EYE 2021: repressió, acriticisme i euroforofisme

L'European Youth Event (EYE) d'enguany ha servit perquè joves represaliats independentistes i socialistes hagin dut la seva veu al Parlament Europeu. Però serà escoltada?

EYE 2021: repressió, acriticisme i euroforofisme

L'European Youth Event (EYE) d'enguany ha servit perquè joves represaliats independentistes i socialistes hagin dut la seva veu al Parlament Europeu. Però serà escoltada?

Els darrers 8 i 9 d’octubre de 2021 va celebrar-se al Parlament Europeu d’Estrasburg l’European Youth Event (EYE), un esdeveniment on cada dos anys, sota el lema “The future is ours” s’hi reuneixen centenars de joves europeus amb l’objectiu de debatre sobre el futur de la Unió Europea a través de diferents col·loquis, xerrades i esdeveniments. Sent aquesta la primera edició celebrada durant la pandèmia de la COVID-19, una petita “delegació” de joves catalans, enviats de la mà de l’eurodiputada a l’exili Clara Ponsatí, vam assistir-hi amb un objectiu clar: denunciar i fer difusió de la repressió a la qual molts joves de Catalunya han d’enfrontar-se a l’Estat Espanyol pel simple fet de manifestar-se, ser d’esquerres o ser independentistes. Estant aquest grup compost, en part, per encausats o joves que prèviament havíem hagut d’enfrontar-nos al poder judicial, el nostre propòsit es materialitzava en la voluntat  d’intervenir en els col·loquis i fer-nos veure d’alguna manera; fer palès d’una realitat que sembla incomodar profundament a la macro institució europea, que sovint la ignora descaradament.

La intenció d’aquesta crònica no és només fer un repàs de l’esdeveniment i de la nostra tasca en aquest, sinó també reflexionar al voltant de la trobada i d’allò que s’hi pot llegir entre línies, tenint en compte qui l’organitza i què es pretén, realment, amb el fet de conglomerar joves provinents de diferents estats membre de la Unió Europea perquè parlin, d’una manera molt autoreferencial, d’aquesta.

Programació volàtil i estratègica, discursos buits i plens de contingut alhora

No ens resulta cap novetat que la Unió Europea faci gala de ser el baluard moral i polític dels valors liberals més predilectes —“democràcia” o “llibertat d’expressió”— i dels nous corrents polítiques “de moda” de les que pugui treure’n rèdit —”sostenibilitat”, “igualtat de gènere”, o “antiracisme”—.  Tampoc ens ve de nou el fet que, tot i fanfarronejar de treballar al voltant de tots aquests aspectes, la institució no acabi de resultar mai un agent polític prou transformador, tenint sovint l’efecte contrari, ja que en moltes ocasions acaba per perpetrar allò contra què diu combatre.

L’’European Youth Event d’enguany no es va lliurar pas d’aquesta dinàmica del  “vull-i-no-puc” europea, la qual es reflectia de manera fidedigna en la programació de l’esdeveniment i en els discursos elaborats al voltant de les diferents temàtiques tractades. Les activitats organitzades passaven des de les més banals i buides de contingut polític  —com dissenyar la teva pròpia bandera de la Unió Europea, esports diversos i fins i tot una espècie de “speed dating” entre joves europeus— a aquelles descaradament representatives dels interessos econòmics i polítics de la institució  — tallers de màrqueting per a joves emprenedors, xerrades sobre emprenedoria o sobre com solucionar (màgicament, sembla ser) l’atur juvenil —. Aquelles que semblaven tenir cert contingut o dotar de marge per a la reflexió i la crítica  —xerrades sobre el tabú de la menstruació, el canvi climàtic o la salut mental— tampoc eren el prou valentes. Cap dels ponents, institucions o organitzacions participants pertanyien a espais polítics amb discursos transformadors o alternatius a un projecte d’Unió Europea fora del sistema capitalista, convertint-se la trobada en un acte de poca utilitat: demanaven una opinió juvenil a les problemàtiques —causades en la seva totalitat pel sistema capitalista— i feien sentir als joves partícips en la solució temporal d’aquestes, sense oferir una alternativa — i ni tan sols un discurs que la defensés— real al sistema que les ha creades. Un exemple d’aquesta ambivalència i de la seva perillositat és el fet que al mateix esdeveniment, que com hem dit, fa gala de la llibertat d’expressió i les llibertats, es va permetre la participació de les joventuts dels partits d’extrema dreta, provocant situacions com la dels joves d’ultradreta francesos que van boicotejar un dels col·loquis sobre antiracisme, que portava per títol Check your bias: become an anti-racist ally.

Poc després de l’esdeveniment, l’analista i politòleg Jon Baldwin tuitava que “(…) cap forma de crítica que serveixi de catalitzador de progrés vindrà mai d’algú que es vesteix de fan incondicional”. En aquest sentit, l’European Youth Event també se’ns presentava com un conjunt de jornades dedicades única i exclusivament a “l’autobombo” de la Unió Europea. Ni debat compartit ni una alternativa a la Unió; realment semblava que no hi hagués espai pels joves catalans represaliats i d’esquerres que ens havíem traslladat fins a Estrasburg per denunciar la nostra situació. Malgrat això, no vam perdre l’oportunitat que se’ns oferia i vam decidir aprofitar qualsevol escletxa per introduir-hi el nostre discurs.

El nostre granet de sorra: el col·loqui sobre drets humans i repressió

D’entre totes les possibilitats d’acció i intervenció que ens proposava l’esdeveniment, de seguida vam identificar un acte del qual podíem treure’n rendiment difusiu. Es tractava de la xerrada titulada Human rights and democracy in face of rising authoritarianism: repression and torture against activists. El col·loqui, moderat pel jurista i membre de la Comissió Europea Raphael-Antonis Stylianou, presentava com a víctimes de la repressió a Stsiapan Putsila, bielorús opositor de Lukaixenco i creador del controvertit canal de Telegram NEXTA  —acusat d’organitzar manifestacions en massa—, migrat a Polònia, i a Lorent Saleh, condemnat a Veneçuela per crims de terrorisme, fugit a Colòmbia —on participarà en actes de diverses organitzacions identitàries i nacionalistes—, deportat i posteriorment fugit a l’Estat Espanyol, d’on ha rebut la nacionalitat recentment, a més d’haver sigut guardonat amb el premi  Sajárov del Parlament Europeu el 2017, juntament amb Leopoldo López i altres opositors veneçolans.

Hi ha moltes coses que cal comentar sobre la celebració d’aquesta xerrada; començant pel fet que no hi havia ni una dona a la taula dels oradors, ni tan sols com a moderadora (serà que les dones no en patim, de repressió política?). D’altra banda, no cal reflexionar en excés per trobar les similituds entre els dos ponents convidats al col·loqui: els seus països d’origen no formaven part de la Unió Europea —quan hi ha països membre de la mateixa unió que exerceixen repressió contra la societat civil, com l’Estat Espanyol— i tots dos s’allunyaven del model polític i econòmic de país que la institució europea proposa, defensa i aplaudeix. Estant la xerrada plantejada d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar que al llarg d’aquesta els “activistes” convidats no tinguessin cap recança en catalogar els règims o mandats polítics dels seus països com a “totalitarismes” o “dictadures”, mentre que no van saber respondre sense abstraccions i amb claredat a la pregunta “Què és la democràcia?”, formulada pel mateix moderador tan bon punt es va obrir el torn de preguntes. En definitiva, allò que estàvem presenciant, disfressat com un debat obert sobre drets humans, repressió i totalitarismes —termes que cada cop estem més avesats que el liberalisme faci servir a la babalà— va acabar sent una declaració d’intencions en tota regla. Una declaració d’intencions que en cap cas va ser qüestionada pels assistents, ans el contrari; totes les intervencions fetes per part dels joves assistents  —a excepció de la nostra, feta per l’activista independentista represaliat Marcel Vivet, que va ser dirigida en un altre sentit — aplaudien les reivindicacions dels ponents i/o condemnaven la repressió exercida  —únicament— per part de països socialistes o amb polítiques de caràcter socialista.

Si bé és cert que Putsila va saber donar resposta a les múltiples preguntes amb cert contingut polític, Saleh —qui paradoxalment va tenir un paper molt més protagonista— va dedicar-se durant les dues hores que va durar l’acte a llençar eslògans poètics i buits de contingut sobre la repressió i la lluita des de l’oposició, convertint el col·loqui gairebé en una performance teatral com la que presentaria al mateix esdeveniment aquella tarda, i mostrant-se com un activista quasi o més progressista que aquells que el van empresonar a Veneçuela. Aquesta actitud “combativa” va mantenir-se fins i tot després de la nostra intervenció, on Saleh no va decidir posicionar-se sobre la qüestió catalana però va animar-nos —hipòcritament— a què continuéssim amb la nostra lluita “si hi creiem de debò”, però d’una manera pacífica.

Els dos ponents afirmaven que no havien conegut la “llibertat” i la “democràcia” fins que van arribar a Europa —havent fugit un d’ells a Polònia, país que ens donaria per un altre article sencer—. Un cop més, l’European Youth Event havia sabut traslladar el debat al seu camp, fent apologia i propaganda d’una Unió Europea on milers d’activistes pateixen cada any la repressió política més cruenta per part d’alguns dels seus Estats membre simplement per lluitar per un model alternatiu al que ens proposen i un sistema en el qual valgui la pena viure. Un model en què la unió europea que existeixi sigui en clau de fraternitat i vertaderament internacionalista, i que els lligams entre pobles no s’estableixin únicament per mantenir un sistema polític i econòmic capitalista que fa aigües per tot arreu.

Europa: The future is ours?

Podríem dir que el que hem viscut aquest cap de setmana ens ha sorprès, però no ha estat així; som conscients que el biaix ideològic de la Unió Europea està present pràcticament des de la seva formació, i que aquest és una part indestriable de la seva raó de ser i la seva manera de fer. Aquesta experiència ens ha servit, en part, per poder assolir el nostre objectiu: difondre i portar els nostres casos més enllà dels Països Catalans, teixint complicitats i rebent el suport explícit de diferents eurodiputats que recolzen la causa catalana, com José Gusmão (Bloco de Esquerda), Pernando Barrena (EH Bildu) o Miguel Urbán (Anticapitalistas).

Malgrat haver complert amb la que era la nostra tasca a l’European Youth Event, després d’haver vist i viscut parcialment des de dins el funcionament de la macro institució europea és inevitable no plantejar-se, un cop més, si realment les esquerres tenim cabuda en un lloc així. Realment els nostres discursos marquen la diferència en una institució amb un marc polític tan delimitat i de tendència clarament liberal? O la nostra incidència pot ser semblant a la de molts joves durant l’esdeveniment del cap de setmana passat, en la que se sentien les nostres opinions i ens feien sentir partícips, però sabent que en realitat no hi ha marge per a la transformació real a llarg termini?

Foto de portada: Núria Camera
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora formada a la Universitat de Barcelona i la Universidade de Coimbra. Militant de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Comentaris

EYE 2021: repressió, acriticisme i euroforofisme

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.