Una conversa pendent: sobre «cancel·lacions», espais segurs i el punitivisme d’esquerres

Cal reconéixer que la cultura de la cancel·lació és principalment un espectacle i una distracció reformista

Una conversa pendent: sobre «cancel·lacions», espais segurs i el punitivisme d’esquerres

Cal reconéixer que la cultura de la cancel·lació és principalment un espectacle i una distracció reformista

Malgrat que puguem sentir la temptació d’exclamar que «la cultura de la cancel·lació no existeix» per no legitimar narratives victimistes per part de sectors ultradretans, que semblen confondre deliberadament la llibertat d’expressió amb la impunitat i l’absoluta manca de conseqüències, no podem deixar que aquestes siguin les úniques veus que participin en el debat. El cert és que hi ha una sèrie d’interrogants ètics i polítics que hauríem d’abordar, amb una mirada crítica, des de la militància d’esquerres: fins a quin punt se’ns ha ensenyat a fer un ús responsable d’aquesta nova eina que hem adquirit? Els algorismes de les principals xarxes socials estan dissenyats per generar el major engagement possible a través de la controvèrsia, la crispació i la immediatesa, a través del bombardeig d’imatges i missatges descontextualitzats, ¿creen aquests les condicions més adequades perquè puguem sospesar, davant les denúncies i acusacions públiques, una resposta que sigui proporcionada, justa i constructiva, i que protegeixi efectivament les víctimes?

Em proposo abordar aquesta qüestió des d’una perspectiva feminista, antipunitivista, antiessencialista i prioritzant l’enfocament restauratiu davant del model de justícia tradicional (retributiu). Sostinc que les dinàmiques de la «cancel·lació» no es poden entendre com una forma de justícia restaurativa o reparativa, atès que no es contemplen solucions ni guies d’acció més enllà del que és estrictament immediat, de l’ostracisme. Més enllà d’esperar que la persona linxada es reeduqui gràcies a l’aïllament i la deshumanització, cosa que sol tenir l’efecte contrari al desitjat, i que imita la lògica del punitivisme carcerari. Això es torna especialment contraproduent políticament quan a la llista d’«expulsats» també afegim als qui porten anys de treball honest i militància impecable a les seves esquenes, però van poder fer comentaris ofensius o qüestionables en algun moment donat.

#MeToo, cultura de la cancel·lació i «call out culture»Per abordar aquesta qüestió amb els matisos que requereix, caldrà establir distincions, en concret entre els termes «MeToo», «call out culture» i «cultura de la cancel·lació», que solen emprar-se indistintament.El moviment #MeToo es va plantejar com un darrer recurs, com un esforç col·lectiu per contrarestar la cultura del silenci, la normalització i la connivència davant de la violència sexual, per crear espais on les víctimes d’assetjament, abús i agressió sexual, veus prèviament estigmatitzades i qüestionades, objecte d’hostilitats i sospites, poguessin rebre suport, escoltar testimonis que ressonessin amb la seva pròpia història i els permetessin comprendre-la millor, i desaprendre la vergonya i la culpa associades a la condició de víctima o supervivent. El gest d’aportar noms i cognoms va sorgir amb el propòsit explícit de treure impunitat a aquells agressors influents i poderosos que, precisament degut al seu capital social i econòmic, al seu estatus, havien pogut esquivar la justícia ordinària, disposant de tot un aparell, de tot un engranatge, que els encobria. A poc a poc, això es va començar a traslladar a les xarxes socials, a aplicar-se a influencers i creadors de contingut que havien abusat de la seva posició, de la seva autoritat, per agredir i assetjar sexualment amb absoluta impunitat, principalment seguidores joves i impressionables. Fins i tot en aquells casos en què no estiguem parlant d’agressions, sinó de comentaris ofensius o conductes reprovables que algunes figures públiques puguin haver exposat o dut a terme, crec que és perfectament legítim (i fins i tot necessari) que com a espectadors puguem analitzar críticament, desgranar, argumentar per què aquests comportaments han pogut ser problemàtics: quina mena d’idees, imaginaris o prejudicis es poden estar reforçant o promovent. Aquesta mirada crítica no és pas el problema. El problema comença quan cada equivocació esporàdica i/o trivial (algun comentari que pugui tenir implicacions més o menys perjudicials, un ús inadequat de certa terminologia, una confusió conceptual) es converteix en una oportunitat per sentenciar, per posar en dubte tot allò que aquesta persona és o pot oferir, per venir a dir que no mereix el benefici del dubte, que no mereix tenir una plataforma. Especialment quan estem parlant de comportaments que podríem qualificar de microagressions (paternalisme, comentaris que hagin pogut resultar cosificadors, que hagin pogut desinformar o promoure prejudicis), considero que és important que no es posi el focus en casos puntuals, sinó en patrons sostinguts en el temps. Crec que és molt més constructiu centrar-se a criticar el contingut, a confrontar les idees que una persona pugui haver exposat, que a demonitzar-la automàticament, pressuposant-li mala fe davant del dubte. Malgrat això, és perfectament legítim que una persona que t’havia donat suport, que havia estat seguidora o subscriptora teva, decideixi deixar de consumir el contingut que estàs oferint arran d’alguns dels teus posicionaments ideològics o algunes de les teves conductes. Personalment, considero que és saludable estar exposat a opinions amb què puguis estar en profund desacord, per evitar sumir-te en una cambra de ressò, per poder confrontar els autèntics arguments de l’altre en comptes de caure en caricaturitzacions i homes de palla, però sempre és legítim traçar línies vermelles. Un pot triar quins vídeos consumeix, a qui dona suport.De fet, n’hi ha que puntualitzen que en això consisteix realment «cancel·lar», i que el que sovint anomenem «cultura de la cancel·lació» seria en realitat «call out culture», una cosa així com «cridar l’atenció sobre algú», és a dir, no només triar a qui es dona suport i a qui no, o argumentar per què un considera que certs comportaments o comentaris exerceixen una influència negativa, sinó passar al linxament actiu, a l’escarni públic; demanar (o fins i tot exigir) a altres usuaris que deixin de seguir aquest creador (fins i tot denunciar-los públicament si decideixen no fer-ho), exposar als seus amics i col·laboradors, creant una cadena d’assenyalaments per associació amb el propòsit que aquests es desmarquin del creador assenyalat originalment. Parlo de «cultura de la cancel·lació» perquè tots ens puguem entendre, però al que m’estic referint al llarg d’aquest text, i el que considero que sol tenir implicacions ètiques i polítiques problemàtiques, és això segon.

Un dels problemes que solen sorgir quan s’exposa públicament a algú (especialment en espais on tot es llegeix i consumeix des de les vísceres, des de la immediatesa) és que les respostes no sempre són proporcionades, no sempre se sospesa o calibra correctament quina és la forma més justa de procedir, no sol existir una gradació (tot allò «dolent» és igual de «dolent») ni espai per als matisos, amb prou feines s’aporten detalls. Considero que els detalls són de vital importància per saber com enfocar aquesta mena de qüestions. Si se’m diu que algú ha tingut «comportaments masclistes», m’interessa especialment esbrinar si estem parlant de maltractaments i agressions sexuals o d’actituds paternalistes o comentaris ofensius, ja que, si bé és cert que quan intentem analitzar aquestes qüestions en clau estructural, cap comentari masclista sorgeix del no-res (beu d’una misogínia culturalment arrelada i institucionalitzada, d’una sèrie de creences i biaixos, d’unes formes i relacions històriques, socials i econòmiques que són el brou de cultiu i l’al·licient de la violència masclista), em sembla rellevant saber si estic davant una persona que ha fet poc més que reproduir els discursos dominants, però amb qui puc debatre i fer pedagogia, a qui puc suposar bona fe i concedir temps i espai per evolucionar i retractar-se, o algú que veritablement suposi un perill per a la integritat física o moral i la llibertat sexual dels altres i a qui, en primera instància, com a mesura a curt termini, s’hauria d’expulsar d’alguns espais, prioritzant la comoditat i la no-revictimització de les víctimes, fins a arribar al fons de la qüestió. Si estem parlant dels comentaris que algú ha abocat a les xarxes, m’interessarà saber si els va fer abans d’ahir o el 2012, si es tracta d’alguna cosa que ha continuat mantenint o no, si ha actuat d’acord amb aquests comentaris o no. En alguns casos, n’hi haurà prou de disculpar-se, amb què el temps hagi corroborat que, efectivament, aquestes ensopegades no haurien de definir-lo. Per això són importants els detalls; per calibrar una resposta que sigui el més proporcionada i efectiva possible. Perquè les mesures que es prenguin no siguin contraproduents. Perquè no es tracti d’un acarnissament.

La justícia retributiva posa el focus al passat; pensa en la transgressió comesa i proposa una “venjança” a mida. Des del dret penal se sol concebre la justícia com a imposició d’un mal (la pena) a canvi d’un altre mal (el delicte). Des dels models de justícia restaurativa, però, es pensa en les vies més adequades tant per reparar la víctima com per prevenir la reincidència, promovent la participació activa tant de la víctima com de l’acusat, amb el suport de la comunitat i de mediadors o facilitadors. No se sol parlar en termes de “càstig”, però això no significa que s’eximeixi d’obligacions i responsabilitats (assistir a teràpia, fer treballs de voluntariat) a l’autor o agressor, sinó que la resposta o resolució no se centra a infligir-li un mal per “contrarestar” el que ha produït, sinó a sospesar quines són les formes més efectives de reeducar-lo i rehabilitar-lo, així com de reparar el dany moral de la víctima.

Alguns exemples de «cancel·lacions» excessives

Natalie Wynn (filòsofa i youtuber que porta el conegut canal ContraPoints) va ser durament linxada i vilipendiada, va rebre amenaces de mort i es va exigir a tots els seus amics, col·legues i col·laboradors que se’n desmarquessin públicament, per què? Perquè l’actor porno trans Buck Angel, que en el passat ha expressat opinions transmedicalistes i molt poc caritatives amb les identitats no-binàries, va aparèixer com a veu en off (imitant John Waters) durant uns quants segons en un vídeo de Wynn titulat «Opulence». Tot i que ja llavors Wynn havia publicat vídeos molt extensos defensant el col·lectiu no-binari, es va prendre la seva afiliació amb Angel com una prova de la seva enebofòbia i de la seva veritable agenda oculta.

La també youtuber d’esquerres i crítica de cinema Lindsay Ellis va ser cancel·lada a Twitter per assenyalar similituds entre les pel·lícules Raya and The Last Dragon i Avatar: The Last Airbender. Aquesta comparació podria denotar un biaix etnocèntric, però cal recordar que estem parlant de productes de Disney i Nickelodeon que moltes persones del sud-est asiàtic han criticat pel seu orientalisme i la seva apropiació cultural. Després de desactivar el seu compte de Twitter perquè no se sentia capaç de soportar l’escarni, es va acusar Ellis d’«ignorar veus racialitzades i marginalitzades», i a partir d’aquell moment es van començar a reflotar tuits descontextualitzats i clips de vídeos de fins tretze anys enrere. Un era un «rap sobre la violació» pel qual se la va esbudellar i se la va acusar de fer apologia de la violència masclista, malgrat haver estat Ellis considerada un referent feminista durant més d’una dècada. Ellis va revelar en un vídeo posterior que aquest «rap» va ser publicat sense el seu consentiment, i que pretenia ser un esquetx privat que li permetés afrontar i processar el seu trauma com a supervivent de violació.

M’he centrat en les «cancel·lacions» de Lindsay Ellis i Natalie Wynn perquè els seus casos em semblen particularment il·lustratius, i perquè ambdues van treure vídeos molt eloqüents, disseccionant detalladament els fets, però també d’elles podríem dir que ocupen una posició «privilegiada» en comparació amb altres persones que han estat objecte de linxaments a les xarxes socials; l’actriu porno August Ames es va suïcidar arran de ser durament atacada a Twitter per haver expressat un comentari homòfob, i persones anònimes de classe treballadora han perdut la feina i el seu suport arran de tuits desafortunats, com relata el periodista i humorista Jon Ronson a So You’ve Been Publicly Shamed (Humiliació a les xarxes). L’assetjament a les xarxes que va patir una altra youtuber, Sarah Z, il·lustra fins a quin punt es pot cooptar el llenguatge progressista de manera deshonesta i manipuladora, i instrumentalitzar les lluites de col·lectius històricament marginalitzats per a fins egoistes.

Els casos de Wynn, Ellis y Sarah Z serien exemples paradigmàtics de la persecució, la manca de caritat i l’escrutini i l’escrutini a què se sotmet qualsevol figura pública mínimament polititzada en cercles d’esquerres, especialment les dones i les minories socials (a qui sovint se’ls pressuposa i exigeix una formació i pulcritud moral molt més gran), i que dista molt del propòsit original del #MeToo. Quin és el propòsit d’aquest tipus de «cancel·lació» (o, més pròpiament, «call out»), doncs?

Sóc de la creença que molts cercles d’esquerres acaben aferrissant-se amb aquells activistes, creadors de contingut i personatges públics que els són més propers i als quals sí que poden fer mal (sovint sobreestimant el poder i influència d’aquests personatges i pressuposant-los mala fe per així convèncer-se que estan copejant cap amunt o defensant-se), com una forma d’«obtenir una victòria» per fi, de canalitzar una ràbia legítima, però mal dirigida, focalitzant en aquests individus tota la seva frustració i impotència acumulada per no poder canviar les coses, per no poder enderrocar les institucions que regenten el poder. No es tracta d’autodefensa, ni d’una estratègia política definida, molt menys de pedagogia, sinó d’un desfogament espontani contra actors de bona fe per transgressions puntuals; una mera distracció. Si converteixo aquesta persona, que té un historial de bon comportament, però considero que en aquesta ocasió ha tuitejat alguna cosa ofensiva o qüestionable, en un símbol de l’estatus quo i de la violència sistèmica contra col·lectius vulnerables, obtinc un blindatge, puc atacar-la sense miraments, puc sentir que estic contribuint a una lluita social fent-ho.

Els biaixos de la «cancel·lació»

Normalment no avaluem la gravetat o l’impacte del comportament d’algú de forma objectiva i neutral, sinó en contrast amb el llistó que hem posat, amb l’estàndard de comportament que li pressuposem i exigim; i com més aparentment responsable, honest i considerat és algú, més esperem (i exigim) d’aquest algú que ho continuï sent, i més intransigents som amb qualsevol error puntual. I en la majoria dels casos, com més problemàtic és algú sistemàticament, menys greus semblen cadascuna de les seves transgressions individualment.

A diferència del que es podria pensar, el fet de pertànyer a una minoria pot fer-te més susceptible de ser el blanc de la cultura de la cancel·lació; precisament perquè ets una de les poques persones pertanyents a un determinat col·lectiu que han obtingut visibilitat, un altaveu, se t’exigeix que siguis una representació fidel de totes les experiències dels qui integren aquest col·lectiu. Casos com el de Natalie Wynn o Lindsay Ellis semblarien demostrar que les expectatives i les vares de mesurar de la cultura de la cancel·lació reflecteixen les desigualtats socials, les exigències i estàndards de comportament «acceptable» tan dispars per als uns i per als altres.

Per què és problemàtic el virtue signalling (postureig ètic)

És un fet que de vegades «senta bé» exposar públicament comportaments reprovables aliens. Però és important que no perdem de vista que una de les raons per les quals experimentem aquesta sensació de satisfacció o gratificació instantània, és que indignar-se públicament davant les transgressions dels altres ens situa automàticament, als ulls dels qui ens miren i llegeixen, per damunt d’aquells a qui estem assenyalant, sense necessitat de posar a prova la nostra pròpia puresa; la nostra repulsa i condemna serveixen per indicar que nosaltres «som dels bons». És per això que moltes vegades els «aliats» d’una determinada causa o lluita social, és a dir, aquells qui denuncien formes de discriminació i violència que no pateixen en pròpia pell, han acabat invertint els seus esforços a assenyalar i desqualificar altres persones del seu propi col·lectiu (no travessat per aquestes violències específiques) per així validar-se i posicionar-se com «un bon aliat» davant del col·lectiu discriminat o marginalitzat en qüestió. La realitat és que seria molt més útil que l’aliat blanc recomanés llibres i articles rellevants (desmuntant l’argumentari i els relats ultradretans, textos sobre l’etnocentrisme, el colonialisme, l’imperialisme, difonent també textos de teòrics racialitzats menys coneguts o visibles que hagin fet aportacions importants) a altres individus blancs que exhibissin biaixos o reproduïssin microagressions racistes sense identificar-les com a tals (no em refereixo aquí a grups organitzats, a grups neo-nazis, sinó a manifestacions més subtils), en comptes de fer-los una captura i expressar públicament la seva indignació. No obstant, això requeriria un estudi molt més profund per part seva. I poca gent està disposada a fer aquesta feina. Sobretot quan el que se’ns exigeix a les xarxes és posicionar-nos de forma simultàniament immediata i definitiva. El problema ve quan, com a comunitat, convertim la set de venjança i retribució en la nostra guia d’acció i no la mantenim a ratlla, quan l’abracem sense més ni més, quan no prenem certa distància per poder analitzar més detingudament què estem fent i per què ens estem sentint bé fent-ho, quan pensem més en buscar un desfogament immediat que en esbrinar com podríem prevenir que certes violències es repeteixin. El fet que es converteixi alguns agressors en objecte d’acudits i «memes» ja deixa de manifest que tampoc és la comoditat i seguretat de les víctimes el que s’està prioritzant.

Aquests impulsos punitius són perfectament normals i comprensibles en certes circumstàncies, i tots els podem experimentar, però no per això són quelcom que haguem d’alimentar, no si el que busquem és prevenir cicles de violència i abús. Si t’acostumes a l’entreteniment sàdic del càstig aliè, pots acabar buscant excuses per justificar i racionalitzar campanyes de linxament cada cop més viscerals, fonamentades cada cop en raons més vagues, per transgressions més trivials i raons més vagues. Si t’autoconvences que el teu sentit de la justícia i el teu desig de protegir col·lectius vulnerables són l’única cosa que t’està empenyent a exposar i humiliar els altres, a gaudir fent-ho, aleshores tindràs carta blanca per reproduir conductes abusives sense haver de sentir remordiments. Serà impossible avançar fins que reconeguem que la «call out culture» és principalment un espectacle i una distracció reformista, que existeix una tendència a pagar la ràbia legítima, la impotència i el dolor acumulats (per no poder canviar les coses, per no poder millorar les condicions de vida de molta gent, potser per no ser on mereixem estar) contra aquelles persones a les quals sí que podem fer mal (precisament perquè en realitat no disposen d’un capital social ni econòmic que els blindi, ni del millor sistema de suport, ni de la millor salut mental), contra persones del nostre mateix col·lectiu i/o classe social que han destacat o obtingut visibilitat per alguna raó, deshumanitzant-les i convertint-les en símbols del poder institucional, encara que amb prou feines en tinguin cap, per tal de legitimar el nostre assetjament i enderrocament i obtenir una sensació momentània de victòria, de justícia, de retribució, de reparació.

Foto de portada: Flickr
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

He cursat el grau de Filosofia a la Universitat de Barcelona (UB) y porto des de 2016 publicant vídeos divulgatius sobre feminismes. He militat a la organització marxista no-mixta Pan y Rosas y he donat ponències i xerrades per a la Joventut Comunista de Catalunya i el PCE.

Comentaris

Una conversa pendent: sobre «cancel·lacions», espais segurs i el punitivisme d’esquerres

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.