L’ordre mundial trontolla sobre la sorra de Gaza. L’apocalipsi que Israel llença contra la franja de forma ininterrompuda des de fa més de 200 dies enterra a cop de plom els cossos de milers d’infants i d’adults que no tenen res a veure amb Hamas i que no han tingut mai ocasió de veure res més enllà dels murs que els envolten. Però el subsol del litoral palestí serà també la tomba del sistema de rendició de comptes internacional.

Al·legar que el dret universal es trenca ara per primera vegada és indefensable. No cal sortir del Mediterrani per trobar violacions contra la vida humana. Fins i tot els nostres propis governants en són perpetradors i les han convertit en sistèmiques. Però la forma en què els dirigents israelians es vanten obertament de massacrar multituds assedegades en un setge medieval ens situa en una altra dimensió.

Fer un recompte just de les agressions del dret internacional comeses a Gaza des d’octubre és un exercici que ja no podrà fer-se mai ni tan sols des d’un punt de vista de reconeixement i de memòria cap a les víctimes. La tecnologia militar de precisió que successius líders Demòcrates de la Casa Blanca patrocinen a Israel ha permès a les tropes hebrees apuntar contra informadors i humanitaris locals que poguessin fer de testimonis. De fet, es tracta del conflicte en què s’han assassinat més periodistes i humanitaris del que mai es tingui registre. Això passa mentre Israel impedeix l’entrada d’observadors estrangers.

Tot i això, i per mencionar només alguns dels darrers escàndols, sabem que a Gaza hi ha fosses comunes amb infants i gent gran; que hi ha treballadors de l’ONU que denuncien haver estat torturats en camps de detenció perquè reconeguin relacions inexistents amb Hamas, i que hi ha registre de múltiples nadons morts de forma evitable a causa de la fam o de la calor perquè així ho decideix un despatx israelià. L’escassetat d’observadors sobre el terreny fa segur que estiguem lluny de conèixer tot el que hi passa. Però els experts en dret internacional ja no saben com fer crits d’alerta per aturar la pujada del llindar d’allò que el món veu com a permissible.

“Des del 7 d’octubre, les autoritats israelianes han comès una quantitat extraordinària de violacions del dret internacional”, diu tota una secretaria general d’Amnistia Internacional, Agnès Callamard, en declaracions a Democracy Now!. Assegura que el volum de violacions durant els darrers sis mesos és inèdit: “aquest dolor contra població civil no té precedents. A més, està sent retransmès per televisió mentre els EUA utilitzen el Consell de Seguretat per fer-ho possible”. Callamard troba preocupant que autoritats que estan cometent crims del dret internacional surtin a justificar públicament aquestes accions: “Això significa que creuen que la llei internacional no té valor o que no aplica sobre ells”.

El resultat de tot plegat, lamenta, és clar: “Estan buidant de significat la Llei Humanitària Internacional, la Convenció del Genocidi, la Declaració Universal dels Drets Humans, i el mateix Consell de Seguretat, que ara és absolutament inútil. L’única conclusió a la qual podem arribar és que el sistema internacional està col·lapsant, i que el món està sent arrossegat cap a on se’ns va prometre que no tornaríem a caure”. Israel, un país el naixement del qual no s’entén sense les Nacions Unides, lidera avui el trencament de l’ordre que representa.

Una guerra absurda per seguir al poder

L’ofensiva israeliana a Gaza no persegueix els objectius que es marca públicament perquè els seus líders saben que són inassolibles. L’executiu israelià es posa a l’horitzó extingir Hamas, però observadors palestins calculen que el 20% de la població gaziana és o bé part o bé seguidora de l’organització. Fins i tot en cas que Israel aconseguís matar o detenir tota aquesta gent, encara hi hauria presència de Hamas a Cisjordània, al Líban o al Golf Pèrsic.

Si aquest fos l’objectiu real de l’operació, podria dir-se que la impossibilitat del repte estaria portant Israel a embarrancar-se en un territori al qual sabia quan i per què entrar-hi, però del que no sap quan ni sota quines condicions sortir-ne. En aquesta situació, l’alto el foc amb Hamas marcaria al govern israelià el camí de sortida més clar. Desconeixem quin és l’interès real dels dos actors en la treva, però sí que sabem que tots dos estan lluitant per la seva respectiva supervivència i que a Hamas, d’entrada, l’alto el foc li garantiria sobreviure. Ara com ara, el grup ha rebutjat propostes de cessaments d’hostilitats temporals perquè, segons sembla, n’exigeix un de permanent. Però al govern israelià, que ha arribat a titllar la idea de l’alto el foc definitiu com “un deliri”, li passa el contrari. Els seus membres saben que el silenci de les armes donarà espai a les veus que demanen rendició de comptes i la caiguda de l’executiu. I aquí, i no en la suposada extinció de Hamas, rau el perquè de la continuació de l’ofensiva.

La recent dimissió del major general Aharon Haliva, comandant de la Direcció d’Intel·ligència de les Forces de Defensa d’Israel, és un exemple del que els dirigents israelians temen que els passi. A la seva carta de renúncia, Haliva admet que el fracàs del fatídic 7 d’octubre significa que la divisió que dirigeix no va estar a l’altura, i reconeix que sempre portarà al damunt el pes d’aquella jornada negra. Netanyahu i tot el seu equip saben que les peces del dominó poden anar caient fins a afectar-los a ells. Però abans d’abandonar-se a la seva mort política i a les preguntes incòmodes sobre el pitjor dia en la història d’Israel, ho aposten tot a un conflicte que representa una fugida endavant. Només la tensió bèl·lica els salvarà, i estan disposats a mantenir-la ja sigui en la guerra contra Hamas, en l’especulació d’un possible conflicte obert amb Hezbollah o en l’amenaça sempiterna del règim dels aiatol·làs, un dels fantasmes -juntament amb l’esquerra i els palestins- sobre el qual Netanyahu ha construït part de la seva carrera.

Els dirigents israelians han demostrat que prefereixen posar en risc la seguretat del conjunt de l’Orient Mitjà abans que considerar un escenari que iniciï el camí cap a la pau a Gaza. Però això no passa perquè Israel estigui condemnat al conflicte amb els palestins, sinó perquè la generació de polítics que lideren l’estat jueu des de fa un parell de dècades són incapaços d’imaginar la pau. El mateix Benny Gantz, membre de l’executiu de guerra i líder a les enquestes com a potencial successor de Netanyahu al càrrec de primer ministre, deia l’altre dia que la guerra a Gaza s’allargarà anys. Tants, que Gantz afirma que els estudiants que avui omplen les aules israelianes aniran a lluitar a la franja i també al Líban quan tinguin l’edat de fer-ho.

Aquesta no és la guerra de Netanyahu, com retraten múltiples mitjans occidentals, ni és únicament tampoc la guerra d’un executiu plagat d’elements obertament supremacistes, sinó que és la guerra del conjunt d’Israel. Entre el poble israelià hi ha una quantitat marginal de civils que s’oposen a l’ofensiva contra Gaza, que es manifesten a favor d’un alto el foc permanent tot i exposar-se a la violència de grups d’extrema dreta, i que al·leguen que la pau a Israel no serà possible mentre els territoris palestins siguin l’infern. Però el gruix de la societat hebrea, que veu els compatriotes pacifistes com a mals israelians, tanquen files al voltant de l’operació a Gaza. L’únic debat existent a la majoria dels carrers israelians es qüestiona si l’ofensiva a la franja ha de continuar amb una interrupció d’un alto el foc que permeti alliberar els ostatges israelians o si ha de continuar sense interrupció, però no es qüestiona l’ofensiva en si.

El caos porta el caos

La Cort Penal Internacional estaria sospesant la possibilitat d’enviar ordres de detenció contra membres de Hamas i també contra membres del govern israelià, incloent-hi Netanyahu. En el cas dels israelians, un dels crims pels quals l’entitat judicial estaria estudiant imputar-los seria la suposada utilització de la fam com a arma de guerra a Gaza. Però en altres possibles crims de guerra que impliquen l’acció militar de les tropes -com ara l’atac contra el comboi del xef José Andrés, entre molts d’altres-, els dirigents israelians s’han afanyat a assenyalar el suposat trencament de la cadena de comandament com a causa dels fets que els eximeixi.

El cas és que hi ha múltiples indicis que aquest trencament és quelcom habitual a dins de la franja de Gaza, on alguns informes a la premsa israeliana asseguren que hi ha tropes que es comporten i actuen “tal com els plau”. Aquesta anarquia inclou execucions contra civils desarmats i inclou també hores i hores de discursos i accions genocides publicades a les xarxes pels seus mateixos perpetradors. Algú podria dir que els soldats desplegats sobre el terreny han de poder treure l’adrenalina de la guerra per alguna banda i que aquests discursos s’han d’emmarcar dins un comportament d’excitació humanament comprensible. Fa 7 mesos que tenim mostres d’odi diàries i els dirigents israelians s’hi sumen abans que no pas les impedeixen, cosa que fa pensar en què aquest comportament pugui assemblar-se a la política de govern.

Un altre indici del desordre i de la impulsivitat de l’acció israeliana a Gaza és la participació en l’ofensiva de persones estrangeres: “ni tan sols soc ciutadà israelià”, diu somrient en Sammy Ben, ciutadà estatunidenc de Los Àngeles, en declaracions a un pòdcast: “[quan vaig entrar a Gaza] estava a Israel amb un visat de turista. Tinc un amic que és a dins de les institucions, vaig demanar d’ajudar i em van deixar fer de reservista. Em van destinar a una base al centre d’Israel, a la zona de Cisjordània, i al cap d’un mes vaig dir-li al meu cap que jo volia anar a Gaza. Em va dir que si trobava algú que m’hi portés, que hi anés. Vaig escriure-li a un amic que és un alt càrrec i m’hi va portar. Vaig ser desplegat a la franja de Gaza durant dos mesos”.

En aquest temps, el californià Sammy Ben va penjar vídeos a les seves xarxes socials en què es vantava de destruir barris palestins. “He començat una empresa de demolició. Aquesta és la feina que fem”, deia sorneguer envoltat de runa i de grisor. En un altre vídeo s’hi veia un grup d’homes agenollats, emmanillats i amb els ulls embenats. Estaven coberts de banderes israelianes. “Estimen Israel, per això porten la bandera israeliana”, se sentia dir a l’estatunidenc.

La llei de la jungla que sembla caracteritzar part de les tropes israelianes serà allò que deixin enrere a la franja de Gaza. Israel no vol que Hamas es faci càrrec del territori, però tampoc vol que ho faci Fatah -el partit de Mahmoud Abbàs, que governa la Cisjordània ocupada a càrrec de l’Autoritat Palestina- ni tampoc hi vol l’UNRWA, organització clau en el sosteniment de la vida a Gaza.

El buit de poder que Israel està creant al territori ja està sent aprofitat per clans armats i màfies locals, que practiquen saquejos contra combois humanitaris i controlen l’economia a partir del mercat negre. De fet, múltiples dirigents israelians han manifestat interès en empoderar aquests mateixos grups, alguns dels quals han estat enfrontats en el passat, perquè el suposat dia després de la guerra es facin càrrec de la gestió administrativa de l’enclavament. Amb un sol detall, i és que l’endemà de la guerra no acabaria d’arribar mai. Es creu que la intenció dels líders israelians seria aplicar a la franja de Gaza el mateix que ja fan a Cisjordània: delegar la gestió del dia a dia als grans clans -una funció que a Cisjordània fa l’Autoritat Palestina-, mentre que les tropes israelianes continuarien presents al territori apostades als afores de les ciutats. Així, tal com fan a Cisjordània, podrien penetrar els nuclis urbans quan convingués per practicar detencions o assassinats contra persones que considera sospitoses de practicar la resistència.

Els patrocinadors humiliats als peus dels patrocinats

La repressió als campus universitaris dels EUA, on els cossos de seguretat del país han aplicat la violència contra els seus propis ciutadans que exigeixen la fi de l’ofensiva contra Gaza, planteja el dubte de fins a on estan disposats a arribar a la Casa Blanca per tal de defensar els interessos d’Israel. I la resposta, que ningú coneix tan bé com Anelle Sheline, és que estan disposats a arribar molt lluny.

Aquesta experta en drets humans i assessora de l’equip del president de Joe Biden presentava fa unes setmanes la seva renúncia en constatar la inutilitat de la seva feina. “No vull ser part d’aquesta administració”, deia a la premsa: “La meva filla té un any; quan sigui gran i sàpiga que vaig formar part de l’equip de govern durant aquest conflicte, vull poder explicar-li que vaig fer tot el que vaig poder”. Sheline assegura que Washington té múltiples proves que Israel està violant el dret internacional a l’enclavament palestí i corrobora que l’equip de govern de Biden és coneixedor que subministrar armament en aquest context és il·legal als EUA.

Biden era vicepresident d’Obama quan el 2016 el partit Demòcrata va firmar un suport de 38.000 milions de dòlars en concepte de seguretat que les files israelianes rebrien durant els pròxims 10 anys. Podria pensar-se que ser qui paga l’actuació de les forces armades i qui les empara al Consell de Seguretat permetria als estatunidencs posar algunes normes o línies vermelles. Però fins i tot a Biden se li va escapar en una roda de premsa de desembre que el bombardeig israelià contra Gaza estava sent “indiscriminat”, un fet que està contemplat com a violació del dret internacional.

A finals de febrer es va saber que l’equip de Biden havia donat al govern d’Israel fins a mitjans de març per firmar una carta. El document demanava que les tropes israelianes es comprometessin a complir amb el dret internacional mentre fessin servir armament estatunidenc. Molts observadors van veure aquesta carta, de la que mai més se n’ha sentit a parlar, com un acte de debilitat de qui hauria de poder exercir més pressió sobre el seu suposat beneficiari.

Mentrestant, el conflicte encallat deixa més de dos milions de gazians sense perspectives de recuperar aviat una vida digna. El pas del temps amb les tropes israelianes a Gaza fa augmentar el risc que als dirigents israelians i a part de la societat israeliana els hi resulti cada cop més difícil pensar a aixecar l’ocupació de la franja de Gaza, tal com els hi passa amb la idea d’aixecar-la de Cisjordània i de Jerusalem Est. “El tema de l’ocupació als territoris palestins ja no molesta a ningú”, reconeix frustrat l’intel·lectual israelià Meir Margalit. És militant històric de Meretz, el partit tradicional d’esquerres anti-ocupació que ha quedat fora del parlament després d’abandonar les seves idees i de fer un mudat de pell que l’electorat no ha comprat. Margalit assegura que el gruix de la població israeliana “no se sent atret ni amoïnat” per aquest assumpte. Ho explica amb una pregunta irònica: “per què ens hauria de molestar l’ocupació si ens en podem anar de vacances cada any a Itàlia”?.