Una altra Europa és possible, però no una altra Unió Europea

L’esquerra radical europea ha estat profundament dividida sobre la qüestió de la integració europea. Però deixant de banda tot wishful thinking, les estructures de la Unió Europea no poden utilitzar-se per a la consecució d’objectius socialistes. Abans o després qualsevol govern d’esquerres haurà de confrontar-la i desafiar les seves limitacions econòmiques.

Una altra Europa és possible, però no una altra Unió Europea

Una altra Europa és possible, però no una altra Unió Europea

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’esquerra radical europea ha estat profundament dividida sobre la qüestió de la integració europea. Però deixant de banda tot wishful thinking, les estructures de la Unió Europea no poden utilitzar-se per a la consecució d’objectius socialistes. Abans o després qualsevol govern d’esquerres haurà de confrontar-la i desafiar les seves limitacions econòmiques.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ressenya de The European Left Party (University of Manchester Press, 2020) de Richard Dunphy i Luke March.

A la muntanya de Montjuïc hi ha un estrany monument a la unitat europea consistent en grans lloses de pedra, amb una cita del Tractat de Roma en català i les dates amb el naixement i la mort d’una sèrie de destacats personatges europeus, des dels pares fundadors de la Unió Europea, com Jean Monnet, fins a polítics com Winston Churchill, Willy Brandt i François Miterrand. Però entre tots aquests noms trobem una sorpresa: el de Rosa Luxemburg. La inclusió de la revolucionària polonesa-alemanya hauria confós sens dubte al seu contemporani Churchill, qui denuncià Luxemburg per pertànyer a una «conspiració sinistra» de «jueus internacionals», sorgida del «submón de les grans ciutats d’Europa i Amèrica» i que buscava derrocar la civilització occidental.

L’abisme entre Luxemburg i Churchill no és pas més gran que el que separa les seves idees de l’actual Unió Europea. No obstant, hi ha un grup al Parlament Europeu que es declara descendent directe de les idees de Luxemburg i agrupa les diverses corrents de l’esquerra radical europea. És la seva posició al cor del projecte europeu tan incongruent com la presència de Luxemburg al monument de Montjuïc? O pot l’esquerra radical d’alguna manera reorientar aquest projecte per als seus objectius?

Després de la caiguda

Aquesta és una de les principals qüestions que planteja un nou llibre escrit per Richard Dunphy i Luke March, dos dels pocs acadèmics en llengua anglesa que han prestat seriosament atenció als partits de l’esquerra radical (PER, d’ara en endavant). La seva darrera obra se centra en l’experiència del Partit de l’Esquerra Europea (PEE), un partit transnacional format el 2004 per alguns dels principals PER per coordinar els seus esforços. El llibre presenta un retrat ampli de l’esquerra radical contemporània i la seva aproximació a la integració europea.

Pot l’esquerra radical d’alguna manera reorientar aquest projecte per als seus objectius? Aquesta és una de les principals qüestions que planteja un nou llibre escrit per Richard Dunphy i Luke March

Dunphy va començar la seva carrera amb un dels llibres més importants sobre la política irlandesa del segle XX. The Making of Fianna Fáil Power in Ireland 1923-1948 (1995) [La construcció del poder del Fianna Fáil a Irlanda, 1923-1948]. En ell rebatia la idea que les identitats i divisions de classe han estat irrellevants al sistema de partits irlandès, recolzant-se en pensadors com Antonio Gramsci, Nicos Poulantzas i Gorän Therborn per mostrar com Fianna Fáil ha forjat un bloc social que explica el seu historial únic d’èxits electorals. Dunphy passà a ocupar-se d’Europa amb Contesting Capitalism? Left Parties and European Integration (2004) [Desafiant el capitalisme? Els partits d’esquerres i la integració europea], que analitzava l’experiència dels partits comunistes i post-comunistes a la UE prèvia a la seva ampliació, des d’Escandinàvia fins al Mediterrani.

Foto: Wikimedia Commons

Els primers llibres de Luke March analitzaren els partits comunistes post-soviètics a Rússia i Moldàvia. El seu llibre posterior, Radical Left Parties in Europe (2011) [Els partits de l’esquerra radical a Europa], fou, com observà Cas Mudde, «el primer monogràfic comparat de l’esquerra radical a Europa des de la caiguda del Mur de Berlín». El llibre és una defensa en si mateix de la rellevància del tema, amb l’estudi de casos en fins a dotze països. Juntament amb Contesting Capitalism? Radical Left Parties in Europe i The Europea Left Party formen una mena de trilogia sobre l’esquerra radical en un món post-comunista.

lLesquerra radical era aleshores «un actor cada cop més consolidat al panorama polític de la UE i un dels majors desafiaments a la socialdemocràcia contemporània».

Els terminis en aquesta trilogia coincideixen més o menys amb les tres fases de la història dels PER des del 1989. Als noranta encara era possible afirmar que l’esquerra radical europea era una força residual, la llum crepuscular del comunisme del segle XX, condemnada eventualment a la seva desaparició. Tots els partits sobre els quals va escriure Dunphy a Contesting Capitalism? sorgien directament del moviment comunista pro-soviètic (tots menys un: el Partit Popular Socialista de Dinamarca, que havia trencat amb Moscou gairebé cinquanta anys abans). Alguns van optar per continuar la seva marxa sota la mateixa bandera, com els comunistes francesos, grecs i portuguesos. Altres van optar per canviar de nom davant una nova època, com el Partit de l’Esquerra a Suècia o Izquierda Unida a Espanya. Però tots ells derivaven de la Internacional Comunista impulsada sota supervisió bolxevic el 1919.

Quan March va publicar Radical Left Parties in Europe, havia passat una altra dècada de la que treure’n lliçons, i diversos nous partits s’havien unit a l’esquerra comunista o post-comunista, des del Partit Socialista holandès fins al Bloc d’Esquerres a Portugal. Aquests debutants mai van estar alineats amb Moscou: els seus orígens cal anar a buscar-los a minúsculs partits d’esquerres, habitualment maoistes o trotskistes en la seva ideologia, els líders dels quals moderaren els seus programes buscant èxits electorals. També hi havia alguns dissidents del camp de la socialdemocràcia d’alt nivell, incloent-hi a Oskar Lafontaine a Alemanya i a Jean-Luc Mélenchon a França. En termes generals, com escrivia March, l’esquerra radical era aleshores «un actor cada cop més consolidat al panorama polític de la UE i un dels majors desafiaments a la socialdemocràcia contemporània».

L’ascens

En aquest moment encara era estrany per als partits de l’esquerra radical trencar la barrera del 10% i només a estats marginals, com ara Xipre o Moldàvia, havien estat capaços de guanyar eleccions. March veia «molt poques perspectives que els PER superin als partits socialdemòcrates en el futur immediat, ja que els partits socialdemòcrates són encara més grans i tenen una major experiència de govern, així com capital polític i organitzatiu». Però aleshores, en dues eleccions celebrades el 2012, Syriza superà el Pasok i s’establí com el principal partit de l’oposició a Grècia, amb el 27% del vot.

Era el primer cop des del final de la Guerra Freda que un partit de centre-esquerra establert perdia la seva posició dominant en favor d’un partit de l’esquerra radical. L’auge de Syriza obrí una tercera fase que ha durat fins a l’actualitat. Per un moment semblava al 2012 com si el Partit Socialista (PS) holandès estigués a punt d’emular a Syriza i superar al centre-esquerra nacional. L’ascens, però, no es va materialitzar a les eleccions i el SP mai ha tornat a aparèixer tan fort com aleshores: quan finalment superà al Partit Laborista holandès el 2017 fou perquè el suport cap a aquest s’havia desplomat.

Un desafiament més sostingut a l’hegemonia socialdemòcrata va venir de Podemos, que va estar molt a prop de fer el sorpasso als socialistes espanyols a les eleccions del 2015-16: la combinació del percentatge de vot de Podemos i la post-comunista Izquierda Unida va ser de fet major que el del PSOE el desembre del 2015, però una llista conjunta dels dos partits el va fer retrocedir sis mesos després. El 2017, a les eleccions presidencials franceses, Jean-Luc Mélenchon va guanyar pràcticament el 20% del vot com a candidat de La França Insubmissa, obtenint el millor resultat d’un candidat de l’esquerra radical a França des del 1969, tres cops major que el vot del candidat del Partit Socialista i quedant-se a només un 2% de substituir a Marine Le Pen en la segona volta contra Emmanuel Macron.

Flickr: Jeanne Menjaoulet

A banda d’aquests èxits més sonats, també hi han hagut d’altres més limitats, des de Bèlgica fins a Irlanda. No ha estat en cap cas una tendència homogènia. Alguns partits importants, com L’Esquerra a Alemanya o el SP holandès, han perdut pistonada després d’haver aconseguit els seus millors resultats abans del 2021. Podemos i La França Insubmissa també han retrocedit. L’esquerra radical a Itàlia és una ombra del que havia estat, i alguns països segueixen sense tenir REP que hagin superat el llindar mínim de rellevància segons Luke March: «Més d’un 3% del vot nacional i representació parlamentària en com a mínim una ocasió des del 1990». Al Regne Unit i els EUA han sorgit noves forces d’esquerres dintre de la closca de partits ja existents, amb tots els problemes que això comporta.

Cap partit ha aconseguit encara seguir les passes de Syriza i formar un govern des d’una posició de força

Cap partit ha aconseguit encara seguir les passes de Syriza i formar un govern des d’una posició de força, i el fracàs de Syriza per aconseguir els seus objectius fins i tot més elementals després de prendre el poder el 2015 encara persegueix a l’esquerra europea. Però a grans trets es pot afirmar que l’esquerra radical ha aconseguit un nivell qualitativament més alt durant la darrera dècada. Des d’Atenes a Dublín, des de Lisboa a París, però, la qüestió de la Unió Europea i com relacionar-s’hi ha estat sempre present com un dels seus malsons estratègics.

Història d’un debat

En els primers capítols de The European Left Party, Dunphy i March esbossen el rerefons històric d’aquest debat (una història que s’explica amb més detall a Contesting Capitalism? de Dunphy). Abans del 1989, el grup de Comunistes i Aliats del Parlament Europeu consistia bàsicament en eurodiputats comunistes d’Itàlia i França, als quals s’afegiren als vuitanta els seus camarades dels nous estats membres a la Península Ibèrica i Grècia.

Aleshores hi havia una divisió clara entre les perspectives eurofederalista i nacional-sobiranista, amb els italians i els seus companys eurocomunistes a Espanya i Grècia al voltant d’un pol i els francesos i els seus aliats tradicionals a Portugal i (també) Grècia fermament instal·lats a l’altre. Aquests dos punts de vista en conflicte sobre la integració europea se solapaven amb altres divisions al si de l’esquerra radical:

… entre eurocomunistes i socialistes d’esquerres que havien buscat formular vies al socialisme que fossin compatibles amb els valors liberals i democràtics que havien caracteritzat la democràcia europea occidental des del 1945, i partits pro-soviètics o marxistes-leninistes i grups que rebutjaven aquests projectes i els veien com una traïció de classe; entre partits que operaven en ambients polítics on el nacionalisme i l’aïllacionisme nacionalista havia estat profundament desacreditat per l’experiència del segle XX –per exemple, a Itàlia, Alemanya i Espanya– i aquells altres que ho feien en ambients on els estats nacionals reforçats i les «vies nacionals al socialisme» encara semblaven mantenir el potencial com a agents de la transformació social i de classe; i entre aquells que operaven en països que podien presumir de tenir estats del benestar molt desenvolupats i els nivells de protecció més alts que els que la UE defensa –i que podien veure a la UE com una amenaça a aquests mateixos estàndards– i aquells temptats de veure ‘Europa’ com una solució potencial a problemes ‘nacionals’ altrament insolubles.

Com Dunphy i March justament emfatitzen, seria incorrecte presentar la posició nacional-sobiranista com un monopoli de partits comunistes pro-soviètics i nostàlgics. El Partit Popular Socialista Danés, el fundador del qual, el comunista Aksel Larsen, havia trencat amb la URSS per establir una nova via socialista i democràtica, també fou molt crític amb el projecte europeu, encara que suavitzà les seves posicions als noranta.

Altiero Spinelli. Foto: Wikimedia Commons

Les simpaties eurofederalistes dels comunistes italians poden atribuir-se en part a la influència d’Altiero Spinelli. La Unió Europea reclama a Spinelli com un dels seus pares fundadors –gens menys que un «federalista determinat»–, però és una figura molt més interessant del que aquesta expressió pugui suggerir. Expulsat del Partit Comunista Italià el 1937 per la seva condemna dels judicis de Moscou, Spinelli va continuar sent un socialista compromès quan redactà el famós Manifest de Ventotene amb Ernesto Rossi, durant la seva detenció pel règim de Mussolini el 1941. El manifest cridava a posar fi als estats nacionals a Europa i derrotar el feixisme, insistia en que «la revolució europea ha de ser socialista, és a dir, ha de tenir com a meta l’emancipació de les classes treballadores» i demanava la nacionalització de la indústria «a una vasta escala» per eliminar totes les empreses privades suficientment grans com per fer xantatge als estats.

Post-comunistes i neo-estalinistes, europeistes d’esquerres i nacional-sobiranistes van haver de tornar a trobar-se sota el mateix paraigües. Això dóna peu al grup que ara porta el poc pràctic nom d’Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica

Després de la guerra, no obstant, Spinelli va tendir cada cop més a promoure la integració europea com un objectiu desitjable de per si. Els comunistes italians van incloure’l a les seves llistes com a candidat independent a les primeres eleccions europees, el 1979. La presència de Spinelli els donà una respectabilitat molt preuada, i ell utilitzà la seva posició com a eurodiputat per promoure l’agenda federalista.

El 1989, les tensions al si del grup dels Comunistes i Aliats augmentaren i el partit italià formà un nou bloc parlamentari amb Izquierda Unida, el Partit Popular Socialista de Dinamarca i l’Esquerra grega (un dels precedents de Syriza). Els comunistes italians, però, aviat abandonaren els seus camarades europeus quan es dissolgueren per formar el Partit Demòcrata de l’Esquerra, que s’afilià al grup de centre-esquerra del Parlament Europeu. Post-comunistes i neo-estalinistes, europeistes d’esquerres i nacional-sobiranistes van haver de tornar a trobar-se sota el mateix paraigües si volien tenir alguna mena de pes polític. Això dóna peu al grup que ara porta el poc pràctic nom d’Esquerra Unida Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL). La qüestió de com els seus components es relacionaven amb la Unió Europea va romandre oberta.

La il·lusió de l’escala

Dunphy i March no es posicionen en aquest debat. Tanmateix, rebutgen l’ús indiscriminat de l’etiqueta «d’euroescèptic», «un terme ambigu i normatiu en grau màxim que pot tenir la desafortunada tendència a agrupar barroerament a partits que rebutgen el projecte d’integració europea en nom del nacionalisme, partits que són escèptics sobre la direcció adoptada per la integració europea des del Tractat de Maastricht i que lamenten que ha estat segrestada pel neoliberalisme, i partits que creuen que el procés ha perdut el seu impuls i traït els ideals de federalisme europeu». És possible rebutjar la Unió Europea posterior a Maastricht per complet en nom del Manifest de Ventotene: «Afirmar que aquesta darrera posició és d’alguna manera ‘euroescèptica’ significa acceptar el dret de les elits europees per definir l’europeisme sense desafiar-les, i reescriure per complet la història del federalisme europeu».

A Contesting Capitalism?, Dunphy distingia entre un pro-integracionisme «crític» i un «acrític». Amb el darrer es referia a la cerca d’una major integració com una finalitat en si mateixa: «La construcció dels Estats Units d’Europa, independentment de com s’expressi, es converteix en el projecte principal de l’esquerra, ‘Europa’ passa a ser vista com una panacea, una invocació màgica totpoderosa que es conjura quan hom es veu confrontat a problemes aparentment insuperables o incomprensibles». Aquesta ha estat la visió hegemònica del centre-esquerra europeu des dels noranta fins a l’última dècada, i la seva influència amb freqüència desborda aquest espai per passar a un terreny més radical.

Cédric Durand. Foto: Twitter

Hom escolta de vegades l’argument que els socialistes no haurien de demanar el trencament de la Unió Europea com no van demanar-ne el d’Alemanya o Itàlia a finals del segle XIX: en aquells casos la unificació nacional podia ser un projecte antidemocràtic forçat des de dalt, però el seu efecte era eliminar obstacles al progrés. Algunes respostes a aquest argument venen al cap d’immediat.

No hi ha res intrínsecament bo o dolent en el trencament d’estats establerts i la constitució d’unitats més petites, el que importa és el contingut polític de la demanda de separació.

La primera és que no hi ha cap virtut inherent des d’una perspectiva socialista en entitats polítiques cada cop més grans. Trobem tres estats nacionals molt grans al nord del continent americà, mentre Europa està dividida en diversos estats petits i mitjans, i això no sembla haver perjudicat les perspectives del socialisme europeu.

En una de les millors crítiques recents de l’europeisme d’esquerres, Cédric Durand criticà durament el dogma de «l’escala», com ell l’anomena: «La idea que desplaçant alguns dels atributs dels estats nacionals a una escala major, en aquest cas a una escala europea, representaria intrínsecament un avenç cap a la emancipació humana». Qüestions com la independència d’Escòcia o Catalunya han d’interpretar-se de manera oberta: no hi ha res intrínsecament bo o dolent en el trencament d’estats establerts i la constitució d’unitats més petites, el que importa és el contingut polític de la demanda de separació. El mateix val per a la Unió Europea.

En segon lloc, si considerem seriosament els paral·lelismes amb la unificació alemanya i italiana, apareixen algunes implicacions ominoses per al projecte de la UE. En tots dos països els demòcrates i liberals van encapçalar al principi la crida d’un estat nacional unificat, però van ser les classes dominants, conservadores, de Prússia i el Piemont les que finalment les van portar a terme. El nou estat alemany elegí un parlament a través del sufragi universal masculí, i els socialdemòcrates es convertiren en el partit més votat el 1912, però el poder executiu real es trobava en un altre lloc, en mans del kàiser i l’aristocràcia dels junkers. Van caldre anys de guerra i revolucions per transformar Alemanya en una república parlamentària, i aquesta va caure al seu torn front al nazisme en poc menys d’una dècada.

Sense voler portar molt lluny l’analogia, hi ha alguns paral·lelismes incòmodes entre l’Alemanya guillermina i la Unió Europea actual. S’acostumava a dir que Prússia es diferenciava dels seus veïns en un aspecte crucial: en comptes de ser un estat amb un exèrcit, era un exèrcit amb un estat. El militarisme prussià estava fermament incardinat en el Reich alemany, i la seva considerable influència perdurà després del 1918 fins a la fi de la República de Weimar.

Foto: pxfuel.com

En les dècades recents, podrien modificar la fórmula prussiana amb una pinzellada de llicència poètica: l’Alemanya de posguerra no era un estat amb un banc central, sinó un banc central amb un estat. La divisa comuna ha elevat la cultura del Bundesbank a un altre nivell, com la unificació d’Alemanya va fer en el seu dia amb el cos d’oficials prussians. Les conseqüències durant l’última dècada han estat desastroses. La gestió de la crisi de l’eurozona, en comptes d’unificar els pobles de la Unió Europea els ha separat encara més. Les relacions entre Alemanya i els països del sud d’Europa serien avui més càlides si l’euro no hagués existit mai.

«Una esfera segura»

Tot això, però, restava a l’horitzó quan el Partit de l’Esquerra Europea (PEE) es fundà el 2004. La seva creació fou un intent per construir quelcom més ideològicament homogeni que el GUE-NGL, i per donar a l’esquerra radical una veu més forta a nivell europeu.

Dunphy i March presenten un balanç més aviat negatiu de la seva trajectòria fins al dia d’avui. Per començar per algun lloc, el PEE no ha aconseguit ni tan sols reunir sota un mateix sostre a l’esquerra radical existent. En el Parlament del 2014-2019, només un 56% dels eurodiputats del GUE/NGL s’afilià al PEE. La llista de partits que no eren membres incloïa alguns dels partits d’esquerres més exitosos a Europa: Podemos, el Moviment d’Esquerra Verda d’Islàndia (la possibilitat de ser membre del PEE està oberta a partits que no són part de la UE), el Partit Socialista holandès i La França Insubmissa (encara que el Partit de l’Esquerra de Mélenchon n’era membre fins no fa gaire).

Fins i tot si el PEE hagués tingut més èxit a l’hora d’unificar l’esquerra radical, hauria estat una força marginal al Parlament Europeu. El 2014, els membres del GUE/NGL van aconseguir un 5’6% dels vots i 52 escons de 751; cinc anys després aconseguiren el 6’5% i 39 escons de 705. La feblesa de l’esquerra radical en els nous estats d’Europa oriental ha estat, en particular, un dels problemes en aquest aspecte. En la possibilitat remota d’aconseguir un bloc de centre-esquerra en una aliança entre Els Verds i el GUE/NGL seguirien sense formar una majoria. En qualsevol dels casos, el Parlament Europeu no decideix l’executiu: els seus líders treballen amb la Comissió Europea i el Consell Europeu, dos organismes no electes, per aprovar la legislació, usualment mitjançant el consens entre els grups més grans.

Foto: Flickr – Die Linke

Com defensà Peter Mair el 2005, no hi ha res d’accidental en aquest procés de presa de decisions antidemocràtic. Per a Mair, la Unió Europea hauria de ser considerada com «un sistema polític que ha estat construït per líder polítics nacionals com una esfera segura en la qual la presa de decisions pot evadir-se de les limitacions imposades per la democràcia representativa». Encara que Mair mai esmentà explícitament la qüestió als seus escrits, a la pràctica això significava utilitzar la Unió Europea com una eina per aconseguir implementar reformes econòmiques neoliberals sense haver de guanyar en unes eleccions nacionals per portar-les a terme. Les estructures de la Unió Europea estan fora de l’abast de l’esquerra radical com perquè pugui emprar-les, fins i tot si els partits que integren el grup fossin més forts i estiguessin més cohesionats del que actualment ho estan.

El fracàs de Syriza

La camisa de força econòmica imposada per l’eurozona ja era un problema de magnitud per a les forces d’esquerra abans de la crisi del 2008. Dunphy i March debaten l’experiència de Rifondazione Communista a Itàlia, que va arribar a considerar-se com l’exemple de PER més dinàmic i exitós a Europa occidental. A l’unir-se a una coalició amb el centre-esquerra, Rifondazione «es trobà a si mateixa votant el 2007 a favor d’una llei de finances que imposava retallades al pressupost per tal que Itàlia s’ajustés als criteris establerts pel Pacte de Creixement i Estabilitat (al qual s’oposava el PEE), mentre combatien, sense èxit, dintre del govern per pal·liar els efectes d’algunes d’aquestes retallades intentant posposar-les, i després expressant el seu suport a les vagues contra les mateixes retallades a favor de les quals havien votat». El breu pas del partit pel govern propinà un duríssim cop a l’esquerra italiana del qual encara s’ha de recuperar.

El rotund fracàs de Syriza encara persegueix l’esquerra radical europea

Però les estructures de la divisa comuna van esdevenir una realitat encara més punyent per als ciutadans de la UE a mesura que la crisi de l’eurozona s’estenia immediatament després de la crisi financera, sobretot a Grècia, Irlanda i Portugal, on els oficials de la Troika van prendre directament el control de la política del govern. L’impacte destructiu de la Troika en la societat grega va preparar el terreny per a l’ascens de Syriza a partir del 2012. Com recorden Dunphy i March, el Partit de l’Esquerra Europea intentà utilitzar Syriza com un coagulant dels seus esforços a altres països, nomenant Alexis Tsipras candidat a la presidència de la Comissió Europea el 2014. «La nostra candidatura serà un megàfon per a tots els ciutadans que volen posar fre a l’austeritat i obrir el camí a una reconstrucció social, ecològica i democràtica d’Europa». Els partits d’esquerra italians fins i tot van batejar la iniciativa com ‘L’altra Europa amb Alexis Tsipras’.

El rotund fracàs de Syriza a l’hora de complir amb el seu mandat després de guanyar les eleccions del 2015 es convertí així en una decepció amarga per als seus partits germans al PEE. Es més, com Panagiotis Sotiris ha observat recentment, aquell fracàs encara persegueix l’esquerra radical europea. La qüestió de què va fallar és complexa i obeeix a diversos factors, per descomptat, però en aquest context és important destacar que la cúpula de Syriza entrà en aquesta crisi amb un fort compromís amb l’europeisme d’esquerres, les arrels del qual poden remuntar-se fins a la influència d’Altiero Spinelli als partits eurocomunistes dels setanta. Només la minoritària Plataforma d’Esquerres dintre del partit insistia que l’eurozona era irreformable.

Foto: Flickr – Joanna

Quan arribà el moment decisiu a l’estiu del 2015, Syriza simplement no estava preparada per a un trencament amb l’euro, en termes pràctics o psicològics. Òbviament, hauria estat necessari portar a terme aquestes preparacions abans, i fins i tot molt abans d’arribar al poder. Tsipras, de manera clara, no esperava que el referèndum de juliol del 2015 donés una aclaparadora victòria al rebuig al xantatge de la Troika, i no tenia cap idea de com capitalitzar el seu resultat.

Fins i tot si Tsipras no era capaç de treure a Grècia de l’eurozona en aquest moment, encara tenia una alternativa a la capitulació: que Syriza fes un pas al costat temporalment per tal que un govern de tecnòcrates signés un acord amb la Unió Europea i que l’estat grec continués sent solvent. I, un cop fet això, Tsipras hauria encapçalat el seu partit a unes noves eleccions amb un missatge clar de sortida de l’euro com a l’única via d’escapar a l’austeritat de la Troika. Si la majoria dels grecs rebutjaven aquesta perspectiva –com molt bé podria haver estat el cas–, com a mínim hauria servit per clarificar posicions i hauria preservat la condició de Syriza com a alternativa a l’statu quo.

En comptes d’això Tsipras va utilitzar tot el capital polític que havia aconseguit des del 2012 per fer complir les ordres de la Troika i portar a terme les retallades més draconianes a la despesa pública fins al moment. El patiment social causat per aquestes retallades ja era dolent de per si, però el gir de 180 graus de Syriza va escanyar qualsevol esperança en la possibilitat d’una alternativa, i el col·lapse moral de Tsipras i els seus sots-tinents s’estengué més enllà de les qüestions de política econòmica. És clar que la responsabilitat principal del que va ocórrer pertany als arquitectes de l’austeritat europea, però el suport a Syriza procedia sobretot perquè va prometre desafiar a aquests mateixos arquitectes. Europa encara se’n ressent per la seva inhabilitat a l’hora de fer-ho.

Lliçons apreses?

Dunphy i March citen un document polític adoptat pel PEE en el seu cinquè congrés el desembre del 2016:

La legitimitat democràtica de cada país ha de tenir prioritat sobre els actuals tractats europeus. Un estat hauria de tenir el dret de no-aplicació de les directives europees i les decisions que siguin regressives en termes de victòries socials i democràtiques i drets populars. Les lleis europees deurien ser redactades juntament amb el Parlament Europeu i els parlaments nacionals. La Comissió Europea no hauria de tenir el dret d’iniciar l’activitat legislativa.

Com observen els autors, això donaria als estats membre el dret efectiu a menystenir qualsevol directiva comunitària. Després de tot, qui pot determinar objectivament quines directives són «regressives en termes de victòries socials i democràtiques» i quines no ho són? Cédric Durand ha portat aquest argument a la seva conclusió lògica, suggerint que tot país de la Unió Europea hauria de tenir la llibertat de poder no aplicar (opt out) la legislació europea, mentre al mateix temps les noves lleis haurien de ser adoptades per una majoria simple al Parlament Europeu. «Això incrementaria de manera dràstica la qualitat de la política europea, fent-la menys avorrida i encoratjant l’aparició d’una vertadera vida democràtica a escala continental».

Portugal s’ha convertit en un exemple citat per aquells que insisteixen que és innecessari un trencament amb la integració europea

Un dels partits membres del PEE, el Bloc d’Esquerres portuguès, es distancià de l’europeisme d’esquerres –en teoria a tots els nivells– després de l’experiència de Syriza. Com dos membres del partit argumentaren en un assaig també citat per Dunphy i March:

La principal il·lusió europea és la idea que el lamentable estat de la Unió Europea es deu a la subversió de les intencions generoses i solidàries dels seus pares fundadors. Si ignorem la propaganda sobre el model social europeu, que altrament mai es convertí en legislació ni en política europea, es palesa que la UE mai es va pensar com una unió basada en la solidaritat social i econòmica.

Això no obstant, des d’aleshores Portugal s’ha convertit en un exemple citat per aquells que insisteixen que és innecessari un trencament amb la integració europea. Dunphy i March no tracten l’experiència del govern de centre-esquerra de Costa, que es recolzà en el suport del Bloc d’Esquerres i el Partit Comunista després de 2015. Portugal pot ara afegir-se a la llista de països on l’esquerra radical ha format part d’un govern (tot i que cap dels dos PER va acceptar carteres al gabinet de Costa). L’experiment va ser, en qualsevol cas, un èxit en termes electorals: el Partit Socialista de Costa va ser reelegit el 2019 amb un major percentatge de vots i el Bloc d’Esquerres va mantenir la seva representació de quatre anys abans, encara que els comunistes van perdre una part del seu electorat i la participació va ser en general molt baixa (inferior al 49%).

António Costa. Foto: Wikimedia Commons

El model portuguès ha despuntat en un moment en que les bones notícies, de qualsevol mena, eren escasses per a l’esquerra europea. Però no deuríem de perdre de vista les seves limitacions. A Radical Left Parties in Europe, Luke March fa notar que els èxits dels PER al govern han estat més aviat modestos: «Increments graduals del benestar i les ajudes a l’atur, la dilució de la mercantilització i la privatització, legislació progressista, algun increment en els subsidis governamentals i la regulació, però gairebé en cap cas una reformulació ‘radical’ del capitalisme». El govern de Costa encaixa bé en aquesta descripció. Els seus èxits legislatius han implicat la retirada de les mesures destructives i antisocials que es van aplicar sota la supervisió de la Troika després del 2010. La restauració de les quatre vacances públiques, per exemple, ha estat un moviment rebut molt positivament pels treballadors portuguesos, però era un dret del que ja gaudien abans de la crisi econòmica.

Qualsevol govern d’esquerres amb un programa de reforma social ambiciós entrarà en conflicte amb el marc de l’eurozona

Fins i tot dintre d’aquests límits marcats amb tanta exactitud, l’experiment portuguès ha estat possible en un període de creixement econòmic sostingut que ha permès incrementar la despesa pública mentre s’obeïa les regles pressupostàries de l’eurozona. L’ombra de la Comissió Europea va planar sobre l’executiu i a l’estiu del 2016 estava a punt de multar Portugal per suposada laxitud quan el Brexit obligà a les autoritats a Brussel·les a acceptar una línia més tova. Els grillons de la moneda única encara pesen sobre els seus membres i la vertadera prova vindrà quan arribi un daltabaix econòmic.

Grècia es trobava en una posició especialment vulnerable quan Syriza arribà al poder el 2015, però qualsevol govern d’esquerres amb un programa de reforma social ambiciós entrarà en conflicte amb el marc de l’eurozona. El moment decisiu no arribarà potser tan ràpidament com ho va fer amb Syriza, però ho farà abans o després sense cap mena de dubte. Les lliçons, durament apreses, de l’última dècada no deurien descartar-se simplement perquè les forces de la dreta li han pres la bandera de l’oposició de la Unió Europea, com el cas britànic ha demostrat clarament. La integració europea suposa una sèrie de desafiaments molt particulars per a les forces d’esquerres a la regió. Aquests desafiaments han de ser encarats sense mantenir enganyoses il·lusions sobre el caràcter progressista del projecte europeu.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Jan Philipp Albrecht
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Finn és l'editor de funcions de Jacobin. És l’autor de One Man’s Terrorist: A Political History of IRA.

Comentaris

Una altra Europa és possible, però no una altra Unió Europea

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.