Search
Close this search box.

L’esquerra anticapitalista i independentista al Parlament Europeu?

El Principat es troba sense representació independentista i d’esquerres al Parlament Europeu. Una esquerra socialista crítica amb l’arquitectura de la UE trauria avantatges de presentar-s’hi?

L’esquerra anticapitalista i independentista al Parlament Europeu?

El Principat es troba sense representació independentista i d’esquerres al Parlament Europeu. Una esquerra socialista crítica amb l’arquitectura de la UE trauria avantatges de presentar-s’hi?

L’independentisme es troba clarament en un atzucac, i fins i tot pot dir-se que, en part, s’ha conduït ell mateix a aquesta situació. Amb la perspectiva que proporciona el pas del temps, s’ha vist que l’anomenat ‘procés independentista’ ha avançat quan ha tingut més força i capacitat de pressió l’esquerra anticapitalista i independentista a través de les seves organitzacions, i principalment les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Davant la situació actual, l’objectiu central  en el que caldria esmerçar més esforços hauria de ser el de construir un ampli bloc social i polític socialista i independentista amb altres grups polítics, sindicats i moviments socials (cooperativisme, feminisme, ecologisme, antifeixisme) que pugui liderar l’embat contra l’Estat espanyol. Aquesta és, és clar, una feina a mitjà i fins i tot llarg termini. La CUP va començar a l’àmbit municipal per passar a tenir una representació consolidada al Parlament de Catalunya, primer, i diputats a la cambra baixa del Parlament espanyol, després. En aquest marc, doncs, quin sentit té presentar una candidatura anticapitalista i independentista a les pròximes eleccions al Parlament Europeu?

Una nació sense esquerra

El 29 de maig la coordinadora de Catalunya En Comú (CeC), Jéssica Albiach, anunciava en una roda de premsa l’adhesió dels ‘comuns’ al Partit Verd Europeu. L’anunci causà una certa polèmica a les xarxes socials entre alguns militants de la formació, que van protestar en no veure’s identificats amb aquesta decisió, que, a més, denunciaven que s’havia pres sense realitzar cap consulta a les bases. L’entrada de CeC al Partit Verd Europeu no era ben bé una novetat i tampoc ho era la polèmica: Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja n’era membre abans de la seva dissolució, la qual cosa portava a què el seu candidat –primer Raül Romeva (eurodiputat del 2004 al 2014) i actualment Ernest Urtasun (des del 2014)– s’integrés en el grup d’Els Verds / Aliança Lliure Europea (Els Verds/ALE) malgrat presentar-se en una llista conjunta amb Izquierda Unida (IU), primer, i Unidas Podemos (UP), després, els candidats de les quals s’integraven al Grup Confederal de l’Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica (GUE/NGL), que recentment ha simplificat el seu nom i s’anomena L’Esquerra al Parlament Europeu.

En qualsevol cas, la decisió de CeC tornava a deixar al Principat sense la possibilitat d’escollir un representant català al GUE/NGL, atès que es poc probable que Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) –referent d’aquest grup a Catalunya juntament amb Esquerra Unida de Catalunya (EUCat), que forma part de CeC–, es presenti a les properes eleccions europees, el 2024, i que, en el cas de fer-ho, obtingui un representant. També obre una finestra d’oportunitat perquè l’esquerra anticapitalista i independentista, a través del bloc social i polític esmentat al començament i promogut i articulat al voltant de la CUP, es presenti a les eleccions i esdevingui no únicament aquesta força nacional d’esquerres al GUE/NGL, sinó també representant d’un discurs veritablement crític amb l’arquitectura política i econòmica de la Unió Europea que actualment és absent en els eurodiputats espanyols del GUE/NGL (i del basc: Pernando Barrena, de EH Bildu), amb l’única excepció de Miguel Urbán (Anticapitalistas en Europa).

En aquest article voldríem analitzar breument els avantatges i inconvenients que suposaria que aquest bloc anticapitalista i independentista es presentés a les properes eleccions europees.

Altaveu i plataforma

El Parlament Europeu, tot i les seves evidents mancances com a legislatiu, i en particular per a l’esquerra europea, permet als seus representants no obstant utilitzar la institució com a altaveu i plataforma amb els recursos que corresponen a cada eurodiputat, que no són pocs. No cal anar gaire lluny per trobar un exemple: els tres eurodiputats de Junts per Catalunya–Lliures per Europa (Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí) estan aconseguint durant aquesta legislatura treure un enorme rendiment als seus respectius escons, fins i tot si no pertanyen a cap grup parlamentari –el que significa comptar amb menys recursos i menys temps d’intervenció– després que tant els liberals de Renew com Els Verds/ALE els hi barressin l’entrada.

Foto: Flickr – European Parliament

El fet de no comptar amb un representant propi al Parlament Europeu fa que l’anticapitalisme independentista hagi de dependre dels eurodiputats de Junts o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l’hora de fer-se escoltar a Brussel·les. De manera semblant, tampoc compta amb la projecció política europea ni internacional que proporciona estar representat en aquesta cambra ni la possibilitat d’ampliar i enfortir les seves relacions amb altres forces polítiques d’esquerres al conjunt de la Unió Europea tot aprofitant els recursos i l’accés a una vasta xarxa de contactes que el Parlament Europeu proporciona si saben utilitzar-se intel·ligentment.

Arribats a aquest punt no està de més recordar que les properes eleccions al Congrés dels Diputats seran al gener del 2024 i que, tot i que el govern de coalició actual entre el PSOE i UP espera que la seva gestió dels fons europeus li permeti seguir al poder, no és per ara descartable un deteriorament de la situació econòmica, social i política al conjunt de l’Estat –i, molt possiblement, també al conjunt de la pròpia Unió Europea– i l’arribada fins i tot d’un govern de coalició format pel Partit Popular (PP) i Vox, o d’un govern en solitari del PP condicionat pel suport de Vox, el que faria que guanyés pes la importància de la presència de l’anticapitalisme independentista al Parlament Europeu per denunciar aquesta situació.

Superar el llistó

Evidentment, presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu comporta, també,  riscos associats al procés electoral mateix que no convé subestimar.

Eliminada l’objecció purament ideològica –«estem en contra de la Unió Europea» (la CUP també està en contra de pertànyer a Espanya i es presentà al Congrés dels Diputats, i fins i tot està en contra del parlamentarisme en la seva forma actual, però es presenta igualment a les eleccions al Parlament de Catalunya; i al Parlament Europeu hi ha tanmateix representades forces, d’esquerres i de dretes, contràries a la Unió Europea, en la seva forma actual o per complet)–, el primer i més important és la quantitat de vots necessaris per obtenir un eurodiputat. Les eleccions al Parlament Europeu tenen una circumscripció única, que és l’estatal, i la quantitat de vots necessaris per obtenir representació és proporcional a la participació: mentre a les eleccions del 2014 es necessitaven al voltant de 200.000 vots per obtenir un eurodiputat, a les del 2019, que van comptar amb una major participació –el govern espanyol les va fer coincidir amb les municipals–, el llindar va ser considerablement més alt, per la qual cosa Compromís, per exemple, va perdre l’escó que ocupava Jordi Sebastià tot i haver obtingut 296.091 vots. Aquesta limitació fa que els partits que no tenen representació a tot el territori de l’Estat espanyol concorrin en coalició amb altres formacions amb les quals mantenen afinitats polítiques amb l’objectiu de garantir la seva representació: el 2019 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) es va presentar, per posar un altre exemple, amb Ara Repúbliques, de la que formaven part EH Bildu, el Bloque Nacionalista Galego (BNG), Ahora Canarias, Andecha Astur i Puyalón de Cuchas.

Arribats a aquest punt, s’obre una incògnita, la de si l’esquerra independentista aconseguiria per si sola assolir els vots necessaris per obtenir un eurodiputat. A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2021 la CUP va obtenir 189.924 vots (en unes eleccions, però, marcades per la COVID-19), i a les eleccions al Congrés dels Diputats del 2019, 246.971 vots. A les eleccions del Parlament de Catalunya del 2017 i del 2015 va obtenir 195.246 i 337.794 vots respectivament. Òbviament, cadascuna d’aquestes eleccions va estar marcada per un context polític i una situació de la pròpia CUP diferents que van determinar-ne els resultats. Tractant-se d’una circumscripció única, caldria afegir a més el vot, difícil de quantificar, de la resta dels Països Catalans sota administració espanyola. No obstant, si es construís el bloc social i polític repetidament esmentat, també amb altres forces favorables a l’exercici del dret de l’autodeterminació, podria ampliar la seva base electoral i, alhora, reforçar els seus vincles amb aquestes forces de cara a futures campanyes polítiques.

L’esquerra independentista compta amb el precedent de Iniciativa Internacionalista, una candidatura que es presentà a les eleccions al Parlament Europeu del 2009. Iniciativa Internacionalista va tenir el suport d’Endavant i comptà amb Josep Garganté com a candidat, en tercer lloc, després d’Alfonso Sastre i Dori Benegas. La candidatura va recollir 178.121 vots i, en conseqüència, no va obtenir representació. Però tots els paral·lelismes entre aquella candidatura i una possible candidatura de l’anticapitalisme independentista amb altres forces es limiten al caràcter polític, ja que Iniciativa Internacionalista es presentà tres anys abans que l’independentisme agafés embranzida, el mateix any de l’entrada per primer cop de la CUP al Parlament de Catalunya.

Dos anys per construir una candidatura europea

A diferència d’anys anteriors, en aquesta ocasió la situació li seria amb tota seguretat més favorable al bloc de l’anticapitalisme independentista. Unidas Podemos s’ha estancat a les enquestes i no sembla probable que una eventual refundació, de la que se’n parla ara mateix, li permeti recuperar el terreny perdut. Significativament, UP ha quedat per darrere allà on existeix una altra formació d’àmbit nacional o regional: al País Valencià ha estat superada per Compromís i al Principat, per la pròpia CUP. Fins i tot a Madrid UP ha vist com Más Madrid (MM) l’ha reemplaçada clarament com a referent de l’esquerra local. La desintegració d’aquest espai polític també ha fet que forces com Anticapitalistas, Adelante Andalucía (AA) o Anova-Irmandade Nacionalista, partidàries de l’exercici del dret d’autodeterminació sense embuts, es desvinculin de Podemos i esdevinguin, doncs, potencials candidats per explorar una candidatura conjunta el 2024.

Foto: Wikimedia Commons

La crisi de UP –parcialment soterrada per la seva participació al govern espanyol– podria assolir fins i tot el caràcter d’un tancament de cicle l’any que ve, quan Espanya aculli la propera cimera de l’OTAN coincidint amb el 40è aniversari de l’entrada del país en l’Aliança Atlàntica. En efecte, IU es va fundar el 1986 arran de les mobilitzacions per exigir la sortida d’Espanya de l’OTAN, quan la Plataforma Cívica per la Sortida d’Espanya de l’OTAN va aconseguir reunir a diversos partits d’esquerres i superar els límits demogràfics del Partido Comunista de España (PCE). No està de més recordar aquí que en aquell referèndum el Principat va votar en contra de la permanència, contra la que van fer campanya no només l’esquerra independentista, sinó també ERC i fins i tot una part significativa de CiU (avui, en canvi, els post-convergents en són favorables, mentre que la posició d’ERC és, sobre el paper, contrària).

Si les bases de la CUP, i de les altres forces que poden formar part d’aquest bloc social i polític anticapitalista i independentista, així ho decideixen en els propers mesos i anys, l’esquerra independentista tindria per endavant dos anys per construir una candidatura europea. L’oportunitat objectiva perquè l’esquerra anticapitalista i independentista estigui representada al Parlament Europeu sembla, doncs, clara. Però la possibilitat d’aconseguir-ho dependrà, si mai es dóna el cas, de la seva capacitat per construir una candidatura que vehiculi unes demandes –des d’un programa de transformació netament socialista fins a l’exercici del dret a l’autodeterminació– que, ara per ara, ningú no recull.

Foto de portada: Wikipedia

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

L’esquerra anticapitalista i independentista al Parlament Europeu?

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau