Decreixement i acceleracionisme: consideracions sobre el debat i els seus elements

A l'article anterior em vaig dedicar a revisar molt breument els orígens, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionisme. La intenció no va ser una altra que situar geogràfica, històrica i epistemològicament la discussió que en l'actualitat mantenen, des de l'esquerra, representants d'aquestes dues teories en diferents regions d'Europa. En aquest segon article em concentraré a revisar els elements principals de l'actual debat entre tots dos corrents, en els desacords dels quals es revela la dificultat d'un possible consens.

Decreixement i acceleracionisme: consideracions sobre el debat i els seus elements

A l'article anterior em vaig dedicar a revisar molt breument els orígens, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionisme. La intenció no va ser una altra que situar geogràfica, històrica i epistemològicament la discussió que en l'actualitat mantenen, des de l'esquerra, representants d'aquestes dues teories en diferents regions d'Europa. En aquest segon article em concentraré a revisar els elements principals de l'actual debat entre tots dos corrents, en els desacords dels quals es revela la dificultat d'un possible consens.

El decreixement i l’acceleracionisme presenten les seves tesis com a alternatives urgents al col·lapse ecològic i civilitzatori que caracteritza l’inici i el transcurs del segle XXI. Per a totes dues teories el capitalisme contemporani fa cada vegada més insostenible la permanència de la vida humana al planeta. Només caldria recordar els orígens del decreixement com a moviment polític per a advertir que sorgeix com a resposta al col·lapse ecològic de finals del segle passat i a inicis del qual transcorre. Per part seva, Srniceck i Williams (2013) comencen el seu Manifest acceleracionista assegurant que, de tot el cataclisme que caracteritza el començament el segle XXI, «el més significatiu és el col·lapse del sistema climàtic del planeta, que pot fins i tot posar en perill l’existència de tota la població mundial.». Llavors, encara que decreixentistes i acceleracionistes d’esquerra semblen estar d’acord en la diagnosi de la patologia planetària, no ho estan pas respecte a les seves idees estratègiques per a sortir de la crisi. De fet, per al decreixement moltes de les idees que abraça l’acceleracionisme suposen la reproducció del problema que ens va dur a l’abisme, mentre que per l’acceleracionisme la ineficiència de les accions de l’esquerra tradicional retarden la possibilitat de l’alternativa necessària.

Acceleració o alentiment de la tecnologia?

Un dels elements clau d’aquest desacord sobre la superació de la crisi ecològica, és el desenvolupament i acceleració de la tecnologia. Els decreixentistes concorden que la velocitat i proliferació de les noves tecnologies produeixen mals globals com el canvi climàtic (Giacomo D’ Allisa, Kallis, 2018). No pot apel·lar-se a la tecnologia si el que es vol és sortir de l’abisme al qual justament ella ha contribuït, almenys en l’ús modern que se li ha donat. No es pot superar la crisi eco-ambiental amb unes bones dosis dels factors que la van generar. És aquest el raonament pressuposat en la negativa dels decreixentistes a implementar qualsevol tipus de tècniques científiques per a modificar el clima de la terra, amb la intenció de combatre el canvi climàtic. Exemple d’això és la geo-enginyeria, la proposta de la qual és la més debatuda en els últims anys, des que el multimilionari Bill Gates ha finançat poderosament la seva recerca. La proposta d’injectar aerosols i compostos químics a l’estratosfera per a evitar la penetració de l’energia solar a la superfície terrestre, induint així el refredament del planeta, continua sent una de les principals apostes del gran capital que es resisteix a reduir l’emissió de diòxid de carboni. No obstant això, per al reconegut ecologista nord-americà, Bellamy Foster, la geo-enginyeria ha començat a associar-se amb idees acceleracionistes dins de l’esquerra:

«Algunes figures en l’esquerra política (on recentment s’han imposat en alguns cercles les idees ‘acceleracionistes’) s’han aferrat a la geo-enginyeria com un deus ex machina, la qual cosa és una manera de defensar una estratègia econòmica i tecnològica eco-modernista».

J.B.Foster (2018)

Encara que Foster no s’autodefineix com decreixentista per desacords teòrics amb el concepte, sí que té plena seguretat que la forassenyada proposta de superar la crisi ecològica amb més elements contaminants és de tall clarament acceleracionista.

John Bellamy Foster (2013 | Font: Wikimedia Commons

Pot realment una proposta com la geo-enginyeria associar-se indiscutiblement a l’acceleracionisme d’esquerres? El sol fet de fer la pregunta suposa que la resposta no és en si mateixa evident. No hi ha grans reivindicacions d’importants acceleracionistes sobre aquest tema. No obstant això, és una idea que casa a la perfecció amb les tesis acceleracionistes. De fet, arguments en favor de l’acceleracionisme asseguren que «és el desenvolupament tecnològic el que ha d’incitar-se que vagi cada vegada més ràpid, per a obtenir del futur la manera d’evitar els mals passos ecològics del present» (Citton, 2019, p.165). Amb aquest argument l’acceleracionisme afirma la idea que nega el decreixement.

Si bé els fundadors de l’acceleracionisme d’esquerres afirmen ser conscients de la insuficiència de la tecnologia en si, motiu pel qual afegeixen la necessitat de l’ «acció sociopolítica», mai expliquen com la suma d’«acceleració tecnològica amb acció sociopolítica» superaria la crisi ecològica sense deixar ella mateixa una petjada encara més gran. De fet, al Manifest Acceleracionista, la problemàtica ecològica no torna a ser esmentada, deixant sense resposta el que semblava ser el punt de partida del plantejament dels autors. Tanmateix, això no els impedeix assegurar que la gran falta de l’esquerra tradicional, entre la qual es compta el corrent decreixentista, és sens dubte la subestimació de l’acceleració de la tecnologia, perquè «mentre la crisi s’accelera i reforça, la política [de l’esquerra tradicional] s’alenteix i afebleix» (2013). Llavors, mentre una situa a la proliferació tecnològica com un detonant clau del col·lapse ecològic, l’altra considera que les respostes febles de l’esquerra tradicional, que fa un ús estratègic de la tecnologia pràcticament nul, permeten la consumació de la crisi planetària.

Localisme o globalisme?

El decreixement i l’acceleracionisme troben un altre dels seus grans eixos de discussió en el caràcter global o local de l’alternativa al capitalisme contemporani. Per als decreixentistes és fonamental «la recuperació de molts dels elements de la vida local, front, una vegada més, a la lògica de la globalització en curs» (Taibo, 2019). Referent a això hi cap la pregunta: què busquen els decreixentistes quan reivindiquen l’experiència local enfront de la dinàmica global? Aquesta pregunta és vàlida en la mesura en què no es respon des de la crítica marxista que ha qüestionat la il·lusió de desterritorialització del capital. Més aviat els decreixentistes sustenten la seva proposta de localisme sobre la base de tres raons fonamentals: a) descentralització de l’hegemonia de les estructures institucionals i de poder dels Estats; b) renéixer de la vida rural enfront de la megalòpoli de les grans ciutats; c) la reaparició de fórmules de democràcia directa i autogestió. Tot aquest component s’engrana dins una alternativa vàlida per a la crisi que actualment sotmet a la humanitat. Les respostes eficients capaces d’alentir l’avanç del canvi climàtic i dels brots pandèmics només són possibles, d’una banda, des del control comunitari i, per l’altra, desarticulant la dinàmica globalista que no fa més que expandir ones de contaminació, extractivisme i circulació planetària d’agents virals.

No obstant això, des de la banda de l’acceleracionisme, pràcticament tot el que s’ha dit respecte al localisme, és justament la raó per la qual no s’ha pogut aturar l’avanç de la crisi planetària provocada pel neoliberalisme. Srniceck i Williams (2015) asseguren que la ineficiència de l’esquerra resideix a continuar reproduint una mena de «globalifobia»: es fuig del global i es persegueix el local, el petit i el que prioritza l’immediat abans que l’estratègic. D’aquesta manera es duu a terme el que els autors caracteritzen com a política folk, això és, la política que privilegia «allò local com la seu de l’autenticitat (…) en general tria allò petit per sobre el gran [i] afavoreix projectes que no puguin créixer més enllà d’una petita comunitat», a més, aquesta forma política «prefereix que siguin els propis participants els qui duguin a terme les accions —en el seu èmfasi en l’acció directa, per exemple.» Pot notar-se amb facilitat que les propostes decreixentistes s’ajusten en bona part a allò que els acceleracionistes anomenen polítiques folk. Segons l’acceleracionisme, el que no disputa hegemonia i globalitat, està confinat a ser només una resistència immediata sense abast suficient per a ser una alternativa. Per això diuen els autors que «la política no disposa de les eines per a transformar el neoliberalisme en una altra cosa». Encara que reconeixen que les resistències poden aconseguir accions importants en les lluites locals, «ens estaríem enganyant si pensem que aquestes poden canviar el curs del capitalisme global». Segons l’acceleracionisme, l’única manera d’aconseguir ser una alternativa al capitalisme global és utilitzant les bases de l’expansió global del neoliberalisme, però amb una reorientació basada en els fins postcapitalistes implícits en l’estratègia política.

Font: Flickr: Ouishare

El debat sobre la localitat o globalitat de la lluita anticapitalista és una discussió que ve de lluny dins de l’esquerra, però que a Europa ressona recentment per la polèmica entre aquests dos corrents. De fet, el mateix Slavoj Zizek (2020) en el context del debat mundial entre diversos intel·lectuals del món a inicis de la pandèmia per la COVID-19, reivindica l’acceleracionisme en aquesta disputa entre globalitat i localisme:

«El que veig de bo a l’acceleracionisme és que no em convenç aquesta idea que puguis oposar-te al capitalisme global a través de la resistència local tradicional. Alguns dels meus amics llatinoamericans asseguren que hem de tornar a les tradicions tribals ancestrals, etc. No. Mantinc el meu marxisme en aquest punt. Hem de travessar la modernització capitalista radical.»

S. Zizek (2020)

En aquesta cita Zizek parla com un acceleracionista convençut, encara que confessa no conèixer massa sobre aquest corrent. No obstant això, el que interessa és que es revela que el debat sobre localitat o globalitat de la lluita anticapitalista continua obert, la continuació del qual deu molt a l’auge actual de les teories del decreixement i l’acceleracionisme.

Reducció o augment d’infraestructures?

Frenar el creixement econòmic passa necessàriament per detenir l’avanç de les grans infraestructures que requereix el capitalisme globalitzat per a expandir-se. Assumit així pel decreixement, la reducció de la grandària de les infraestructures productives no pot deixar de ser una de les seves propostes principals. Com «la globalització capitalista, en la seva dimensió de projecte clarament centralitzador i mastodòntic, ha fet possible un irracional creixement de la grandària de les infraestructures subvencionades amb recursos públics» (Taibo, 2019), una alternativa propositiva és fer decréixer aquesta tendència del capitalisme contemporani en favor de la qualitat de vida de les majories i del medi ambient. Recentment a Catalunya, on el moviment decreixentista és bastant important, alguns mitjans de comunicació han abordat el ressorgiment del debat sobre el decreixement, arrel del projecte oficial de l’ampliació multimilionària de l’aeroport del Prat. En un context de crisi ecològica, no hi ha raons econòmiques que puguin justificar un plus de factors multicontaminants, que només beneficiarà econòmicament a una minoria absurda, però que, sota el relat ideològic de la teoria neoliberal del degoteig, es presenta com un benefici per a tots.

L’acceleracionisme d’esquerra, per contra, planteja que l’única manera de superar els mals globals del capital és utilitzant la seva pròpia infraestructura material. En aquest sentit, «la infraestructura capitalista existent no és un escenari que hagi de ser demolit, sinó una plataforma de llançament per al post-capitalisme» (William, Srnicek, 2013). De no ser així, les resistències de tall decreixentistes seran tan lentes, ineficients i d’abast tan curt, que seran completament inútils davant la «crisi perpètua i el col·lapse ecològic planetari» (William, Srnicek, 2013, p. 10).

Des de l’òptica decreixentista aquest argument acceleracionista planteja, com els arguments anteriors, una mena d’aporia irresoluble: amb l’acceleració de l’alternativa postcapitalista global capaç d’evitar l’avançada del col·lapse ecològic imminent, s’acceleren també els factors que van provocar aquest mateix col·lapse. De manera que, si per l’acceleracionisme la proposta decreixentista és insuficient per a aturar la crisi planetària, per al decreixement la proposta acceleracionista ens condueix més ràpidament cap a ella. Aquest és un debat que sembla no tenir punts de trobada possibles.

És cert que totes dues teories semblen coincidir en alguns dels seus punts programàtics: la reducció de la jornada laboral, el detriment de la valoració ètica del treball assalariat, i la implementació d’una renda bàsica universal. Es tracta d’acords entorn dels desitjos, d’una coincidència en les seves utopies. Però no passa d’allí. Alguns treballs que recullen el debat entre acceleracionisme i decreixement parteixen d’això últim per a parlar d’un possible consens. Tanmateix, tenint en compte els desacords estructurals de cada plantejament, sembla realment impossible tal fusió d’horitzons, sobretot si es té en compte que el desacord comença als principis ètics i filosòfics a la base d’ambdós corrents, i no només al seu pla operatiu d’acció.


Referències bibliogràfiques

 Citton, I (2019), Alentir o accelerar. Alguns dilemes de les esquerres del segle XXI.

Foster, B. (2018), La geo-enginyeria i la destrucció creativa de la terra pel capitalisme.

D’Allisa, et al (2018), Decreixement: un vocabulari per a la nova era, Icària, Heinrich, Mèxic.

Segura, C. (2021) L’ampliació del Prat aviva el debat sobre el decreixement.

Taibo, C. (2019) El decreixement explicat amb senzillesa, Cataracta, Madrid.

 Williams, A Srnicek, N (2013) Manifest per una política acceleracionista.

Williams, A Srnicek, N (2015), Inventar el futur: postcapitalisme i un món sense treball, Malpaso, Barcelona.

Nash, C. (2020), Slavoj Zizek parla del Coronavirus.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Decreixement i acceleracionisme: consideracions sobre el debat i els seus elements

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.