L’infeliç matrimoni entre marxisme i interseccionalitat

El desencontre entre marxisme i interseccionalitat es deu més a postures interessades que a una avaluació crítica dels límits (reals) de combinar ambdós enfocaments teòrics.

L’infeliç matrimoni entre marxisme i interseccionalitat

El desencontre entre marxisme i interseccionalitat es deu més a postures interessades que a una avaluació crítica dels límits (reals) de combinar ambdós enfocaments teòrics.

Darrerament hem estat testimonis del creixement de debats al voltant de quina és la millor manera d’entendre la realitat, i d’incidir-hi per transformar-la. Trobem, per una banda, la teoria interseccional, basada en la idea de l’existència de múltiples opressions interconnectades, és un concepte que sorgí als anys 80 per donar operativitat teòrica i política a les preocupacions (feministes, antiracistes, LGTBI+, etc.) al marge del marxisme vulgaritzat i identitari que reproduïen bona part dels partits comunistes occidentals. Per l’altra, el marxisme, basat en l’anàlisi de les dinàmiques del capitalisme i amb la vocació d’oferir un marc totalitzant i dinàmic, actualment es troba revitalitzant-se i recuperant-se front unes teories de la interseccionalitat amb dificultats evidents per presentar una síntesi explicativa i impulsar l’alternativa política.

En aquest context s’ubica el debat sorgit arran de l’article publicat per Maria Rodó Zárate a El Salto. Rodó reflexiona entorn de les diferències i dificultats d’encaix entre el marxisme i la interseccionalitat, amb la voluntat de lligar ambdues teories. En resposta,  un article d’Adrian López Bueno apuntava a la impossibilitat d’aquesta unió, fent una dura crítica a les implicacions teòriques i polítiques de la interseccionalitat. Si bé coincidim amb les seves conclusions, creiem que el plantejament amb què hi arriba és erroni, difuminant la mateixa aposta teòrica en funció de motivacions polítiques actuals i amb una genealogia de pensament, com a mínim, dubtosa.

Moltes de les crítiques a la interseccionalitat s’han centrat en la seva tendència en amagar la classe. Si bé això és, en bona part, cert (especialment en l’àmbit de l’acadèmia), nosaltres ens proposem debatre amb més profunditat i defugir dels homes de palla amb què freqüentment s’encaren aquests debats. Per fer-ho, la primera consideració és que no podem resumir l’anàlisi del marxisme en les lectures de Jule Goikoetxea o Silvia Federici, igual que per parlar d’interseccionalitat no val basar-se en les pràctiques polítiques d’una part del moviment feminista i una part del moviment antiracista. Així, sense descartar completament la utilitat de la perspectiva interseccional, pretenem demostrar la seva incompatibilitat per motius teòrics, metodològics i polítics amb el paradigma marxista, des d’on nosaltres ens situem.

Les contradiccions entre marxisme i interseccionalitat.

Des de la teoria

El marxisme parteix d’una divisió abstracte on les classes no tenen gènere, raça, edat ni identitat sexual, només es defineixen per la seva posició respecte als mitjans de producció. Concep el sistema capitalista com un sistema impersonal de relacions socials materials, que té com a finalitat última l’acumulació de capital, i només respon a allò que interromp la generació de beneficis. Un sistema que divideix la societat en dues classes: les que posseeixen i controlen els mitjans de producció, i els que no tenen altra manera de viure que sotmetre’s als interessos dels primers.

Des d’aquest punt de vista, la categoria central del marxisme és l’explotació del treball per part dels propietaris dels mitjans de producció (la burgesia) mitjançant l’extracció de plusvàlua del proletariat. Aquí hi trobem el primer punt de ruptura: la interseccionalitat presenta una categoria central, les opressions, enteses com a desigualtat (econòmica i de poder).

En aquest sentit, Marx no es preocupava pel treball i la classe treballadora

«perquè se sentís més indignat pel destí dels treballadors que per altres grups de persones pobres […] El proletariat és el subjecte polític central perquè el treball productiu és el punt estratègic des del qual es desmunta el capitalisme. Això no és el mateix que dir que només les persones treballadores tingui agència o valor polític» (Lewis H. 2020, 19 p).

Tampoc implica que no es reconeguin altres estructures de violència. Marx i qualsevol derivació del marxisme (fins i tot les més barroeres), reconeixem l’existència de jerarquies dins les mateixes classes. Aquestes jerarquies que anomenem opressions, deriven de la seva historicitat, ja que el sistema capitalista és un sistema que s’ha establert sobre relacions socials preexistents i sovint funcional al procés d’acumulació de capital.

El segon punt de ruptura teòrica té a veure amb la realitat múltiple d’aquestes opressions, i com es relacionen entre si. La interseccionalitat parteix del principi de no jerarquització entre opressions, però, a la vegada, no vol ser una teoria que es basi en el sumatori i agregació d’aquestes, dos objectius que veiem incompatibles i limitants per poder analitzar la realitat. Per nosaltres jerarquitzar és imprescindible. Per un costat perquè la finalitat del marxisme és la superació del sistema capitalista, per tant, analitzarem jeràrquicament amb relació a la dinàmica d’acumulació del capital. Per l’altre, veiem en l’obsessió de la interseccionalitat de defugir les jerarquies entre les diferents opressions, i la determinació a ampliar-ne constantment el ventall és perillós: correm el risc d’acabar considerant com a equivalents tots eixos entre sí (per exemple, gènere, raça, edat, aparença física, habilitats, etc.). Un risc que dificulta diferenciar entre opressions que compten amb causalitats diferents. Això és particularment cert quan veiem les dificultats que té la teoria de la interseccionalitat per definir conceptes com opressió, desigualtat i discriminació, i per incorporar la categoria d’explotació. Cada concepte té significats diferents que requereixen anàlisis diverses, però en aquests marcs freqüentment els veiem emprats de manera intercanviable.

Per tant, sortir del catàleg d’opressions i veure’n la interacció també passa per reconèixe’n la més que possible dominació d’unes sobre les altres. Aquesta perspectiva és compatible amb reconèixer i identificar el patiment humà més enllà de qualificar-lo de funcional o no pel sistema, i fins i tot de tenir com a objectiu polític la superació d’aquest patiment, que pot arribar a ser més assequible com menys funcional li sigui al capitalisme.

Des de la metodologia

Rodó proposava utilitzar un marc interseccional i deixar-se d’apriorismes abstractes. És en aquest punt que principalment s’evidencia la impossibilitat de fusionar marxisme i interseccionalitat. Les dues teories tenen metodologies i objectes d’estudi diferents.

Com apuntàvem al principi, el marxisme parteix de l’anàlisi concreta amb l’objectiu de generar categories abstractes, per entendre les particularitats del sistema capitalista i visualitzar la seva dinàmica de funcionament. La interseccionalitat, en canvi, se centra a analitzar els fenòmens. Tal com descriu Maria Rodó

«la interseccionalitat no tracta sobre els processos de categorització ni subjectivació, sinó de com es configura de forma complexa la discriminació, la violència i la desigualtat en persones posicionades de forma diferent en les estructures socials».

Entenem que aquesta perspectiva no ens explica la dinàmica del sistema, ni en queda gaire clara la seva concepció i funcionament. Són anàlisis situacionals sobre la desigualtat i la discriminació. Això comporta que fins i tot mateixes paraules, com explotació i opressió, tinguin significats diferents, i que sovint ens porten a creuar ambdues teories de forma contradictòria. Un altre exemple és el terme «classe», en el marxisme és una posició respecte als mitjans de producció. En la interseccionalitat classe s’utilitza com equivalent a pobresa econòmica, es defineix pels resultats de múltiples condicionants, i la determinació ontològica de considerar totes les opressions com a equivalents ens limita, al seu torn, a l’hora d’entendre la relació entre aquestes.

Implicacions polítiques

Insistint en la impossibilitat de fusionar ambdues teories, veiem útil poder reconèixer les seves fortaleses. La interseccionalitat, pel fet de centrar-se en els fenòmens, i allunyar-se de descobrir el vincle d’aquests amb el sistema, ha posat major atenció en les opressions i jerarquies que reproduïm entre els que compartim classe. Com perpetuem discriminació i violència, som oprimits i opressors, i en quins contextos reproduïm aquests rols. També trobem interessants aportacions per explicar i pensar els processos de politització. Perquè la politització, abans que d’una comprensió racional del sistema, passa per una presa de consciència molt més bàsica, des de pautes ètiques i morals sobre les injustícies viscudes i presenciades. En el camp del feminisme, la politització de moltes dones i persones LGTBI+ s’inicia amb la presa de consciència des de l’experiència de rebre comentaris i amenaces al carrer, el malestar amb els mateixos cossos, trastorns alimentaris, pressió estètica, normativitat sexe-gènere, violència per orientació sexual, i un llarg, etc. d’elements que fan més miserables les nostres vides i que hem de combatre. Això no obstant, trobem en aquest marc una limitació fonamental, que és la d’oferir una perspectiva dinàmica i global del funcionament del sistema capitalista, les seves formes d’estructuració i la relació entre explotació, opressions, desigualtats i discriminacions. Això ens dificulta trobar marcs i pràctiques polítiques que més enllà d’identificar i buscar fórmules per crear seguretat davant les violències, siguin realment superadores del sistema.

És per aquest motiu que, els que aquí escrivim, utilitzem un marc d’anàlisi marxista, perquè fins ara és el que hem trobat que ens dóna millors eines per entendre el funcionament del sistema capitalista i poder plantejar-ne la superació.

Lectures interessades

Com hem dit al començament, l’article de Rodó rebé la resposta de López. L’autor plantejava la incompatibilitat teòrica entre interseccionalitat i marxisme, situava la cosmovisió totalitzant de la segona teoria i situava l’identitarisme obrer com un error històric. No obstant, en el desenvolupament de l’article hi ha una sèrie de punts deficients.

En primer lloc, la major part del text no dialoga directament amb Rodó, sinó que discuteix amb una caricatura de la interseccionalitat que la mateixa Rodó ja critica. En aquest sentit, l’autor es limita a oferir un relat de les discussions en el sí del marxisme, i explicar que els socialistes, per haver renunciat a la perspectiva totalitzant, es veuen obligats a confiar en marcs interpretatius externs, llimant la seva capacitat transformadora. No obstant, no veiem en el text cap referència a per què aquests marcs són externs o incompatibles amb el marxisme.

En segon lloc, discrepem de la seva lectura històrica del moviment revolucionari i els debats que mantingué. Una lectura que el porta a fer afirmacions gruixudes que no són òbvies en si mateixes: la desviació teòrica de la II Internacional (burlant la seva diversitat interna) enfront de la «gloriosa excepció del bolxevisme»; les lluites parcials (burgeses en essència) front un marxisme totalitzant que queda escassament definit; la caracterització d’aquestes lluites (feminisme, antiracisme, nacionalisme) i de l’Estat com a indefectiblement burgeses, etc. Així explicats, sonen a apriorismes amb l’objectiu de defensar posicions polítiques actuals, més que no oferir un relat històric sòlid de les debilitats i fortaleses del marxisme.

Per exemple, veiem criticable per parlar de la interseccionalitat l’ús arbitrari d’afirmacions de Kollontai i Zetkin. Les líders comunistes alertaven del lideratge de dones burgeses en el moviment sufragista. És aquest l’avís que vol traslladar-se en els debats d’actualitat? Utilitzar les seves referències sembla ser un recurs d’autoritat adoptat de forma ahistòrica que no valida que el feminisme sigui un moviment íntegrament burgès incompatible amb el socialisme. És bàsic per la comprensió la contextualització dels debats, situar a què s’ataca, a qui va dirigit i quines posicions es pretenen reforçar.

En els escrits d’aleshores es reproduïa una infantilització de les dones de classe treballadora com a enganyades, participant d’una lluita que no els hi era pròpia, quan justament el sufragisme anglès va ser altament participat per dones de classe treballadora.

Sigui com sigui, té poc sentit centrar l’avaluació dels moviments polítics per qui els participa. Aquest argument també se li podria donar la volta i caure en la demagògia que el proletariat participava del feixisme i l’existència de burgesia en partits comunistes, començant per Marx, Engels o Kollontai. Si respon o no a un moviment de classe haurà de ser avaluar en tant a qui beneficia la proposta política.

López Bueno també tendeix a relacionar interseccionalitat amb el feminisme, i sutilment aquest amb el sufragisme i la burgesia. No obstant, i si concebem la permanència de l’opressió de les dones com un producte del capitalisme, constituent de la classe treballadora, no seria més lògic considerar el moviment pel seu alliberament com una expressió de la lluita de classes? Si valorem el moviment en relació a quina posició afavoreix en l’antagonisme de classe difícilment podrà argumentar-se que a la burgesia li interessa el feminisme. Si fos així ja viuríem en una societat feminista.

Que finalment adopti o no una direcció que es tradueixi en una voluntat de superació del sistema capitalista dependrà del marc polític i estratègic que s’adopti, i aquesta és la part d’intervenció de les organitzacions polítiques.

Finalment, la categoria «feminista», com totes les categories històriques, no poden aplicar-se segons allò que aquestes figures es consideraven, sinó comparant-les amb la realitat i d’acord amb la definició que li donem. Seria força contradictori amb el mètode marxista, i coincident amb l’idealisme i la postmodernitat, establir que perquè algú s’autoanomeni feminista o comunista (o anomeni a l’altre com a tal), en validem la catalogació. Segons la nostra lectura, els escrits de Kollontai sobre l’opressió de les dones, el treball reproductiu i la seva socialització, la seva promoció de les assemblees no mixtes dins el Partit Bolxevic, o les polítiques públiques i el codi de família que va liderar durant la primera època de l’URSS, serien fàcilment assumibles per part del feminisme sorgit des dels anys 60. Ella es contraposava al moviment sufragista europeu.

Amb tot, pensem que el paper del marxisme (i els moviments polítics revolucionaris) és oferir una visió totalitzant, i per fer-ho hem de debatre amb les posicions com la interseccionalitat. Això no passa per, simplement, assenyalar aquests moviments com a contra-revolucionaris, reformistes, o l’adjectiu de fa 100 anys que vulguem escollir, o encara més greu, d’acusar-lo de dificultar la camaraderia entre la classe treballadora.. Es tracta, en el pla teòric, de donar respostes a aquests moviments, i en el polític d’articular un teixit social que sempre ha estat i sempre serà divers, complex i canviant. Les experiències històriques revolucionàries ens han demostrat que són reclamacions polítiques, sovint parcials, les que han impulsat les lluites comunes (les reivindircacions laborals, la resistència a participar de l’exèrcit, la pujada del preu del pa, les lluites antirepressives, del domini colonial i imperial, etc.); i l’acumulació de pràctiques les que activen una identificació del subjecte. És d’acord amb aquesta realitat que s’ha de desenvolupar l’estratègia socialista. Limitar-se a assenyalar la parcialitat de les lluites, assenyalar-les com a burgeses o apel·lar a la unitat d’acord amb un suposat subjecte aglutinador entès com a Partit Comunista (poc definit), no és més que una altra pràctica identitària. Si no ens prevenim contra aquestes tendències, acabarem convertint la unitat en una trampa, i el marxisme en una caricatura, ja viscuda a occident fa unes dècades.

Foto de portada: pxhere.com

Notes

Lewis. H (2020). Politica de todes. Ed. Bellaterra. Barcelona.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa i del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant d'Endavant i del Sindicat d'Habitatge de Cassoles.

Doctorant en història econòmica a la Universitat de Barcelona i membre del Seminari Taifa

Comentaris

L’infeliç matrimoni entre marxisme i interseccionalitat

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.