Miguel Urbán: «Quan comences a creure’t el Parlament Europeu, tot allò pel qual vas venir està perdut»

És possible fer política d'esquerres contra la Ue... dins la UE? En parlem amb Miguel Urbán, eurodiputat d'Anticapitalistes a Estrasburg

Miguel Urbán: «Quan comences a creure’t el Parlament Europeu, tot allò pel qual vas venir està perdut»

És possible fer política d'esquerres contra la Ue... dins la UE? En parlem amb Miguel Urbán, eurodiputat d'Anticapitalistes a Estrasburg

Miguel Urbán Crespo (Madrid, 1980) va accedir a l’escó d’eurodiputat al març de 2015 en substitució de Teresa Rodríguez, tercera en la butlleta de Podem durant les eleccions europees de 2014. La seva organització, Anticapitalistes, marxà de la formació lila a inicis de 2020 però mantingué la seva acta d’eurodiputat fins a dia d’avui. Coautor de ¡Abajo el rey!, Repúblicas (Sylone, 2020) i coordinador de Viva la Comuna! (Bellaterra Edicions, 2021), ha esdevingut una de les veus més crítiques de l’esquerra tant en relació als esdeveniments interns de l’Estat espanyol, com en diverses causes internacionalistes entre les quals destaca el suport al primer executiu d’Alexis Tsipras i el seu pols amb la troika.

Des de Catarsi, conversem amb ell sobre la seva tasca al Parlament europeu i les possibilitats (si és que n’hi ha) de desenvolupar activitat política des de l’esquerra contrària a la Unió Europea en el seu propi cor.

Quins objectius estratègics us vau plantejar quan vas sortir escollit com eurodiputat? 

Doncs van ser dos. Un va ser previ a la pròpia convocatòria electoral, és a dir, la campanya; que es jugava en clau més aviat estatal. De fet, quan jo surto cal tenir clar que és la primera vegada que Podemos es presenta a unes eleccions i per tant anava lligat al mateix llançament de l’espai. Així doncs, la hipòtesi estratègica d’aquell moment estava molt més vinculada amb l’Estat que amb Europa. L’elecció de les europees per aquest llançament es va donar perquè eren les primeres eleccions que inauguraven un cicle electoral i en aquesta teníem la capacitat de marcar tot el cicle (com es va demostrar) i sobretot perquè eren unes eleccions molt més senzilles per una força nova com nosaltres que la resta de comicis (circumscripció única, vot proporcional, i amb un pes molt reduït del vot útil). 

Això et permetia canalitzar una sèrie de qüestions molt importants i alhora generar una sèrie d’aritmètiques a l’hora de fer aliances molt interessants. S’ha vist per exemple amb el cas de la candidatura Ara Repúbliques (impulsada inicialment per ERC, Bildu i el BNG) o bé amb l’intent en el seu moment d’Iniciativa Internacionalista o nosaltres des d’Anticapitalistes. És a dir que és un marc de joc que et permet fer coses que en unes eleccions de marc local, autonòmic o estatal són molt més complicades. Evidentment una cosa és aquest primer objectiu, on la idea era condicionar un cicle electoral i impulsar una candidatura rupturista amb el Règim del 78 i una altra molt diferent és quan aterres aquí. 

Aquí entra el segon objectiu: saber on estar el lavabo [riu]. Això és un monstre. Hi treballen milers de persones, hi ha diversos edificis amb diverses seus diferents, una cultura política totalment aliena (jo ni els que havíem entrat havíem estat mai a una institució, ni tan sols a un ajuntament). Saber on tens el despatx i encendre la impressora ja és un aprenentatge. I la primera decisió que has de prendre és on t’enquadres. Aquí no hi ha grups polítics com els entenem: el càrrec va lligat amb la persona que s’unifica en un grup polític que ha de representar com a mínim a set estats diferents i com a mínim a 25 diputats. Amb la qual cosa això fa entrar en joc una dinàmica i una aritmètica parlamentària molt diferent que barreja no només contextos estatals sinó també cultures polítiques molt diferents.

Formes part del grup de L’Esquerra (antic GUE/NGL). Ens podries radiografiar les tendències existents dins del grup? 

El grup de L’Esquerra és molt heterogeni. Podríem definir fins a tres grans blocs. El bloc «comunista» format pels antics Partits Comunistes (fonamentalment el Partit Comunista Portuguès, l’AKEL xipriota, el Partit Comunista Txec i IU i el PC espanyol); el PEE (Partit de l’Esquerra Europea) on els partits més grans serien Die Linke i Syriza, Izquierda Unida també hi és així que juga un paper ambivalent. L’altre seria Ara el Poble, l’agrupació que vam constituir on hi seria Podemos, l’Aliança Roig-i-Verda danesa, L’Esquerra sueca, La France Insoumise, Bloco d’Esquerda, L’Aliança d’Esquerra finesa… i una mica en terra de ningú, estarien el Sinn Féin i Bildu, que no estan tan clarament en algun dels tres grups. 

Flickr – The Left

Hi ha escletxa per una esquerra contra la UE però dins del Parlament europeu? 

Quan vam entrar aquí vam fer un petit debat sobre què podríem fer a Europa. Justament jo crec que hi ha quatre línies mestres sobre això. La primera són les aliances. Aquest és un lloc privilegiat per a poder construir aliances en el marc europeu. Segon, construir una idea que s’avantposés a la pròpia Unió Europea; és a dir, recollir una mica el que deia en David Fernàndez quan la CUP va entrar al Parlament: serem el cavall de Troia. És molt interessant poder generar un relat alternatiu al de la Unió Europea i de fet això xoca i xoca molt. Encara que sembli mentida, la majoria de l’esquerra no ho fa això, ni aquí. Qui trenca amb la institucionalitat i allò políticament correcte per desgràcia és l’extrema dreta. La tercera és fer-ho servir com un altaveu. Això és molt important no només per generar aliances europees sinó per una qüestió internacionalista. Europa i la UE tenen molt de pes en conflictes com el kurd, com el del Sàhara i el Rif, a Amèrica Llatina, etc. He descobert que des d’aquí tens una gran capacitat per donar suport a companys i companyes d’altres territoris. I la quarta és que tens uns recursos molt grans per fer política. 

Fins ara no s’havia vist això per fer política. Era vist com un funeral o un cementiri d’elefants de polítics en retirada. Cal trencar aquest lògica i demostrar que també pots fer activisme des de les institucions. En certa mesura, és l’única cosa que pots fer: aquest Parlament no té capacitat legislativa. Ells estan fent activisme pro-institucional, tu estàs fent activisme en contra d’aquestes institucions i sobretot contra el que representen. 

Però en l’equilibri de jocs dins l’estructura de la UE, és el Parlament un espai amb poder on s’hi pot fer política? Les decisions que s’hi validen tenen transcendència? 

El tema és què entenem per política. Si per política entenem treure lleis des del Parlament Europeu llavors oblidem-nos-en perquè en la majoria dels casos el Parlament no té capacitat legislativa, en el millor dels casos és co-legislativa amb la Comissió i a més a més la correlació de forces dins del Parlament —si ja és dolenta al Congrés espanyol— és per esclafir a plorar. 

Europa i la UE tenen molt de pes en conflictes com el kurd, com el del Sàhara i el Rif, a Amèrica Llatina, etc. He descobert que des d’aquí tens una gran capacitat per donar suport a companys i companyes d’altres territoris.

Altra cosa és que ho consideris com una plataforma per a fer política. Modestament, crec que ho estic intentant demostrar amb les persones amb qui treballem. En el nostre equip, la plataforma d’Anticapitalistes, estem intentant demostrar que es pot fer un altre tipus de política. Que es pot fer activisme no només en el marc estatal, sinó també en el marc europeu i en el marc internacional, un àmbit que l’extrema dreta té més en compte que nosaltres. Crec que necessitem més internacionalisme i un internacionalisme pel segle XXI. Hem aconseguit interpel·lar a Bolsonaro mateix que ha sortit a respondre coses que hem impulsat nosaltres des del Parlament europeu, generant controvèrsia dins del Brasil. Hem pogut trencar encerclaments mediàtics i polítics quan l’exèrcit turc estava assetjant la ciutat de Diyarbakir al Kurdistan, etc. 

Al final, tens certa capacitat per intervenir en alguns àmbits utilitzant les teves legitimitats institucionals —encara que siguin una merda— i les pots fer servir per a fer un altre tipus de política i d’activisme. Això també et permet connectar amb lluites arreu del territori i a nivell internacional d’una manera molt útil i molt interessant. A això no li prestem gaire atenció perquè estem molt obcecats amb l’aquí i ara i les qüestions més properes. 

Pot jugar un paper en unir lluites de l’esquerra? Com es pot desenvolupar? 

Jo crec que sí perquè s’hi dona un marc de comprensió i de coneixement sobre el que hi ha més enllà dels nostres territoris. I també s’hi donen moments polítics on això es pot utilitzar. Per exemple un moment que crec que no vam entendre del tot bé per la importància que tenia en el conjunt de l’esquerra europea fou el del govern de Syriza. No tant pel que suposava Syriza en ella mateixa sinó per les oportunitats que obria a la resta del continent en una lluita estratègica contra l’austeritat —potser no anti-capitalista però sí antiausteritari i anticíclic on es qüestionava de forma molt clara la construcció de l’Europa neoliberal. Si haguéssim sabut aprofitar millor les eines que teníem al Parlament i sobretot de coordinació a nivell europeu podríem haver jugat un paper molt més determinant. Jo vaig anar una setmana a fer campanya per l’OXI però crec que era l’únic eurodiputat no-grec i aquella no era només una lluita grega. Treure lliçons de com va anar crec que és molt important, d’allí surt per exemple la plataforma Plan B.

Flickr – The Left

Jo sempre recordo una frase del portaveu del Partit Popular europeu que després de la claudicació i la signatura del Tercer Memoràndum va acabar la intervenció dient «l’exemple de Syriza demostra que no és possible un govern d’esquerres en el marc de la Unió Europea». Això emmarcava molt bé el debat i li dono la raó. 

Un TINA com una casa…

Clarament! No és possible un govern d’esquerres dins els tractats de la Unió Europea actual. Que pugui existir un govern d’esquerres és una contradicció per la pròpia UE i alhora una tensió que permet obrir escletxes. No vam poder eixamplar les escletxes que llavors va obrir Syriza. 

Tampoc s’ha de fetitxitsar la institució. Això és una mola que si poguéssim l’hauríem d’enderrocar (i cal dir-ho!) però també crec que és important ser-hi dins per utilitzar tots els aparells i els espais que s’hi donen per obrir aquestes escletxes. 

A valoració teva, creus que la situació de coordinació de l’esquerra està millor ara que quan l’afer grec? 

No. Al contrari, crec que estem molt pitjor. Al final, les derrotes pesen i no només els hi pesen als grecs sinó que ens pesen a tots. També les derrotes que hem patit en el conjunt de l’Estat espanyol com la derrota de Podemos com a hipòtesi de ruptura amb el Règim del 78; la pròpia derrota del Procés tal com l’hem vista a Catalunya… tot això està llastant al conjunt de l’esquerra a Europa. Les eleccions alemanyes crec que en són un bon exemple i la situació a Itàlia és desastrosa.

Després és cert que hi ha alguns brots verds força interessants. Veiem una certa esquerra radical que treu el cap a Noruega, a Suècia l’esquerra també està creixent, a Irlanda hi ha coses molt interessants inclús a l’esquerra del Sinn Féin. Ja veurem com són les eleccions presidencials franceses…

Estar al Parlament Europeu et permet estar més informat, més preparat i més coordinat que si no hi fossis

També hem de veure si aquesta reacció verda es radicalitza en clau ecosocialista o es torna ecoliberal tal i com volen els Verds europeus. Hi ha una disputa i l’esquerra no hi pot romandre aliena. Com construïm i com disputem el marc de la post-pandèmia serà un element clau, sobretot en la crisi que vingui i el recrudiment de les polítiques d’austeritat. 

En definitiva s’obren nous escenaris complexos on hi anem pitjor preparats que mai però també s’obren certes oportunitats i si estem en diferents espais, podem estar més preparats per aprofitar els moments que vindran. Estar al Parlament Europeu et permet estar més informat, més preparat i més coordinat que si no hi fossis. Això vol dir que per ser-hi has de subordinar la política local, etc.? No! Tot el contrari. La clau és com fas que això sigui una sinèrgia que sumi i no a l’inrevés. És cert que l’esquerra sovint ha posat massa pes en allò institucional/electoral que ha restat potes que són molt més importants i fonamentals. La qüestió és que utilitzis les potes institucionals/electorals per a potenciar, i sumar, a altres tasques i processos que donen victòries polítiques i socials més importants que les electorals. 

Has fet molt d’èmfasi al voltant dels beneficis del que es treu en termes de major coordinació, informació, recursos inclús —que és important perquè a l’esquerra no ens finança ningú— però després estan els costos. Creus que suposa un gran cost, a nivell de moviment, postular-se per les europees? 

Depèn de com ho facis. Si fiques una persona aquí perquè estigui tot el dia en una moqueta fent esmenes parlamentàries i en el joc parlamentari això no serveix de res. De res. I hem tingut molts eurodiputats i eurodiputades així durant molt de temps. Per això també hi ha aquesta idea que comentava del cementiri d’elefants. Aquest lloc està fet per atrapar-te aquí dins com si fos un laberint. La qüestió és com aconsegueixes que no t’atrapi i com aprofites l’espai i els recursos. 

Flickr – The Left

Però el risc existeix i per això cal que hi hagi molta vigilància i sobretot tenir molt clar per a què vens aquí. Al Parlament Europeu comences a perdre’t quan et comences a creure la institució. Quan et creus que ets algú molt important (i no és estrany perquè disposes de molts privilegis i aquests no són només econòmics) i entres al joc, llavors t’atrapa el laberint.  

Mecanismes de control com els que s’han assajat (per exemple, la rotació de càrrecs) tenen més sentit aquí?

Cal tenir compte amb això. El problema és que és molt complicat. Quan et comences a moure i saps aprofitar els recursos que tens aquí ja estàs acabant la legislatura. Les rotacions cal emprar-les amb certa estratègia, intentant que no es perdi l’experiència acumulada. 

Calen mesures de rotació i de temps màxim, de control de sous, de transparència —no tant pel gran públic sinó sobretot transparència militant, per la gent que en definitiva et sosté. Mecanismes que permetin que l’organització a la qual pertanys tingui molt clar en què s’estan fent servir els recursos i que estàs complint amb un codi ètic estricte i clar. Això és decisiu. 

Des de l’independentisme, el Parlament europeu s’ha vist com un espai on traslladar-hi el conflicte nacional. Creus que això està tenint repercussió i que la causa dels catalans s’estigui adreçant? Els clams a respectar l’estat de dret que va fer l’eurocambra al juliol no sembla que apuntin a Espanya precisament… 

Aquí s’ha demostrat molt bé això de fer servir el càrrec per fer activisme en comptes de fer parlamentarisme. Si cal reconèixer alguna cosa a Puigdemont és que ha sabut aprofitar molt bé les escletxes que se li obrien per ser eurodiputat per fer activisme de la qüestió catalana. Sardenya ha sigut el darrer exemple de saber utilitzar el càrrec per generar contradiccions, titulars i certa mobilització. 

Si ho valorem en termes purament institucionals, però, estan absolutament marginats. ERC tindria molta més influència parlamentària com a membre d’un grup polític del qual té la presidència que Clara Ponsatí, Puigdemont i Toni Comín —que estan en el grup dels no inscrits i amb una total incapacitat per poder fer pràcticament res— però tot i així, la causa catalana en el Parlament europeu, encara que estigués en el grup del PP, no aconseguiria colar una resolució contra l’Estat espanyol. 

Fora de l’activitat parlamentària, però, han aconseguit que Alemanya, Bèlgica, Itàlia, etc. facin pujar els colors a la mateixa justícia espanyola. Això és molt més important que no pas donar-se de cap contra un mur per aconseguir que surti una resolució que condemni la violència de l’Estat. Això no passarà per la pròpia correlació de forces. 

Estem en un moment de negació per generar una afirmació i crec que la negació a Maastricht i a tots els tractats europeus és fonamental

També he vist un sentiment molt naïf a Catalunya en relació a Europa, com si aquesta fos molt millor que Espanya. La UE potser és l’aparell neoliberal més modern i més ben construït que hi ha a nivell internacional. Al final no deixa de ser un agrupament supranacional que té constitucionalitzat el neoliberalisme. 

Sembla ser que un dels espais que millor ha capitalitzat la seva presència i discurs dins la UE ha sigut el moviment a favor del Brexit. Pot ser que el famós discurs de Nigel Farage hagi sigut el discurs més anti-UE que s’hagi sentit a l’eurocambra? 

El gran problema és que la crítica a la UE ha vingut fonamentalment de part de l’extrema dreta. A molta esquerra se l’ha vist còmplice, confonent UE i europeisme i no s’ha sabut dissociar aquesta lògica. La UE sempre treu a relluir Spinelli per intentar autolegitimar-se també per l’esquerra (i de l’Europa d’Spinelli aquí no queda res, tan sols una porta a l’entrada del Parlament). 

Flickr – The Left

Ara s’obre una certa oportunitat perquè l’extrema dreta està passant de ser euroescèptica a ser euroreformista. Ha passat d’un discurs antisistema —políticament incorrecte que li ha fet guanyar moltes simpaties— de trencar amb la UE a plantejar-se que potser no cal abandonar el club si pot governar-lo. Hi ha més interessos per arribar a acords amb el Partit Popular i reconduir el model de la UE cap a una «Europa de les pàtries» d’inspiració gaullista. Té sentit, a l’extrema dreta li interessa més un sistema únic d’Europa fortalesa que no 27 petites fortaleses amb el tema de la immigració. Hi ha certs marges d’actuació que han vist que poden utilitzar per les seves polítiques. 

Això obre una certa lògica per l’esquerra, on no cal caure en un marc roig-i-bru d’intentar copiar mimèticament alguns elements que han donat força identitària a l’extrema dreta. Abans de res cal afinar quin discurs sobre Europa tenim. Crec que cal dir que cal acabar amb la Unió Europea, amb l’Europa neoliberal, que hem de construir una Europa social, dels pobles, com vulguis dir-li. Perry Anderson va escriure una frase sobre els moviments anti-sistèmics que per mi és molt reveladora: «si l’esquerra vol tenir algun tipus d’oportunitat a Europa ha de començar cremant el tractat de Maastricht». Crec que aquest pot ser un bon punt de partida. Reprendre el punt des de Maastricht, des de la constitucionalització del neoliberalisme per a construir plataformes àmplies a nivell europeu. Potser, malgrat les divergències, podem trobar una plataforma comú per colpejar l’actual UE però plantejant una altra Europa. Una altra Europa però concretada, intentant fugir dels marcs buits tipus «una altra Europa és possible» que no van enlloc. 

Per moltes coses bones que veiem aquí, no poden supeditar-ho a allò realment important que és la construcció de moviment popular. Al final la pregunta és: això ens és útil per construir moviment popular en el nostre territori i a nivell europeu?

Estem en un moment de negació per generar una afirmació i crec que la negació a Maastricht i a tots els tractats europeus és fonamental. Això serà un element clau quan a finals de 2022 torni a posar-se sobre la taula l’estabilitat pressupostària, control de dèficit etc. Elements que seran una autèntica camisa de força per afrontar la post-pandèmia. 

Per acabar, quins creus que són els principals reptes que cal tenir en compte una esquerra anti-UE que es presenti al Parlament Europeu? 

Crec que és important demostrar que hi ha un sentiment anti-neoliberal (almenys, per no dir anticapitalista) que es pot expressar en el marc del Parlament Europeu i que utilitza les eines que dona per a fer-lo servir d’altaveu. Que pot trencar també amb el políticament correcte. Que pot plantejar aliances per a construir aquesta Europa diferent de la que moltes vegades en parlem però concretem ben poc. Que pot ser un espai per atreure lluites que tinguin espai i veu en el Parlament, que és un entorn privilegiat per generar espais de coordinació —especialment en vagues com les d’Amazon, Coca-Cola, etc.

Però com deia abans cal tenir una estratègia clara perquè no se’t mengi la moqueta i acabem caient en el laberint. Diem molt de les dinàmiques del Congrés espanyol però això és un autèntic monstre institucional i burocràtic. Quan comences a creure-te’l, tot allò pel qual vas venir aquí està perdut. Això és molt important tenir-ho en compte i demostrar-ho. 

Per moltes coses bones que veiem aquí, no poden supeditar-ho a allò realment important que és la construcció de moviment popular. Al final la pregunta és: això ens és útil per construir moviment popular en el nostre territori i a nivell europeu? Si ho és i es pot compassar als processos de lluita que ja estem fent, benvingut sigui; si no, no val la pena. 

Foto de portada: Flickr – The Left
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Comentaris

Miguel Urbán: «Quan comences a creure’t el Parlament Europeu, tot allò pel qual vas venir està perdut»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.