar els seus drets i aconseguir seguir vivint-hi.

D’altra banda, estem intentant arribar encara més a la comunitat migrada, que tendeix a ser un subjecte especialment vulnerable a violències en relació amb l’habitatge; ho fem a través de persones migrades que ens arriben a l’assemblea i intentem fer xarxa. En relació amb això, dins dels nostres objectius també entra el de fer classes de portuguès, ja que la llengua de vegades és una gran barrera; el fet de no saber-se fer entendre i ser subjecte a possibles enganys pel fet de no poder llegir allò que et fan firmar, et col·loca en una situació molt vulnerable. Volem que siguin classes adaptades, no res gaire acadèmic.

També estem treballant en una campanya des de l’any passat al voltant de Domus social, l’empresa municipal de Porto que té patrimoni públic llogat a les persones que més ho necessiten. Aquestes persones poden tenir accés a un habitatge social a través d’una candidatura a una llista on se’ls atorga una puntuació, havent d’arribar a 40 punts per poder ser candidats. Aquest parc públic d’habitatge, a més de no créixer, està externalitzat. Hi ha dues qüestions al voltant d’aquesta campanya. Una, l’aparició del “lloguer accessible”, un programa que també s’està aplicant a l’habitatge públic des de fa poc i que consisteix a oferir des de les institucions a propietaris privats que posin les seves cases a llogar en  un 20% del preu de mercat, un preu que sabem que sempre està pujant, a canvi de no pagar els impostos d’arrendament.

La proposta no va tenir gaire èxit ni adhesió entre els privats; els contractes eren obligatòriament de llarga durada, i a més, si no fas contracte de lloguer, ja t’estàs estalviant els diners dels impostos! Pel que fa al públic, si l’habitatge públic de l’Ajuntament es desvia a aquest programa, cada vegada hi ha menys cases per les persones que estan a la llista. A més, pels llogaters segueix sent molt difícil pagar aquell lloguer; és impossible facis els números que facis. L’altra banda de la campanya és el fet que cada vegada és més difícil accedir a les llistes de la Domus social. Amb el temps van apareixent més i més criteris per accedir-hi, fent que el 65% de les persones que són candidates no aconsegueixin entrar. Estem lluitant perquè el Tribunal Constitucional canviï aquestes regles, perquè si no és així ni tan sols ser a la llista acaba sent garantia de res. 

B: Quan es parla d’habitatge públic a Europa, hi ha molta diferència entre països. Aquí a Portugal, la manera en la qual es calcula el lloguer públic és en funció de la renda de la persona. Tota aquesta qüestió del “lloguer accessible” és la que està alterant tot aquest paradigma. No hi ha habitatge públic per donar resposta a les necessitats de totes les persones que estan a la llista. L’argument liberal per excel·lència per resoldre la situació és que es construeixi més habitatge públic; però la cosa és que a Portugal hi ha més de 723.000 cases buides, de les quals 20.000 estan a Porto! I on hi ha més cases buides és a les dues localitats més grans, més denses i amb més problemàtica d’habitatge: Lisboa i Porto. És clarament un conflicte entre el dret a la propietat i el dret a l’habitatge, i d’una ideologia dominant contra una alternativa col·lectiva que encara aquesta contradicció, la que existeixin cases buides i gent sense casa.

Al començament de la nostra organització vam fer un mapatge i un càlcul de les cases buides de la ciutat; a més, la gent podia participar enviant-nos una fotografia, i nosaltres afegíem aquell edifici o aquella casa al recompte. Vam començar a fer el mapatge a dos dels grans carrers de la ciutat: Rua de Santa Catarina (conegut carrer comercial d’Oporto) i Rua da Alegria; i només en aquestes dues vies ja hi havia suficients cases buides per a allotjar a totes les persones de la llista d’espera. També vam poder tenir accés a una informació estadística que deia que la meitat de les cases que estaven buides es troben en bon estat de conservació. 

M: Bàsicament estan llestes perquè hi visqui gent. Si realment existís la iniciativa suficient per fer-les habitar…

B: És un fet molt significatiu que ens mostra com la propietat privada és la que realment està bloquejant l’accés a l’habitatge a la ciutat. Existeixen cases amb condicions d’habitabilitat suficients com per donar resposta a totes les persones que tenen problemes d’habitatge al país. No és necessari ni nacionalitzar cimenteres ni construir més edificis.

Parlem de lleis. En un moment de desnonament, en una negociació de lloguers… Com funcionen les lleis que us acullen a Portugal? Quins són els límits amb els quals compteu? Des de fora sovint he tingut la sensació d’una desregulació quasi total…

B: La sensació de desregulació és real. Aquí gairebé ningú té contractes de lloguer de 5 o 7 anys, com a Barcelona o Catalunya. El que és bastant típic són els contractes mínims d’un any i és totalment legal. A més, és possible que el propietari decideixi deixar reflectit al contracte que aquell any pot no ser renovable una vegada el pacte acabi. El que sí que és llei és que quan aquests contractes es renoven, han de ser renovats per tres anys. Això només funciona així des de 2019; abans es podia renovar en funció d’allò que estava estipulat al contracte, en mans del propietari. Una cosa que vam descobrir amb el grup jurídic és que quan un contracte és renovable, el propietari no es pot oposar a la renovació dels tres anys. És una petita garantia.

La nostra llei de lloguer és extremadament confusa, com un calaix de sastre on s’ha anat arreplegant tot allò fet anteriorment. Ni tot el que són renovacions està al mateix article de la llei; hi ha molta confusió per entendre què significa què. Això se suma a què els propietaris es pensen que tenen tot el dret del món d’apujar-nos el lloguer quan els ve de gust. Hi ha molt de llogater que, per desinformació o assumpció de la seva posició d’inferioritat, també acaba creient que això es pot fer. S’ha de fer molta feina de desmitificació sobre el que ens podem deixar fer i el que no. A grans trets, el que la llei diu és que la relació propietari-llogater no és igualitària. A més, els lloguers a Portugal poden augmentar anualment en funció de la inflació. Sense anar gaire lluny, aquest any van apujar entre un 7 i un 8%. No hi ha cap control sobre aquest augment, i els anys que hi ha hagut cert control, els propietaris s’han vist exclosos de pagar impostos per compensar les pèrdues. Per tant, quan això ha passat, han recuperat els diners de les rendes estalviant-se’ls de les seves obligacions fiscals.

Sobre les negociacions en casos de desnonament: nosaltres ens esforcem molt perquè les situacions més límit no acabin en desnonament, que no arribi a tribunal. Intentem prevenir a través de cartes i minutes. Normalment hi ha moltes dificultats. També entren en joc alguns límits burocràtics en termes de comunicació de finalització del contracte, cosa que ens ha donat certes victòries perquè no es compleixen. 

M: A Portugal encara tenim activa la “llei dels desnonaments”. En aquest país els desnonaments es van “liberalitzar” a partir de 1985, però des de 2012 existeix una modificació que facilita encara més el procés als propietaris a través d’una plataforma, el “Balcão do arrendamento”, que facilita el desnonament per part del propietari. Mai s’ha tombat aquesta modificació ni mai s’ha tornat a la situació d’abans de 1985. 

B: La primera liberalització de la llei de desnonaments va ser l’any abans d’entrar a la Unió Europea. Tot va de la mà. Aquesta situació de facilitació dels desnonaments a partir de 2012 també està alineada amb els primers anys de la crisi financera de 2008, que a Portugal va arribar al seu moment crític l’any 2011. També està relacionat amb el desenvolupament urbà de les ciutats amb l’arribada del turisme massiu al país, l’aparició dels apartaments turístics o de l’entrada dels vols comercials de Ryanair al país. Els liberals tenen i fan servir l’argument que el turisme està rehabilitant els centres de les ciutats perquè allà no hi volia viure ningú. Les estadístiques i estudis de població als centres de les ciutats portugueses mostren el contrari; al centre hi vivia més gent el 2001 de la que hi viu ara, tot i que ara aquella zona pugui estar més “rehabilitada”.

M: A  Portugal els contractes de lloguer anteriors a 1990 estan congelats i és il·legal desnonar a les persones que en tenen un d’aquestes característiques. Tot i així, de vegades ens trobem que en aquestes situacions, on la majoria de persones amb renda antiga són gent gran, els propietaris els intenten enganyar perquè signin nous contractes amb noves condicions,  deixant-los desprotegits i vulnerables a tot el que està en vigor actualment. 

Què fem en casos de desnonament imminent? En el cas privat intentem negociar perquè el cas no arribi tan lluny, en el cas de propietats públiques, de vegades hem arribat massa tard. Però hi ha algunes parts de la llei que ens han permès alguna victòria; sobretot quan hi ha una prova que la família és vulnerable, per exemple, i si és el cas d’un habitatge públic, és obligatori que els Serveis Socials estiguin presents i assegurin una alternativa residencial. Però això no sempre es compleix, i de vegades arriben els furgons policials, un membre d’un tribunal, i el desnonament es vol executar. El fet d’estar nosaltres allà i disposar d’aquesta informació ha suposat en algunes circumstàncies que el desnonament s’aturés temporalment i es guanyés algun temps per aconseguir alternatives.

Tot i que ens donin una solució des dels Serveis Socials, no es tracta mai d’una solució estable. A les famílies se les porta a pensions, i de vegades hi ha tota una família dins d’una mateixa habitació. Sovint les pensions tenen moltes limitacions i estan en males condicions. A més, la família s’hi està durant un temps limitat, de vegades dos o tres dies, sense alternativa més enllà. Tot i que es guanyi algun temps, acaben per ser situacions molt negatives i amb un final poc favorable. Per acabar-ho d’adobar, el portfolio de pensions s’ha vist molt reduït per causa del turisme massiu, que les ocupa totes.

B: Hi ha una altra dada curiosa aquí. Si haguéssim de dir qui té més facilitat per desnonar entre el privat i el públic, diríem que el privat. Teòricament. Però aquí a Portugal és més fàcil desnonar pel sector públic: no cal una ordre del tribunal, el procés és molt més ràpid. En el cas d’un desnonament de privats, s’ha de marcar un dia i una hora. En el cas dels desnonaments públics, pot ser en qualsevol moment. La persona sap que la desnonaran, però no sap quan; i per a nosaltres és molt més difícil organitzar una resistència física i present al desnonament.

M: Aquesta situació també posa a les persones afectades en una situació de tensió emocional molt forta. L’única certesa és que no et desnonaran els caps de setmana; la resta de la setmana vius amb la incògnita i el neguit de pensar que poden aparèixer en qualsevol moment per fer-te fora de casa. Són situacions que de vegades s’allarguen en el temps i que tenen un impacte emocional fort en la salut de les persones, i fins i tot dels nens, de totes aquelles persones que viuen en cases públiques amb ordres de desnonament.

Límits i potencialitats de la lluita per l’habitatge?

B: Una cosa que és rellevant pel que fa a la potencialitat són les dues grans manifestacions que hi va haver l’any passat. Tot i això, malgrat que van donar molta visibilitat al problema i més gent col·labora amb el moviment des de llavors, aquestes reivindicacions no tenen el mateix impacte que altres. Per exemple, quan els professors fan vaga, hi ha un gran impacte real en el funcionament de la societat. Una manifestació no ho fa, això. En aquest sentit, hi ha dues grans eines que sí que donarien aquesta visibilitat al problema: la vaga dels lloguers i les ocupacions. Qüestionen directament la relació entre propietat privada i el dret a l’habitatge.

A Portugal, a diferència de l’Estat espanyol on les qüestions d’ocupació són molt més recurrents, aquí pots arribar a anar a la presó per ocupar una casa. Tenim una llei que garanteix i protegeix la propietat privada. De la mateixa manera que l’ocupació és una potencialitat, el càstig que envolta el fet també ens resulta un límit. Pel que fa a la vaga de lloguers, a Portugal no ha existit cap vaga dels lloguers en massa. El que és important a la vaga dels lloguers és que el propietari ha de saber que el llogater pot pagar la renda, però que decideix activament no fer-ho. Associar el no pagar el lloguer o que no apugin els salaris quan s’apugen els lloguers per la inflació també són bons motius per fer una vaga, és un context en què hi ha absència de treball o rendes. 

Quina és la vostra relació amb la política institucional? I amb els partits d’esquerres del país?

M: Hi treballem paral·lelament. El que ells fan té límits, i tot i els límits, de vegades hi ha encara coses que es podrien fer més i millor. No tenim cap relació establerta a llarg termini amb cap partit, som apartidaris. Però ocasionalment, com per exemple, quan sortim al carrer per manifestar-nos, ens trobem que ens donen suport els partits d’esquerra, cosa que dona molta visibilitat a l’organització i assenyala la problemàtica de l’habitatge. Quan és necessari intentem ocupar alguns espais institucionals si se’ns dona l’oportunitat, com és el cas dels plens municipals, i sempre que hi hagi alguna finalitat i utilitat concreta en participar-hi.

B: Hi ha una qüestió històrica amb aquesta relació dels moviments socials i els partits polítics a Portugal. Els partits d’esquerres d’aquí tenen molta tendència a crear “moviments socials” associats a partits. És una acció partidista, que en els moments electorals, per exemple, acaben per donar molta més visibilitat als partits i l’acció institucional. De vegades sembla que no vulguin potenciar moviments socials de base i col·lectius com Habitação Hoje, cosa que pot endarrerir molt la lluita. És una qüestió limitadora en la seva acció, des del nostre punt de vista.

Molts partits d’esquerres s’estan desviant lleugerament a la dreta en els darrers temps. El liberalisme ja està present a quasi tots els programes. Aquesta noció de garantir una lògica del dret a la ciutat, de viure bé, assenyalant que ja existeixen cases suficients… està poc reflectida en els programes, demostrant-nos que polítiques amb aquest prisma queden ràpidament a la banqueta.

L’any passat es va publicar una notícia del Diario.es en la que s’afirmava que Portugal eliminaria les famoses “Golden Visa” i que es prohibiria l’aparició de nous pisos turístics. La notícia, abraçada acríticament per sectors de l’esquerra socialdemòcrata espanyola, es va viralitzar a Twitter. Quanta veritat hi ha en aquest titular? 

B: Teòricament, es va dir que s’acabaria amb les “Golden Visa”. Però a últim moment sempre passen coses. Ara mateix ens trobem en un règim transitori perquè deixin d’existir: les “Golden Visa” encara existeixen, i existeixen mecanismes perquè segueixin existint amb unes altres condicions. Això continuarà passant si el mercat immobiliari té certs inversors amb certs interessos. Hi ha una altra qüestió que s’ha de tenir en compte: a Portugal els jueus sefardites amb ascendència portuguesa tenen dret a demanar la nacionalitat i entrar en l’espai comercial Schenguen. Això ha fet que entressin grans inversors estrangers al mercat immobiliari portuguès. Res d’això es regula. Acabar amb el mecanisme no vol dir que s’acabi amb l’especulació. Això no acaba sent una victòria. El preu de les cases no baixarà perquè les Golden Visa acabin.

En relació amb els apartaments turístics, hi ha un procés de regionalització en curs amb alguns fronts oberts. Els municipis tenen poder de definir quants apartaments turístics volen i crear legislació al voltant. Tant Porto com Lisboa tenen governs municipals marcadament liberals. L’Ajuntament de Porto va tirar-se enrere  fa algun temps limitant la presència d’apartaments turístics a zones de pressió, però encara n’existeix un percentatge significatiu que s’ha de tenir en compte. La llista d’excepcions és tan petita que no té sentit.

M: L’any passat a Portugal es va presentar el pack de mesures Mais Habitação, que havia de donar resposta als problemes d’habitatge i facilitar-ne l’accés. Va haver un lobby gegant de propietaris i empreses que van fer pressió en relació amb les mesures que es volien imposar. 

B: A Porto hi va haver un programa durant la pandèmia per compensar les pèrdues que estaven tenint els propietaris d’apartaments turístics. Se’ls donava l’oportunitat de llogar la casa a l’Ajuntament amb un contracte de tres anys, l’Ajuntament pagava dos anys per avançat, i passava al programa de “lloguer accessible”. Al programa no es va inscriure ningú. Les cases buides són una gran inversió. Si el valor de compra d’habitatge va pujant cada any, surt millor deixar una casa buida amb potencial de ser comprada. Mentre tot això sigui un lucre, mai accediran a llogar-la pel “lloguer accessible”. 

Per acabar. La lluita per l’habitatge és col·lectiva, però us vull fer una pregunta a tall personal. Què us ha aportat ser part de la lluita per l’habitatge?

M: M’emporto els camarades que vas trobant pel camí, conèixer realitats i opressions que no són precisament la meva i que cal conèixer per poder oferir i construir una lluita de base i interseccional. 

B: M’emporto l’aprenentatge de fer una política més “pràctica”, que també és una manera de fer política. També m’enduc molta formació política. A l’organització intentem mantenir-nos formats, fer formacions cada quinze dies on tothom porta temes per debatre a l’assemblea. És molt interessant la relació de la pràctica, la teoria, i entendre l’arrel de les problemàtiques a les quals ens enfrontem i també quines són les seves conseqüències. Formar part d’una organització que combina les dues coses és molt interessant; no només fem i ajudem, hi ha una reflexió política al voltant de les coses. No sempre estem d’acord, però el que més m’impressiona i m’interessa és que al final del dia tothom vol construir alguna cosa, i hi treballem conjuntament perquè sigui una realitat.