Les paraules “salut mental” inunden els continguts de xarxes socials, diaris, documentals i converses de bar. D’uns anys ençà, la preocupació pel benestar psíquic i emocional ha esdevingut una temàtica recurrent en un gran gruix de població. Compartir experiències de sofriment es normalitza, i dins el nostre llenguatge i vocabulari incloem el llenguatge de la salut mental: tinc ansietat, estic dissociada, va ser molt traumàtic, va tenir problemes de salut mental… Obrir la conversa i les mirades al sofriment és quelcom fonamental a l’hora de generar canvis socials que condueixin a la millora en l’atenció al malestar psicològic, i l’autogestió del sofriment en xarxa des del comú amb companyes, amistats i família.

Conceptualització del patiment humà i la bogeria. Crítiques al Discurs Psiquiàtric Hegemònic

Dins les converses al voltant de la “salut mental” (i de seguida veurem per què utilitzo aquest terme entre cometes), però, manca tota una revisió al voltant de com conceptualitzem el malestar i de com s’atén des de les institucions aquest sofriment. No podem equiparar les experiències de patiment psicològic a la salut física, donat que les persones no som un cervell, som éssers multidimensionals i polièdrics. Alhora, tenir un diagnòstic de salut mental posa la persona automàticament en risc de patir vulneracions de Drets Humans, cosa no tan sistemàticament habitual amb diagnòstics de salut física.

Utilitzar la terminologia “salut mental” ens crea una cosmovisió que conceptualitza les experiències en un continu salut-malaltia i en un binomi cos-ment que fa que patologitzem tot aquell dolor que no podem sostenir o no tenim l’espai per mirar d’entendre. Crea una narrativa única basada en el Discurs Mèdic Hegemònic, un concepte que prové de l’antropologia de la salut. Aquest avalua des d’un marc del que és correcte o el que és incorrecte, sa o malalt, normalitat o bogeria -ara anomenada problemàtica de salut mental-. Per això és preferible parlar d’experiències de sofriment, patiment, situació de crisi, escolta de veus, trencament amb la realitat compartida o bogeria.

El model mèdic es basa en unes opinions i una tradició cisheteropatriarcal, blanca i biologicista, i crea una norma que patologitza la diversitat o la voluntat de viure la vida d’una forma diferent del sistema normatiu. Es basa també en una relació desigual i de poder entre metge, o professional, i pacients o usuariat, en què una bata blanca atorga, com si fos una sotana, el coneixement moral de com s’ha de viure la vida, i qui en dissideix està boja, histèrica, o té un diagnòstic de salut mental.

La realitat de les vivències úniques de cada persona, amb la seva història, les seves inquietuds, el seu entorn, la seva manera de ser, no es pot encaixonar dins una entitat diagnòstica. Aquestes descripcions nosològiques de la realitat són una simplificació estadística d’un conjunt de característiques observables o verbalitzables de l’estat o el patiment d’una persona, i no és el trastorn mental una entitat en si mateixa com podria ser una colònia de bacteris que infecten els intestins o un fèmur trencat després d’una caiguda. Això no implica negar els correlats biològics que poden trobar-se en l’etiologia del malestar, o ser-ne consegüents. Alhora, concedint que pogués haver-hi cert component biològic en el patiment, no podem oblidar la interseccionalitat dels sistemes d’opressió que travessen qualsevol persona. La realitat és molt més complexa i les experiències de sofriment de cada persona, igualment complexes i úniques.

L’ús de la terminologia “salut mental” és un comodí que socialment utilitzem per referir-nos al sofriment, moltes vegades de forma descontextualitzada, i constitueix una forma d’entendre la persona alienant i inherentment reduccionista. Parlem d’epidèmia de salut mental, però oblidem contextualitzar la generalització del patiment a la població, especialment a les persones joves, en un marc de crisi climàtica, contaminació, soroll, crisi d’habitatge, heteropatriarcat, racisme, processos migratoris, LGTBI fòbia, i la crisi de la comunitat i de la cultura i l’arrelament. Referir-nos al sofriment en terminologia mèdica redueix l’experiència a quelcom intangible, que sabem que surt de la norma però no entenem, i en no entendre-ho no podem elaborar, i per tant volem ràpidament sortir-ne, ens mediquem perquè socialment no podem sostenir el dolor. Alhora, permet eludir responsabilitats.

Les violències psiquiàtriques i com operen

Veiem als mitjans moltes experiències en primera persona reproduint el discurs psiquiàtric – incloses aquelles des de l’activisme institucional i pseudoinstitucional -, moltes veus de professionals, però poques crítiques a les vulneracions sistemàtiques de Drets Humans que tenen lloc a les institucions públiques i privades, tant en unitats de psiquiatria hospitalàries com en comunitats terapèutiques, centres especialitzats i altres recursos tant públics com privats. Aquesta conversa pren especial rellevància amb els recents testimonis de supervivents del Patronato de la Mujer.

En aquest marc, és important que surtin veus de persones (ex)psiquiatritzades i Supervivents de la Psiquiatria. Cal posar llum a pràctiques normalitzades que tenen lloc darrere els murs dels hospitals i unitats de psiquiatria, hospitals de dia, comunitats terapèutiques, recursos residencials, entre d’altres, i que en el context social no es coneixen, amb l’objectiu de generar canvi polític des de la lluita antipsiquiatria. Per exemple, els electroxocs, blanquejats com a Teràpia Electroconvulsiva (TEC), van en augment a les institucions públiques i privades del territori, i la majoria de gent pensa que van deixar d’usar-se fa molts anys. S’incentiva a la població a demanar ajuda al sistema, però no es parla del fet que moltes vegades entrar al sistema o acudir a un centre especialitzat pot conduir a una roda d’institucionalització de la qual resulta molt difícil escapar (El contramanifiesto en el día de la salud mental – La Revolución Delirante).

Posem un exemple pensat a partir de vivències en primera persona i que té lloc als nostres hospitals diàriament: imaginem una dona jove que, donada una història d’abús i trauma, arriba a un estat de crisi que la condueix a tenir una ideació autolítica que se li fa insostenible i se sent en risc. Acudeix a urgències de qualsevol hospital i la deriven a la unitat d’urgències de psiquiatria. Només entrar, una gruixuda porta queda tancada amb pany i forrellat darrere seu. Li prenen el telèfon i la documentació. La fan despullar i posar-se un pijama blau i la tanquen, amb una segona porta, dins un box. Està retinguda i incomunicada. Això li genera molta angoixa i se sent en perill. No se li dona informació sobre el procés que se seguirà o com serà l’ajuda, ni quant de temps estarà en aquesta situació. Demana fer una trucada i li deneguen al·legant un estat inestable o simplement protocol.

Força estona després, durant la qual l’angoixa i l’estat d’alerta han anat in crescendo, apareix un senyor amb bata que es presenta com a psiquiatre de guàrdia. Li fa una sèrie de preguntes estandarditzades, ella intenta expressar la seva angoixa respecte a la situació, però no se sent escoltada. Necessita desesperadament ajuda, però veu que no l’està rebent i manifesta la seva voluntat de marxar de la unitat. En aquest moment, se li comunica que no pot sortir de la unitat perquè s’ha valorat un estat de crisi i de risc i se la retindrà en contra de la seva voluntat.

Ella no està entenent la situació, no se suposa que els professionals hi són per ajudar? Es posa molt nerviosa i parla amb un to de veu alçat. Apareixen diversos infermers (i potser fins i tot algú de seguretat) que, enlloc d’utilitzar tècniques de mediació i desescalada l’agafen i li fan una contenció mecànica, la lliguen amb corretges a un llit. Canelleres, turmelleres i cinturó. Li injecten medicació. Estar lligada li genera una sensació d’indefensió total, crida que la deslliguin, es recargola. Plora i com que té les mans lligades no es pot eixugar ni mocar-se, té sensació d’ofec, però tampoc no pot incorporar-se. Està espantada. Diu que no vol ni necessita estar lligada ni tancada, però li diuen “veus com sí que estàs desequilibrada? Estàs cridant i intentant deslligar-te”. Paradoxalment, allò que havia de ser una ajuda i que resulta ser tortura li crea un estat d’agitació, que alhora justifica aquestes intervencions.

Després d’unes 12 hores, i fruit de l’esgotament i la rendició, es valora que està prou tranquil·la perquè la deslliguin. Segueix sense haver pogut parlar amb la seva xarxa de suport. Se li comunica que es valora que necessita un ingrés a la unitat d’aguts; ella vol sortir d’aquesta situació i descansar, s’hi nega, però se li comunica que se li farà un ingrés involuntari. Segueix incomunicada. Un cop a la unitat d’aguts es valora el seu cas per part de jutge i metge forense. Demana representació legal i es riuen d’ella. Li fan tres preguntes vagues per videotrucada sense cap mena d’interès i ratifiquen el que ha dit el psiquiatre, sense escoltar el que intenta explicar ni respectar el seu dret humà i legal a tenir representació legal i a l’autodeterminació.

Així comença un trencament d’una persona que ja estava trencada. Aquesta paradoxa de justificar les intervencions abusives amb les conseqüències traumàtiques d’aquestes intervencions porta a una absència de recuperació, sobremedicació i sedació, a violència sobre els cossos, vulnerabilitat psicològica i social i una incomprensió total per part de la societat, la xarxa de suport i les persones professionals. Se la retindrà nombroses vegades en contra de la seva voluntat, se la lligarà nombroses vegades (sembla que si una contenció la justifica un informe mèdic no la qüestionem). Això sumat a la sedació farmacològica i a la falta d’ajut i comprensió real més enllà del diagnòstic li generarà una vulnerabilitat, un sofriment i unes conductes que justificaran aquestes intervencions i li dificultaran sostenir la vida laboral, d’oci, d’aficions… es crearà així una roda de cronicitat que s’explicarà per la patologia diagnosticada i no per la situació i les intervencions. En intentar denunciar aquestes intervencions, l’entorn i el sistema respondran amb gaslighting. Alhora, els diagnòstics serviran per tapar històries d’abús i trauma, perpetuant així el mateix sistema de violència estructural.

Les pràctiques aquí descrites són el dia a dia de les unitats de psiquiatria i som moltes persones que hem estat a la roda de la psiquiatrització. Part d’aquesta roda és la interiorització del discurs psiquiàtric i el Discurs Mèdic Hegemònic que ens repeteixen una vegada i una altra i que inclou la narrativa única al voltant de catalogar les experiències de sofriment com a trastorns mentals o problemàtiques de salut mental, és a dir patologitzar, imposar una línia terapèutica tant a nivell de corrents de psicoteràpia com farmacològica concreta, i crear una sensació de dependència de les institucions. L’establishment mèdic utilitza també els principals mitjans de comunicació per reproduir el seu discurs i fomentar aquestes línies d’intervenció. De la mateixa manera, en molts casos de persones que han patit violència psiquiàtrica sostinguda, sigui derivada o no de conductes autolítiques, que acaben en un suïcidi, aquest es justifica com a conseqüència d’una malaltia, i no s’explica a partir d’una narrativa de vida i un sofriment interseccionat també per la violència psiquiàtrica sistematitzada (Marta Plaza a Pikara Magazine: prevenir el suicidio pasa por facilitar vidas vivibles, 2022)

Alternatives a la psiquiatrització

Està agafant força el paper de les professionals de la salut mental, a qui atorguem com oracles la confiança total en l’atenció del sofriment, especialment de les persones en situació de crisi. Així, legitimem posar a les seves mans la vida de la persona i ens allunyem encara més del comú, de la tribu, de connectar amb el dolor i poder-lo sostenir de la forma que més ressoni a la persona que està vivint aquesta experiència, de l’autogestió i l’autodeterminació. Seria quelcom anàleg a allò que passa amb la mort, moment importantíssim de la vida que releguem a un espai hospitalari, del trastorn, estèril, per evitar mirar-la a la cara.

En l’actualitat, quan algú verbalitza que es vol morir, la reacció immediata de l’entorn és acudir a professionals o al sistema sanitari, tot i que existeixen altres alternatives a trucar a l’ambulància o a la policia. Davant d’una crisi, no és imposat recórrer al sistema mèdic i hi ha altres opcions de gestió i autogestió de la salut, respectant la voluntat de la persona i el seu dret a l’autodeterminació i l’autogestió. Per això és important desenvolupar un pla de crisi amb l’entorn de confiança. És molt interessant la proposta dels mapes bojos com a eina per aportar claredat en la gestió d’aquests moments. Tenim experiències amb grups de suport que demostren que no necessitem la institució, i ens anem nodrint de coneixement per poder tenir cada vegada més capacitat d’autogestió, i ens projectem cap a les cases de crisis autogestionades. Moltes persones han après a viure amb l’escolta de veus i experiències de trencament amb la realitat consensuada, abraçant la bogeria.

També és clau tenir un Document de Voluntats Anticipades (DVA) registrat que inclogui tot allò que volem que es respecti en el moment en què les institucions i el sistema considerin que no som capaces de decidir per nosaltres mateixes. Per exemple, la persona que volem que ens representi, quines persones volem que formin part de la nostra xarxa de suport i quines no (el sistema acostuma a anar per defecte a incloure la família d’origen), quines medicacions tolerem consumir i quines no, aspectes ètics, alimentaris, espirituals, religiosos que volem que es respectin, etc. Són molt interessants les publicacions en aquesta línia de Sergio Ramos Pozón. Cal destacar, però, que per la mateixa naturalesa de l’entorn de la psiquiatria en què les vulneracions de drets legals i drets humans són la norma, com per exemple la vulneració sistemàtica del dret a tenir representació legal tot i ser retingudes en contra de la voluntat, és molt probable que tot allò que la persona manifesti al DVA no es respecti al·legant motius mèdics.

És de manifest que un dels aspectes recurrents a l’hora de parlar de violències psiquiàtriques i institucionals és el poder. Al capdavall, el poder és el que el sistema i els feixismes utilitzen per mantenir el control sobre la població, per reproduir i sostenir les desigualtats socials que ens interseccionen i generen sofriment, i per mantenir-nos com a ens productors o consumidors, fent girar així de forma constant la turbina del capitalisme neoliberal. En un moment d’auge de la conversa al voltant del sofriment emocional i psíquic, no podem deixar de tenir un esperit crític amb el sistema i amb les veritats i discursos únics promoguts per aquest.

Som moltes les persones (ex)psiquiatritzades que hem sobreviscut a la psiquiatria. Utilitzar el privilegi d’haver pogut escapar del sistema i tenir la llibertat d’accés a la informació i també d’expressió per a l’activisme i la visibilització de les violències és per mi un deure, especialment en un moment en què cada vegada més persones es veuen empeses a confiar en un sistema mèdic que tortura, destrueix vides i mata.