Les irrellevants eleccions europees del passat 9 de juny van obrir la caixa dels trons a França. La no tan sorprenent victòria del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen va tenir com a reacció la convocatòria immediata i poc meditada d’eleccions legislatives per part del president de la República, Emmanuel Macron. Probablement ho va fer pensant que agafaria a contrapeu l’esquerra i que el sistema d’elecció dels diputats per circumscripcions petites i a doble volta permetria als de Macron enfrontar-se directament a la candidatura de l’extrema dreta a la segona volta. Es tractava de matar dos pardals d’un tret: treure la suposada extrema esquerra de La France Insoumisse de l’equació i vèncer el Rassemblement National (RN) agitant la por a l’ascens de l’extrema dreta i la bandera de la defensa dels valors republicans, estratègia emprada manta vegades i que a mitjà termini deixarà amb tota probabilitat de ser funcional. La formació, a última hora, del Nouveau Front Populaire (NFP), aplegant la pràctica totalitat de les forces d’esquerres i progressistes (la mateixa France Insoumisse, el Partit Socialista, el PCF i els ecologistes) ho va canviar tot, sent el bloc que ha acabat per obtenir la major quantitat de diputats a l’Assemblea Nacional. La meritòria i flamant victòria del NFP ha estat acollida amb esperança com el senyal anhelat d’un ressorgiment de l’esquerra i de l’inici de la fi de l’extrema dreta. Tanmateix, cal matisar aquesta lectura per excessivament optimista: els mesos que venen estaran plens de dificultats per a l’esquerra i l’extrema dreta es prepara per afilar les urpes.

La del NFP és una victòria pírrica, obtinguda, a més, gràcies al «pacte republicà» amb el macronisme i la dreta de Les Republicains. El desistiment de la gran majoria de candidats de les forces que integraven aquest pacte en les respectives circumscripcions ha afavorit la força que havia quedat més ben posicionada i ha permès aglutinar el vot contra el RN, que en la immensa majoria de circumscripcions ha sigut derrotat. Naturalment, tot i les reticències liberals i conservadores per actuar d’aquesta manera quan s’afavoria en alguna circumscripció un candidat de La France Insoumisse (LFI), el cordó sanitari contra l’extrema dreta ha acabat per ser efectiu només gràcies al sistema d’elecció dels representants a l’Assemblea Nacional, que prima les grans majories al territori en detriment de la representativitat proporcional. Tanmateix, s’oblida de manera sorprenent que també la segona volta de les eleccions legislatives ha estat guanyada en nombre total de vots per l’extrema dreta del RN. Si a la primera volta el RN i els seus aliats de la facció de Les Republicains (LR) encapçalada per Éric Ciotti havien obtingut 10.647.914 de vots (representant el 21,58% del cens i el 33,22% de la participació, obtenint de manera directa 38 representants per haver guanyat amb més del 50% dels vots emesos en les respectives circumscripcions), a la segona volta els vots de l’extrema dreta només disminueixen relativament, obtenint-ne 10.109.044. Però si tenim en compte que a la segona volta ja no votaven les circumscripcions on s’havien escollit diputats per la via directa, podem observar que els resultats de l’extrema milloren sensiblement, obtenint el 23,33% dels vots sobre el cens i el 37,05% dels vots emesos. En nombre total de vots, el NFP queda molt enrere de l’extrema dreta, amb un 25,68% dels vots emesos (més d’onze punts percentuals per sota de l’extrema dreta) i els macronistes d’Ensemble en recullen un 23,14% (gairebé 14 punts per sota).¹ Per entendre’ns, en funció d’un sistema electoral proporcional i amb llei D’Hondt, el resultat obtingut acostaria el RN a la majoria absoluta. En cas d’un sistema a primera volta (com el britànic), el RN hauria obtingut una àmplia majoria absoluta. Compte, per tant, amb el triomfalisme, perquè una lectura que no es fa és que el RN, amb Front Republicà o sense, consolida més d’una tercera part dels sufragis. Aquest fet no els ha portat al poder en aquesta ocasió, però l’extrema dreta només ha d’esperar que la fruita estigui madura per collir-la. En té prou amb vomitar el seu discurs demagògic i esperar els errors i les contradiccions dels altres.

Cal tenir molt en compte també que l’estratègia del Front Republicà a la segona volta ha beneficiat sobretot el macronisme i la dreta conservadora de Les Republicains, que han aconseguit aglutinar bona part del vot progressista i d’esquerres per fer front a l’extrema dreta en les circumscripcions on tenien un cert avantatge i han pogut salvar-se del naufragi (tot i que el partit de Macron s’ha deixat ni més ni menys que una vuitantena de diputats). Aquesta lògica no ha estat ben bé la mateixa, en moltes circumscripcions, quan s’ha tractat de beneficiar el candidat de l’esquerra en els casos en què aquest era el millor posicionat (especialment si pertanyia a LFI) enfront del RN. D’aquesta manera, quan s’enfrontaven candidats de la dreta republicana i l’extrema dreta, el 70% dels electors del NFP de la primera volta han votat a LR a la segona volta; quan eren els macronistes d’Ensemble els qui s’enfrontaven al RN, han obtingut un 72% dels votants del NFP. En canvi, el cordó sanitari ha estat menys eficaç quan s’ha tractat, pels votants liberals i de dretes, de donar suport al candidat del NFP: en les circumscripcions on aquest era un candidat socialista, comunista o ecologista, només un 54% dels votants d’Ensemble i un 29% dels votants de LR han optat per recolzar-lo; aquest percentatge és encara inferior quan el candidat a recolzar pertanyia a LFI, obtenint només el 43% del suport dels votants d’Ensemble i el 26% dels votants de LR.

Aquests suports es tradueixen en una distribució molt desigual de diputats. Els candidats de l’extrema dreta han perdut els enfrontaments directes contra l’esquerra en 90 circumscripcions i han obtingut la victòria en 62 d’elles; quan s’han enfrontat a candidats d’Ensemble, en canvi, han perdut 105 circumscripcions i només n’han guanyat 23; aquesta relació és encara més desequilibrada en el cas d’enfrontaments amb LR, havent estat derrotada en 32 circumscripcions i havent-ne guanyat només 7. En les circumscripcions on no hi ha hagut desistiments i s’ha produït una segona volta amb tres candidats (aquesta situació s’ha donat sobretot per les reticències «republicanes» a recolzar candidats de LFI), l’extrema dreta ha guanyat en 11 circumscripcions i només ha perdut en una d’elles.² Un aprenentatge que es pot extreure d’aquestes xifres és que l’evidència que el cordó sanitari republicà ha funcionat per derrotar l’extrema dreta no ens ha de portar a enganys: ha acabat sent, al mateix temps, un bot salvavides per a un centredreta i una dreta a la deriva. Només així es poden arribar a entendre la sobrerepresentació d’Ensemble i de LR. A partir d’aquí, es pot debatre sobre la necessitat estratègica d’un tal sacrifici. És cert, d’altra banda, que no hi havia massa alternatives a l’abast per evitar el pitjor, però aquest debat necessari no s’ha de revestir d’autoengany.

La unitat de l’esquerra és circumstancial i no està basada en un programa comú realment compartit i assumit. La debilitat del front unitari ja es va fer patent amb l’experiment de la Nouvelle Unité Populaire Ecologique et Sociale (NUPES), marca amb què va concórrer l’esquerra a les legislatives del 2022 i que li va permetre plantar cara al macronisme i a l’extrema dreta. Ben aviat es va palesar la incapacitat de portar a terme una estratègia i un programa comú, també l’hostilitat del PSF, el PCF i els ecologistes envers LFI i el seu líder, Jean-Luc Melenchon. Si tenim en compte com ha quedat la distribució de diputats dins del NFP podem veure que dels 180 diputats obtinguts LFI n’ha obtingut 71, el PSF 64, els ecologistes 33 i el PCF 9. Així doncs, el PSF sembla renéixer de les seves cendres, ha obtingut un major pes específic dins el Nou Front Popular, en bona part perquè la distribució de circumscripcions i la segona volta l’ha afavorit especialment, confirmant els bons resultats obtinguts a les darreres eleccions europees després d’anys de travessa del desert. Es pot anticipar amb total seguretat que el PSF aconseguirà imposar la seva agenda dins la coalició i condicionar les aliances amb la resta de forces republicanes cap a la reconstrucció d’un centre polític que, vist el desgast del macronisme, preveu hegemonitzar. Les pressions disgregadores del PSF dirigides contra LFI i els elements més a l’esquerra de la coalició és encara més previsible quan ni més ni menys que François Hollande, expresident de la República i artífex de la immolació del PSF l’any 2017, ha estat escollit diputat i maniobrarà, com a bon cavall de Troia, per fer fracassar tot viratge a l’esquerra.

El primer escull que haurà de superar el NFP serà trobar un candidat de consens que sigui del gust de LFI i el PSF, cosa que sembla realment difícil (recordem només que el PSF i altres forces polítiques que componen el NFP han vetat Melenchon i que aquest s’ha hagut d’empassar el gripau i mossegar-se la llengua per afrontar amb garanties les eleccions legislatives). El segon escull serà que aquest candidat sigui acceptable per Macron, pel seu partit i pel capital financer que representa. El tercer escull serà que el govern que aconsegueixi formar aquest candidat pugui formar una majoria parlamentària estable. Els 180 diputats del NFP queden molt lluny de la majoria absoluta de 289 diputats a l’Assemblea Nacional, encara que hi sumem la dotzena de diputats d’esquerres no adscrits, i li caldria cercar suports sòlids per evitar el bloqueig. Tot això si el president Macron decideix atorgar a l’esquerra l’oportunitat de formar govern, ja que és només ell qui decideix discrecionalment l’elecció del primer ministre. Només una forta mobilització popular i l’amenaça d’incendi polític i social a les portes dels Jocs Olímpics de París podria inclinar-lo a prendre una tal decisió quan té altres possibilitats sobre la taula.

Així doncs, cal assumir que la distribució de diputats a l’Assemblea i els fràgils equilibris interns del NFP no permeten que hi pugui haver un govern d’esquerres que faci polítiques d’esquerres. Descartades totalment altres aliances, una possibilitat per l’esquerra seria un pacte amb el macronisme, que significaria, però l’enterrament del programa socialitzant amb què el NFP s’ha presentat a les eleccions i l’acceptació de les grans línies polítiques neoliberals impulsades pels governs de Macron durant els darrers 7 anys. Tot i que se n’ha parlat, sembla improbable que es pugui fragmentar el camp macronista a partir d’un basculament dels seus elements provinents del PSF cap a un hipotètic govern d’esquerres: endemés, només cal tenir en compte quin és el seu historial polític des de la traïció de 2017 fins ara per entendre que no acceptarien la major part del programa del NFP. En tot cas, un pacte amb el macronisme comportaria probablement la marginació de LFI i, a mitjà termini, una nova immolació de l’esquerra, a la qual pertocaria portar a terme un programa liberal amb un cert accent social, que no aconseguiria, però eliminar la ràbia i el ressentiment acumulats per les classes populars franceses davant les polítiques antisocials de Macron i el seu autoritarisme: més combustible, per tant, que podria ser convenientment emprat per l’extrema dreta. Una altra de les possibilitats que s’apunten és que Macron, quan es posi de manifest el bloqueig, opti per nomenar un primer ministre de perfil més tècnic, amb el suport de macronistes, socialistes i ecologistes (i ves a saber si també del PCF).

Seria, de fet, una opció viable, ja que comptaria amb el suport ferm de 260 diputats de l’Assemblea Nacional (269 si hi sumem els comunistes). Tot i que aquest govern no arribaria a tenir el suport de la majoria absoluta de 289, tindria un gran marge d’actuació cercant vots aquí i allà entre els 66 de la dreta conservadora i els 25 no adscrits a cap bloc (entre els quals hi ha ex-macronistes i socialistes). Una altra variable d’aquesta opció seria la formació d’un gran bloc de centre, amb Ensemble, LR i PSF, coalició que comptaria per la part baixa amb el suport assegurat de 293 diputats, ampliable als diputats no adscrits. La no acceptació de la dimissió del primer ministre Gabriel Attal per part de Macron i les declaracions de diversos exponents significatius del centrisme sembla dibuixar si més no aquesta possibilitat: fer córrer el temps per evidenciar la impossibilitat d’un acord per nomenar un primer ministre triat de forma consensuada pel NFP, deixar-hi esclatar les contradiccions internes i, davant la situació de bloqueig, presentar una alternativa de «salvació republicana» apadrinada pel president de la República. Recordem, però que la recurrència a tals solucions tècniques van acabar per esfondrar la credibilitat de la democràcia a Itàlia i tots sabem quin ha estat el resultat. En tot cas, bona part de l’electorat del NFP no entendria tampoc una tal sortida, i no cal dir que seria un factor desmobilitzant de primer ordre per l’esquerra sociològica.

Macron s’ha caracteritzat pel seu autoritarisme i menyspreu per les classes populars, no en va les seves polítiques i la seva intransigència han encès els carrers en diverses ocasions; però també ha sabut jugar hàbilment la carta de presentar-se com a única alternativa republicana a l’extrema dreta de Marine Le Pen i això li ha permès, malgrat les seves credencials, ser elegit dues vegades President de la República. Davant la finalització del seu mandat, si l’esquerra no és capaç d’articular un programa polític ambiciós i realment compartit, s’obre a l’horitzó, de manera gairebé inevitable, la pujada al poder de l’extrema dreta de l’RN. És indubtable, si cal escollir entre l’esquerra i l’extrema dreta, cap a qui aniran les simpaties i el suport de la classe capitalista francesa.

Davant l’escenari d’auge de l’extrema, de manera totalment oportunista, les forces liberals i fins i tot liberal-conservadores sovint s’apunten al carro de la lluita contra extrema dreta, reduint l’antifeixisme a una simple defensa d’una democràcia representativa que ells mateixos contribueixen a minar. Això no obstant, malgrat una certa retòrica antifeixista presumptament compartida i consensual, l’extrema dreta s’ha pogut integrar de ple dret a l’establishment polític. L’ascens de l’extrema dreta posa de manifest l’ampliació del camp de joc per a la dreta liberal (que alternativament pot adoptar bona part del programa i el discurs de l’extrema dreta o presentar-se com a única possibilitat de defensa dels valors liberal-democràtics), la centralitat creixent de l’extrema dreta i la tendència a l’arraconament de l’esquerra, ja sigui electoralment o a través d’ulteriors renúncies programàtiques per acontentar els seus «socis» liberals. Si anem més enllà de lectures en clau estrictament parlamentària, aquest escenari és clarament beneficiós per a la classe dominant. El desgast de les forces liberals tradicionals sempre podrà ser suplert temporalment per forces d’extrema dreta que aplicaran polítiques econòmiques idèntiques i que jugaran la carta de capitalitzar la frustració de bona part de la població a través de la demagògia, la xenofòbia i el xovinisme. Sigui com sigui, el problema de l’esquerra en aquest nou camp de joc rau en la seva acceptació fatalista del nou escenari i en la seva incapacitat de rearmar-se ideològicament i tornar a unes coordenades de lluita de classes. Un antifeixisme consistent només es pot articular des d’una estratègia política d’acció que vagi més enllà de l’estricte marc institucional, com bé ens ensenya l’experiència històrica. L’advertència de l’arribada del llop, repetida ja massa vegades, està esgotant la seva credibilitat i la capacitat de mobilització. El llop ha estat dissuadit de moment, almenys a França, però es llepa les ferides i està cada vegada més preparat per arribar i mossegar. Compte que no trobi aliats inesperats que li facilitin l’arribada.

1. Font: “Publication des candidatures et des résultats aux élections Législatives 2024,” Ministeri d’Interior del Govern Francès. 
   https://www.resultats-elections.interieur.gouv.fr/legislatives2024/ensemble_geographique/index.html
   ↩︎
2. Font: “Législatives 2024 : comment les reports de voix du “front républicain” ont joué contre le RN, selon notre sondage,” France Info, 8 de juliol de 2024. https://www.francetvinfo.fr/elections/legislatives/legislatives-2024-comment-les-reports-de-voix-du-front-republicain-ont-joue-contre-le-rn-selon-notre-sondage_6652164.html ↩︎