Reflexions sobre l’antipunitivisme en temps de violències

Quins són els límits actuals de la postura antipunitivista? Com canalitzarem el seu potencial transformador en els nostres espais polítics?

Reflexions sobre l’antipunitivisme en temps de violències

Quins són els límits actuals de la postura antipunitivista? Com canalitzarem el seu potencial transformador en els nostres espais polítics?

La mediatització d’alguns casos sobre violències sexuals o delictes d’odi han reactualitzat el repte de reflexionar sobre quines respostes hem d’articular en front a aquestes violències des dels feminismes. L’enfocament antipunitivista no és nou, als anys 80, la criminologia crítica i les col·lectivitats que mai es van acollir a la protecció d’un sistema penal que era el mateix que les reprimia, van publicar valuoses contribucions que segueixen sent útils avui en dia. Tots aquests aprenentatges sorgits en èpoques diferents i al voltant de problemàtiques arrelades a realitats concretes, emanen del feminisme negre, del transfeminisme, del feminisme gitano, del queer o de la criminologia crítica, convergien en alertar que l’opció repressiva no només no resolia les opressions que estaven en la seva base, sinó que inclús engendraven més violències i era incompatible amb un plantejament emancipador. Els seus anàlisis també assumien que l’antipunitivisme com alternativa pràctica estava, i de fet segueix estant, en construcció. De moment, l’antipunitivisme s’acosta més a una aproximació analítica que a una fórmula concreta o a una guia de respostes que ens orienta a l’hora de respondre a les violències. En el present «mentrestant» ,  la gran utilitat de l’antipunitivisme és la seva funció d’alerta permanentment sobre la necessitat de complexitzar i de revisar les conseqüències individuals i socials de les estratègies de resposta davant les violències que reivindiquem i que posem en pràctica. 

La zona de confort de la teoria.

El debat sobre l’antipunitivisme no pot caure en la fàcil temptació d’acomodar-se en allò teòric. En aquest pla flueixen fàcilment els consensos compartits en els que anticapitalistes, gent d’esquerres, activistes anticarcelàries, anarquistes i qualsevol que se situï a favor de la transformació social radical, estem alienades. Abracem les crítiques al sistema penal, a la cultural del càstig, a la inocuització dels subjectes pel sistema carcerari, al populisme punitiu, a la falla de l’eficiència persuasiva del Codi Penal, a la dissociació dels índex de criminalitat i de les polítiques criminals, l’aliança de l’Estat i la indústria de la seguretat, al contínuum de dispositius socials i legals de control i molts altres etcèteres que convergeixen amb les nostres postures ideològiques prèvies i ens confereixen una plàcida sensació de pertinència a la comunitat crítica i de coherència personal.

La tempesta política de l’aposta pràctica.

Aquest confort es trenca quan aterrem a la realitat de l’autogestió de les violències dins dels espais polititzats dels moviments socials i hem de ser operatives al respecte. La presa de decisions genera una gran incomoditat, tant per l’agreujada com per al seu grup de suport. Els dubtes incerteses, els matisos, les contradiccions ens paralitzen i ens desempoderen. Just quan més necessari és, la nostra brúixola ideològica no aconsegueix indicar-nos una direcció clara que prendre. La presa de postures i l’acció ens confronten amb els nostres límits com a subjectes polítics. Descobrim amb frustració el nostre desconcert sobre com operen les violències i les poques eines individuals i col·lectives de les que disposem per intervenir i acompanyar allò individual i allò col·lectiu. El poder i el corporativisme patriarcal centrifuguen cap a una lògica reactiva, de polarització i de lleialtats tribals. Aquesta dinàmica estrangula la possibilitat de debatre i de matisar i acaba sometent a la persona agreujada i al seu grup de suport a la violència i escarnis col·lectius. El conflicte esdevé de tals magnituds que es trenquen vincles personals, aliances polítiques i es desarticulen espai polítics. L’autogestió de les violències als espais polítics dels moviments socials genera crisis de tals magnituds que, qui hi intervé, sap que arrisca el seu reconeixement com a subjecte polític i el seu lloc dins de la comunitat.

Font: Flickr

El balanç de l’autogestió de les violències en els nostres espais.

A grans trets, es pot concloure que les mateixes lògiques de poder patriarcal que van originar la violència són les que acaben determinant el resultat del procés. La realitat és que la dona agreujada que opta per l’autogestió política d’aquesta violència, renunciant al procés judicial, sovint no obté cap resultat positiu. L’home que causa el dany no es responsabilitza de les conseqüències de les seves accions, ni repara el dany causat a l’agreujada. Tampoc ho fa la comunitat política, que es limita a esquivar la tempesta enlloc de treballar sobre les causes i les dinàmiques de poder que van originar la violència per procurar que no es repeteixin o, com a mínim, que es puguin gestionar amb més encerts i equitat. El grup de suport de l’agreujada queda extenuat i estigmatitzat i aquesta acaba desacreditada i escarnida, i acaba abandonant l’espai polític. Aquestes devastadores conseqüències individuals i col·lectives han fet que les persones que han protagonitzat aquest processos col·lectius no hagin aconseguit o pogut sostenir la sistematització dels aprenentatges suggerits d’aquestes experiències tan doloroses. Aquest buit de recursos i la falta de transmissió d’aquests aprenentatges col·lectius han alimentat la sensació de fracàs col·lectiu, com si tot l’esforç i el dolor suportat hagués estat en va, i la sensació de frustració de davant una espècie de bucle històric, com si davant de cada nova violència es comencés de zero.

Reflexions sorgides de l’autogestió de les violències en els nostres espais.

Algunes comunitats polítiques sí que han aconseguit suportar l’esforç col·lectiu de sistematitzar els debats i aprenentatges sorgits de l’autogestió de les violències, com és el cas del valuós Toolkit. Aquest ens mostra amb claredat la complexitat d’aquests processos i l’evidència que, a la pràctica, queden molts interrogants per resoldre. Els processos col·lectius recollits en aquesta guia mostren dues grans evidències: la primera és que l’autogestió col·lectiva de les violències al marge de l’Estat és una alternativa que encara està en construcció. Per això hem de qüestionar-nos si resulta ètic exigir a les agreujades que renunciïn al procés judicial  a canvi de qual no els hi podem una alternativa sòlida. Més enllà de la crítica compartida cap a la via penal –reproductora de discriminacions i de violències– hem d’admetre que avui en dia el nostre nivell d’autoorganització no pot cobrir amb solvència i estabilitat temporal les necessitats de les persones agreujades, com l’accés a protecció, les evacuacions tècniques, la seguretat d’unes categories penals preestablertes i graduades, un mètode de deliberació predefinit, l’establiment d’un relat i l’accés a unes conseqüències vinculants, entre elles una certa reparació.

Una segona evidència sorgida d’aquests processos col·lectius versa sobre les condicions necessàries perquè l’autogestió de les violències pugui arribar a convertir-se en una alternativa viable. Fins ara, de forma injusta, s’ha responsabilitzat del fracàs d’aquests processos a la intervenció dels grups de suport a l’agreujada, qualificant-los d’autoritaris i i fins i tot venjatius. El nivell d’autocrítica col·lectiva ha estat nul i ha impedit visibilitzar que aquests processos no han prosperat perquè les comunitats polítiques no s’han responsabilitzat de crear les condicions mínimes necessàries perquè fossin viables. Resulta evident que sense un treball polític previ dels col·lectius sobre les estructures de poder que els travessen i sobre les dinàmiques que acaben desembocant en les violències, cap gestió constructiva d’aquestes serà possible. Perquè la gestió col·lectiva de les violències sigui viable i no revictimitzant, han d’intervenir-hi persones formades que guiïn el procés, han d’haver-se establert consensos polítics previs sobre el procés i l’infractor ha de quedar vinculat per les decisions col·lectives.

A qui retraiem el punitivisme i la cultura del càstig.

El punitivisme forma part de les polítiques d’Estat, per això, l’antipunitivisme, des del seu orígen, centra les crítiques en l’entramat publico-privat, sobre el que pivotava l’anomenat «dispositiu penal» (policia, dret penal, sistema judicial, presó, frontera). Això imposa la pregunta de a qui estem responsabilitzant de la deriva punitiva a l’Estat i el poder, o bé a les persones que acudeixen al sistema penal i utilitzen «les eines de l’amo». És just carregar-li la responsabilitat d’estar legitimant el sistema punitiu quan, de fet, no tenen cap poder decisori sobre el seu funcionament? Les persones que busquen ajuda al circuit oficial no ho fan per venjança ni per bel·ligerància, sinó perquè no disposen de cap altra alternativa que els hi pugui proporcionar el que els hi ofereix la judicialització d’aqueta violència. Les denunciants no són responsables de la violència i de la discriminació estructural que reprodueix el sistema penal que, de fet, també les perjudica a elles. Tampoc són responsables que l’Estat segueixi prioritzant castigar individus en lloc de dictar polítiques públiques que incideixin en les estructures socials i generin i sustentin les violències. L’existència d’un procés penal no imposa la seva activació a qui tingui l’empoderament personal i els suports col·lectius suficients com per autogestionar les violències que enfronten extramurs del sistema. El Codi Penal és una eina, un recurs que garanteix que aquells que no poden acudir a l’autotutela dels seus drets, que no es quedin sense opció de defensar-los.

Aquesta mateixa reflexió pot estendre’s a les demandes col·lectives que sorgeixen al voltant dels casos mediàtics de violències sexuals o delictes d’odi. Aquests reivindicacions, que a vegades reclamen punició, han de ser contextualitzades en un estat general de banalització i d’impunitat d’aquestes violències polítiques. Aquestes proclames de condemna i sanció, en realitat estan vehiculant demandes de protecció d’accés a la justícia legítima. La por, el dolor i la indignació s’han de comprendre, però no han de fonamentar la política criminal. L’antipunitivisme ens serveix de criteri d’autointerpelació permanent sobre la necessitat d’emmarcar qualsevol acte de violència en el sistema estructural de reproducció de violències en el que s’encerta. I, sobretot, ens serveix per recordar que hem de realitzar una revisió ètica i política permanent de les conseqüències individuals i col·lectives de l’ampliació de les mesures que reclamem a l’Estat per poder respondre a aquestes violències.

Font: Wikimedia Commons

Antipunitivisme i autodefensa.

On acaba l’autodefensa feminista i comença la cultural del càstig? La resposta a aquesta qüestió és complexa i s’ha d’analitzar cas per cas. La particularitat de cada cas no pot difuminar una premissa general bàsica: la del reconeixement de l’autodefensa feminista com un acte de resistència davant d’una opressió i no com una confrontació en el marc d’un conflicte privat. Establerta l’exigència de respecte d’aquesta premissa de base, podríem parlar de quatre criteris que ens poden orientar per delimitar l’una i l’altra. El primer és el del context: quan menys treball polític previ hi hagi desenvolupat la comunitat política en la que sorgeix la violència, més legítima serà la intervenció radical per part de l’agreujada i del seu grup de suport. El segon és el de la correlació de forces: quanta més asimetria existeix entre la posició de força de la persona infractora i la del seu entorn davant l’agreujada i el seu grup de suport, més legítimes seran les seves accions de respost directa. El tercer criteri és el de la implicació del procés: la intensitat de les mesures proposades per l’agreujada i el grup de suport seran correlatives del grau d’implicació de la persona infractora i de la comunitat política en la reparació del dany i en la transformació de les estructures que van donar lloc a la violència. El quart criteri seria el de la finalitat de les mesures que conformen el procés d’autogestió de la violència: haurà de revisar-se al llarg del temps si les mesures proposades per l’agreujada i pel seu grup de suport compleixen amb la funció de preservar el benestar i la intimitat de l’agreujada, d’empènyer la persona infractora a responsabilitzar-se dels seus actes, la de la reparació de la situació o la de generar canvis en els espais polítics que evitin futures violències.

Reflexions de tancament.

L’autodefensa feminista és una estratègia de resistència, supervivència i acció política radical al marge de l’Estat que ha sigut desenvolupada en el pla teòric i pràctic per varies generacions de feministes i dissidents del gènere. L’autodefensa feminista ha estat històricament lligada a l’antipunitivisme, donat que moltes d’elles van patir la criminalització del sistema per actuar al marge d’aquest. A més d’enfrontar-se a la repressió de l’Estat, les seves accions van ser fins i tot qüestionades per les seves comunitats polítiques, per la transgressió dels valors i el qüestionament del statu quo que provocaven. L’autodefensa feminista sempre ha generat incomoditat, perquè ha usurpat el monopoli de l’acció política als homes i ha qüestionat la contradicció dels privilegis dins de la comunitat política.

La crítica antipunitivista no pot caure en la paradoxa insalvable de qüestionar les eines del sistema penal i , al mateix temps, desautoritzar els processos d’autogestió de les violències per punitivistes. El qüestionament dels processos col·lectius d’autogestió de les violències en els espais polítics ha de realitzar-se de forma constructiva. Per això, aquells que exerceixen aquesta crítica haurien de ser transparents sobre la posició social des de la que emeten, contra qui  o quins processo s’exerceix i amb quina finalitat, perquè el públic pugui contextualitzar i relativitzar la mateixa. En segon lloc, donat que les crítiques es projecten sobre processos col·lectius que han suposat molt desgast i dolor per a les persones i col·lectius implicats, la crítica hauria de reconèixer la implicació i resiliència de totes elles. I, en tercer lloc, sabent que les crítiques que emanen des de dins del mateix feminisme corren el risc de ser utilitzades pels seus detractors per invalidar i debilitar processos col·lectius impulsats al seu si, haurien de venir acompanyades de propostes que ajudessin a millorar i enfortir les estratègies posades en marxa fins ara.

Potser la forma més coherent de canalitzar el potencial transformador de l’antipunitivisme sigui la d’interpel·lar als espais polítics perquè assumeixin, d’una vegada per totes, el treball de revisió de les dinàmiques de poder cisheteropatriarcals que els travessen i que estan a l’origen d’aquestes violències recurrents?


Article publicat originalment a Pikara Magazine

Foto de portada: Flickr: Adolfo Lujan

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Reflexions sobre l’antipunitivisme en temps de violències

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.