Ecologisme

El Ministeri per al Futur, de Kim Stanley Robinson, ens ofereix l'última parada en el viatge d'un autor que ens ha dut de Mart a la terra buscant la forma de salvar-nos dels efectes destructors del capitalisme.

Hibridar el millor de les tradicions socialista i ecologista és imprescindible per mantenir l'esperança i construir aliances concretes, aquí i avui, que ens permetin albirar un horitzó emancipatori que encara és possible.

El problema del nostre temps és la transició. Transicions energètiques, transicions tecnològiques, transicions verdes, transicions polítiques, transicions justes... revolució. Mentre les variants de la covid-19 maten a milions de persones, mentre espècies i hàbitats desapareixen, mentre les llars es cremen o són arrasades, mentre les collites fallen, i mentre desenes de milers de refugiats s'ofeguen al Canal de la Mànega o moren exposats als deserts de Mèxic, tothom sap que les coses no poden seguir així. Sigui quina sigui la nostra tendència política, la qüestió de la transició és ineludible.

Als dos articles anteriors, David Alvarado va descriure els fonaments, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionsime, exposant els elements que les mantenen en disputa actualment a Europa. En aquest article, amb el qual es tanca la sèrie, es centra en realitzar una crítica a totes dues teories des d'una perspectiva llatinoamericana, posant de manifest el contingut ideològic que les subjau.

A l'article anterior em vaig dedicar a revisar molt breument els orígens, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionisme. La intenció no va ser una altra que situar geogràfica, històrica i epistemològicament la discussió que en l'actualitat mantenen, des de l'esquerra, representants d'aquestes dues teories en diferents regions d'Europa. En aquest segon article em concentraré a revisar els elements principals de l'actual debat entre tots dos corrents, en els desacords dels quals es revela la dificultat d'un possible consens.

La popularització del terme «Antropocè» ens fa pensar que és l’ésser humà i no una fracció de la humanitat, sota unes condicions històriques determinades, qui ha provocat els canvis ecosistèmics globals que defineixen els temps actuals. Si estudiéssim l’ús del terme en els darrers deu anys, veuríem un creixement exponencial, sobretot en mitjans acadèmics i d’esquerres. Què el fa tan atractiu?

El moviment ecologista no va sorgir als anys setanta. Una vaga del 1888 mostra quin aspecte podria tenir una política ecologista dels de baix.