La crisi de l’euro i de la UEM

La crisi global inciada el 2007 va tenir una especial afectació a l’eurozona, degut a la pròpia arquitectura de l’euro, que afavoria els interessos de la burgesia alemanya en detriment de les economies dels països perifèrics. Aquest fet va acabar provocant que la crisi colpegés amb més força les economies dels dels països perifèrics i que Alemanya veiés reforçada la seva hegemonia

La crisi de l’euro i de la UEM

La crisi de l’euro i de la UEM

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La crisi global inciada el 2007 va tenir una especial afectació a l’eurozona, degut a la pròpia arquitectura de l’euro, que afavoria els interessos de la burgesia alemanya en detriment de les economies dels països perifèrics. Aquest fet va acabar provocant que la crisi colpegés amb més força les economies dels dels països perifèrics i que Alemanya veiés reforçada la seva hegemonia
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La gran crisi global de 2007-2009 i la crisi de la zona euro des de 2010 van deixar molt malmesa la imatge de la UE.

Davant de la crisi, l’objectiu principal va passar a ser el salvament de la moneda única, l’euro. I els costos d’aquest rescat es varen imposar fonamentalment als països més febles de la Unió Econòmica Monetària (UEM). Les polítiques i les mesures implementades varen ser determinades pels polítics professionals i pels experts tecnòcrates que treballaven per a la Troica (UE, BCE i Fons Monetari Internacional), un “organisme” que no havia elegit ningú i que tampoc havia de donar comptes a ningú. Es va assistir a una “despolitització” de les polítiques econòmiques i socials i, massa sovint, es varen deixar de costat les formes de la democràcia. El dèficit democràtic va anar acompanyat d’una progressiva pèrdua de sobirania nacional (dels estats) i popular (de la ciutadania) que reflectia el canvi històric a favor del capital i en contra del treball i les condicions dels treballadors.

Davant de la crisi, l’objectiu principal va passar a ser el salvament de la moneda única, l’euro
tweet

Pot funcionar l’euro?

Des del punt de vista polític, l’existència de l’euro s’ha convertit, per a la majoria, en un dogma de fe que pràcticament ningú qüestiona. Des d’un punt de vista econòmic, semblava clar, des del principi, que els seus beneficis eren limitats en comparació amb els costos. A finals dels anys 90s del segle passat, alguns economistes reconeguts (Dornbusch, Krugman, Feldstein), van assenyalar les dificultats d’una unió monetària que no complia els requisits per a ser òptima (lliure mobilitat de béns, serveis, capitals i persones/treballadors, flexibilitat de preus i salaris, però també cicles econòmics similars i mecanismes automàtics de transferències fiscals entre països), i perquè va ser feta principalment per raons polítiques sense tenir en compte les grans diferències en les estructures econòmiques dels països. Però ja molt abans, en el Regne Unit, economistes com Kaldor (1971) o Godley (1992) havien apuntat les dificultats operatives d’una unió monetària sense haver realitzat prèviament la unió política dels que hi participaven; unes observacions que ja havien apuntat també diferents informes interns de la UE més o menys a la mateixa època.

Foto Elliott Brown

El pecat original de l’euro és la separació entre la política fiscal i la moneda sobirana. Cap estat té l’euro com la seva pròpia moneda. Els estats europeus es converteixen, en part, en l’equivalent d’un estat federat dels EUA: són els usuaris de la moneda (l’euro), però no són els emissors de la mateixa. A més, no es pot utilitzar la política fiscal del Tresor, que a Europa no existeix en un sentit estricte.

El pecat original de l’euro és la separació entre la política fiscal i la moneda sobirana. Cap estat té l’euro com la seva pròpia moneda tweet

Això té diverses conseqüències, especialment en els països perifèrics de la zona euro. La primera és que si hi ha una recessió probablement es produirà un cercle viciós infernal: hi haurà un dèficit públic i un deute públic cada vegada més gran, de manera que caldrà buscar finançament a través del BCE i els mercats financers, el que augmentarà els tipus d’interès i les primes de risc, i això significarà majors dèficit públic i deute públic. La segona és que, en absència d’un Tresor europeu (i la seva pròpia moneda) els Estats han de ser responsables dels problemes dels seus sistemes financers i això pot crear dificultats de solvència. I la tercera és que hi ha un moviment massiu de capitals des de qualsevol país perifèric de la zona euro cap als països centrals (en particular Alemanya).

Per tant, l’euro ha acabat convertint-se en un problema per a les economies de la zona euro i en especial per als països perifèrics, ja que, no tenint la facultat d’emetre la seva pròpia moneda, s’enfronten al perill de patir una crisi de solvència i de tenir una fallida. L’euro, que havia de conduir a una unió política europea, ha portat, de fet, a la dependència dels estats de la UEM respecte del BCE i dels mercats financers privats per finançar el seu endeutament, sobretot els perifèrics.

Durant anys, a la UE i a la zona euro, hi havia una simetria entre l’excés d’estalvi (superàvit exterior) a Alemanya i altres països del centre i la manca d’estalvi (dèficit exterior) dels països perifèrics. Els superàvits dels països estalviadors finançaven la manca d’estalvi dels països perifèrics. Aquesta situació es va mantenir mentre els països perifèrics van tenir un creixement important, estimulat per les bombolles financeres i immobiliàries, però van deixar de ser atractius per als països centrals quan es va iniciar la crisi. A més, Alemanya volia tenir el dret de veto per a les transferències fiscals dins de la zona euro, i també que els països europeus establissin la regla del pressupost equilibrat en les seves constitucions. Finalment, a través de la Troica, imposaren polítiques d’austeritat dures i rígides als països perifèrics.

Els superàvits dels països estalviadors finançaven la manca d’estalvi dels països perifèrics. Aquesta situació es va mantenir mentre els països perifèrics van tenir un creixement important tweet

Per què els EUA funcionen bé amb una sola moneda, el dòlar, mentre que a Europa l’euro té tants problemes? Hi ha tres elements diferencials bàsics: l’existència d’un mercat de treball únic amb una gran mobilitat dels treballadors nord-americans; l’existència d’un Tresor Federal i d’un sistema i una política fiscal federals amb un pressupost al voltant del 25% del PIB (a la UE només l’1%); i el fet que els estats federats dels EUA s’hagin imposat voluntàriament la regla d’un pressupost equilibrat. D’altra banda, hi ha les grans diferències -econòmiques, socials, polítiques, tecnològiques, educatives, institucionals, culturals, històriques,…- entre els països de l’Europa del Nord i els de l’Europa del Sud. Unes diferències que, amb el temps, no han disminuït.

crisi-zona-euro
Foto Matt Kieffer

Les raons de la crisi de l’euro

Els problemes de la zona euro es corresponien amb una crisis del sector exterior (balança de pagaments) i amb una parada brusca (“sudden stop”) dels moviments de capital que arribaven de l’exterior cap als països perifèrics amb el corresponent augment del deute, sobretot privat, amb l’exterior. D’altra banda, les polítiques d’austeritat que aquests països es varen veure obligats a aplicar no només agreujaren el dèficit amb l’exterior, sinó també el dèficit públic i el deute públic que són una conseqüència i no una causa de la crisi.

Una moneda massa forta, com ho era l’euro als països perifèrics a partir de 1999, produeix dèficits de la balança per compte corrent i els corresponents préstecs de l’exterior per finançar-los. Aquests dèficits exteriors estructurals van estar finançats pels països amb superàvit extern, especialment Alemanya que, gràcies al tipus de canvi fix que significa l’existència de l’euro, podia tenir un mercat, el de la UE, a on vendre la major part dels seus productes.

La reforma del mercat de treball a Alemanya (reformes Hartz), amb la corresponent disminució dels salaris reals i els costos laborals unitaris, va permetre un menor augment dels preus relatius i una taxa de canvi real favorable en relació als països perifèrics. Mentrestant, aquests països veien créixer el seu dèficit extern i el deute extern, que es finançaven amb préstecs que venien dels països centrals, i especialment d’Alemanya. Aquests augments dels préstecs anaven fent créixer, també, els tipus d’interès i les primes de risc del deute dels països perifèrics.

En un sistema de tipus de canvi fixos, com l’euro, els ajustos han d’ocórrer en el mercat de treball mitjançant l’augment de la desocupació i l’emigració: la “devaluació interna”. Els perills d’aquesta política es van establir ja fa molts anys per alguns deixebles de Keynes (Meade, Kaldor), que, en canvi, advocaven per una política de cooperació amb una trajectòria comuna del creixement del saldo del sector exterior i, per tant, de la balança de pagaments en el mitjà termini.

Foto CCOO de Catalunya

A causa de la creixent desregulació i liberalització financera i del tipus de canvi fix que significa el euro, els països no varen ser capaços de controlar la moneda en la que demanaven prestat, especialment el sector privat. Als països perifèrics, el deute privat extern augmentava amb l’arribada dels fluxos de capital estrangers que elevaven la liquiditat interna i el crèdit al sector privat. Això reduïa els tipus d’interès, augmentava el PIB i l’ocupació i millorava l’equilibri fiscal, però també elevava els preus relatius i la taxa de canvi real i, per tant, empitjorava la competitivitat de les exportacions. Per tant, els països perifèrics tenien dèficit en la balança per compte corrent, entrades de capital i deute extern, mentre que els països centrals, especialment Alemanya, tenien sortides de capital excedent i una posició de crèdit respecte a l’exterior.

L’augment dels preus relatius i la disminució de les taxes de canvi reals promovien bombolles d’actius reals i financeres als països perifèrics. Quan aquesta situació va esdevenir insostenible, hi hagué una ruptura dels fluxos de capital cap als països perifèrics, les bombolles esclataren i, en conseqüència, el deute privat es va convertir en deute públic a causa de la gran disminució dels ingressos públics i la gran quantitat de recursos dedicats a rescatar les institucions financeres (“cicle-Frenkel-Rapetti”).

El deute privat es va convertir en deute públic a causa de la gran disminució dels ingressos públics i la gran quantitat de recursos dedicats a rescatar les institucions financeres tweet

D’altra banda, altres causes subjacents de la crisi es van originar en els anys vuitanta del passat segle, a partir de les polítiques de Thatcher al Regne Unit i de Reagan als EUA, quan van començar a augmentar les desigualtats en la distribució dels ingressos i la riquesa en els països desenvolupats, arribant fins a avui. Això ha produït l’empobriment de la gran majoria de persones, especialment les d’ ingressos baixos i mitjans, i ha posat en dubte l’existència mateixa de les classes mitjanes. Una conseqüència és la creixent incapacitat de les economies desenvolupades de generar prou demanda dels consumidors per satisfer les necessitats de l’economia.

euro-2017-crisi
Foto Adolfo Lujan

Alhora, tant la classe mitjana com la classe mitjana/baixa es van endeutar més i més (aprofitant la desregulació del sistema financer i la política de baixos tipus d’interès) per tractar de mantenir els seus nivells d’ingrés, riquesa i consum. Aquest endeutament explosiu va anima les bombolles immobiliària i financera, fins que el deute privat va ser massa gran, es va frenar totalment el crèdit, i això va fer esclatar les bombolles i la crisi va arribar a les institucions financeres, que també estaven molt endeutades. Finalment, tot plegat va impactar sobre l’economia real que entrà en un procés de recessió, de disminució de l’activitat econòmica i d’augment de l’atur. És una situació en què l’explosió de les bombolles fa que el sector privat comenci a desendeutar-se, de forma lenta i costosa, tot provocant un descens en la demanda agregada i una espiral deflacionista.

La imposició d’un programa neoliberal

Davant de la crisi, la preocupació principal de la UE, mitjançant la Troica, fou la d’evitar el col·lapse de la UEM i defensar l’euro com a moneda de reserva internacional. Això requeria la protecció dels interessos dels bancs, particularment els dels països centrals, l’enduriment del règim de disciplina fiscal i l’establiment d’unes polítiques d’austeritat (retallades pressupostàries, disminució dels salaris i empitjorament de les condicions de treball, desregulació dels mercats i privatitzacions). Tot plegat afectava negativament als països perifèrics i a les classes treballadores, autònoms i Pimes, és a dir, els que patien amb més intensitat les conseqüències de la crisi.

Tot plegat afectava negativament als països perifèrics i a les classes treballadores, autònoms i Pimes, és a dir, els que patien amb més intensitat les conseqüències de la crisi tweet

Concretament, les principals actuacions de la Troica davant de la crisi de la zona euro foren: primera, el BCE va començar a proporcionar liquiditat, amb diferents instruments, a la banca que tenia dificultats, amb uns tipus d’interès propers a zero; segona, la negativa de qualsevol perdó o fins i tot alleujament (en aquest cas en contra de l’opinió del FMI) el deute dels països més endeutats (tanmateix, tot i que Alemanya s’oposava també a qualsevol “mutualització” del deute -mitjançant eurobons o altres instruments- a la pràctica el BCE ha comprat un estoc important de bons públics); tercera, s’ha donat assistència als estats que no podien aconseguir finançament en els mercats internacionals, amb mecanismes “ad-hoc” de préstecs (el European Financial Stability Facility -EFSF- posteriorment convertit en el European Stability Mechanism -ESM-); quarta, la imposició als països deutors de les polítiques d’austeritat, desregulació i privatització que s’han esmentat abans.

Els resultats d’aquestes polítiques en els països perifèrics han estat dramàtiques: una important recessió amb la disminució de la demanda agregada i particularment de la inversió i també del consum; un deteriorament del mercat de treball (reducció de salaris, atur elevat especialment entre els joves, empitjorament de les condicions de treball, precarietat,…); un gran augment de les desigualtats de renda i riquesa i el creixement de la pobresa; les dificultats per a disminuir el deute d’aquests països amb l’exterior, etcètera. En definitiva, s’ha enfortit l’hegemonia d’Alemanya i de la seva indústria exportadora.

Les polítiques que s’han dut a terme a la UE i la UEM han portat, com ha assenyalat Costas Lapavitsas, a una inestabilitat econòmica i a dificultats polítiques i socials creixents a la UE tweet

L’euro i l’austeritat i el neoliberalisme, que l’han acompanyat, s’han convertit en la religió de la UE i la UEM i, al mateix temps, en una restricció externa insalvable per als països no centrals, que es veuen obligats, pels Tractats europeus i la resta de l'”acquis communautaire”, a seguir el que es dicta des dels organismes de la UE. Una restricció externa que, d’altra banda, serveix de coartada a les elits nacionals d’aquests països per a fer polítiques econòmiques i socials impopulars que, en termes generals, beneficien al capital i perjudiquen al treball. Tanmateix, i tenint en compte que les perspectives geopolítiques i econòmiques a l’àmbit mundial no semblen massa optimistes, les polítiques que s’han dut a terme a la UE i la UEM han portat, com ha assenyalat Costas Lapavitsas, a una inestabilitat econòmica i a dificultats polítiques i socials creixents a la UE.

Imatge portada: Ramon Fornell
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

La crisi de l’euro i de la UEM

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.