Ecocidis: Aturar la impunitat per aturar la destrucció.

Tipificar l’ecocidi com a crim contra la humanitat i la vida perseguible davant el Tribunal Penal Internacional és crucial per col·lapsar l’expansió fòssil del capitalisme i per preservar la biodiversitat i la vida. Un clima benigne i el Sud Global serien els seus beneficiaris directes. L’anticapitalisme té un poderós aliat en la justícia ambiental i climàtica sense fronteres.

Ecocidis: Aturar la impunitat per aturar la destrucció.

Tipificar l’ecocidi com a crim contra la humanitat i la vida perseguible davant el Tribunal Penal Internacional és crucial per col·lapsar l’expansió fòssil del capitalisme i per preservar la biodiversitat i la vida. Un clima benigne i el Sud Global serien els seus beneficiaris directes. L’anticapitalisme té un poderós aliat en la justícia ambiental i climàtica sense fronteres.

Com acaba d’advertir el Panel Internacional sobre el Canvi Climàtic de l’ONU, la primera meitat d’aquest segle i concretament la dècada de 2020 a 2030 és decisiva per a la Humanitat. El futur no està decidit i dependrà de com juguem les nostres cartes i de quines regles de joc marquem des de baix a l’esquerra. És un moment extraordinari que comporta una gran responsabilitat per actuar amb decisió. La crisi climàtica i ecològica que afrontem requerirà respostes col·lectives. Una d’aquestes moltes respostes col·lectives internacionals que s’està configurant els darrers anys és el reconeixement de l’ecocidi com a crim internacional, afegint-lo així com a cinquè crim als crims internacionals contra la Pau, juntament amb el de genocidi (afegit el 1948 després de la 2a Guerra mundial), els crims contra la humanitat, els crims de guerra i els crims d’agressió. 

Els darrers decennis s’han caracteritzat per guerres contínues pels recursos. Actualment, hi ha indeterminats conflictes socioambientals derivats de l’activitat humana a tot el món. Part d’aquesta realitat, més de 3600 casos (a abril de 2022) es poden observar a l’Atles de Justícia Ambiental, un projecte internacional en forma de mapa interactiu i col·laboratiu creat el 2012 per la UAB i co-dirigit per l’economista català Joan Martínez-Alier, conegut internacionalment per ser dels impulsors de l’ecologia política a nivell internacional. 

Instal·lacions del projecte Castor, a 21km, de la costa de Vinaròs

Aquests conflictes ambientals generen greus impactes als ecosistemes i, per tant, també als pobles i comunitats que hi viuen, especialment als del Sud global i essencialment a les dones. A partir dels anys vuitanta el capitalisme globalitzat ha augmentat el nombre i intensitat d’aquests conflictes arreu del món, majoritàriament en nom del progrés tecnològic i un sistema econòmic de creixement il·limitat. Tot un conjunt de tractats internacionals i acords conformen un entramat jurídic i econòmic per tal que les transnacionals destrueixin els territoris i els seus pobles i en reprimeixin tota forma de resistència que sorgeixi. El cas de l’assassinat de l’activista ecologista hondurenya Berta Cáceres el 2016 n’és un dels molts desgraciats exemples. Però en són milers i van en augment, any rere any. Per exemple, només a Colòmbia, del 2016 al 2020, van ser registrats 270 casos d’assassinats de líders ecologistes i ambientalistes, segons l’organització colombiana INDEPAZ

Tanmateix, aquests assassinats d’activistes són la cara visible i el pic d’un iceberg que s’endinsa profundament i que és responsabilitat de les grans corporacions en connivència amb els estats. Altres impactes associats al mateix iceberg són la destrucció del medi, el desplaçament forçat i la destrucció de pobles i comunitats, l’erosió constant d’ecosistemes i, per últim però cabdal, la impunitat judicial de les grans empreses en els desastres ecològics i socioambientals. Fins i tot —i per sortir dels cercles més habituals — el setembre del 2020, el Papa Francesc declarava:

«Som part d’aquesta xarxa interconnectada de la vida, no els seus amos. La desintegració de la biodiversitat, l’espiral de desastres climàtics i l’injust impacte de l’actual pandèmia als més pobres i vulnerables: tot això és un toc d’atenció davant la nostra desenfrenada avaricia i consum».

La reivindicació del delicte d’ecocidi és un fil verd i roig que té noms i cognoms. Compta amb un llegat que prové d’un lent avanç des de la penombra on es troba la impunitat històrica als desastres ambientals globals i els seus efectes sobre múltiples ecosistemes, espècies i persones esmentats anteriorment. La destrucció del planeta i l’alteració del clima són difícilment evitables, però encara mitigables si es prenen unes accions concretes i urgents. L’emergència climàtica i la crisi ecosocial no són equiparables a la llei de la gravetat o el descobriment de l’espectre electromagnètic, sinó que tenen uns orígens, unes causes, unes víctimes, uns responsables i, sobretot, uns còmplices

L’advocada i inspiradora de la campanya Stop Ecocide International Polly Higgins —també anomenada com «l’advocada de la Terra»— va presentar el 2010 la primera definició d’aquest nou delicte davant la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides. S’enfocava en l’utilització de la llei penal internacional com a factor dissuassori contra pràctiques ecocides. Definia l’ecocidi com

«La pèrdua, dany o destrucció severa del medi ambient, fins al punt que redueix dràsticament el gaudi pacífic i benestar per part dels habitants d’un territori”. Uns anys més tard, la definició es va actualitzar per “qualsevol acte il·lícit o arbitrari perpetuat amb la consciència de saber que existeixen grans probabilitats que causi impactes i danys greus, extensos i duradors al medi ambient».

Malgrat l’existència d’un interessant debat en curs entorn la seva definició, l’objectiu de l’ecocidi és clar: protegir la terra.

L’IBEX 35. Una xarxa de corporacions contaminants i ecocides que gaudeixen d’elevada impunitat.

Com explica David Whyte al llarg del seu llibre («Ecocidio. Acabemos con la corporación antes de que nos mate»,Bellaterra, 2021) «el capitalisme global necessita estar connectat a la màquina del creixement il·limitat i és per definició explotador, extractivista i enormement contaminant». Davant dels desastres ambientals —o ecocidis, als casos més greus—, se solen respondre amb mesures basades en instruments de compensació, reparació o remediació ambiental. Però és cabdal revisar a fons els abasts d’aquestes idees amb perspectiva per entendre els límits i conseqüències d’aquesta regulació i control ambiental. I és que la prioritat de tota forma de regulació en un estat capitalista és assegurar la prosperitat del model. Per tant, i en sentit ampli, no interrompre el sistema de producció, distribució i consum.” Impossible, doncs, assegurar l’equilibri ecològic i la justícia climàtica des de la regulació i control ambiental promogut per les administracions estatals subjugat al que Whyte anomena poder corporatiu.

Whyte també explica per què és impossible afrontar la lluita contra l’emergència climàtica sense afrontar aquest poder corporatiu. Ho complementa en aquest article publicat a Catarsi el novembre de 2021 després de la cimera de la COP26 i titulat «Després del fracàs de Glasgow ens hem de desfer del capital fòssil», on hi explica coses com el que anomena la «paradoxa  de Van Beurden» (arran delcognom del CEO de la petrolera Shell). Traduïda vol dir: «deixeu-nos fer allò que ens està perjudicant més, així podrem destinar una part dels nostres beneficis a les coses que deixaran de perjudicar-nos», o també com «cal acumular més per acabar amb el canvi climàtic», cosa que Whyte assegura que va quedar palesa després de la darrera COP26 de Glasgow. 

Així doncs, situar el delicte d’ecocidi on es mereix és urgent i transversal, i es pot fer un pas des de casa nostra. En aquest sentit, el passat 14 de març, el Grup Parlamentari de la CUP al Parlament de Catalunya va registrar una proposta de Proposició de llei al Congrés dels Diputats a fi de modificar la Llei de l’Estat 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, per tal que incorpori el crim d’ecocidi al Tribunal Penal Internacional. La iniciativa té tres objectius principals. Primer, difondre el concepte i augmentar la sensibilització sobre la gravetat dels ecocidis arreu. Després, reconèixer que Catalunya té una responsabilitat històrica en relació amb la justícia climàtica i ambiental i cal reequilibrar la balança fent que les polítiques públiques siguin reorientades en dos vectors: fer front urgentment a l’emergència climàtica i protegir les comunitats i la vida al Sud Global.

Finalment, també el de generar un nou escenari de conflicte —en aquest cas de caire ambiental— a l’estat espanyol, que és qui té la competència en matèria de legislació penal,  per tal d’observar, per enèsima vegada, que és impossible construir escenaris de justícia social o climàtica en un estat segrestat per una monarquia corrupta, un IBEX-35 fòssil i impune i un poder judicial ancorat al «Règim del 78».

Imatge d’alguns dels múltiples episodis de contaminació del Riu Llobregat

Múltiples són els greus accidents ambientals i ecocidis provocats per empreses privades i corporacions si només tenim en compte les fronteres de l’estat espanyol i que han gaudit de gran impunitat social i judicial. Des del desastre del Prestige, el cas Castor, la situació del mar Menor, la contaminació del riu Llobregat o l’accident d’Aznalcóllar a Doñana, per no parlar de l’enorme volum d’emissions d’efecte hivernacle letals per al clima i la salut de corporacions com Repsol o Endesa. En tots aquests ecocidis sempre se socialitzen els costos i danys a costa de l’erari públic (per exemple, el cas Castor) i del benestar col·lectiu, però difícilment els assumeixen els seus responsables i, encara menys, els seus còmplices: directius, inversors, accionistes  i sovint, també, els responsables de les administracions corresponents

Per altra banda, cal parar esment que el patró de comportament de les corporacions de la indústria fòssil és essencialment el de la negació i l’encobriment deliberat (per exemple, el cas del Dieselgate) dels impactes negatius de les seves accions i dels beneficis que n’extreuen. Podem trobar múltiples exemples al llarg de la història: el cas del Bisfenol A, dels compostos PCB, el PVC, els organofosforats o el glifosat. Tots ells són compostos químics inicialment associats al progrés, però que actualment s’ha demostrat que són grans contaminants d’ecosistemes i persones. La gran majoria d’ells provenen d’unes poques corporacions de la indústria química com son DuPont, Monsanto, Dow o BASF. Son el que podríem anomenar la Superlliga del capitalisme contaminant.

Per tant, el paper de la corporació és crucial en la dinàmica de crisi ecosocial i climàtica que afronta el planeta. No té sentit que continuem permetent que totes aquestes substàncies i processos industrials que acceleren la fi de milions d’espècies —incloses la humana— siguin finançats, fabricats i distribuïts mundialment amb criteris de rendibilitat corporativa. Com diu Whyte, cal prendre’s la corporació seriosament i demostrar que la nostra supervivència és incompatible amb el paper central que les corporacions continuen ocupant en l’economia, mitjançant el seu afany de lucre perpetu i perseguint el creixement il·limitat. Des d’aquesta perspectiva, considerem que l’ecologisme i l’alliberament social tenen per davant un camp de confluència per explorar que pot afavorir l’enriquiment del discurs i les alternatives ecosocials locals i globals.

Deia Polly Higgins que «cal reconèixer tot el que és ecocidi i assenyalar que és un crim contra la humanitat, que és un genocidi contra la naturalesa i que forma part d’una acció corporativa, per la qual cosa té responsabilitats tant estatals com corporatives». Assenyalem-ho, situem-ho, aconseguim-ho. És només una passa més cap a la justícia social i ambiental, però és una passa imprescindible i urgent. Posar la vida al centre des de la justícia climàtica i ambiental. En aquest cas, al centre del codi penal internacional. Els projectes i alternatives anticapitalistes han d’aprofundir en aquesta escletxa tàctica decisiva per protegir el clima, la terra, la vida i, per tant, el nostre futur.

Foto de Portada: Unsplash: Akhere Unuabona

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Ecocidis: Aturar la impunitat per aturar la destrucció.

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.