Ecologisme

Als dos articles anteriors, David Alvarado va descriure els fonaments, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionsime, exposant els elements que les mantenen en disputa actualment a Europa. En aquest article, amb el qual es tanca la sèrie, es centra en realitzar una crítica a totes dues teories des d'una perspectiva llatinoamericana, posant de manifest el contingut ideològic que les subjau.

A l'article anterior em vaig dedicar a revisar molt breument els orígens, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionisme. La intenció no va ser una altra que situar geogràfica, històrica i epistemològicament la discussió que en l'actualitat mantenen, des de l'esquerra, representants d'aquestes dues teories en diferents regions d'Europa. En aquest segon article em concentraré a revisar els elements principals de l'actual debat entre tots dos corrents, en els desacords dels quals es revela la dificultat d'un possible consens.

La popularització del terme «Antropocè» ens fa pensar que és l’ésser humà i no una fracció de la humanitat, sota unes condicions històriques determinades, qui ha provocat els canvis ecosistèmics globals que defineixen els temps actuals. Si estudiéssim l’ús del terme en els darrers deu anys, veuríem un creixement exponencial, sobretot en mitjans acadèmics i d’esquerres. Què el fa tan atractiu?

El moviment ecologista no va sorgir als anys setanta. Una vaga del 1888 mostra quin aspecte podria tenir una política ecologista dels de baix.

El present article és la primera part d'una sèrie d'almenys tres treballs sobre l'actual debat entre les teories del decreixement i l’acceleracionisme. Totes dues propostes teòriques han estat abraçades per diversos sectors de l'esquerra europea, amb les quals intenten respondre a la crisi civilitzatoria dels nostres dies, transversalitzada per desastres ecològics, pandèmics, econòmics, etc. El problema és que cada teoria resulta antitètica per a l'altra.

La qüestió dels límits és inherent a tota societat humana i, sens dubte, cada vegada més rellevant en un context d’escassetat que s’encamina als límits biofísics del planeta. En totes les seves derivades, funcions i formes, ha configurat i configurarà sempre l’existència de l’ésser humà. L’ètica dels límits és un projecte polític i cultural que constitueix el fonament d’una societat en equilibri.