Contra l’atzucac del feminisme carcerari: «Una teoria feminista de la violència»

«Una teoria feminista de la violència. Per una política antiracista de la protecció» (Tigre de paper, 2022) de Françoise Vergès, interroga la noció de protecció des de les perspectives de classe, raça i heteronormativitat, en un incisiu debat amb el feminisme carcerari i punitivista.

Contra l’atzucac del feminisme carcerari: «Una teoria feminista de la violència»

«Una teoria feminista de la violència. Per una política antiracista de la protecció» (Tigre de paper, 2022) de Françoise Vergès, interroga la noció de protecció des de les perspectives de classe, raça i heteronormativitat, en un incisiu debat amb el feminisme carcerari i punitivista.

Aquest interessant assaig ha estat publicat en català per Tigre de Paper. La seva autora, Françoise Vergès, és politòloga i militant antiracista, presidenta de l’associació «Décoloniser les arts», autora de diverses obres i articles en francès i en anglès sobre l’esclavitud colonial, el feminisme, la reparació i la descolonització dels museus.

La tesi d’arrencada d’aquest llibre planteja que els veritables responsables de la violència sexual i els feminicidis són els cossos policials i l’Estat, en tant «condensació de totes les opressions i explotacions imperialistes, patriarcals i capitalistes», tenen un paper central en la violència contra les dones, el poble pobre i les persones racialitzades. Aquesta premissa connecta directament amb l’enfocament central del llibre: una crítica al feminisme punitivista i la seva estratègia de recórrer a la policia, a la judicialització i al sistema penal per tal de protegir les poblacions anomenades vulnerables.

Encara que, com la mateixa autora reconeix, la seva anàlisi no pretén aportar solucions de fons per  acabar amb les violències masclistes, el seu objectiu és aportar en la reflexió sobre la violència com a «element estructurador del patriarcat i el capitalisme i no com una especificitat masculina». I destaca en el seu concepte de violència patriarcal la relació amb la violència racial, des del punt de vista del feminisme decolonial al qual s’adhereix l’autora, creuant les relacions de classe com un altre element central de «les violències sistèmiques fortament diferenciades segons la pertinença social i racial».

Des d’aquestes premisses, apunta explícitament contra els fonaments d’això que Vergès defineix com a «feminisme carcerari» que, en un context de militarització de l’espai públic, apel·la a la multiplicació de les mesures i lleis de protecció a les dones exigint més poder d’actuació a la policia amb tot el seu caràcter racista i de classe. És a dir, a una protecció militaritzada, a les fronteres, murs i a més vigilància.

Si bé no és objecte d’aquesta ressenya debatre amb el feminisme decolonial, amb el qual obriria importants divergències d’estratègia, «Una teoria feminista de la violència» aconsegueix de manera precisa i vehement interrogar la protecció des de la perspectiva de classe, la raça i l’heteronormativitat, al feminisme carcerari i punitivista que desplaça la protecció de les dones a l’esfera penal i que considera al patriarcat com una estructura de poder centrada en el domini dels homes. Un qüestionament totalment oportú quan l’extrema dreta també se serveix de mesures punitivistes i prohibicionistes per perseguir les persones racialitzades o per atacar a les persones de diversitat sexual, a la lluita feminista o contra drets tan elementals com l’avortament als Estats Units. Mentrestant, els governs progressistes implementen lleis punitivistes «en defensa de les dones més vulnerables», però mantenen les lleis d’estrangeria racistes o les reformes laborals que continuen amb la precarietat i l’explotació de les dones treballadores i racialitzades, com en cas de l’Estat espanyol.

Patriarcat i capitalisme: feminismes en debat

En el seu assaig, l’autora dedica un capítol especial als debats en el moviment feminista al voltant dels vincles entre l’Estat i el patriarcat o entre patriarcat i capitalisme. El concepte de «dones» com una realitat homogènia, universalista, sense diferenciar classe i/o raça ha estat qüestionat durant la dècada dels anys setanta insistint en els vincles entre capitalisme, imperialisme, racisme i opressió de les dones, després de l’existència de diversos feminismes, des de l’arc radical fins al reformista. Als anys vuitanta s’imposa un feminisme institucionalitzat que es manté cap a la dècada dels noranta sota el neoliberalisme, convertint-se en un «feminisme pacificador i còmplice del capitalisme i el patriarcat».

Per a Vergès, aquest feminisme deslliga la situació de les dones del context global de naturalització de la violència i identifica i castiga els «homes violents», sense tenir en compte les estructures que constitueixen aquestes violències espantoses. Planteja un exemple bastant provocador i en xoc contra els postulats d’aquest feminisme: les violacions sexuals durant els processos de colonització i d’ocupació imperialistes com a arma de guerra i de dominació racial i viril que, a la dimensió massiva de violacions a dones, l’autora li afegeix les violacions a homes joves, nens i homes fetes per altres homes. Encara que la majoria són casos poc estudiats, amb aquesta dada pretén demostrar que la violació també és inseparable del racisme i l’imperialisme. I que la violència sexual és també part de la dominació heteronormativa viril, expressada en les violacions a homes racializats, gais, trans o treballadors sexuals. És més, dona compte del rol de les dones militars dels Estats imperialistes sota l’exemple de soldades femenines de l’exèrcit nord-americà qui, a Abu Ghraib l’any 2004 van amenaçar i sodomitzar a presos iraquians, o que van provocar tortures sexuals a homes musulmans. No obstant això, l’autora remarca que aquesta realitat no disminueix per a res l’horror de les violacions sistemàtiques a les dones.

Aquests debats s’han anat actualitzant fins a la dècada actual, creuat per les agendes polítiques governamentals en tot el món. I en aquest punt és interessant com en el terreny polític, en la diferència entre els governs neoconservadors i progressistes, considera que tots dos persegueixen la mateixa política neoliberal i extractivista, el mateix relat occidental del progrés, el racisme i l’explotació.

Font: Wikimedia Commons

La violència de l’explotació i la precarietat

L’altre focus d’anàlisi interessant de l’autora està en les polítiques de protecció cap a les persones en situació de vulnerabilitat i precarietat. Des de l’Estat, es legitimen discursos paternalistes i d’ «autoemprenedoria, voluntat i responsabilitat individual de part de la gent vulnerable per a sortir de la seva situació. I s’amaguen les veritables causes que fabriquen aquesta situació de violència mercantilista i precària».

Vergès trasllada aquests discursos a les nocions de gènere forjades per lluites que aniran sent absorbides pel capitalisme sota la «igualtat de gènere», i es proposa desvelar la relació entre explotació econòmica, racisme, menyspreu de classe i les violències sexuals. Una relació que l’autora exemplifica esmentant algunes vagues de treballadores, com la de les dones negres de McDonald’s amb l’eslògan «Tens l’hamburguesa, tens les patates, treu les mans de la meva cuixa!». Una vaga que va destapar, després de diverses recerques, l’assetjament sexual i el racisme endèmic que sofreixen les dones treballadores al gegant americà; qüestió que s’estén a altres sectors laborals de dones racialitzades que pateixen força explotació i precarietat, com son la restauració ràpida, l’hostaleria, cures, etc. O la vaga de treballadores negres de l’hotel Ibis Batignolles, que van aparèixer amb una pancarta en una manifestació contra les violències contra les dones que deia: «L’explotació de les dones de la neteja també és violència sexista».

En una altra obra destacada de l’autora, Un féminisme décolonial (2019) [Un féminisme décolonial, París, La Fabriqui Éditions, 2019], debat amb el «feminisme civilizatori», començant amb el relat del triomf de la vaga de les treballadores de la neteja de trens a París al gener de 2018, que després de quaranta-cinc dies va obtenir una victòria sobre l’empresa ONET, contractada pel sistema nacional ferroviari de França per a netejar les estacions. Analitza la feminització i racialització de la indústria de la neteja, invisible per al sistema, però també per a molts ‘feminismes’ que oculten el caràcter de classe i raça de l’opressió de les dones.

A Una teoria feminista de la violència, Vergès recupera aquestes premisses i es proposa combatre els discursos que legitimen una distància infranquejable entre les polítiques de protecció de la dones i de les persones vulnerables, i les mesures i lleis que imposen de manera brutal la precarietat i la violència institucional; el que porta a una distinció entre qui es mereix o no tals polítiques de protecció, delimitades segons la raça i la classe. Polítiques basades en la major militarització, vigilància i control de part de l’Estat que, en nom de la «defensa de les dones», recauen als col·lectius més vulnerables que l’Estat (racista i patriarcal) diu defensar, ja que la protecció està sotmesa a criteris racials, de classe, de gènere i de sexualitats.

El «Femimperialism i l’atzucac del feminisme punitiu

En els debats del moviment feminista a França, l’autora s’enfronta a això que anomena «femimperialismo» el qual, sota un plantejament universalista i civilitzador busca protegir a les dones de les violències sexuals i misògines, criminalitzant i culpabilitzant especialment als homes racialitzats. Per tant, aquest feminisme institucional -tant en governs conservadors com progressistes-, en els seus discursos racistes expliquen que l’endarriment en els drets de les dones és atribuït a la població racialitzada masculina, la qual és una amenaça per a la llibertat de les dones. Els debats a França sobre l’ablació, l’abolició de la prostitució o la prohibició del vel marcaran les agendes governamentals i els discursos punitivistas de part de les ministres feministes liberals.

D’altra banda, analitzant críticament les dades proporcionades per l’ONU, que comptabilitzen que cada dia 137 dones són assassinades a tot el món i un 35% han sofert violències físiques i/o sexuals, Vergès explica que aquestes xifres no comptabilitzen tots els atacs contra les dones, cis, trans, no binàries i lesbianes que es produeixen a tot el món i tampoc les que pateixen les dones racialitzades. A partir d’aquestes dades Vergès diu comprendre el desig de venjança i de càstig, encara que paradoxalment ni aquests, ni la pena de mort, ni els linxaments o l’allargament de les penes de presó han reduït les xifres dramàtiques de violència masclista. Enfront d’això, el feminisme carcerari milita perquè s’intensifiqui el càstig, basant-se en les nocions de perillositat i de seguretat.

Vergès descriu minuciosament tots els debats que s’obren al moviment feminista i convida a pensar en un feminisme d’alliberament anticarcerari sota la consigna: «les presons no ens salvaran ni del patriarcat ni de la violència». I pren com referència als moviments feministes anticolonialistes contra les presons protagonitzats en les dècades del 60 i 70 a França o els Estats Units, considerant-les com a estructures del colonialisme i del racisme. A França, mentre s’imposava la presó a tot l’activisme i la militància dels processos de vagues i revoltes estudiantils, es va anar intensificant durant els anys setanta un discurs de securitització, però tenyit de racisme, identificant la inseguretat i la delinqüència amb els homes joves, estrangers, immigrants i descendents i a la població humil.

Vergès analitza l’emergència actual del feminisme carcerari a partir d’una certa continuïtat d’aquests discursos i els vincles entre justícia i presó colonial i entre justícia i presó (post)colonial. I es pregunta sobre quin paper juga l’amnèsia respecte a les lluites anticolonials i antiracistes en aquestes posicions sobre la qüestió carcerària i en l’evolució cap a un feminisme civilitzador, estatal i feminacionalista, per dedicar un capítol especial al rol de les presons i quina és la seva composició social: poblacions racialitzades, pobres i precaritzades i majoria homes; ja que les dones immigrants, precàries i pobres estan representades en altres formes de control social com els psiquiàtrics o d’àmbit «social».

Per un feminisme antiracista, antiimperialista i internacionalista

A la conclusió del llibre, Françoise Vergés actualitza totes les seves premisses crítiques des del feminisme decolonial i antiracista, a l’època postpandèmica, sota la qual s’intensifica tota la violència sistèmica que pateixen les dones, les persones migrants i racialitzades, com a violències econòmiques i socials, psicològiques i culturals. Per tant, no són exclusivament el resultat de la dominació masculina, sinó d’«un sistema que fa de la violència una manera de vida i d’existència». I que la «dominació masculina s’exerceix sobre dones i sobre homes» en referència als homes i joves racialitzats que dia a dia sofreixen assassinats atacs sexistes, racistes i coloristes. L’autora col·loca en el centre de les lluites del feminisme decolonial la qüestió de la denúncia de la violència racista i pren la noció de misogynoir, és a dir la misogínia dirigida especialment a les dones negres i conclou que «mentre les lluites contra les violències sexuades i sexuals es basin en les categories de dones i homes forjades i alimentades pel racisme i el sexisme, tal com les manté vives l’Estat, no poden ser lluites d’alliberament».

D’aquesta manera, queda retratada la seva denúncia del feminisme institucional i la seva contribució a l’estructuració de la dominació racial i econòmica. Des de la reivindicació a l’aportació del feminisme radicalitzat que no confia i s’enfronta a l’Estat i al feminisme racista, proposa construir un feminisme antiracista, antiimperialista i internacionalista, que busqui aliances amb els homes, les persones no binàries i trans, en combat contra el virilisme i el racisme. I en aquesta perspectiva, la qüestió antiracista està al centre, encara que molt lluny de tota interpretació essencialista de determinades polítiques identitàries, sino lligada a la lluita contra el sistema capitalista racista i patriarcal.

Ara bé, si partim del fet irrefutable que la classe treballadora és cada vegada més racialitzada i feminitzada, cal indagar en com vincular les lluites dels moviments socials (antiracista, feminista) amb la del conjunt de la classe treballadora que té la gran potencialitat de paralitzar el funcionament de l’economia i interrompre els guanys capitalistes. Una potencialitat que podria ser encara més irresistible en aliança amb tots els sectors oprimits pel sistema capitalista i imperialista, que se serveix del racisme i la xenofòbia per actuar amb tota la seva violència.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]n.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctora en història especialitzada en classe treballadora durant el franquisme i la Transició. Membre del Comitè Editorial d'IzquierdaDiario.Es

Comentaris

Contra l’atzucac del feminisme carcerari: «Una teoria feminista de la violència»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.