Violència masclista, joves i influències: alguns factors que poden condicionar-nos

Davant l’auge de la violència masclista, analitzem els principals actors i tendències que influeixen a les joves en relació amb la violència masclista i el combat contra aquesta en l’actualitat, centrant-nos en el feminisme institucionalitzat i l’extrema dreta.

Violència masclista, joves i influències: alguns factors que poden condicionar-nos

Davant l’auge de la violència masclista, analitzem els principals actors i tendències que influeixen a les joves en relació amb la violència masclista i el combat contra aquesta en l’actualitat, centrant-nos en el feminisme institucionalitzat i l’extrema dreta.

Lise Vogel, el 1979, ens deia: «El moviment feminista i l’esquerra tenen davant seu una urgent tasca política, el desenvolupament d’una teoria de l’opressió de la dona i del seu alliberament que sigui marxista i feminista al mateix temps. El problema no és nou.» Sabem que els cicles tenen un inici i un final, malgrat que aquests s’insereixen dins la lluita de classes en el seu si. Per tant, en els fluxos que es van donant, a través d’interaccions i articulacions concretes, identifiquem diferents fets socials que emmarquen el que hem anomenat cicle.

És per això que en l’actualitat, quan pensem en els anys que ens precedeixen en el Moviment Feminista, ens cal fer valdre el paper central de les vagues feministes internacionals, la vertebració del moviment a través d’assemblees de base local, l’inici d’un espai nacional aglutinador i la revitalització de diversos debats històrics, però encara absolutament vigents.

Tot i això, no podem fer veure que no hi ha ni crítiques ni caretes a llevar. D’aquesta manera, podem dir que la conjuntura actual és tan bon punt interessant com sensible. D’una banda, perquè ens trobem que hi ha una relativa sensació de desorientació generalitzada, i el Moviment Feminista no queda exempt, que ens situa en un moment de reflexió, revisió i proposta en el qual serà fonamental identificar les properes passes a fer. De l’altra, quan parlem de sensibilitat per adreçar-nos al Moviment Feminista ens referim a la pugna per l’hegemonia ideològica i pràctica que hi ha des de sectors molt diversos, alhora que agafa força un reaccionarisme antifeminista.

Així doncs, a continuació exposarem l’anàlisi que fem respecte al feminisme i el Moviment Feminista i dels perills, les amenaces i les oportunitats internes i externes que detectem. Per fer-ho, però, volem posar el focus en la realitat que vivim les joves, en les influències i informació que rebem, en la socialització actual del jovent als Països Catalans. En altres paraules, procurarem fer una radiografia de quins feminismes (i antifeminismes) s’estan situant sobre la taula, el paper que estan tenint en les joves i les conseqüències que podríem patir.

Font: Wikimedia Commons

On ens trobem i d’on venim

Ens cal començar afirmant que en la conjuntura neoliberal actual s’està produint un tombant patriarcal i neoconservador, en el qual detectem tendències com ara l’augment de la confiança en l’Estat en la consolidació d’institucions de protecció. A través d’aquests, la violència masclista s’adreça des de l’augment de la seguretat seguint el circuit de la llei (és a dir, policia-jutjats-presons). Alhora, es dóna un trencament d’alguns consensos socials entorn de la violència masclista i la consegüent naturalització de la violència. Veiem com es pretén estabilitzar un feminisme civilitzador, d’estat i pretesament universalista, per un costat, i l’enfortiment de l’extrema dreta, per l’altra.

Aturem-nos un moment i observem les següents dades que fan referència als i les joves: l’Observatori Català de la Joventut concloïa un estudi afirmant que el 39,4 % de les dones joves entre 16 i 29 havien patit violència masclista en el transcurs d’un any, un 20 % per sobre de la resta de franges d’edat. Segons l’Enquesta sobre Violència Masclista a Catalunya del 2016 el 43,8 % de les dones que van participar van afirmar haver sortit algun cop amb un home que els impedia veure els amics, s’enfadava si parlava amb un altre noi o insistia a saber on era a cada moment. Al País Valencià, aquest segon trimestre hi ha hagut un augment del 22,2 % de denúncies per violència masclista respecte al 2021.

En definitiva, estem parlant que mentre es produeix un augment de les agressions masclistes, augmenta la banalització del masclisme i el menysteniment d’aquest, especialment entre els homes joves. De fet, el Baròmetre de joventut i gènere fet per la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción, apunta que el 15,4 % dels homes enquestats consideraven que si la violència masclista és de poca intensitat en la parella, no era un problema per la relació.

Quina influència tenen tant l’extrema dreta com el feminisme institucionalitzat en tot plegat?

«El feixisme té diferents característiques en cada país. Sense cap mena de dubte té dues característiques distintives en tots els països: la pretensió d’un programa revolucionari, que és hàbilment adaptat als interessos y reclams de les grans masses i l’aplicació de la violència més brutal.»

Clara Zetkin

Creiem que l’extrema dreta juga un paper cabdal en la difusió del discurs negacionista, traduït en postures antifeministes que també han impregnat les joves. Doncs, hi ha tota una maquinària reaccionària en funcionament que està calant socialment. Aquesta, però, no és nova: tal com apunta Núria Alabao, els seus orígens es troben a la segona meitat del segle XX, però és a partir del XXI que es produeix una «nova onada conservadora de la mà de les formacions polítiques d’extrema dreta». L’articulació d’aquest bloc, malgrat que hagin hagut de travessar un procés de renovació de la seva retòrica i ideari, ha connectat amb el passat i comparteixen un enemic: el feminisme i les lluites LGBT, és a dir, tot allò que s’oposi a la família nuclear heteronormativa com a model d’organització social, s’ataquen els drets reproductius o qüestionen l’educació sexual i busquen reinstal·lar les diferències binàries de gènere fundades en allò biològic.

Segons Enrique Javier Diez Gutiérrez, autor del llibre Pedagogía Antifascista, hi ha molts joves que s’estan apuntant a la moda de l’extrema dreta. Diez considera que mentre l’educació se centrava en allò tècnic (preparar els estudiants per al mercat, les empreses, la competitivitat…) s’ha obviat el model de societat i de valors pels quals s’hauria de regir, inclòs l’antifeixisme. En una entrevista a Catalunya Ràdio, afirmava que l’antifeminisme, dir feminazis a les dones, la crítica al feminisme com a ideologia de gènere o les actituds misògines són provocatives i, a més, tenen absoluta impunitat.

Concretament, la ideologia de gènere els ha servit com a paraigües «per articular en la seva oposició un ampli rang de drets» (avortament, identitat de gènere, educació sexe-afectiva, etc.). És un dels elements discursius més exitosos de l’extrema dreta i els ha servit per unir les lluites antigènere a nivell internacional. Si mirem les dades, segons el Baròmetre de Joventut i Gènere realitzat el 2021 pel Centre Reina Sofia més d’un 20 % dels homes joves entre 15 i 29 anys neguen l’existència de la violència masclista i consideren que és un invent ideològic. La xifra s’ha duplicat des del 2017.

A tall d’exemple, els últims anys han aparegut influencers a xarxes socials, com ara TikTok, que fan burla de la violència masclista i adopten un discurs inserit absolutament dins dels marcs antifeministes. Un d’ells, el Xokas, ha estat polèmic en diverses ocasions per comentaris en directe sobre l’aprofitament per part d’homes de dones èbries com a tècnica de flirteig, entre altres. Com ell, n’hi ha d’altres semblants, com ara Libertad y lo que surja, Un Hombre Blanco Hetero o Naïm Darrechi. S’ha donat també a altres plataformes virtuals, com ara Forocoches o Burbuja.info, fòrums oberts d’internet que permeten l’anonimat dels participants, en els quals s’han produït publicacions on es feia mofa d’una violació múltiple i, inclús, van fer pública l’adreça de l’agredida.

La violència masclista en les xarxes socials també s’ha vist reflectit en la interacció directa entre homes i dones. Per exemple, el 85,7 % de les joves enquestades per Save the Children afirmaven que havien patit sèxting sense consentiment per part d’un amic o company del centre d’estudis; 4 de cada 10 adolescents havien patit ciberassetjament alguna vegada, i 2 de cada 3 homes joves no identificaven com a violència aquestes pràctiques de submissió digital.

Llei, justícia i càstig?

«El sistema penal és el millor per fer justícia en el cas de les violències contra les dones? Pot assegurar la protecció de les dones contra violències i abusos?»

Françoise Vergès

Alhora, s’ha consolidat un «feminisme» que identifiquem com a liberal, institucionalitzat i de caire cultural que ha absorbit un gruix de les reivindicacions exposades per part del Moviment Feminista. La institució ha anat adquirint un discurs igualitari que queda ben lluny de millorar les condicions materials de les dones. De fet, la conceptualització i abordatge de la violència masclista s’aprofita per introduir discursos sobre la protecció de les dones a través d’un proteccionisme legalista, d’una banda, i l’increment brutal de la precarietat i la violència institucional, de l’altra. Aquests dos aspectes culminen en una frontera entre qui pot i ha de ser protegit i qui no pot i no ho ha de ser. La institució continua regint-se per criteris racials, de classe, de gènere i de sexualitat i contribueix per la seva lògica i la seva aplicació a la dominació i perpetuació del sistema capitalista. És a dir, la protecció no s’ofereix a tothom.

En la seva traducció en els espais de militància, algunes autores han distingit aquest fenomen com a feminisme carcerari. L’identifiquen com a aquella «ideologia que, basant-se en les nocions de perillositat i de seguretat, milita perquè els tribunals jutgin amb més severitat i ordenin penes més llargues de presó, o perquè incrementin les mesures de vigilància i de control». En aquest context, davant la tendència d’ubicar el sistema penal com a eina principal per fer justícia contra la violència masclista, assumim l’Estat com a garant de la resolució d’aquesta. Es reforça el monopoli de la força, es judicialitza els homes i, a més, es reforça tot un paradigma de la seguretat[i]. Un exemple pot ser les demandes d’enduriment del Codi Penal. A falta d’espai, recomanem l’article de Laia Serra i Ayme Román que contribueixen al debat, així com el llibre publicat per Bellaterra Edicions Alianzas Rebeldes.

Disputes liberals per la definició del subjecte: interclassisme, fragmentació i essencialisme

 «Les nostres lluites no són les mateixes.»

Angela Davis

Una altra qüestió que no podem obviar és l’apel·lació a un subjecte abstracte i universalista, que obvia les diferències entre classes i les existents opressions en aquestes, malgrat que no siguin iguals i equiparables entre si, ni es conformin de la mateixa manera. De fet, és impossible un sistema capitalista que no jerarquitzi i que, per tant, faci una classe treballadora igualitària; alhora que les opressions muten històricament i juguen papers diferents. Angela Davis, ja el 1985, en el marc de la Tercera Conferència Mundial de les Dones a Nairobi, deia que no podíem militar per la igualtat de les dones sense reconèixer que les dones, oprimides com a tals, també estaven oprimides pels seus orígens racials i socials. Segons Davis, alguns dirien: «Oblidem-ho! Som totes germanes, unim-nos més enllà de les nostres determinacions de classe i de raça»; però creia que la mà no podia estendre’s sense reconèixer l’especificitat de la nostra opressió.

Font: Wikimedia Commons

I doncs, sense reconèixer aquesta especificitat, ans al contrari condemnant les dones de classe treballadora, s’intenta pacificar la causa de les dones, aconseguint rebaixar-la a la mera defensa discursiva i abstracta. Un exemple il·lustrador d’aquest fet és l’absorció de dones prèviament organitzades com a tècniques d’igualtat, però que, a la pràctica, no tenen cap mena de capacitat de transformar la realitat material de les dones i que, per força, queden en coses prou simbòliques i discursives.

Tanmateix, dins la institució, també hi trobem pugnes amb relació al subjecte: mentre hi ha qui obvia interessadament l’explotació de la classe treballadora, hi ha qui se centra en l’anàlisi de fenòmens, com és el cas de la interseccionalitat. A través d’una definició d’eixos (com per exemple, gènere, raça, edat, habilitats, etc.), genera una fragmentació del subjecte a partir d’anàlisis «situacionals sobre la desigualtat i la discriminació». Tal com Laia Jubany i Guillem Verd explicaven ara fa uns mesos en aquest mateix mitjà, aquesta teoria «parteix del principi de no jerarquització entre opressions, però, a la vegada, no vol ser una teoria que es basi en el sumatori i agregació d’aquestes. […] Jerarquitzar és imprescindible. Per un costat perquè la finalitat del marxisme és la superació del sistema capitalista, per tant, analitzarem jeràrquicament amb relació a la dinàmica d’acumulació del capital. Per l’altre, veiem en l’obsessió de la interseccionalitat de defugir les jerarquies entre les diferents opressions i la determinació a ampliar-ne constantment el ventall [com a quelcom] perillós: correm el risc d’acabar considerant com a equivalents tots eixos entre si»

Per si no fos ja prou complicat, se suma el retorn (que mai va desaparèixer, però ara ha agafat molta més força) a l’essencialització de l’home i la dona que construeix la identitat basant-se en les característiques biològiques i la construcció de la feminitat i la masculinitat. Per tant, defensen una conservadora tornada a la biologia com a criteri per establir els límits del subjecte del feminisme. Per exemple, agrupacions com La fuerza de las mujeres. El futuro de todas vinculada a Contra el borrado de mujeres en el seu manifest afirmen: «No és tolerable en democràcia el neo-llenguatge que esborra a les dones» i «No tolerarem a les escoles la introducció de teories acientífiques que pretenen esborrar el sexe alhora que intensifiquen els estereotips de gènere>> o els càntics que van protagonitzar la manifestació convocada a Barcelona el 22 d’octubre, com ara «Ser mujer no es un sentimiento» o «Solo las mujeres salvarán a las mujeres». L’auge tan evident i perillós de la transfòbia s’aprofundeix amb molta més rigorositat als articles d’Ira Hybris i de Judit Esposa.

En definitiva, analitzar el desenvolupament del feminisme als Països Catalans actualment suposa fer un exercici holístic d’anàlisi de la realitat que ha de tenir en compte les tendències liberals enemistades entre si, així com les forces reaccionàries i les estratègies que estan emprant.

Superar els obstacles, fer valdre els aprenentatges i articular una proposta

 «Les/els comunistes compromeses/os amb l’alliberament de la dona han de trobar una manera adequada de vincular la lluita feminista a la lluita a llarg termini per la consecució del poder polític i la transformació social»

Lise Vogel

No diem res nou quan afirmem que el feminisme s’ha caracteritzat per les seves diferències, tant ideològiques com teòriques, pels seus debats i per l’enfrontament d’idees i propòsits. Així, quan pensem en el feminisme no ens podem limitar a fer una lectura caricaturitzant i, encara menys, que no comprengui tant la influència dels debats teòrics en el passat i el present, com les conseqüències d’unes apostes o unes altres. Tenir una proposta veritablement de classe i alliberadora que confronti les forces hegemòniques és, sense cap mena de dubte, un repte ingent.

Quan el 8 de març de 2018 es produïa la Vaga Internacional Feminista, portàvem a l’esquena tot un cicle de mobilitzacions arreu fruit de l’esclat de la crisi financera neoliberal del 2008 que, ja fos a Egipte, Algèria, Xile, Estats Units… van canalitzar tot un descontentament social arran de l’empitjorament de les condicions materials de la classe treballadora. En coherència amb aquests esdeveniments, el Moviment Feminista va anar agafant força, ja fos a l’Índia contra les violències sexuals el 2012, l’Argentina amb Ni Una Menos el 2015 o a Polònia el 2016 contra la il·legalització de l’avortament. També, als Països Catalans, el 8 de març de 2017 esdevenia un any clau i un pas més en el procés d’acumulació de forces. En conseqüència, se celebra la vaga de l’any següent. Aquest fet va posar en relleu el procés de transformació social que s’estava donant; un punt d’inflexió en el qual el feminisme va demostrar el seu caràcter de masses i es constituïa com un moviment alternatiu al neoliberalisme. També, tal com hem apuntat al principi, les assemblees feministes es consolidaven com a espais d’organització, contrapoder i de transformació del subjecte polític.

No obstant això, hem d’aturar-nos aquí i pensar en el següent: quina és la diferència entre l’hegemonització del feminisme i que aquest «estigui de moda»? Seguint les tesis gramscianes, entenem l’hegemonia com la supremacia d’un grup social que es manifesta de dues formes: d’una banda, com el domini i, de l’altra, com la direcció intel·lectual i moral. És a dir, l’hegemonia com a condició necessària per a la conquesta i l’exercici efectiu del poder. En aquest sentit, podem afirmar que el feminisme esdevé hegemònic precisament per la seva capacitat de marcar l’agenda, establir un sentit comú en el qual els seus propis adversaris han de moure’s i poder presentar-se com una lluita universal que sintetitza anhels materials i socials de canvi que van més enllà de la seva visió com a front o corporativista de moviment, és a dir, una lluita antisistèmica.

Proposem recuperar la pregunta que Clara Serra es feia el 2018: Com ens hem de moure un cop el feminisme ha aconseguit convèncer i seduir fins al punt d’aconseguir vèncer? En aquell moment i encara ara, perseguim l’objectiu de materialitzar el sentit comú en transformacions concretes i vincular el moviment a la resta d’espais per consolidar una alternativa al neoliberalisme.

Potser no prou a temps, ni amb prou fermesa, vam saber analitzar els perills d’assimilació de la lluita. L’absorció d’un gruix de la proposta, rebaixada a la mera defensa discursiva per part de la institució, va convertir la lluita articulada en un producte mercantilitzat. En aquest punt, entenem que les qüestions que hem anat assenyalant van anar agafant força: la centralitat de la legislació en l’abordatge de la violència masclista, la individualització de la lluita feminista, la liquidació de l’explotació que patim com a classe com a element cabdal en l’anàlisi i proposta, el replegament identitari, el punitivisme o la victimització creixent de les dones.

Ara bé, considerar que tot el Moviment Feminista va deixar-se emportar per aquest parany i que, de forma consegüent, el feminisme va perdre tota possible radicalitat, no té la solvència teòrica, pràctica ni ideològica suficient. De la mateixa manera, la defensa d’aquest moviment tampoc pot ser cega a les limitacions, desencerts i mancances passades i actuals.

Abans de concloure, volem posar sobre la taula una de les aportacions que considerem més rellevants a nivell teòric per a nosaltres com a militants comunistes i que ens ha estat fonamental per comprendre més la totalitat del sistema. Donat que no podrem mencionar a totes les autores que, amb fermesa, han participat de tot aquest debat i desenvolupament, deixeu-nos reconèixer, en l’anonimat, la seva feina.

Aquesta aportació consisteix en l’ampliació de la noció de treball. El desenvolupament teòric respecte al vincle entre la producció i la reproducció i com aquesta interrelació és un element organitzador de l’estructura capitalista. A la pràctica i en la quotidianitat, el procés de mercantilització dels treballs que abans no eren assalariats, les retallades en els serveis públics i la privatització de les tasques de cures van diluir la frontera entre la producció i la reproducció. De fet, la multiplicació de les formes de treball i la diversitat de conflictes van actualitzar, no només el debat entre quin paper jugava la reproducció, sinó també sobre la classe. Tots aquests debats i aportacions tenen molt a veure en el procés de subjectivització, és a dir, el procés de presa de consciència, que es va donar, per exemple, en el marc de la vaga del 8 de març de 2018.

En definitiva, quan pensem en nosaltres, el jovent, hem de poder tenir al cap els debats, derives i atacs que estem rebent i la plasmació que aquests estan tenint en la realitat i, com dèiem, les conseqüències que pot tenir. Alhora, hem de fer valdre la feina incansable que es desenvolupa des dels espais del Moviment Popular arreu dels Països Catalans, i concretament les propostes de gestió comunitària de la violència, la pràctica de l’autodefensa o la consolidació d’espais nacionals que apunten cap a un feminisme emancipació i d’arrel popular.

Lluny de ser un subjecte incapaç, la nostra conformació i constitució està evidentment influenciada pel que passa, pel que vivim i per com vivim. Per tant, ni podem obviar les amenaces, ni relaxar-nos ni, encara menys, abandonar la lluita: som feministes, perquè ens hi va la vida.


[i] Per aprofundir, recomanem la lectura del llibre de Françoise Vergès «Una teoria feminista de la violència. Per una política antiracista de la protecció» de l’Editorial Tigre de Paper, o l’article de Cynthia Luz Burgueño.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant d'Arran i membre de la Comissió Nacional de Lluita Feminista

Comentaris

Violència masclista, joves i influències: alguns factors que poden condicionar-nos

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.