Límits ecològics i autolimitació: Una ressenya de Giorgos Kallis

La qüestió dels límits és inherent a tota societat humana i, sens dubte, cada vegada més rellevant en un context d’escassetat que s’encamina als límits biofísics del planeta. En totes les seves derivades, funcions i formes, ha configurat i configurarà sempre l’existència de l’ésser humà. L’ètica dels límits és un projecte polític i cultural que constitueix el fonament d’una societat en equilibri.

Límits ecològics i autolimitació: Una ressenya de Giorgos Kallis

La qüestió dels límits és inherent a tota societat humana i, sens dubte, cada vegada més rellevant en un context d’escassetat que s’encamina als límits biofísics del planeta. En totes les seves derivades, funcions i formes, ha configurat i configurarà sempre l’existència de l’ésser humà. L’ètica dels límits és un projecte polític i cultural que constitueix el fonament d’una societat en equilibri.

Som a l’era de l’economia del creixement il·limitat, de l’individualització, la superficialitat i de múltiples dogmes de la cultura neoliberal que condicionen el relat actual, que va començar a sedimentar a partir de la segona meitat del S.XX. Però el planeta té uns límits evidents i les societats que aplega no se’n poden deslligar. La llei de conservació de la matèria de Lavoisier, que ja fa uns segles digué que la matèria «no es crea ni es destrueix, només es transforma en el transcurs d’una reacció química», tot i no ser certa en la seva totalitat, ho és absolutament per la qüestió dels límits –les matèries primeres, la saturació en la contaminació, els equilibris dels ecosistemes, entre altres–.

Així, l’activista ecofeminista Yayo Herrero introdueix el seu darrer llibre titulat «Els cinc elements. Una cartilla d’alfabetització ecològica» amb reflexions com:

L’economia, sense límits, digereix veloçment minerals, petroli, rius, animals i persones; excreta residus que contaminen la terra, l’aire i l’aigua; obre fractures violentes entre poblacions cada vegada més desiguals i expulsa fragments de vida. S’ha sobrepassat el pic del petroli convencional. Les energies renovables, amb taxes de retorn energètic menors i dependents de materials declinants, no poden sostenir la dimensió de l’economia actual, sobretot si aquests minerals també són demandats per a electrificar el transport i per digitalitzar i robotitzar l’economia.

Yayo Herrero

Un bon resum d’una situació inqüestionable i amenaçadora.

Aquest article ressenya el llibre titulat “Límits. Ecologia i llibertat” (Arcàdia), de Giorgos Kallis, investigador en economia ecològica i activista decreixentista. Kallis hi detalla com s’ha entomat la qüestió dels límits des de societats més antigues com la grega fins a l’actual. Dibuixa un fil sobre la qüestió que travessa les visions sobre els límits associades a les diferents èpoques històriques. Des de la clàssica teoria de Malthus i les seves tesis sobre la relació entre l’economia, la demografia mundial i l’evolució de la població humana fins a l’actual tensió provocada per la crisi climàtica i ecosocial de caire civilitzatori a la que estem immersos. De fet, la versió original –en anglès- del llibre es diu «Límits. Per què Malthus estava equivocat i els ecologistes hauríem de vigilar». 

Font: Wikimedia Commons

Una de les preguntes que guia tota l’obra és la següent: «Quin paper ha tingut la idea de límits en el pensament modern, des de l’economia fins a l’ecologisme?». El llibre comença amb un conjunt de consignes normalitzades que formen part de la nostra quotidianitat. És el relat fonamental de la cultura occidental o societat moderna, com dirien els indígenes dels pobles originaris de l’Amèrica Llatina. Algunes de les consignes ja les coneixeu: «no tinguis límits», «tots els límits ens els imposem nosaltres mateixos», «Si t’hi esforces molt, no hi ha límits», «Els únics límits que existeixen són els que tens al cap», «No em diguis que el cel és el límit quan hi ha petjades a la Lluna», entre d’altres. És la representació teatral de la fal·làcia del creixement infinit que no hi entén de límits perquè, senzillament, no els pot comprendre ni assumir. No els tolera. Un sistema econòmic basat en aquestes coordenades no pot tenir límits perquè ha de viure obsessionat amb el somni de superar-los constantment. L’únic límit que pot entendre és el de la mort.

Per això, Kallis intenta recuperar, redefinir i defensar el concepte de límits, així com dissociar-lo del concepte clàssic associat a les teories malthusianes, idees que es remunten al segles XVIII i XIX però que encara ara influeixen en la forma en que pensem sobre els límits en l’actual societat capitalista.

Rellegir Malthus i les seves teories sobre la sobre-població, resumides en: «el creixement de la població humana està condemnat a superar el creixement limitat de la producció d’aliments global, amb els consegüents sofriments, fam i mortaldat» és més vital que mai. Aquest relat complex i pessimista, expressat en l’’Assaig sobre el principi de població (1798)’, dibuixava uns límits al creixement just en el moment de la història que la tecnologia –o tècnica– començava a albirar un eventual creixement sense límits. Malthus argumentava que «la nostra capacitat de produir fills sempre superarà la nostra capacitat de proveir-los del necessari per a la supervivència», però aquest discurs sobre l’escassetat es basava en que els humans només tenien dues necessitats bàsiques: menjar -limitat per naturalesa- i el nostre potencial reproductiu sense límits. I en aquest xoc entre allò que és limitat i allò il·limitat per naturalesa, s’hi troba la concepció de la natura que es troba al cor de l’economia moderna i, fins a cert punt, també de l’ecologisme. 

Font: Unsplash

Kallis argumenta que Malthus s’equivocava per diverses raons. El seu afany era senzillament demostrar que no n’hi havia prou per a tothom, i no que el creixement tingués límits. De fet, la idea de creixement tal i com l’entenem avui es va inventar un segle després de Malthus. Per a ell i altres contemporanis, creixement econòmic volia dir demogràfic i, per tant, de la producció agrícola. Fou optimista en l’absència de límits, pensant que a llarg termini n’hi havia prou amb «disciplina, laboriositat i més aliments». Malthus també parlava de la forma de creixement de la població, amb un potencial sense obstacles o controls. Lògicament, però, la població s’havia i s’ha de trobar en equilibri amb el que proporciona el seu entorn, a diferència del que suggeria la tesis malthusiana a llarg termini, on la quantitat de menjar disponible per persona es mantindria constant: si es produïa més menjar, la població augmentaria de manera equivalent.

Un dels factors substancials en la tesi de Malthus és el de la natalitat i com aquesta va anar canviant al llarg de les dècades, on el nombre de fills començava a variar lleugerament degut a factors com, per exemple, les capacitats econòmiques. Tanmateix es sostenia en que, donada una subsistència assegurada, provinent de la redistribució de la riquesa i la igualtat social, la gent començaria a tenir tantes criatures com pogués, sent aquest un dels plaers associats inherentment a l’ésser humà. Per això defensava que la desigualtat era inevitable, però no era dolenta per se, ja que era el motor del creixement. Que era impossible tenir una societat només amb una classe mitjana perquè si cap home no tingués l’esperança d’ascendir o la por de caure, si la laboriositat no tingués una recompensa i la ganduleria un càstig, les parts mitjanes no serien el que són ara.

Però Malthus no era un demògraf sinó un capellà i filòsof –encara que també acabà essent el gran inspirador de l’economia moderna–, que argumentava en defensa de la impossibilitat d’una societat sense classes. Què passaria si els controls preventius poguessin controlar el creixement de la població, o si fos possible produir aliments més de pressa que persones? Potser llavors Malthus no podria defensar el seu argument contra la igualtat. Però Malthus insistia en que això era un desenllaç desgraciat, ja que no es tractava de poder limitar la població, sinó de fer-ho i, a més, ser feliços. Aleshores Malthus, com a capellà, considerava que els controls preventius no perjudicials de la natalitat, com el sexe recreatiu sense descendència, anaven en contra dels desitjos de Déu i eren, per tant, immorals i antinaturals («sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la», recull el Gènesi).

En una època dominada essencialment pels afers teològics, el model seguia l’ordre divina d’expansió sense límits i, en tant que assumia que no ens podem limitar a nosaltres mateixos sense sofriments, no permetia compartir. Per això Malthus s’equivocava, perquè això s’ha demostrat fals: podem limitar el nostre nombre i ser feliços perquè podem tenir relacions sexuals i gaudir de la vida sense descendència i sense que això sigui immoral o antinatural. Per tant, llavors, potser sí que n’hi havia prou perquè tothom en tingués una part decent, perquè és perseguís la igualtat material entre tots els éssers.

Les teories exposades a l’Assaig de Malthus van generar el fonament ideològic del capitalisme. Malthus va proporcionar una narrativa que fusionava els suposats desitjos de Deu i els desitjos dels propietaris de les fàbriques: augmentar la mà d’obra barata sota l’ètica del treball i l’esforç.

Font: Wikimedia Commons

Malthus deia que, com a cristià es preocupava pels pobres, mentre a la vegada defensava que el millor era no fer res amb la pobresa. Els pobres ho eren perquè, en resum, tenien massa criatures. Però Malthus s’equivocava, va imaginar un món limitat per tal de justificar el creixement, no veient els límits als recursos sinó sols un límit etern a la satisfacció dels nostres desitjos il·limitats. Posteriorment, Mill, Keynes, Marx i Engels, entre altres, també van respondre a les preocupacions de Malthus directament o indirecta, predint que –en diferents formes-  en un futur n’hi hauria prou per a tothom en tant que es produís més. Però les forces tecnològiques que en teoria haurien de transcendir l’escassetat, incrementen la demanda alhora que la producció i així garanteixen que, ni abans ni ara ni mai, no n’hi hagi prou per a tothom. Actualment, per viure una vida digna fins a una mort digna, una persona corrent necessita mobilitzar una quantitat de recursos impensables fins i tot per la reialesa de l’època de Malthus.

Com diu Kallis, el món de Malthus és encara entre nosaltres. És un món limitat, un món d’escassetat, en què les demandes humanes il·limitades es troben davant d’un entorn que no podrà estar mai al nivell de la seva absència de límits. A més, aquest món limitat d’expansió sense límits fou configurat just quan el capitalisme començava a esperonar la producció de mercaderies a una escala i un ritme mai abans vistos. I en aquest dogma i sota uns temps que anaven canviant, el principi de les idees malthusianes va romandre, refinat i adaptat, pels economistes de cada moment històric. La funció no canviava: explicar la presència continuada de la pobresa enmig la riquesa, i demostrar la impossibilitat d’una societat d’iguals. Justificar el mercat lliure i el creixement il·limitat com a l’únic camí possible per avançar. Tot i així, Malthus no va descobrir els límits dels recursos, sinó que va inventar els subjectes il·limitats –i que no es poden limitar- de l’economia moderna, cridats instintivament a treballar, dominar i poblar la terra. Un món avar i cruel per naturalesa, creat en una obra purament ideo-lògica, que volia demostrar lògicament una tesi política provinent d’una creença i que ha acabat sent la pedra angular de l’economia moderna.

Després de desmentir i corregir Malthus, el llibre ofereix diverses explicacions del concepte escassetat i dels límits dins de l’economia. El motiu pel qual economitzem la vida a través de la ciència econòmica es basa en la contradicció entre el desig material il·limitat I el temps limitat –la vida-. Kallis també explica l’abismal diferència entre l’economia neoclàssica i l’economia ecològica, que no entén l’economia com un flux de diners, sinó de matèria i energia. Tanmateix, l’escassetat pot ser relativa, absoluta i real. I el que forma part de la nostra vida indubtablement és el fet de triar, buscar i posar un límit, d’estar a gust amb el que tenim. Sota el capitalisme, la riquesa en creixement constant no pot eradicar la pobresa o l’experiència de l’escassetat, perquè tothom sempre ha experimentat límits personals en comparació amb el que tenen els que estan per sobre l’escala social i la falsa promesa que el sistema s’expandeix sense límits sempre mantindrà viva l’esperança de demà tenir-ne més.

Per altra banda, gran part de l’ecologisme també va heretar el residu malthusià, reduint la qüestió ecològica a un argot econòmic de necessitats, recursos i tecnologies. Els “neomalthusians” atribuïen l’escassetat a la naturalesa dels recursos i la pròpia terra i no a la naturalesa humana, que sempre podrà ser mal·leable.

Els ecologistes posteriors volien limitar el creixement perquè destruía el medi ambient, però van acabar defensant el medi ambient per no acabar amb el creixement. Anys després, vingué el cabdal informe del Club de Roma, titulat «Límits del Creixement» (1972), que heretava certa lògica malthusiana posant l’economia al lloc de la població i els recursos naturals al dels aliments. Afirmant que el creixement econòmic mai pot anar molt més de pressa que el ritme d’extracció d’uns recursos finits dels que, tard o d’hora, en fallarà la disponibilitat, frenant el motor de l’economia. Les aportacions del Club de Roma es trobaven en pensar que podíem limitar-nos a nosaltres mateixos dins del marc dels recursos disponibles, convertint la topada en un aterratge més suau. Però el motiu d’aquestes tesis per abaixar el ritme no era l’aspiració a viure d’una manera diferent i millor en conjunt, sinó a una adaptació als límits externs inabastables i imposats per la naturalesa que topaven amb els nostres anhels.

Font: Unsplash: Patrick Hendry

Més tard, l’ecologisme modern impulsat per la publicació de La Primavera Silenciosa (1962) de Rachel Carson, no tractava ja d’una natura escassa a la qual se li estava acabant l’espai físic per absorbir productes químics, sinó que reclamava que nosaltres poséssim un límit al saqueig d’una natura a rebossar de vida.

Seguidament, Kallis aborda el concepte d’autolimitació dins la seva complexitat. Analitza els postulats començant per la distinció de Castoriadis entre heteronomia i autonomia i el paper del nomos –la llei-, escrita i no escrita, en definir els límits necessaris perquè funcioni la nostra societat. Tanmateix, la democràcia moderna, que va aparèixer juntament amb els inicis del capitalisme al s. XVII, no hi concorda, ja que l’imperatiu d’expansió constant del capitalisme no es pot qüestionar. Ja no ens preguntem quines necessitats cal satisfer, sinó com podem fabricar noves necessitats i anhels constantment a través del progrés científic i tecnològic, provocant així conseqüències no desitjades de l’ús de la tecnologia. La batalla per aquests anhels generats però constantment insatisfets és el que sembla estabilitzar el sistema, ja que no poden ser qüestionats, i qüestionar és l’element central de l’autonomia i la democràcia.

La defensa de l’autolimitació –present en moltes tesis de l’ecologisme actual- es basa en les conseqüències negatives o els riscos de no limitar-nos nosaltres mateixos amb la llibertat de també posar límits a les nostres capacitats i intencions. En aquesta nostra era de les conseqüències -com diria Yayo Herrero-, de l’obsessió per la productivitat, la llibertat no és assolir la capacitat de fer més sinó el poder de limitar la persecució autodestructiva de més i més coses. Això és la justícia, o senzillament la cura de l’altre, ja que l’expansió sense límits inevitablement colonitza i assimila els mons vitals dels altres.

Però cal remarcar que no som només nosaltres els que decidim on són els nostres límits i com ens auto-limitem, sinó que és evident que el primer d’aquests límits és extern i es troba en la força ecològica i la realitat física, totalment fora del nostre control. Ara bé, no hi ha res de natural en plantejar aquests condicions externes com a límits. Cal entendre, per exemple, que la gravetat és un fet, no un límit. És un límit si vols saltar des d’un edifici i caure intacte, però deixa de ser-ho si el que vols és suïcidar-te. L’aigua de mar manté la vida als peixos però és mortal pels humans. En els nostres dies, les 450ppm de diòxid de carboni de l’atmosfera i el conseqüent escalfament ocasionat són (i seran) un límit, ja que rauen en el subjecte i en la intenció, no en la naturalesa, que és indiferent de les nostres accions.

Una civilització madura i veritablement autònoma és plenament conscient que la natura no és una mare estricta que imposa límits i ens diu què hem de fer, però això en cap cas vol dir que puguem fer tot el que vulguem. Kallis exposa els cinc problemes essencials d’atribuir aquests límits a la natura en lloc de fer-nos-en plenament responsables. Primer, les profecies apocalíptiques dels ecologistes; segon, la concepció errònia de la crisi planetària com a problema ambiental que afecta a totes les espècies per igual; tercer, recórrer als límits externs té un perill polític inherent; quart, el bloqueig actual en la definició científica precisa dels límits ecològics i la seva complexitat; i cinquè, l’essencialitat de la idea d’escassetat per al sistema capitalista, que no podria funcionar en condicions d’abundància plena.

Font: Unsplash: Guillaume de Germain

Els estudis científics planetaris constantment proporcionen informació útil sobre les possibles conseqüències d’arribar als límits però mai ens diuen quins són. I és justament quan no hi ha uns límits –externs- oficials que hem de ser prou prudents per plantejar-nos-els des dels nostres propis criteris. Quan ens n’adonem que no hi ha límits externs hem de començar a limitar-nos a nosaltres mateixos, ja que la natura no és un ens desacoblat de nosaltres. Aprendre a decidir no descobrir el que pot ser descobert o no desenvolupar allò que pot ser desenvolupat.

Kallis també planteja i travessa el concepte de cultura dels límits a partir de reflexions sobre el diner, la democràcia i l’orígen dels límits, situant la civilització grega com una de les més preocupades pels límits –i la seva democràcia- de tota la història. També analitza les institucions útils per a l’autolimitació I la possible naturalesa artística de limitar-se a un mateix (com exposava Foucault en el seu estudi sobre la sexualitat a l’antiga Grècia). Els grecs consideraven que el domini d’un mateix portava a la llibertat, ja que aquesta no es concebia com la independència del lliure albir, sinó com la llibertat de no estar dominat pels plaers. També consideraven virtuós no allargar la vida en el temps tant com fos possible ni amb un rendiment maximitzat, sinó aconseguir que fos útil i feliç dins dels límits fixats. Més enllà dels grecs, mai no hem necessitat tant com ara una cultura dels límits, alhora que mai hem estat tan poc predisposats als límits com ara.

Per últim, Kallis també recalca a qui i a què s’han de posar els límits. No és el mateix quan qui imposa uns límits ho fa des d’una posició de poder que quan es fa des d’una minoria sense poder reconegut. El mateix passa amb desgranar a què cal posar límits i a què no. El que Kallis anomena passar d’una cultura de la restricció a una cultura de la prudència, per exemple, en àrees com la tecnologia, sense deixar de perseguir el coneixement.

Un altre límit interessant és l’acumulació de diners i poder. Els grecs no eren tant conscients de la capacitat destructiva del medi d’aquesta acumulació de poder però sí que ho eren del poder autodestructiu dels diners. Per això, la limitació, o més aviat la reformulació de les necessitats materials, és una part essencial del canvi. És possible que hi hagi una considerable minoria de persones que veuen la saviesa de portar una vida senzill, un sentit comú sobre els límits malgrat que, aquells que desacceleren voluntàriament, sovint s’arrisquen a la marginació progressiva en una societat regida pels diners i el poder.

És per això que l’autolimitació no pot ser quelcom individual, és impossible sense la classe treballadora i tots aquells que viuen dins d’uns límits imposats. Tot i així, cal remarcar que la necessitat d’una cultura dels límits és independent de l’organització social concreta: a l’atmosfera tant li fa si una fàbrica que emet massa diòxid de carboni és propietat dels treballadors o d’un grup reduït de propietaris. Cap sistema econòmic pot existir a llarg termini sense límits. 

Com digué Emma Goldman: «per sortir de la trampa en què es troba la classe obrera, ha de dominar els desitjos que alimenten el sistema d’explotació, no pas insistir en que aquests estiguis satisfets». Limitar-se a un mateix per alliberar-se de l’opressió no és el mateix que acceptar uns límits injustos. A més, en contra dels límits malthusians –estrictament lligats a la desigualtat- l’autolimitació es fomenta en la igualtat. Si es decideix limitar les dimensions del pastís, els arguments per repartir-lo de manera més igualitària guanyen força perquè la igualtat es converteix en necessària. Els límits que cal acceptar venen determinats pel tipus de món que volem crear i deixar en herència, oblidant-nos d’atribuir aquesta decisió a la natura i als límits externs que ens proporciona. Si deixem de fer servir petroli, els límits de les reserves de petroli seran irrellevants.

Volia tancar aquesta ressenya des d’un altre fragment del darrer llibre de Yayo Herrero: «Necesitamos la utopía. Ya tenemos una ración suficiente y necesaria de distopía diaria para darnos cuenta de dónde estamos. Ahora tenemos que centrarnos en la configuración de utopías cotidianas para intentar que nuestros horizontes de deseo sean compatibles con los límites físicos del planeta y la justícia». Perquè el decreixement no és cap proposta política ni cap programa dissenyat, sinó una dada empírica i objectiva d’aquesta era de les conseqüències -decennis de guerra contra les bases de la vida- provocades pel capitalisme del desastre. És a dir, l’economia decreixerà de grat o per força en el pla material –de fet, ja ho està fent- i l’única clau possible és saber com. Per això, cal plantejar-ho i fer d’aquesta batalla la brúixola perquè la resposta pugui ser quelcom mínimament desitjable. I és vital entendre on som ara mateix i que autolimitar-se col·lectivament serà la millor manera de governar-se. Mai no sabrem si una cultura dels límits i les seves institucions són possibles i desitjables si partim de la premissa que no ho són. Com deia Camus, «la moderació no és el punt mitjà perfecte sinó la capacitat de viure amb la contradicció».

Foto de portada: Flickr: Paul Sableman

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Límits ecològics i autolimitació: Una ressenya de Giorgos Kallis

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.