Acceleracionisme i decreixement: coordenades d’un debat en ebullició

El present article és la primera part d'una sèrie d'almenys tres treballs sobre l'actual debat entre les teories del decreixement i l’acceleracionisme. Totes dues propostes teòriques han estat abraçades per diversos sectors de l'esquerra europea, amb les quals intenten respondre a la crisi civilitzatoria dels nostres dies, transversalitzada per desastres ecològics, pandèmics, econòmics, etc. El problema és que cada teoria resulta antitètica per a l'altra.

Acceleracionisme i decreixement: coordenades d’un debat en ebullició

El present article és la primera part d'una sèrie d'almenys tres treballs sobre l'actual debat entre les teories del decreixement i l’acceleracionisme. Totes dues propostes teòriques han estat abraçades per diversos sectors de l'esquerra europea, amb les quals intenten respondre a la crisi civilitzatoria dels nostres dies, transversalitzada per desastres ecològics, pandèmics, econòmics, etc. El problema és que cada teoria resulta antitètica per a l'altra.

Mentre el decreixement planteja disminuir el ritme econòmic de la societat capitalista,  l’acceleracionisme proposa incrementar-lo més enllà dels límits que el capital imposa a les forces productives. No obstant això, i per tal de contextualitzar, en aquest primer lliurament em concentraré en exposar breument els orígens de cada teoria, així com algunes claus sobre els seus principis i les propostes desenvolupades en l’actualitat.

Orígens del concepte decreixement

El concepte de decreixement sorgeix com a resposta a importants evidències científiques sobre l’imminent col·lapse ambiental previst per al segle XXI. A la segona meitat del segle passat, el Club de Roma va comissionar un estudi realitzat per un equip de recerca científica de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, amb la finalitat de determinar la relació del sistema econòmic amb els recursos finits del planeta i el seu impacte sobre el medi ambient. El resultat, producte dels més sofisticats models computacionals de l’època, va veure llum el 1972 mitjançant l’informe titulat «Els límits del creixement», va ser contundent: de mantenir-se l’actual taxa de creixement econòmic utilitzant els finits recursos naturals, en alguna de les dècades del segle següent es produiria un col·lapse ambiental.

És en aquest context que se li atribueix al filòsof francès André Gorz el terme Décroissance, encunyat el mateix any de la publicació de l’informe del club de Roma, en el marc d’un cicle de conferències realitzat a París per a afrontar la problemàtica ecològica global producte del creixement econòmic. (Ruiz Marrero, 2013). No obstant això, hi ha qui atribueix el concepte a la traducció francesa de l’obra «La llei de l’entropia» (1979) de l’ecologista romanès Georgescu Roegen, (Latouche, Harpagés, 2011). En qualsevol cas, el concepte apareix originalment al cercle de la naixent economia ecològica francesa, a la segona meitat del segle XX, com a alternativa davant l’escenari mediambiental de l’època i el vaticinat per a la nostra. No obstant això, no serà fins a inicis de la dècada dels dos mil que es construirà un projecte polític col·lectiu sota aquest concepte, amb la creació del Moviment pel Decreixement. A partir d’aquest moment, el terme serà emprat sense problema per ecologistes anticapitalistes, no sols francesos, sinó de tota Europa. La teoria del decreixement ha estat des de llavors un aspecte central en la crítica ecològica d’esquerres a Europa des de finals dels noranta, representada per importants intel·lectuals eco-crítics que s’han convertit en autors clàssics sobre el tema, com el francès Serge Latouche o els espanyols Martinez Alier i Carlos Taibo.

Orígens del concepte «acceleracionism

Per la seva banda, el terme acceleracionisme apareix el 1967 quan l’escriptor nord-americà Roger Zelazny, a la seva novel·la «El senyor de la llum» crida «aceleracionistes» a un grup de revolucionaris que volen portar a la societat a un desenvolupament superior a partir d’avançades tecnologies. No obstant això, el seu ús pròpiament polític sorgeix amb la recepció anglesa de l’obra «L’Anti-Œdipe», dels filòsofs francesos Deleuze i Guattari, per part d’un grup d’intel·lectuals de la universitat de Warwick que es pren molt seriosament la idea segons la qual la superació del capitalisme ha d’«anar encara més lluny (…) en el moviment del mercat (…) per a accelerar el procés» (Deleuze i Guattari, 1972). Aquesta recepció no sorgeix fins a la dècada dels noranta mitjançant les aportacions, entre d’altres, del filòsof Nick Land, un dels grans referents de l’acceleracionisme, encara que en la seva versió dretana.

L’acceleracionisme d’esquerres, tal com se’l coneix avui dia, neix l’any 2013 amb el Manifest acceleracionista dels acadèmics anglesos Nick Srnicek i Alex Williams. En aquest treball es produeix una ruptura amb  l’acceleracionisme reaccionari de Nick Land i la seva teoria capitalista de la velocitat. El reconeixement del Manifest com a fundador de  l’acceleracionisme d’esquerres en la seva ruptura amb el de dretes és pràcticament un consens entre els acceleracionistes anglesos. De fet, Mackay (2014) afirma que: «el que ha tingut lloc és una ruptura entre aquest aceleracionisme de dretes [el de Land] i  l’acceleracionisme d’esquerres de Srnicek i Williams». Dos anys més tard de la publicació del Manifest aceleracionista els autors aprofundeixen i amplien les seves tesis al llibre «Inventar el futur: post-capitalisme i un món sense treball», al qual abandonen el terme acceleracionisme, probablement per a no ser interpretats des de la tradició neoliberal d’aquest concepte. Finalment cal esmentar el famós Comunisme de Luxe totalment Automatitzat (FALC, per les seves sigles en anglès), de l’escriptor britànic Aaron Bastani, que abans que un simple llibre, s’ha convertit en una proposta despersonalitzada i que han abraçat una multiplicitat d’ acceleracionistes actuals. Així queda fundat l’acceleracionisme d’esquerres, sobre el qual s’alcen les aportacions contemporànies a Europa.

Havent revisat succintament els orígens de totes dues teories, m’atreveixo a dir que existeix una percepció generalitzada que considera el decreixement com una teoria legítimament d’esquerres, mentre que l’acceleracionisme encara es disputa aquesta legitimitat en el camp de la política. D’acord amb els seus antecedents no és molt difícil endevinar el perquè d’aquesta percepció. Mentre el decreixement sorgeix com a alternativa al creixement del capital sobre la base dels recursos finits del planeta, l’acceleracionisme oscil·la entre la imaginació ficticia de l’ús social de la ciència per una banda, i la recepció anglesa, típicament pragmàtica, de teories post-marxistes per l’altra. Mentre la primera sembla respondre a un problema material, la segona es presenta com una aposta teòrica. Tanmateix, això no evita que totes dues teories s’enfrontin a Europa com dues alternatives que s’oposen al mode de producció capitalista.

A continuació intentaré resumir algunes consideracions generals al voltant dels principis i propostes generals de cada teoria, que obriran el camí per a comprendre el debat.

Principis i propostes del decreixement

Bàsicament, el decreixement defensa la idea que s’ha de reduir la producció i el consum fins a nivells que assegurin la supervivència de la vida humana al planeta. Per a això és condició necessària oposar-se a les idees dominants de desenvolupament i de creixement pròpies del capitalisme. El decreixement és, al cap i a la fi, l’antítesi del creixement econòmic. Per això diu el teòric espanyol Carlos Taibo (2019) que «si pertot arreu se’ns diu que, en el terreny de l’economia, hem de créixer –amb resultats majoritàriament nefastos–, nosaltres ens inclinem orgullosament per reivindicar, de manera franca, el contrari». No obstant això, des del decreixement s’aclareix que, «no es tracta, clar, de portar a zero els nivells de producció i de consum», sinó de «restaurar els equilibris amb el medi natural que la industrialització, la urbanització i el colonialisme han trencat» (Taibo, 2019). És a dir, es tracta de recompondre el metabolisme ésser humà-naturalesa fracturat per la indústria capitalista. Pot semblar que la teoria del decreixement es constitueix principalment per l’aspecte ecològic de la crítica. No obstant això, no és necessàriament així, almenys en els últims anys. En la proposta actual del decreixement destaca, sobretot, una reivindicació de la vida social front la mena de vida obstinadament marcada per la productivitat, la competitivitat i l’hiper-consum. Sobre la base d’aquesta proposta coincideix la més variada pluralitat d’interessos socioeconòmics, polítics, acadèmics i fins i tot personals. Així ho afirmen els autors d’un dels llibres recopilatoris més complets, variats i amplis sobre aquest tema: «Decreixement: un vocabulari per a una nova era», on els seus autors asseguren que al decreixement s’hi poden acostar des dels que lluiten contra el productivisme desenfrenat, passant pels que busquen alternatives a un col·lapse econòmic, fins a aquells als qui el concepte els resulta coherent amb la seva forma de vida (D’Allisa, et al, 2018). A més, tal com revelen les col·laboracions que composen el cos del text, a diferència dels anys inicials del moviment decreixentista, conformat pràcticament per l’ecologisme europeu, als nostres dies conflueixen diverses disciplines teòriques i militants de tot el món, incloent Amèrica Llatina, entre les quals es compten, entre d’altres, el marxisme i el neo-marxisme, l’economia ecològica, el cooperativisme, l’antiutilitarisme, etc.

Les principals propostes del decreixement poden sintetitzar-se en els següents punts:

  • La primacia de la vida social contra el ritme frenètic de l’híper-consum, la producció i la competència.
  • Reducció de la jornada laboral
  • L’oci creatiu enfront de l’oci vinculat amb el consum i els diners
  • Reducció de la mida de les infraestructures de transport, productives i administratives
  • La recuperació d’experiències locals, enfront de la lògica de la globalització.
  • Creació d’una Renda Bàsica Universal
Font: Unevenearth.org

Principis i propostes de lacceleracionisme

L’acceleracionisme parteix de la premissa que la tecnologia, la ciència i les forces productives en general no són productes irremeiablement lligats al capitalisme. No és aquest mode de producció l’absolut responsable del seu desenvolupament. Ans al contrari, «el capitalisme ha començat a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a fins absurdament limitats» (Srnicek, Williams, 2013). Del que es tractaria llavors és d’accelerar el desenvolupament tecnològic més enllà dels límits que ha imposat la lògica del capital. En altres paraules, el desenvolupament tecnològic tan sols és possible fora del marc capitalista, perquè dins d’ell ja està reprimit i subjecte als seus fins predeterminats. És per això que «els aceleracionistes volen alliberar les forces productives latents» (Srnicek, Williams, 2013) i reorientar-les cap a objectius post-capitalistes. El caràcter global, expansiu i hegemònic del capitalisme contemporani exigeix que l’esquerra ambicioni estratègies hegemòniques i planetàries per a poder ser una alternativa post-capitalista. Per a això és condició necessària l’ús de la plataforma tecnològica i científica del neoliberalisme. És per això que per a l’acceleracionisme «la base material del neoliberalisme no necessita ser destruïda, necessita ser transformada» (Srnicek, Williams, 2013). L’acceleracionisme considera que la fi del treball assalariat no es produirà des de les resistències obreres a les fàbriques, tal com ha sostingut el paradigma socialista fins al moment. Més aviat, la fi del treball ha d’aconseguir-se accelerant la tendència actualment irreversible: l’automatització i robotització del món del treball, però amb el plus qualitatiu d’estar reorientada per una consciència teleològica post-capitalista.

Aquesta premissa suposa una crítica d’entrada de l’acceleracionisme a tota l’esquerra tradicional, el funcionament de la qual segueix estant sota el paradigma del que Srnicek i Williams anomenen polítiques folk: accions immediates, merament reactives, d’abast estrictament local i incapaces de transformar el capitalisme (Srnicek, Williams, 2015). Si la dominació i efectes del capitalisme contemporani són abstractes i desterritorialitzats, no se’ls pot transformar amb accions immediates i localitzades, sinó amb respostes sistèmiques i abstractes. Per això, l’esquerra contemporània està destinada a fracassar en la seva lluita anticapitalista. En aquest sentit, per a l’acceleracionisme els programes polítics del socialisme del segle XX i el que va del XXI han estat incapaços de superar el capitalisme perquè han eludit l’exigència acceleracionista de l’ús de la tecnologia per a fins post-capitalistes. Sobre la base d’aquest argument, es funda la proposta d’un «Comunisme de Luxe Totalment Automatitzat». Aquest projecte només és possible si l’esquerra recupera el seu impuls utòpic d’avançar prospectivament cap a una societat sense treball en maximitzar la robotització plena de totes les àrees productives de la societat. Per a això és necessari que l’esquerra capitalitzi el desenvolupament tecnològic, actualment en mans del capital, i el reorienti cap a la satisfacció plena de totes les necessitats socials. El comunisme, llavors, no arribarà aguditzant les contradiccions socials, sinó accelerant la tendència potencial i actual de la tecnologia en funció del bé comú.

Segons el programa acceleracionista que Srnicek i Williams presenten al seu llibre «Inventar el futur», i que subscriuen altres sectors d’aquest corrent, les propostes concretes de l’acceleracionisme es poden resumir en quatre punts:

  • Automatització plena
  • Reducció de la setmana laboral
  • Provisió d’un ingrés únic mínim
  • Desmantellament de l’ètica del treball

El decreixement i l’acceleracionisme són teories que s’oposen naturalment, segons els seus principis. Als fonaments del decreixement es pressuposa una discussió no explícita amb els principis acceleracionistes, i viceversa. No obstant això, durant els últims anys, caracteritzats per un pertorbador escenari ecocrític i pandèmic, els desacords tàcits s’han tornat cada vegada més explícits, fins a convertir-se en un dels eixos centrals del debat dins de diversos sectors de l’esquerra europea. En la següent part d’aquest treball, em dedicaré a rastrejar la situació actual d’aquest debat, els seus principals punts de discussió, així com els intents de complementació que, pel que sembla, és possible si es tenen en compte alguns dels punts de les propostes de totes dues teories.


Referències bibliogràfiques

Ruiz Marrero (2013), Los límites del crecimiento, ayer y hoy

Latouche, S y Harpagés (2011), La hora del decrecimiento, Octaedro, Barcelona.

Srnicek, N., Williams, A (2013) Manifiesto por una política aceleracionista (PDF)

Srnicek, N., Williams, A (2015), Inventar el futuro: postcapitalismo y un mundo sin trabajo, Malpaso, Barcelona.

Mackay (2014), El vértigo aceleracionista (entrevista)

Taibo, C. (2019) El decrecimiento explicado con sencillez, Catarata, Madrid.

D’Alisa, et al (2018), Decrecimiento: un vocabulario para la nueva era, Icaria, Heinrich, México.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Acceleracionisme i decreixement: coordenades d’un debat en ebullició

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.