Marc Botenga: «Has de sortir del parlament i parlar amb els treballadors»

El maig del 2019 Marc Botenga es va convertir en el primer eurodiputat del Partit dels Treballadors Belgues (PTB). En aquesta entrevista parla de la càmera de ressonància de l’elit que ha descobert i com està intentant que la veu del moviment obrer s’escolti dintre de les seves parets.

Marc Botenga: «Has de sortir del parlament i parlar amb els treballadors»

El maig del 2019 Marc Botenga es va convertir en el primer eurodiputat del Partit dels Treballadors Belgues (PTB). En aquesta entrevista parla de la càmera de ressonància de l’elit que ha descobert i com està intentant que la veu del moviment obrer s’escolti dintre de les seves parets.

La primera cosa que crida l’atenció al visitant del Parlament Europeu és la quantitat de controls que ha de passar abans d’entrar. La segona, la fredor i tristesa dels seus passadissos, com si els tons grisos del cel a l’exterior permearen el seu interior. Per sort, els cartells de colors anuncien la proximitat de l’oficina de l’eurodiputat que representa a «l’esquerra que fibla a l’Europa dels diners», Marc Botenga.

Botenga és un destacat membre del Partit dels Treballadors Belgues (PTB), una formació marxista que actualment és una de les forces de major creixement de l’esquerra europea. Aquest partit destaca pel seu focus en qüestions laborals i les seves arrels a l’hora de fer participar als votants, basades en un activisme de barri regular. A les eleccions generals i regionals del maig del 2019 el PTB va aconseguir el seu millor resultat de la història, amb 10 escons dels 150 de la Cambra de Representants de Bèlgica. Aquell mateix dia Marc Botenga va convertir-se en el primer membre del partit a l’Eurocambra, que es troba a Brussel·les.

Sis mesos després d’aconseguir l’escó, Botenga parlà amb Jonathan Lefèvre, de Solidaire, sobre les seves impressions del parlament i la possibilitat d’aconseguir algun canvi en una institució considerada generalment com a distant per la majoria de ciutadans. Lefèvre i Botenga van debatre sobre la manca d’escrutini públic a les estructures de la Unió Europea, com els interessos corporatius s’imposen a la seva agenda i com un eurodiputat pot portar la veu dels moviments obrer i ecologista en un parlament fora d’això sense vida.

Quines coses us han sorprès més des que vau ocupar el vostre escó?

Els privilegis. En primer lloc, un salari molt generós. Rebo 6.800 euros nets mensuals i 4.500 euros mensuals per a despeses de la meva oficina. Això sense comptar els pressupostos de comunicació, etcètera. I per cada dia que vinc a treballar aquí rebo 320 euros per les meves despeses de transport i allotjament a hotel. Òbviament, com que visc a Brussel·les, les meves despeses de transport es limiten a un bon parell de sabates i no necessito un hotel. A més, el transport públic és gratuït per a nosaltres, i fins i tot tenim a la nostra disposició cotxes amb conductors. Si no seguís vivint amb el salari mitjà d’un treballador, el cap em donaria voltes.

Després em va sobtar el total aïllament de l’edifici respecte al món exterior. Ho tenim tot aquí dintre: un servei de tintoreria, un gimnàs, un banc, una biblioteca, i aviat un supermercat i una petita oficina de correus. En poques paraules, una autèntica bombolla.

A més, hi ha molta gent que em diu: «Ets el primer belga amb el que em trobo». Altres eurodiputats i els seus equips no saben res de la ciutat, d’aquest país, dels seus habitants. Es relacionen entre ells, fins i tot quan són fora d’aquest edifici.

Quan hi ha una manifestació sindical o contra el canvi climàtic, per exemple, la gent d’aquí només s’assabenta a través del servei de correu col·lectiu dels Serveis de Seguretat del Parlament, que diuen: «Extremeu les precaucions a l’abandonar l’edifici perquè hi ha una manifestació a l’exterior».

Una altra cosa que em va sorprendre és que als debats, per exemple als comitès, els arguments no importen. Només importen les converses als passadissos. Es veuen l’un a l’altre a la sortida de la sala de reunions i es diuen: «Nosaltres, els socialistes, votarem pel vostre comissari, però a canvi vosaltres, la dreta, ens heu de donar aquest càrrec estratègic». Així és com, fins i tot després de rebutjar a una comissària francesa sota sospita de conflicte d’interessos, Sylvie Goulard, ens trobem amb un comissari, Thierry Breton, que es troba deu cops més implicat en conflictes d’interessos. És un absurd per complet.

Des de fora, en ocasions tenim la impressió que aquest lloc està ple d’especialistes, tecnòcrates, experts que debaten entre ells coses que són massa complicades per a nosaltres. És aquest el cas?

El llenguatge és d’una complexitat fabricada, creat perquè la gent no entengui res. Això no és una necessitat, és una voluntat política. És una mica com aquestes finestres (mostra la finestra que hi ha rere seu). Des d’aquí es pot veure l’exterior, però des del carrer no podeu veure res de l’interior, és opac.

Foto: Wikimedia Commons

Hi ha una falsa transparència al nivell dels textos i debats. Tot es fa perquè sigui molt complex, perquè la gent no ho entengui i se la pugui seguir enganyant. Algú dirà: «Prohibirem el dumping social». Però aleshores afegirà discretament: «tan aviat com sigui possible». El resultat: el dumping social no es prohibeix mai.

Parlem de la nova Comissió que acabava de ser aprovada. Heu estat l’únic eurodiputat belga de l’Esquerra que ha votat en contra. Per què?

Tenim una crisi a la Unió Europea, una emergència social i mediambiental. Una emergència social per a 113 milions d’europeus. Més de cada cinc ciutadans europeus es troba en risc de pobresa encara que vivim a un continent ric. Els països d’Europa oriental han perdut el 25% de la seva població, és a dir, 20 milions de persones han hagut d’abandonar els seus països perquè no tenien feina ni drets socials. Però la nova Comissió vol prioritzar el suport a les grans multinacionals, el que anomenen ‘campions europeus’. Multinacionals més fortes a Europa signifiquen treballadors que han de treballar més per salaris inferiors per tal de garantir que les multinacionals aconsegueixen tants beneficis com els seus competidors dels EUA, la Xina, etcètera. Amb aquesta lògica competitiva, les grans empreses europees estaran satisfetes quan els treballadors europeus tinguin els mateixos salaris que els treballadors de Bangla Desh.

Quan la comissió diu «les nostres multinacionals han de dominar» s’entra en una lògica militar: quan un país o bloc decideix que la seva multinacional ha de ser capaç de ser activa a un lloc, aleshores un altre país o bloc s’emprenyarà perquè vol que una de les seves pròpies multinacionals guanyi en aquell mercat. La Comissió Europea vol, abans que res, un Estat europeu fort per defensar els interessos de les multinacionals europees al món.

Ursula von der Leyen, la nova presidenta de la Comissió, vol gastar molts diners en la indústria militar i de seguretat. Tots hem pensat en la guerra per petroli a l’Iraq, però la Unió Europea vol ser capaç de fer el mateix que els Estats Units: saquejar els recursos d’altres països. És el que hem vist ocórrer a l’Àfrica. Les multinacionals necessiten matèries primeres barates per produir bateries d’alta tecnologia i fer beneficis.

Així, la Unió Europea prepara una estratègia africana per prendre el control i esgotar aquest continent dels seus recursos. Això significa que entrem en una lògica econòmica bèl·lica més que en una de cooperació a un nivell internacional. Josep Borrell, el cap de la diplomàtica europea, ha afirmat recentment que el Nord d’Àfrica és el «pati del darrere» i que necessitem «resoldre els problemes» d’allà a través «d’una força militar conjunta». Aquesta guerra entre blocs es troba en la lògica darrere del Green Deal que la nova Comissió ha presentat amb molta fanfàrria.

Aquest Green Deal és una simple operació de relacions públiques o hi ha una preocupació real pel canvi climàtic?

Abans que res, aclarim que aquest Green Deal procedeix de la mobilització als carrers. Abans de l’aparició del moviment juvenil, se’n parlava molt poc, del clima, al Parlament Europeu. Els dirigents, certament, eren conscients d’aquest problema des dels vuitanta, però avui, gràcies a les mobilitzacions, han de prendre una posició.

El Green Deal proposat és més aviat vague per ara, i Greenpeace ja ha senyalat que serà «insuficient» i que posa en risc l’Acord de París [sobre la reducció de l’emissió de gasos hivernacle]. Personalment em preocupa molt perquè la Comissió vol fer pagar als obrers aquest acord. Volen, per exemple, revisar la llei europea sobre els impostos al combustible, i parlen d’un impost als kilòmetres recorreguts per un vehicle.

Heu parlat sobre el dumping social. Quant d’espai ocupa aquesta qüestió en la vostra feina com a eurodiputat?

Què és el dumping social? És una forma dumping, és a dir, una espiral descendent per als salaris, condicions laborals, etcètera, organitzada pels empresaris per aprofitar-se de les diferències en salaris i drets socials a la Unió Europea.

És una competició basada en particular en el salari brut. El dumping social s’aplica al salari diferit (el brut, que serveix per finançar la seguretat social, etcètera). Quan una empresa temporalment envia un empleat a un altre Estat europeu, no ha de pagar els impostos per a finançar els serveis públics del país al qual envia el seu empleat. Això significa que l’empresa es beneficiarà del fet que el salari brut a Romania, per exemple, és molt inferior respecte al de Bèlgica. Així doncs, enviarà o «contractarà» a un empleat a Bèlgica amb un contracte romanès per tal d’haver de pagar els impostos romanesos, més baixos.

Això s’ha convertit en un autèntic negoci per a les empreses, que s’aprofiten d’aquest sistema, en ocasions creant companyies pantalla. Per exemple, a Eslovènia hi ha actius 100.000 treballadors de la construcció, però aquest país només comptabilitza a 55.000 treballadors en la indústria de la construcció! Tot això és genera benefici a les empreses, però crea una pressió per reduir els impostos que les empreses paguen a Bèlgica, afeblint així els drets dels treballadors i la seguretat social.

Això s’ha d’acabar d’immediat. I és completament possible. Estic treballant en una regulació sobre aquesta qüestió a nivell europeu. A les empreses caldria exigir-les que paguin els impostos d’acord amb la legislació del país on treballa el seu empleat. Però hi ha una enorme resistència perquè la preferència dels partits tradicionals és deixar la prioritat al mercat, amb el lliure moviment de serveis. Diuen que aquesta mena de regulació descoratjaria a certes empreses. Això és cert. Però a quines empreses? Aquelles que no volen respectar els drets dels treballadors.

Com podem oposar-nos a aquesta nova Comissió?

El Tractat de Maastricht i totes les institucions de la Unió Europea van ser desenvolupades per grans lobbies d’empreses, com la Taula Rodona d’empresaris industrials Europeus (ERT). Han construït la seva unitat a través d’aquestes institucions. Nosaltres hem de crear la nostra.

Si realment volem canviar coses a Europa, hem de curtcircuitar el sistema institucional. Els estibadors han tingut èxit a l’hora de frenar la liberalització de la seva professió. Com? No només mobilitzant-se a nivell europeu, ni només a escala nacional. Van fer mobilitzacions nacionals, mobilitzacions europees, vagues nacionals, vagues europees.

Foto: Wikimedia Commons – GUE/NGL

Això curtcircuita el sistema europeu: els eurodiputats van veure’s pressionats als seus països i aquí a Brussel·les, en el Consell on els Estats són representats, tots els governs es trobaven sota pressió a causa d’una vaga al seu país. La pròpia Comissió es va trobar sota pressió, amb manifestacions organitzades davant les seves oficines.

Això és el que les organitzacions obreres intenten fer: construir unitat entre els treballadors europeus. L’única solució és crear un equilibri de poder suficientment fort per plantar cara a les institucions europees. És possible.

Hi ha, doncs, raons per ser optimista?

Sí. Un cop hi ha un moviment a diversos països, els dirigents polítics i econòmics tremolen. És una mica com si estiguéssim a un camp de futbol. Davant nostre hi ha onze jugadors que segueixen les tàctiques del seu entrenador. Si surts a la gespa sense conèixer als teus companys, sense posar-te d’acord en quina mena de tàctiques seguireu, us apallissaran 5 a 0. Però si us poseu d’acord en una estratègia al vestidor abans de sortir al camp amb la intenció de jugar com a equip, el vostre contrincant no aguantarà fins a la segona part.

Les coses es mouen. La gent està cansada per haver de pagar els plats trencats de tot. He assistit a manifestacions en defensa de les pensions a França i Espanya. Hi havia molta gent, de sectors molt diferents. Sindicalistes del sector públic i privat, armilles grogues, jubilats, agricultors… tots ells es van trobar al carrer per dir «prou». Mentre es cruspeixen els nostres drets, les grans empreses han fet més beneficis que mai, els accionistes han cobrat més dividends que mai. La lluita per les pensions és una lluita de classes. Com ho són la resta de qüestions.

I inspirem a treballadors d’altres països. A França i Espanya, els manifestants van acostar-se a les delegacions del PTB per preguntar-nos detalls sobre com havíem aconseguit bloquejar el sistema de pensions per punts al nostre país. Aquesta victòria mostra que és possible guanyar. Hem de difondre optimisme.

Sou el primer eurodiputat del PTB. Quin és l’objectiu d’un eurodiputat de l’Esquerra que «fibla»?

Abans que res, tot això va més enllà del Parlament. Nosaltres no som aquí per pitjar un botó. Com a eurodiputat, cal sortir d’aquest recinte parlamentari, al carrer, i parlar no només amb treballadors de Bèlgica, sinó de tot arreu d’Europa. Fins i tot si has de prendre’t el treball parlamentari seriosament. I això té un impacte. Veiem que el Partit Socialista Belga va trobar que havia de dir certes coses durant el vot per a la nova Comissió. Normalment no els escoltem parlar gaire.

Els eurodiputats que es descriuen com «d’esquerres» o «progressistes» noten certa pressió a l’hora de votar. És una cosa que gairebé mai havien sentit abans. Estem aportant realment una cosa nova. Realment és una fiblada. Revelem coses, com els escàndols dels comissaris i els seus conflictes d’interessos. Però per damunt de tot, som actius als carrers. I durant les manifestacions a França i Espanya no vaig veure a cap altre eurodiputat belga.

Article publicat originalment a Jacobin el 19 de gener del 2020.
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Marc Botenga: «Has de sortir del parlament i parlar amb els treballadors»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.