Pedro Sánchez ha dissolt les Corts Generals i ha convocat eleccions per al 29 de novembre, tres dies després que el Congrés li tombés els dos decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox, Junts i UPN. El PSOE ha presentat l’avançament electoral com «una mesura d’habitatge en si mateixa». És un partit que arriba a les urnes amb unes enquestes que fa mesos que li anuncien la davallada, amb la gestió de la crisi migratòria de Ceuta en entredit i amb un front judicial que va de la dona i el germà del president fins a dos exsecretaris d’organització del partit. Amb aquest panorama, l’habitatge és l’únic terreny on la indignació li pot jugar a favor. I l’endemà de la dissolució, el Consell de Ministres va tornar a aprovar els dos decrets, gairebé idèntics, que ara haurà de convalidar la Diputació Permanent en plena precampanya.

Al febrer el Congrés ja li havia tombat el decret que suspenia els desnonaments de llars vulnerables, a l’abril el de la pròrroga dels lloguers, i ningú no va dissoldre res. El que ha canviat no és l’habitatge, sinó les mobilitzacions i les crides a la vaga. La conseqüència és que el moviment d’habitatge, que és qui de debò ha posat el tema al centre de l’agenda, corre el risc d’acabar fent de decorat d’un míting socialista.

Durant les pròximes setmanes, a més, sentirem que el moviment per l’habitatge forma part de la campanya electoral. CCOO i UGT s’han sumat a la vaga precisament amb la finalitat de fer campanya pel PSOE. Així doncs, se’ns demanarà prudència a l’hora de ser crítics per tal de no desmobilitzar el vot que ha de frenar l’extrema dreta. Precisament per això cal fer memòria i recordar com el PSOE ha estat una figura central en l’especulació amb l’habitatge. 

Un país de propietaris amb segell socialista (1982-1996)

La memòria comença el 1985 amb el decret Boyer. Fins aleshores regia la pròrroga forçosa, que permetia al llogater renovar el contracte tantes vegades com volgués, de manera que el propietari no el podia fer fora pel simple fet que el contracte vencés. El decret la va suprimir en els contractes nous, que a partir d’aleshores durarien el que pactessin les parts, és a dir, el que imposés el propietari. El ministre Miguel Boyer va prometre que la liberalització faria aflorar pisos i abaixaria els preus. El resultat van ser contractes d’un any.

Mentrestant, l’Estat empenyia tothom cap a la compra i l’endeutament amb els bancs. La desgravació per compra d’habitatge va durar del 1979 al 2012 i permetia descomptar de l’IRPF una part del que es pagava d’hipoteca. L’Estat augmentava així la capacitat de pagament dels compradors, cosa que inflava encara més els preus de l’habitatge. Si cada comprador pot pagar uns quants milers d’euros més perquè Hisenda n’hi retornarà una part, el venedor ho sap i ho cobra. La desgravació no va fer l’habitatge més accessible, va transferir diners públics cap a promotors, propietaris de sòl i bancs.

A més, l’habitatge de protecció oficial (HPO), el que es construeix amb ajuts públics a canvi d’un preu limitat, va continuar tenint una qualificació temporal. Els plans estatals feien més d’estímul a la construcció que de política social. Segons Civio, del milió i mig d’habitatges protegits construïts a l’Estat des del 1991, prop de 400.000 ja han perdut la protecció, a finals del 2030 se n’haurà perdut la meitat i només 147.653 tenen una protecció permanent [1]. Les administracions han venut sòl i edificis públics per fer caixa i, quan els ha convingut, han venut pisos protegits a empreses vinculades a fons d’inversió. Un habitatge protegit amb data de caducitat no és un habitatge fora del mercat, és una mercaderia en diferit, subvencionada amb diners públics i lliurats al mercat.

Ja als anys cinquanta, el primer ministre d’Habitatge del franquisme, José Luis Arrese, volia «un país de propietaris i no de proletaris». Arrese sabia que un obrer amb hipoteca té un interès material en el preu del seu pis i un calendari de pagaments que no pot interrompre, i s’ho pensaria dues vegades abans de fer vaga, de plantar cara al seu cap o de rebutjar feines mal pagades. Convertir llogaters en hipotecats no és una política d’habitatge, és una manera de lligar la classe treballadora al preu del pis i al crèdit bancari, i de comprar la pau social. El PSOE va seguir en aquesta línia en un moment en què hauria pogut construir un parc públic de lloguer com el que tenien bona part de la resta de països europeus.

La Llei d’arrendaments urbans (LAU) del 1994 va corregir el decret Boyer a mitges. Va fixar una durada mínima de cinc anys, durant els quals el llogater podia anar prorrogant el contracte any rere any (les famoses pròrrogues tàcites que s’han popularitzat en els darrers anys). A la vegada va posar data de caducitat als darrers contractes de renda antiga. La llei limitava a dos anys la subrogació dels fills, és a dir, el dret a quedar-se el contracte quan moren els pares, llevat que acreditessin una discapacitat d’almenys el 65%. El 23 de setembre, aquella disposició va fer fora de casa la Maricarmen Abascal, una veïna de 87 anys que vivia al mateix pis des del 1956 i que té el 50% de discapacitat. La ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, va culpar Díaz Ayuso d’estendre la catifa vermella als fons voltor. Una catifa de la qual el PSOE ha creat i mantingut durant dècades.

Administrar la bombolla, rescatar el creditor (2004-2011)

Zapatero va arribar a la Moncloa amb la bombolla ja inflada. La llei del sòl d’Aznar del 1998 havia declarat urbanitzable tot el sòl que no estigués expressament protegit, el crèdit era barat i abundant i la construcció s’havia convertit en el motor de l’economia espanyola. El govern socialista no va desactivar aquesta mina d’or. Va crear un Ministeri d’Habitatge i va aprovar la llei del sòl del 2007, que obligava a reservar el 30% de l’edificabilitat residencial de les noves actuacions d’urbanització a habitatge protegit, un habitatge protegit que, com el dels vuitanta, continuava sent temporal i podia ser de compra. Va muntar una Societat Pública de Lloguer que garantia el cobrament als propietaris perquè lloguessin, i una ministra del PSC, Carme Chacón, va posar en marxa la renda bàsica d’emancipació, 210 euros al mes per als joves de fins a 30 anys que vivien de lloguer, uns diners que anaven a parar directament a la butxaca de la propietat.

Totes les mesures seguien la mateixa lògica. Davant d’un mercat de lloguer petit i car, el govern no va crear habitatge que no fos mercantilitzable, va subvencionar la demanda i va assegurar el cobrament a l’oferta. El Ministeri d’Habitatge va ser, a la pràctica, un ministeri de l’accés al mercat.

Quan la bombolla va esclatar, el govern socialista va continuar en la mateixa línia. El 2009 va crear el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), el primer instrument del rescat financer, i aquell mateix any va aprovar l’anomenat desnonament exprés, que escurçava els terminis judicials per fer fora els llogaters que no pagaven. El febrer del 2011 va votar amb el PP contra la dació en pagament que proposaven ICV, IU i ERC, és a dir, contra que lliurar el pis al banc liquidés el deute hipotecari. Sense dació, milers de famílies van perdre la casa i van continuar devent diners al banc que se la quedava.

Per als bancs, diners públics per sanejar balanços. Per a les famílies, procediments més ràpids per perdre la casa i un deute que les perseguiria durant anys. Era la conseqüència d’un model en què el creixement depenia del crèdit hipotecari.

Sostenir el preu sense bombolla (2018-2026)

El 2006 es van visar a l’Estat espanyol més de 865.000 habitatges nous. El 2025, 139.016, una sisena part. En canvi, el juliol d’aquest any el preu ja superava en un 2% el màxim nominal del 2007, encara que descomptant la inflació en queda un 32% per sota [2]. La màquina que havia funcionat fins al 2008, feta de sòl requalificat, crèdit abundant i construcció massiva, no s’ha pogut tornar a muntar pel seu compte. La banca va tancar l’aixeta als promotors i encara no l’ha reoberta del tot (el saldo del crèdit a promotors i constructors és uns 370.000 milions inferiors al del 2008), i la supervisió que va arribar després de la crisi l’ha feta molt més prudent amb les famílies, de manera que avui la hipoteca mitjana cobreix poc més del 80% del preu del pis, quan abans del 2008 arribava al 110%. Sense crèdit que l’infli, el preu s’ha refet igualment. los visados de obra nueva para vivienda se recuperan +6

L’han sostingut tres actors, els fons, l’Estat i les famílies. Els primers van arribar per comprar el que la bombolla havia deixat als balanços dels bancs. Blackstone, que ha arribat a ser el propietari amb més pisos de lloguer de l’Estat, va construir bona part de la seva cartera amb les hipoteques de Catalunya Banc, una caixa rescatada amb diners públics. El vehicle fiscal preferit d’aquest capital porta segell socialista. Les SOCIMI, societats cotitzades d’inversió immobiliària, les va crear el govern Zapatero el 2009, el de Rajoy les va deixar tributant al 0% de l’impost de societats el 2012, i vuit anys de Sánchez a la Moncloa no han tocat aquest tipus zero (el gravamen del 15% sobre els beneficis no distribuïts que Podemos va negociar el 2021 no les ha afectat, segons el mateix sector, perquè la llei ja les obliga a repartir-ne la major part). La reforma que el grup socialista va registrar el maig del 2025 no ha prosperat i, amb la dissolució de les Corts, decau. On abans hi havia un banc que prestava, ara hi ha un fons que compra. brainsre.news +3

El segon actor és l’Estat. Quan va presentar 6.000 milions en préstecs i avals de l’ICO perquè promotors públics i privats construïssin 43.000 pisos de lloguer assequible, Sánchez ho va vendre com un impuls a la col·laboració publicoprivada i ho va justificar dient que amb la mà invisible del mercat no n’hi ha prou per garantir el dret a l’habitatge [3]. La frase és de manual keynesià. El keynesianisme va néixer als anys trenta com una política de crisi. Quan la inversió privada s’encalla, l’Estat hi entra amb recursos captats de tota la població, per la via dels impostos i del deute, no per substituir el mercat sinó per tornar-lo a engegar. Colin Crouch va anomenar keynesianisme privatitzat el règim que, fins al 2008, havia carregat aquesta feina al deute de les famílies [4]. Quan aquest deute va topar amb el seu límit, l’Estat hi va tornar a posar la signatura i en habitatge ho fa en tres fronts, dirigir la construcció, sostenir la demanda i garantir el crèdit. El pressupost estatal d’habitatge es va multiplicar per sis entre el 2018 i el 2022, però l’objectiu no ha estat mai treure l’habitatge del mercat, sinó que el mercat no s’aturi  warwick

Sostenir la demanda, en el lloguer, vol dir subvencionar-la. El 2022 el govern de Sánchez, amb Unidas Podemos al Consell de Ministres, va recuperar la renda d’emancipació de Chacón amb un altre nom. El Bo Lloguer Jove pagava 250 euros al mes als menors de 35 anys, i el Pla estatal d’habitatge 2026-2030, dotat amb 7.000 milions (que, això sí, fa permanent la protecció dels pisos que finança), l’apuja fins a 300. La recerca sobre aquesta mena d’ajuts arriba sempre al mateix lloc. A França, Gabrielle Fack va calcular que de cada euro d’ajut al lloguer, 78 cèntims acabaven en pujades de renda [5]. Si l’oferta no creix, l’ajut no abarateix el lloguer, s’hi incorpora. A això s’hi afegeix el que l’Estat renuncia a cobrar. La reducció a l’IRPF dels rendiments del lloguer va estalviar 717 milions als propietaris el 2023 [6]. El decret del 6 d’octubre no la suprimeix, la gradua. En els contractes nous, la reducció baixa fins al 15% si el propietari apuja molt la renda i puja fins al 100% si l’abaixa. I hi afegeix una deducció del 10% del lloguer per als inquilins amb una base imposable inferior a 33.000 euros, l’ajut a la demanda de manual. El PSOE enfoca la protecció dels lloguers bonificant als rendistes. En esta noticia +3

Pel costat de la compra, la jugada és més fina. El 2023 el govern va crear una línia d’avals de l’ICO de 2.500 milions amb la qual l’Estat garanteix fins al 20% de la hipoteca dels joves perquè el banc els en presti el 100%. És a dir, l’Estat es queda exactament el tram de risc que la banca, escarmentada i més vigilada, ja no vol. A finals del 2025 se n’havien avalat 10.453 operacions i la línia només havia mobilitzat un 10% dels diners previstos, un indici que el coll d’ampolla no és tant l’entrada com el preu. A Madrid, Ayuso fa una cosa semblant amb les hipoteques al 100%, i la Generalitat d’Illa ofereix els préstecs Emancipació, que avancen sense interessos el 20% del preu, fins a 50.000 euros (amb la virtut, cal reconèixer-ho, de convertir el pis en HPO amb el preu de revenda limitat). L’administració avala o avança l’entrada, cobreix el risc del banc i assegura el preu a qui ven.

Les mesures de Sánchez que limiten s’aturen justament on començarien a frenar el circuit que totes les altres mantenen en marxa. El 2019 va tornar a allargar la durada mínima dels contractes fins a cinc anys, o set si el propietari és una empresa, després que el PP de Rajoy l’hagués rebaixat a tres. I el decret 28/2026, impulsat pel ministeri de Drets Socials, en mans de Sumar, preveu que a partir del 15 de novembre els contractes es prorroguin per períodes de cinc anys i que el propietari que no vulgui renovar sense una causa prevista, com anar-hi a viure ell o un familiar, pagui al llogater almenys dotze mensualitats. No és la pròrroga forçosa que Boyer va suprimir, perquè el propietari encara pot fer fora el llogater si paga, però és el que més s’hi acosta des del 1985. El 2020 va aprovar l’escut social, que suspenia els desnonaments de llars vulnerables sense alternativa habitacional, i els desnonaments no s’han aturat. Des de finals del 2020, a més, l’escut ja preveia que l’administració compensés els propietaris per la renda que deixaven de cobrar mentre el desnonament estava suspès, i el decret del 6 d’octubre, que el recupera fins al 2030, ho manté per als particulars. El 2023 va arribar la Llei pel dret a l’habitatge, la primera llei estatal d’habitatge de la democràcia, que permet declarar zones de mercat tensionat on el lloguer d’un contracte nou no pot superar el de l’anterior i, si el propietari és un gran tenidor, s’ha d’ajustar a un índex de referència. Però la declaració depèn de cada comunitat autònoma, i la llei s’aplica en poc més de 340 municipis, 302 dels quals a Catalunya. On governa el PP, amb l’única excepció de dues ciutats gallegues, la llei no existeix, ni a Madrid, ni a les Illes, ni al País Valencià. Unidas Podemos, ERC i Bildu, que la van negociar, van acceptar aquest disseny. El PSOE va legislar un topall deixant una porta per ignorar-lo. merca2

El tercer actor són les famílies, i és el que s’esgota. El 2025 els notaris van registrar més de 225.000 donacions de pares a fills, un 13% més que l’any anterior i un rècord històric, i el perfil típic és el d’una persona de menys de 35 anys que rep entre 15.000 i 40.000 euros per pagar l’entrada del primer pis [7]. Són herències en vida, i el rècord és la mesura exacta de la crisi d’habitatge. L’accés a l’habitatge ja no depèn dels ingressos de qui hi ha de viure, sinó del patrimoni dels seus pares i avis. Un bé que la generació anterior encara podia pagar amb un sou s’ha convertit en un mecanisme de reproducció de classe. I aquesta bossa, per a la classe treballadora, no es reomple. Cada generació que hi recorre en deixa menys per a la següent, sobretot quan la que ve darrere ja no té pis propi per llegar, i tots aquests diners familiars tampoc no abarateix res, perquè entra al mercat com a demanda solvent i acaba incorporat al preu, com abans la desgravació i ara el bo jove o l’aval de l’ICO.

De la ciutat aparador a la costa en venda

I el Partit Socialista Obrer a nivell municipal també té el seu llibret de polítiques públiques. A Barcelona, on va governar del 1979 al 2011, va construir l’anomenat model Barcelona, una transformació urbana que va convertir la ciutat en un aparador per competir en el mercat mundial. Tres dècades llargues d’alcaldies socialistes van deixar un parc d’habitatge social que, el 2016, era el 2% de la ciutat. 

Res d’això és nou. L’administració pública ha estat històricament el gran venedor del país. Els ajuntaments es financen en bona part amb l’impost de béns immobles (IBI) i amb els impostos que graven la construcció i la compravenda, de manera que tenen un interès fiscal directe que el valor dels immobles pugi i que s’hi construeixi. Un ajuntament que cobra de cada obra i de cada compravenda no té cap pressa perquè els pisos s’abarateixin.

El model no és exclusiu de Barcelona. Al llarg de les últimes quatre dècades, bona part de les capitals i del litoral mediterrani, i molt especialment dels Països Catalans, han fet del turisme la seva especialització econòmica, de la Costa Brava a Benidorm i de Palma a València i Alacant.

Aquí la promoció turística es converteix en política d’habitatge. Una ciutat i una costa conegudes arreu del món deixen de ser només un destí de vacances i passen a ser un lloc on comprar. El 2025, els compradors estrangers van signar el 43% de les compres d’habitatge a la província d’Alacant, prop del 30% a les Illes Balears i el 25% a la de Girona, davant d’una mitjana estatal del 13,8%. A Ciutat Vella, el 42% [8]. Si la forma d’accés a l’habitatge és el mercat, i el nostre territori s’internacionalitza, les persones amb salaris d’aquí acabem competint per accedir als habitatges amb capitals internacionals i persones de països amb mitjanes salarials que ens doblen o tripliquen els estàndards d’aquí. I comprar habitatge no és comprar un bolígraf per internet, ja que els habitatges es troben físicament en un lloc concret que té un context socioeconòmic concret.

El preu de l’habitatge a la costa es forma en un mercat internacional, però els salaris de qui hi viu es formen en un mercat local i, sovint, en el mateix sector turístic que atrau els compradors. La cambrera de pis d’un hotel de la Costa Brava cobra un sou fixat per una hostaleria estacional i precària, i competeix per un pis amb algú que ha cobrat el sou, o la pensió, a Amsterdam, Múnic o París. El mateix model econòmic que produeix salaris baixos produeix demanda d’habitatge amb una gran capacitat adquisitiva, i aquesta contradicció no la resol cap índex de preus de lloguer, perquè passa sobretot en la compra. Mentrestant, una part creixent del parc deixa de ser habitatge i passa a ser segona residència, pis turístic o actiu, i el poble es buida a l’hivern i s’encareix tot l’any. 

Ni a ells ni a gairebé ningú no se’ls ha posat cap condició per comprar, i no és perquè no es pugui. A Dinamarca, qui no hi resideix necessita un permís del Ministeri de Justícia per adquirir-hi un habitatge, i les cases d’estiueig estan pràcticament vetades als no residents, encara que siguin comunitaris. Suïssa restringeix les compres dels no residents des del 1983 i, des del 2012, no permet noves segones residències als municipis on ja passen del 20% del parc. Al Tirol, des del 2022, municipis com Kitzbühel no admeten ni una residència de vacances més, i a Amsterdam, des del mateix any, qui compra un pis per sota d’un cert valor, que inclou el 60% dels de la ciutat, hi ha de viure ell mateix durant quatre anys. El 9 de setembre, la Comissió Europea va proposar una llei d’habitatge assequible que dona cobertura jurídica per restringir la compra d’habitatges que no siguin residència principal a les zones tensionades [9]. Aquí, l’única condició que ha arribat és la del decret del 6 d’octubre, que fins al 2030 limita als fons voltor i a les empreses grans tenidores la compra d’habitatges per menys del 70% del seu valor de mercat. 

El PSC, o construir sí però tocar el preu no

A la Generalitat també s’hi ha de fer memòria. El primer tripartit va aprovar el 2004 la llei de barris, que finançava a mitges amb els ajuntaments la rehabilitació integral de barris degradats i va mobilitzar més de 1.100 milions en 143 barris. El 2007 va arribar la llei del dret a l’habitatge, impulsada per una conselleria en mans d’ICV, que fixava l’objectiu que els municipis de més de 5.000 habitants tinguessin en vint anys un 15% d’habitatge social. Són dues lleis valuoses, i totes dues comparteixen un límit. Intervenen sobre l’espai urbà i sobre la quantitat d’habitatge protegit, però no toquen ni el preu ni la propietat del parc existent.

Quan es va tractar de tocar el preu, el PSC es va posar a l’altra banda. El setembre del 2020, el Parlament va aprovar la llei de contenció de rendes, impulsada pel Sindicat de Llogateres i aprovada amb els vots de JxCat, ERC, els Comuns i la CUP, que a les zones declarades tensionades limitava el lloguer dels contractes nous a l’índex de referència de la Generalitat i a la renda del contracte anterior. El PSC hi va votar en contra, amb Ciutadans i el PP. El PP la va dur al Tribunal Constitucional, i el juny del 2021 el govern de Sánchez també la va recórrer, amb un ministre del PSC, Miquel Iceta, al capdavant de Política Territorial, que va argumentar que tenia l’obligació de presentar el recurs [10]. El Constitucional la va anul·lar el març del 2022 perquè considerava que envaïa competències de l’Estat. Va durar un any i mig.

Quan una majoria parlamentària va intentar limitar el preu del lloguer, el PSC hi va votar en contra i el govern del PSOE la va portar al Constitucional, i només quan la regulació va poder dur el seu segell, i en una versió més tova, la va fer seva. El problema no era tant la competència com el control de l’eina i la intensitat del límit. 

Avui Salvador Illa promet 50.000 habitatges públics fins al 2030. Però seran públics per sempre, o protegits amb data de caducitat? Mentrestant, la gran majoria de la població viu al parc privat, que és on es fixa el preu. La llei de compres especulatives, la condició que els Comuns van posar per aprovar el pressupost, permetria als ajuntaments dels 271 municipis tensionats, on viu el 90% de la població, exigir que qui compra un pis el destini a viure-hi o a lloguer a preu regulat, i impediria als grans tenidors comprar pisos solts. Havia d’entrar en vigor abans de l’estiu i encara no s’ha votat, i PSC i ERC la volen limitar als grans tenidors. Limitar-la així vol dir deixar-ne fora precisament el jubilat neerlandès de Calonge, el petit inversor que compra dos pisos per llogar-los per temporades i la família benestant que es compra la segona residència a la costa. El PSC està disposat a fer habitatge nou, però no a decidir qui pot comprar l’habitatge que ja existeix.

Desfer el lligam entre l’habitatge i el capital

Quaranta anys de política d’habitatge del PSOE i del PSC han anat enfocats a fer funcionar el mercat de l’habitatge, és a dir, a mantenir l’habitatge com a negoci. Primer el van tractar com a motor econòmic i van legislar a favor de qui el posseeix. Des del 2019, mentre aparentment regulen, utilitzen els fons públics per mantenir el rendisme.

La problemàtica central d’accés a l’habitatge és el fet que aquest continuï sent una mercaderia. Sembla que sigui impossible plantejar aquest sector com un dret bàsic, com sí que s’ha fet amb l’educació. Ningú qüestiona que tothom ha d’aprendre a llegir i a escriure i per això hi ha escola pública. Es pot plantejar el mateix respecte a l’habitatge. Això no s’aborda perquè la particularitat del sector és que ocupa un lloc central en l’economia que ha dut a fomentar la idea que només pot ser concebut com un negoci. És font de renda, actiu financer, garantia del crèdit bancari, motor del PIB, base fiscal dels ajuntaments i producte turístic. Cada política que hem repassat, de la desgravació als avals de l’ICO, ha servit per mantenir aquest circuit en marxa.

Aquest vincle té una altra cara que sovint queda fora del debat. L’habitatge forma part del cost de reproducció de la força de treball. Quan el lloguer creix més del doble que la renda de les llars, com ha passat l’última dècada, una part del sou passa cada mes de qui treballa a qui té pisos. Cada pujada del lloguer és una rebaixa de sou que ningú no ha negociat.

Desmercantilitzar vol dir desfer aquest vincle. Vol dir un parc que garanteixi l’ús social i que no torni mai més a ser concebut com a negoci. 

Res d’això no ho canviarà una campanya electoral, i encara menys si depèn del PSOE. El 2015 ja hi va haver una campanya electoral amb el punt central de solucionar el problema de l’habitatge. Tres legislatures després, no s’ha solucionat. Posar les esperances de resoldre aquesta problemàtica en els canvis electorals o en un parell de decrets és tornar a la ingenuïtat, si no a l’enganyifa, que ja vam viure. Per aquest motiu, el moviment pel dret a l’habitatge ha de ser políticament impecable a la vegada que expansiu, amb els objectius fixos de sindicar i desmercantilitzar.

Caure en la prudència que se’ns demanarà per no desmobilitzar el vot contra l’extrema dreta és posar en risc, per enèsima vegada, que els moviments socials siguin llegits com a eines per als partits polítics. Per això el moviment pel dret a l’habitatge no pot lligar el seu rumb a cap calendari electoral ni a cap sigla. Hem de tenir agenda pròpia. No hem de ser apolítics, però sí apartidistes.

En un context com el d’ara, amb tota l’atenció posada en l’habitatge i en el moviment, és precisament el moment de mostrar que som un espai on dipositar l’esperança. Un espai polític estable, que no balla segons el context, sinó que es manté en l’objectiu clar i explícit de garantir el dret a l’habitatge.

És també el moment d’aprofitar el focus mediàtic per créixer i estendre la radicalitat política de desmercantilitzar l’habitatge. No som un moviment estètic, som un moviment que identifica l’arrel del problema i des d’allà es planteja la política.

Les mesures que han anat contra l’extracció de rendes, com la dació en pagament, la fi de l’HPO de venda o el control de preus, han nascut de gairebé vint anys de pràctica organitzada en el moviment pel dret a l’habitatge. Tenim un moviment d’habitatge madur, però encara feble en estructura organitzativa i en radicalitat política. Tot i aquests 20 anys de pràctica encara estem lluny d’haver aconseguit garantir el dret a l’habitatge. I, finalment, és el moment d’expandir l’organització del moviment a cada bloc, cada barri i cada contracte. Cal sindicar-ho tot.

Governi qui governi després del 29 de novembre, el conflicte entre qui necessita un sostre i qui en treu renda continuarà intacte. La tasca és convertir la força del carrer en organització estable, capaç de fer que invertir en habitatge deixi de ser una aposta segura.

Notes

1. Civio (2026). «A finales de 2030 se habrá perdido la mitad del millón y medio de viviendas protegidas construidas desde 1991», 21 de maig de 2026.
2. Tinsa (2026). «IMIE General y Grandes Mercados. Julio 2026», agost de 2026.
3. La Moncloa (2024). «Pedro Sánchez anuncia un plan para construir 43.000 viviendas de alquiler asequible», 29 de juliol de 2024.
4. Crouch, Colin (2008). «What will follow the demise of privatised Keynesianism?». Political Quarterly, 79(4), p. 476-487.
5. Fack, Gabrielle (2006). «Are housing benefits an effective way to redistribute income? Evidence from a natural experiment in France». Labour Economics, 13(6), p. 747-771.
6. Forbes España (2025). «El Estado dejó de ingresar más de 700 millones por deducciones de IRPF a los caseros en 2023», 22 de setembre de 2025, a partir d’una resposta parlamentària del Govern.
7. Consejo General del Notariado, dades recollides per Idealista (12 de març de 2026).
8. Col·legi de Registradors, dades del 2025 recollides per Hora Nova (14 d’abril de 2026). Per a Ciutat Vella, dades de l’Ajuntament de Barcelona recollides per l’ACN a Nació Digital (15 de febrer de 2026).
9. Comissió Europea, proposta de Llei d’Habitatge Assequible, 9 de setembre de 2026, recollida per elDiario.es.
10. Sobre el vot al Parlament, Diari Públic. Sobre el recurs del govern espanyol, Idealista (10 de juny de 2021) i el recurs d’inconstitucionalitat 4203-2021 (BOE).