Una alternativa d’esquerres a l’euro

La crisi de l’euro ha suscitat diferents reaccions: la de les elits i l’statu quo, la de qui pensa que cal una reforma a fons de la Unió Europea i la de qui no creu que hi hagi marge per la reforma i pensa que una altra Unió Europea no és possible.

Una alternativa d’esquerres a l’euro

Una alternativa d’esquerres a l’euro

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La crisi de l’euro ha suscitat diferents reaccions: la de les elits i l’statu quo, la de qui pensa que cal una reforma a fons de la Unió Europea i la de qui no creu que hi hagi marge per la reforma i pensa que una altra Unió Europea no és possible.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Davant de la crisi de l’euro i de la UEM hi ha hagut diferents reaccions. La de les elits i l’statu quo econòmic i polític (UE, BCE, la gran majoria de governs estatals) que defensen aferrissadament les polítiques que s’han dut a terme fins ara com a la millor solució per a superar la crisi, tot i que hagin produït situacions tant dramàtiques com la de Grècia, per exemple, i que com a molt plantegen petites reformes tècniques.

La dels que pensen que cal una reforma (més o menys) a fons de la UE i la UEM i que demanen la fi de les polítiques neoliberals i d’austeritat, més democràcia i representativitat formal, però en el marc de que “una altra Europa és possible”, tot demanant més integració i més federalisme per a poder lluitar adequadament contra el neoliberalisme. Finalment, la dels que pensen que “una altra Europa no és possible”, que no hi ha marge de reforma i que, tot i que l’alternativa no és senzilla, el que cal és recuperar, simultàniament, la sobirania nacional/estatal i popular (de la ciutadania), el que lògicament suposaria l’abandonament del euro, de la UEM i de la UE.

El dèficit democràtic de la UE

Les limitacions de la representativitat de la ciutadania o el dèficit democràtic de les institucions i les pràctiques comunitàries són temes recurrents i antics a la UE. Ara, però, amb la crisi de la zona euro aquests problemes s’han fet més greus. La majoria de les institucions comunitàries -Comissió, Consell Europeu, Consell de Ministres, Tribunal de Justícia, BCE, etc.- ni han estat elegits per la ciutadania ni han de rendir comptes a cap organisme que hagi estat elegit pels ciutadans. Només el Parlament Europeu (PE) és escollit per la ciutadania, però a més de les seves limitacions legislatives (que ha de compartir amb el Consell de Ministres), les eleccions al PE tenen una baixa participació, estan molt despolititzades i tenen poc a veure amb les eleccions als parlaments nacionals, on es confronten diferents programes que corresponen als interessos de diferents classes o blocs socials. Aquest no és el cas del PE perquè a la UE no existeixen aquestes classes o blocs socials diferenciats com a tals i, per tant, la majoria de vegades els conflictes són més aviat entre països. La política europea, doncs, té poc a veure amb la política dels estats nacionals. Tot plegat contribueix a explicar la crisis de representativitat  i el dèficit democràtic de la UE.

La política europea té poc a veure amb la política dels estats nacionals. Tot plegat contribueix a explicar la crisis de representativitat  i el dèficit democràtic de la UE tweet

troica
Imatge Flickr – Bloco

A més, hi ha una extensíssima normativa comunitària (“acquis communautaire”) que s’aplica cada cop més als països membres, que en la seva major part s’ha establert sense tenir en compte els procediments democràtics típics d’un ens legislatiu nacional, i que actua com a garantia del funcionament de la UE, la UEM i tots els organismes i actuacions que es produeixen en aquest àmbit. Aquest compromís/restricció externa, que és més o menys acceptat pels estats nacionals, limita les capacitats d’actuació sobirana d’aquests estats i els obliga a aplicar polítiques segons els interessos de la transformació neoliberal de la UE i que podrien entrar en contradicció amb els interessos nacionals/estatals i populars (de la ciutadania. Tanmateix, a vegades aquesta restricció externa serveix de coartada als estats nacionals per a aplicar polítiques que poden ser impopulars i anar en contra dels interessos de les classes populars/ciutadania.

Les limitacions del “Més Europa”

Entre l’esquerra tradicional, socialdemòcrata o ecosocialista, no s’ha estat disposat a reconèixer que el desencadenament de la crisi de la zona euro, i el subsegüent règim d’austeritat i liberalització havien estat un producte de la mateixa estructura de la UE i de la UEM. Més aviat s’ha vist com un resultat de la preeminència del neoliberalisme als països capitalistes avançats i madurs que donava lloc a les creixents desigualtats en la distribució de la renda i la riquesa, amb la conseqüent disminució de la demanda, com a conseqüència de les polítiques governamentals. Per tant, des d’aquesta perspectiva, del que es tractaria és de lluitar contra el neoliberalisme amb “Més Europa”, més integració i més federalisme, tot reformant la UE i la UEM amb polítiques econòmiques i socials que afavoreixin el treball enfront del capital i que promoguin la unitat transnacional i la solidaritat de les classes populars europees. És a dir, des d’aquesta perspectiva, la UEM i la UE s’han de criticar per les seves polítiques neoliberals però, al mateix temps, s’han de defensar en nom d’un suposat internacionalisme.

parlament-unio-europea
Foto Flickr – European Parliament

Tanmateix, com han assenyalat diferents autors (recentment per exemple Sergio Cesaratto o Costas Lapavitsas), la UE i la UEM no són un conjunt d’organismes, institucions i pràctiques neutrals, que puguin servir indistintament a diferents partits, governs o forces socials i polítiques, independentment dels seus programes i agendes polítiques. Al contrari, la seva estructura i el seu funcionament estan pensats per a servir els interessos del capital i en contra dels interessos del treball i, a més, gradualment s’han convertit en el mecanisme per a afavorir, econòmicament i des del punt de vista de la geopolítica internacional, les necessitats de la indústria exportadora alemanya. Com ens han demostrat la rendició/traïció del govern de SYRIZA a Grècia el 2015, les polítiques del govern Hollande a França, les del govern Renzi a Itàlia, les del govern Zapatero a España, entre d’altres, pensar que l’existència simultània de governs d'”esquerres” poden portar a polítiques anti-neoliberals coordinades amb el suport de moviments dels treballadors no és més que un malentès il·lusori i quimèric.

La UE i la UEM no són un conjunt d’organismes, institucions i pràctiques neutrals, que puguin servir indistintament a diferents partits, governs o forces socials i polítiques tweet

D’altra banda, l’experiència de SYRIZA posa en dubte, de manera clara, la possibilitat d’una reforma radical de la UE i la UEM des de dintre. L’estructura i la maquinària de la UE i la UEM, el pes immens de la feixuga normativa comunitària i el funcionament corresponent de la “restricció externa” als diferents països donen lloc a un avanç continu del neoliberalisme a la UE, un monstre transnacional amb molta força i poder per a imposar la seva força i les seves polítiques neoliberals. La UE s’ha convertit en una aliança jeràrquica d’estats nació que han creat les institucions apropiades per a tenir un mercat únic i una moneda única (l’euro) amb l’objectiu de promoure el neoliberalisme, és a dir de recuperar el poder del capital sobre el treball (en definitiva, augmentar les taxes de benefici i els beneficis que havien baixat durant la postguerra), mitjançant la reforma del mercat de treball (disminució de salaris i empitjorament de les relacions i condicions de treball, desmuntatge de l’estat del benestar, desregulació dels mercats, especialment el financer, i privatitzacions). I això ha anat acompanyat d’un declivi de la democràcia i d’una pèrdua de sobirania nacional (dels estats nació) i popular (de la ciutadania) per a fer les polítiques que es decideixin. Les esquerres tradicionals (socialdemòcrata o eurocomunista) que pensen que això es pot reformar, en realitat queden engolides per les estructures i les pràctiques neoliberals del capitalisme europeu. I el buit programàtic i estratègic que això ha deixat ha estat ocupat, en alguns casos, pel populisme d’extrema dreta.

L’alternativa és la sobirania

Hi ha, doncs, algun futur per a una esquerra que vulgui canviar realment aquest estat de les coses, que vulgui invertir el deteriorament del poder contractual del treball dels darrers quaranta anys, que vulgui confrontar l’ordre institucional europeu i el procés d’integració econòmica europea? Un bon nombre d’economistes i polítics pensen que les condicions per a una reforma profunda i radical de la zona euro en una direcció realment progressista -que busqui l’objectiu de la plena ocupació i tot el que suposaria- no existeixen i probablement no han existit mai. Tant per raons estructurals, perquè el neoliberalisme està incrustat en l’arquitectura de la UE i de la UEM, com per raons conjunturals, per la pèrdua de legitimitat de les autoritats europees (sobretot a partir del trauma grec), per la total manca de solidaritat i de confiança entre els països, per la radicalització de la posició alemanya, etcètera. Si no hi ha un trencament amb l’eurozona per part de un o més països (o algun altre xoc exterior) l’escenari més probable és el d’anar continuant com fins ara, amb petites variacions: polítiques d’austeritat, desfeta de l’estat del benestar, reducció de salaris i empitjorament de les condicions de treball, flexibilització i precarització del treball, etcètera.

crisi-euro
Flickr – Fredrik Rubensson

Al mateix temps, en la part de l’esquerra tradicional en la que domina la ideologia “modernista” i anti-sobiranista es pensa que una sortida de l’euro des de l’esquerra és impossible, tant pels límits que, creuen, la globalització imposa a la sobirania dels estats nacionals com perquè, diuen, es produiria una gran recessió a l’àmbit continental i  un contagi financer a la resta del mon. Però, dir d’una banda que l’euro no és reformable i sostenir de l’altra que no hi ha cap alternativa possible fora de l’euro, vol dir acceptar que l’esquerra no pot tenir cap paper a jugar a Europa: és una posició políticament suïcida. D’altra banda, tampoc sembla que sigui possible esperar (perquè ja ho han refusat repetidament) un canvi en la política alemanya en el sentit de que acabi amb la seva política mercantilista i comenci a fer una política d’estímul de la demanda al seu propi país i al conjunt de la UE.

Dir d’una banda que l’euro no és reformable i sostenir de l’altra que no hi ha cap alternativa possible fora de l’euro, vol dir acceptar que l’esquerra no pot tenir cap paper a jugar a Europa tweet

Tanmateix, l’horitzó d’una revolució continental és avui també una cosa complicada. L’únic àmbit en el que és possible pensar un projecte de transformació radical -amb totes les dificultats i desafiaments que suposa- continua essent l’àmbit nacional, a partir de la sobirania nacional i popular. I aquest projecte només es pot plantejar fora de l’arquitectura econòmica i institucional de l’euro i de la UE. Els estats, especialment els més avançats econòmicament, que disposin de la sobirania -política, social, econòmica, etcètera-, i particularment monetària, podran disposar dels instruments de política econòmica que els hi permetin plantejar com a objectius a aconseguir la plena ocupació, la justícia social, l’estabilitat econòmica, etcètera, i superar les restriccions externes que volen imposar la globalització i artefactes com els de la UE i la UEM.

L’únic àmbit en el que és possible pensar un projecte de transformació radical continua essent l’àmbit nacional, a partir de la sobirania nacional i popular tweet

unio-europea
Flickr – diamond geezer

Ara bé, promoure la demanda agregada, mitjançant la política fiscal i el creixement dels salaris, sense trobar-se amb problemes de restricció externa (creixement excessiu de les importacions, dèficit de la balança per compte corrent i més endeutament amb l’exterior) no és un camí fàcil. I menys en unes condicions de gran competència exterior i amb els danys que ha patit l’aparell industrial de molts països durant els anys de l’austeritat. Sens dubte, l’abandonament de l’euro i la sortida de la UEM (és a dir, recuperar el control sobre el tipus de canvi i sobre el banc central, sobre la política fiscal i monetària) hauria d’anar acompanyada d’una devaluació raonable de la moneda nacional, en alguns casos d’una renegociació del deute, un control estret dels moviments de capitals financers, mesures de control i de substitució de les importacions, la nacionalització/socialització de determinats sectors estratègics (financer, energètic, per exemple), la implementació de polítiques industrials actives, un pla extraordinari d’ocupació per als joves, etcètera. I sobretot, molt coratge i molta decisió política i un gran suport popular per poder tirar-ho endavant. De fet, son polítiques que tenen antecedents històrics. La “Alternative Economic Strategy” de l’esquerra laborista britànica als anys 70s del segle passat que la dreta laborista al govern no va acceptar, i tot plegat va acabar amb la victòria de Thatcher. El “Programme Commun” francès de principis dels 80s que, amb les primeres dificultats, Mitterrand va abandonar fent cas a l’ala dreta del seu partit (Delors, Rocard) i que amb el seu conegut cinisme va despatxar amb un parell de frases ja celebres que deien: “En economia hi ha dues solucions, o ets un leninista o no pots canviar res” i “Tinc un dilema entre dues ambicions, construir Europa o la justícia social”. Com és ben conegut ell va decidir no canviar res i construir Europa!

Si no es pren la via de la sobirania nacional i popular, l’alternativa és l’Europa de la devaluació interna i l’austeritat tweet

Si no es pren la via de la sobirania nacional i popular, l’alternativa és l’Europa de la devaluació interna i l’austeritat que, com s’ha vist en els darrers anys, només ens porten cap a un declivi econòmic, social i democràtic irreversible.

Imatge de portada: Flickr strassenstriche.net
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

Una alternativa d’esquerres a l’euro

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.