Vull presentar algunes reflexions sobre el pensament utòpic i, més concretament, vull defensar-lo davant de l’actitud antiutòpica típica de la tradició marxista i, més àmpliament, de l’esquerra. El que m’interessa és reivindicar la utilitat política del pensament utòpic. I quan parle de pensament utòpic, em referisc a descripcions relativament concretes de com podria ser un futur millor i possible.

Aquest és el tipus de visions utòpiques que m’interessen. Això vol dir que no considere realment una visió utòpica limitar-se a dir “una societat sense classes” sense especificar què significa exactament. El que m’interessa és pensar la utilitat d’elaborar descripcions concretes del que implicaria, per exemple, una societat sense classes.

Històricament, l’esquerra —i especialment les tradicions socialista i marxista— ha sigut molt escèptica respecte a l’utopisme i al pensament utòpic. I algunes persones també dirien que el món en què vivim avui ens dona bones raons per a ser escèptics amb l’utopisme, perquè la major part de les lluites progressistes actuals adopten la forma de lluites contra alguna cosa: contra la catàstrofe climàtica, contra el feixisme, contra el genocidi, contra el racisme i el sexisme, contra la guerra, etcètera.

I crec que és cert que la major part de les lluites progressistes actuals són, en primer lloc, lluites definides negativament, és a dir, lluites contra alguna cosa. Així que algú podria preguntar-se fins a quin punt és rellevant, en el món actual, dedicar temps a discutir què faríem si guanyàrem la lluita contra totes aquestes forces de reacció. ¿No hauríem d’estar més preocupats per analitzar el món contemporani i trobar la manera de combatre aquestes forces reaccionàries?

Però jo crec que hi ha bones raons per les quals és important, com a part d’aquesta mateixa lluita, pensar de manera més concreta amb què volem substituir el món actual. Per tant, pense que el pensament utòpic té un potencial real avui dia, i el que vull fer és presentar un argument en favor d’aquesta idea.

El que faré ara és intentar reconstruir el que considere els arguments essencials contra el pensament utòpic dins de la tradició marxista. Crec que aquesta actitud antiutòpica es pot reconstruir a partir de tres arguments diferents, cadascun dels quals seria, per si mateix, suficient per a rebutjar l’utopisme. Pense que aquests tres arguments es poden trobar, de manera més o menys explícita, en textos marxistes, i que han sigut desenvolupats posteriorment per altres pensadors marxistes.

La primera crítica típica al pensament utòpic dins de la tradició marxista és un argument històric sobre allò que impulsa el canvi històric, sobre com canvia la història i què mou els processos de transformació social i política.

És un argument basat en el que jo consideraria la intuïció més essencial de qualsevol concepció materialista de la història: que les idees no canvien el món. No és la introducció de noves idees allò que provoca grans canvis històrics. I, per això, el pensament utòpic seria simplement una eina política ineficaç.

Des d’aquest punt de vista, no tindria gaire sentit dedicar-hi massa temps. Aquest és un argument que crec que es pot trobar clarament en molts autors marxistes. És el primer argument: un argument basat en una teoria de la història, un argument historico-filosòfic.

El segon argument contra l’utopisme que trobem en la tradició marxista és un argument epistemològic, és a dir, un argument sobre com funciona el pensament humà i sobre els seus límits.

La conclusió d’aquest argument seria que l’utopisme és, estrictament parlant, impossible. Perquè el pensament humà està sempre tan condicionat per la situació històrica en què vivim que, en realitat, és pràcticament impossible pensar més enllà del món actual.Les nostres idees sobre un món després del capitalisme, sobre com seria aquest món, acabarien sent inevitablement només un reflex negatiu del present. Ni tan sols podem pensar realment allò radicalment nou, perquè els conceptes que utilitzaríem per a descriure una situació així estan profundament modelats pel món en què vivim. Per tant, el que faríem seria projectar una imatge invertida del present cap al futur. Així, pensar allò radicalment nou seria impossible. Aquest era el segon argument.

El tercer argument que sovint trobem contra l’utopisme a l’esquerra és un argument polític. Vindria a dir que el pensament utòpic és indesitjable. Encara que fora possible, encara que fora útil, continuaria sent indesitjable.

Per què? Perquè contradiu un valor o principi polític central de l’esquerra, allò que el marxista Hal Draper va anomenar el principi d’autoemancipació: la idea que l’emancipació del proletariat ha de ser obra del mateix proletariat. Segons aquesta manera de pensar, l’utopisme pressuposa una divisió del treball entre intel·lectuals que dissenyen els plans del futur i masses que simplement executen aquests plans. I això contradiria la idea que han de ser precisament les persones que impulsen i duen a terme la revolució les que decidisquen amb què substituir el capitalisme.

Què hem de pensar, doncs, sobre aquests tres arguments?

Jo diria que són alhora veritables i falsos, en certa manera. Amb això vull dir que crec que hi ha una part de veritat en tots aquests arguments, però que no cal acceptar-los en la seua versió més forta. Crec que és possible reconéixer que aquests arguments ens diuen coses importants sobre els límits del pensament utòpic o sobre els seus perills, i conservar aquestes intuïcions sense haver d’acceptar-ne les conclusions més radicals.

Per això proposaria interpretar-los com advertiments contra males formes de pensament utòpic, però no com arguments que excloguen completament la possibilitat que el pensament utòpic puga ser útil, possible i desitjable.

Podeu preguntar-me després pels arguments més detallats si vos interessa, però, molt breument, respecte al primer argument —l’argument històric— jo diria alguna cosa així: sí, el canvi històric no és el resultat de la introducció de noves idees. Les idees no poden ser el punt de partida ni la causa principal dels processos de transformació històrica.

Però tampoc crec que una teoria materialista de la història ens obligue a negar completament que els éssers humans som éssers pensants, que pensar forma part d’actuar i que el pensament pot jugar un paper en la producció del canvi històric, o almenys en els processos de canvi històric, encara que no en siga el punt de partida ni la causa principal. Per tant, el pensament sí que té un paper a jugar, i crec que això obri la possibilitat que el pensament utòpic puga ser, almenys en certa mesura, útil.

Pel que fa a l’argument sobre la determinació històrica del nostre pensament i els límits del pensament humà, la qüestió és una mica més complicada. Però crec que és important no entendre el desenvolupament històric com una successió de blocs perfectament delimitats, on cada part d’una totalitat històrica siga un reflex immediat d’aquesta totalitat.

La història humana conté elements que operen en múltiples escales temporals. Això vol dir que, quan passem d’un mode de producció a un altre, no tot canvia. Hi ha aspectes del món que continuen sent els mateixos: les lleis de la natura, per exemple. El context que determina el nostre pensament no està format només per elements històricament específics del capitalisme, sinó també per moltes coses procedents d’altres períodes històrics i fins i tot per fenòmens transhistòrics. Per això, no crec que hàgem d’acceptar una versió molt forta de l’historicisme, encara que sí que podem acceptar aquest argument en una versió més moderada.

Pel que fa a l’argument polític segons el qual el pensament utòpic contradiu el principi d’autoemancipació, la meua resposta seria que això només passa si entenem les visions utòpiques com a plans dissenyats per intel·lectuals individuals desvinculats dels moviments polítics i que després han de ser executats per altres.

Si, en canvi, entenem les visions utòpiques com a parts d’una discussió i una conversa contínues dins dels moviments socials, i com a caixes d’eines en desenvolupament que es poden combinar de moltes maneres diferents segons els contextos concrets, aleshores no crec que el pensament utòpic contradiga necessàriament el principi d’autoemancipació.

La meua conclusió és, doncs, que aquests arguments clàssics contra el pensament utòpic ens adverteixen dels perills i les limitacions de certes males formes d’utopisme, però no descarten que el pensament utòpic puga ser realment útil. Ara bé, fins a quin punt és útil?

Crec que això depén molt del context històric. I pense que una de les coses que van anar malament en molts dels debats del segle XX sobre l’utopisme és que es van plantejar sobretot com discussions purament filosòfiques. Jo crec que és necessari observar amb més concreció el context històric per entendre fins a quin punt el pensament utòpic pot ser útil en cada moment determinat.

Per això ara vull passar a un argument més històric i intentar fer una comparació ràpida entre el món actual i el període que va aproximadament des de mitjan segle XIX —quan Marx començà a criticar els socialistes utòpics— fins a l’inici de l’era neoliberal als anys setanta. Parlem d’uns cent vint anys aproximadament. I crec que hi ha alguns aspectes significatius d’aquell període històric que feien que l’utopisme fora menys atractiu, menys necessari i menys útil del que pot ser avui. Per tant, pense que es poden extraure idees importants d’una comparació històrica entre aquelles èpoques i la nostra.

Sé que sembla una empresa enorme intentar fer una comparació històrica d’aquest tipus, però intentaré assenyalar tres aspectes especialment importants d’aquell període —entre mitjan segle XIX i els anys setanta— que crec que són rellevants per a aquesta qüestió i en què el nostre món actual és diferent.

El primer aspecte important és l’existència d’un “fora” del capitalisme. Amb això em referisc, per exemple, a modes de producció precapitalistes que coexistien amb el capitalisme. A mitjan segle XIX, quan Marx escrivia sobre el capitalisme, la major part de la població mundial vivia encara en modes de producció no capitalistes. Però aquest “fora” del capitalisme també podia adoptar la forma de modes de producció postcapitalistes o no capitalistes coexistint amb el capitalisme, com el socialisme realment existent del segle XX. I també podia consistir en restes de formes de vida precapitalistes que continuaven existint dins de la societat capitalista. 

Per tant, no es tracta només de modes de producció precapitalistes convivint amb el capitalisme; també hi havia formes de vida precapitalistes que continuaven tenint influència i transmetent-se culturalment de generació en generació dins de les societats capitalistes. Fins fa relativament poc, existia un “fora” substancial del capitalisme, en un cert sentit. No perquè hi haguera espais completament intactes o no afectats pel capitalisme, sinó perquè molta gent encara tenia una idea de com era la vida abans del capitalisme o de com podia ser sota un altre sistema.

Avui ja no vivim en aquesta situació. La humanitat s’ha trobat, des de fa només uns trenta-cinc anys, en una situació històricament molt singular: per primera vegada en la història humana, pràcticament tota la humanitat viu dins d’un únic sistema global interconnectat. I això només ocorre des de principis dels anys noranta. És una situació molt particular, perquè ja no tenim realment un “fora” significatiu del capitalisme. I les restes de formes de vida precapitalistes que van persistir durant molt de temps també han desaparegut en gran mesura, simplement perquè el capitalisme ha existit durant tant de temps i en tants llocs. Ja no existeix una memòria viva de formes de vida precapitalistes, com sí que existia fa cent anys en molts llocs.

I el meu argument és que l’existència d’aquest “fora” del capitalisme —en totes aquestes formes diferents, que podríem anomenar exteriors externs i exteriors interns— funcionava com un suport material per a la creença que és possible viure d’una altra manera. Encara que aquell “fora” representara alguna cosa pitjor que el capitalisme, el simple fet que la gent poguera veure o sabera per experiència que el capitalisme no era l’única opció possible funcionava com un suport material per a la idea que un altre món era possible. Aquest és, doncs, un aspecte important que diferencia aquell context històric del nostre.

El segon aspecte important que vull destacar és el moviment obrer: l’existència d’un moviment obrer fort, creixent i poderós. Aquí em basaré molt en la revista Endnotes i en la seua anàlisi brillant de la història del moviment obrer. El que argumenten aquest col·lectiu és que no hem d’entendre el moviment obrer com la forma universal de la lluita proletària contra el capital, sinó com una manera històricament específica en què el proletariat va lluitar contra una forma determinada de capitalisme que existia en una etapa concreta de la seua història. I afegeixen que ja no estem en aquella situació, i que això és una part important de la raó per la qual el moviment obrer ha desaparegut en gran mesura i s’ha vist erosionat durant l’era neoliberal.

El meu argument ací seria que l’existència d’un moviment obrer fort feia que l’utopisme fora menys necessari. Perquè, en els seus moments més exitosos —especialment a Europa— el moviment obrer va crear una mena d’infraestructura del futur socialista que feia molt més fàcil imaginar com seria el socialisme. El moviment obrer no eren només sindicats i partits, sinó una xarxa molt àmplia d’organitzacions que organitzaven la vida quotidiana de la classe treballadora: cooperatives de consum, habitatge, clubs esportius, activitats d’oci i cultura, diaris, bancs, etc. Tot això estava controlat i gestionat pel moviment obrer, de manera que moltes persones treballadores podien tindre pràcticament tota la seua vida estructurada a través d’aquest moviment.

Això creava una mena d’infraestructura del futur que, com deia, feia molt més fàcil imaginar què volia dir el socialisme: el partit prendria el control de l’Estat, els sindicats el control dels llocs de treball, i el mercat seria substituït per la planificació central. Per això, el moviment obrer ja presentava implícitament una visió del socialisme que feia menys necessari dedicar tant de temps a discutir com seria exactament el futur socialista. Era, per descomptat, una idea particular de socialisme. 

Però el punt és que avui el moviment obrer s’ha col·lapsat. I coincidisc amb Endnotes i amb pensadors similars que insisteixen que no és possible reconstruir-lo. Estava basat en una identitat obrera concreta: un orgull del treball, una sensació que la classe treballadora estava construint el futur, que estava fent alguna cosa útil i necessària fins i tot després de l’abolició del capitalisme. Però el món laboral actual no pot sostindre una visió d’aquest tipus, perquè el que ha passat en els últims cinquanta anys és que la desindustrialització —i també la industrialització de la producció agrícola— ha expulsat molts treballadors d’aquells llocs que permetien organitzar-se al voltant de la identitat obrera.

Així, una part cada vegada més gran del proletariat global queda completament exclosa de l’esfera de la producció com a població sobrant relativa, o bé treballa en feines del sector serveis de baixos salaris que no permeten representar cap idea de futur en aquest sentit, perquè les persones no senten que estiguen fent una activitat significativa que voldrien continuar fent després d’una revolució.

Per tant, el món del treball actual, la manera en què ha evolucionat el capitalisme, fa que ja no siga possible reconstruir un moviment d’aquella mena. Hem de trobar una nova manera d’organitzar un moviment revolucionari i no quedar-nos atrapats en formes d’organització i d’imaginar la revolució que pertanyen a una altra etapa històrica del capitalisme.

Aquest és, doncs, el segon aspecte important del context històric de l’antiutopisme: la idea que els arguments contra l’utopisme tenien unes condicions històriques concretes que els feien més convincents en aquell moment.

Finalment, el tercer aspecte històric que vull destacar és la crisi climàtica, que no tenia realment un paper en la major part dels debats clàssics sobre l’utopisme, per raons evidents. Crec que la crisi climàtica és un context fonamentalíssim per a la qüestió del pensament utòpic hui en dia. D’alguna manera, la crisi climàtica implica una mena de dissolució material de la distinció entre utopia i distopia.

Perquè fins i tot si avui tinguera lloc una revolució i el capitalisme fora abolit globalment, encara hauríem de viure durant molt de temps amb les conseqüències del capitalisme fòssil. Hauríem de dedicar una quantitat enorme de recursos durant molts i molts anys a reparar el planeta que heretarem del capitalisme. Així que, per cada dia que el capitalisme fòssil continue destruint el planeta, més distòpiques hauran de ser les nostres visions utòpiques. Més es difuminarà la frontera entre utopia i distopia.

Però també hi ha un sentit en què la crisi climàtica ens força a tots a ser utopistes. Perquè, donat que el capitalisme és incapaç de reproduir les seues pròpies condicions naturals i continua erosionant-les, el canvi radical és inevitable. Ja siga en forma d’un col·lapse ecològic provocat pel propi capitalisme o en forma d’una força política capaç de canviar el curs de la història. Així que l’únic escenari completament irrealista és la continuïtat de l’statu quo. I aquest és un altre aspecte important del nostre moment històric que fa el pensament utòpic més urgent, més rellevant i més significatiu.

El que estic intentant dir és que l’actitud antiutòpica que encara és bastant habitual en l’esquerra estava vinculada a un moment històric concret que ja no és el nostre. En certa manera, el que estic dient és que la crítica a l’utopisme era en gran part correcta, però dins d’un context històric determinat en què vivia. Hui ens trobem en una crisi col·lectiva de la imaginació política, i crec que el pensament utòpic pot ajudar-nos amb això.

En un cert sentit, aquesta és una conclusió pessimista, perquè el meu argument és que les forces de repressió ideològica són tan fortes avui que estem perdent —o hem perdut en part— la capacitat de pensar que és possible organitzar la vida social d’una altra manera que no siga el capitalisme. Per això necessitem el pensament utòpic per a reforçar la creença que un altre món és possible. Aquesta és una de les funcions fonamentals que pot tindre l’utopisme avui. No estic dient que siga l’única manera de fer-ho, ni necessàriament la més important, sinó simplement que pot contribuir-hi.

Crec que el capitalisme, ideològicament parlant, ja no es justifica tant a través de defenses entusiastes com les que trobem en pensadors neoliberals com Milton Friedman o Friedrich Hayek, que descrivien el capitalisme com un sistema harmoniós de llibertat on tots podríem viure bé. Aquest tipus de representació del capitalisme crec que ja no convenç molta gent. Amb la guerra, la crisi climàtica i tot el que passa, la sensació generalitzada és que el món està en col·lapse d’alguna manera.

Per això, la justificació ideològica principal del capitalisme avui no és tant una defensa positiva, sinó simplement l’absència de la creença que hi haja una alternativa possible. Ací és on el pensament utòpic pot ser útil.

Una altra funció de l’utopisme que crec que ha estat subestimada en la tradició marxista és l’impacte emocional que pot tindre. I això és cert en la meua pròpia experiència. Discutir de manera concreta com podria ser un futur comunista no em desconnecta de les lluites actuals, sinó que més aviat em dona energia i em fa voler implicar-me més en elles.

També crec que el pensament utòpic serà útil quan arribe el moment en què hàgem de construir alguna cosa nova, ja siga després d’una transformació revolucionària del capitalisme o en un escenari de col·lapse caòtic en què el sistema s’autodestruïsca. En aquestes situacions, serà útil disposar de moltes visions utòpiques del futur. No en el sentit que fem una votació entre diferents projectes i n’escollim un per aplicar-lo literalment, sinó en el sentit que necessitem milers de visions que funcionen com caixes d’eines, que puguem combinar i adaptar segons les circumstàncies concretes.

Per això crec que hauríem de dedicar una mica més de temps, hui, a parlar de com voldríem que fora el futur.

Relatoria traduida per Llorenç Saval de la xerrada feta per Soren Mau a l’Escola de Primavera de La Fènix Universitat Popular: Contra el capitalisme, acció política, el 8 de maig de 2026.