Decreixement i acceleracionsime: Una crítica des d’Amèrica llatina a la pretensió d’universalitat

Als dos articles anteriors, David Alvarado va descriure els fonaments, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionsime, exposant els elements que les mantenen en disputa actualment a Europa. En aquest article, amb el qual es tanca la sèrie, es centra en realitzar una crítica a totes dues teories des d'una perspectiva llatinoamericana, posant de manifest el contingut ideològic que les subjau.

Decreixement i acceleracionsime: Una crítica des d’Amèrica llatina a la pretensió d’universalitat

Als dos articles anteriors, David Alvarado va descriure els fonaments, principis i propostes de les teories del decreixement i l’acceleracionsime, exposant els elements que les mantenen en disputa actualment a Europa. En aquest article, amb el qual es tanca la sèrie, es centra en realitzar una crítica a totes dues teories des d'una perspectiva llatinoamericana, posant de manifest el contingut ideològic que les subjau.

Les teories del decreixement i l’acceleracionsime d’esquerra són respostes europees a problemes globals. Per això als articles anteriors he insistit en el caràcter regional d’aquest debat. Aquesta acotació resulta important sobretot davant la pretensió d’universalitat pressuposada en el contingut local dels corrents en disputa. Totes dues teories assenyalen a la forma de producció capitalista mundial com el principal responsable dels mals que sotmeten a la civilització humana. Però el capitalisme només pot entendre’s des de la seva totalitat global. És des de la consciència d’aquesta globalitat que pot sorgir la comprensió de la interdependència de les regions parcials d’aquesta totalitat. És a dir, comprendre que unes regions mantenen una relació de dependència econòmica amb unes altres. En un relació semblant, el capitalisme mundial es constitueix amb un centre i una gran perifèria que, en detriment propi, el sustenta materialment. De forma que qualsevol anàlisi local sobre el sistema mundial que tingui pretensió d’universalitat però que no consideri aquesta relació interdependent, seria, si més no, un relat ideològic. És a dir, seria un falsejament de la realitat com a certesa d’universalitat —estranyada de les determinacions històrico-espacials que revelen el seu caràcter local—, però l’expansió del qual comportaria la intenció de consolidar-se com la veritable versió d’aquesta realitat total.

La pretensió d’universalitat com a ideologia

Si ens situem a l’Amèrica Llatina, tindrien sentit i vigència per a aquesta regió els plantejaments del decreixement i l’acceleracionsime? Quan sorgeix aquesta pregunta es revela el contingut ideològic de les teories europees. Només el desconeixement de les condicions de producció del continent, determinades per una forçada divisió internacional del treball i mantingudes per forces imperialistes que dominen el mercat global, podria suggerir la idea d’un voluntari alentiment o acceleració de la producció industrial per a superar els mals civilizatoris. El caràcter industrial del centre europeu i nord-americà és proporcional al caràcter exportador de matèries primeres de la perifèria llatinoamericana, que entorpeix el despuntament del desenvolupament tecno-industrial a la regió. Es tracta d’un intercanvi desigual que afavoreix al centre i reforça la dependència dels països del sud. Per això des de la teoria sud-americana de la dependència es «va associar els desequilibris de la industrialització llatinoamericana amb l’intercanvi desigual i l’especialització en la provisió de matèries primeres» (Katz, 2019, p. 283). Però l’exportació de matèries primeres no pot veure’s com una elecció lliure i còmoda, com encara es fa des de la mirada eurocèntrica. El paper del nou continent en el mercat mundial va ser l’únic possible davant un centre europeu i nord-americà que ja havia establert les regles de participació mercantil. Els països capitalistes en via de desenvolupament industrial necessitaven matèria primera per a les seves mercaderies manufacturades, i Amèrica Llatina tenia un immens arsenal de recursos naturals amb el qual podia ingressar en el joc. D’aquesta manera no va fer més que formalitzar-se un procés d’exportació de matèries primeres dels països del tercer món cap al centre capitalista, que duia segles produint-se en forma de saqueig durant el llarg procés de la colonització. En el creixement econòmic i expansió d’Europa, es va forjar cada vegada més la dependència i explotació d’Amèrica Llatina, amb la qual es va determinar el tipus de producció primària que aquesta tindria en el mercat mundial. De manera que resulta un argument ideològic, una falsa creença sorgida de la seva pròpia situació subjectiva, material i estrictament local, pretendre que les perifèries com Amèrica Llatina es disposin voluntàriament a accelerar la seva productivitat tecnològica amb orientacions postcapitalistes; o que, per contra, els pobles decideixin de manera espontània disminuir els nivells de producció industrial i de consum, per a mitigar els efectes destructors de la indústria. Totes dues tesis pretenen universalitat des d’una projecció de les seves condicions locals. Per això l’economista Argentí Claudio Katz (2019) assegura que «aquestes creences obliden que les opcions de cada economia no són un curs obert a qualsevol esdevenir. Estan condicionades pel seu lloc en la divisió global del treball» (p. 303), afirmant que «no existeix cap recepta que permeti a Haití copiar el camí dels Estats Units» (Katz, 2019, 304). Sostenir aquestes creences és romandre en un discurs ideològic, completament insuficient i improductiu, per més d’esquerres que pretenguin ser aquestes postures.

Font: Flickr: Keith Ewing

Defensar, per exemple, la ideologia acceleracionista a Amèrica Llatina, suposa en  primer lloc ignorar les condicions geoeconòmiques sostingudes pel sistema imperialista, que determina el tipus de producció regional; i en segon, explicar el que entenen com a «subdesenvolupament tecnològic» a partir d’una mena de tecnofòbia llatinoamericana. Segons aquesta lògica les esquerres del continent deuran llavors unir-se a l’agenda postmarxista de la lluita postsalarial que aconseguirà la robotització de la producció, però per a això cal superar primer la fòbia a la tecnologia: «la lluita per una societat postsalarial és una bandera acceleracionista que les esquerres llatinoamericanes haurien d’abraçar en lloc d’aferrar-se a la tecnofòbia defensiva» (Galiano, 2018). Per la seva banda, l’industrialisme euroasiàtic no pateix d’aquesta malaltia, per la qual cosa «el seu avanç a Europa i Àsia és indubtable. No obstant això, a Amèrica Llatina el seu procés està retardat per la tecnofòbia». (Galiano, 2018). No és que els països del tercer món deguin el seu desavantatge tecnològic a la seva economia exportadora de matèria primera sobre la qual els països del primer món alcen el seu desenvolupament tecnoindustrial, sinó que aquests van decidir autònomament produir tecnologia, mentre que aquells van sucumbir davant una particular fòbia col·lectiva. Aquests arguments fetitxistes que col·loquen una invenció imaginària enlloc dels fets històric-materials, son els que sostenen en el fons la ideologia acceleracionista. 

Quant al decreixement, encara que alguns representants han considerat la relació nord-sud en el desenvolupament de la seva teoria, l’han fet realment a rajaploma, més aviat per a poder legitimar el caràcter universal de la seva proposta. Continuen percebent la producció i el consum dels països del sud com a eleccions voluntàries dels pobles, que res tenen a veure amb les formes de subsunció que imposa el capital transnacional per al creixement de les seves economies. Aquesta desconnexió entre l’opulència del centre i la manca de les perifèries és el que porta als decreixentistes a afirmar que els habitants del sud global «han de prendre nota del que nosaltres, en el nord opulent, hem fet malament, sigui si més no per a no repetir els mateixos errors» (Taibo, 2019 p. 49). Com si es tractés de males decisions productives i consumistes, que en un extrem inconnex els pobles del centre van prendre autonòmicament, i per l’altre extrem igualment inconnex els pobles del sud poden evitar si s’ho proposen. Substituir les estratègies d’acumulació global del capital per formes voluntàries de produir i consumir, és part d’aquest relat ideològic que determina les tesis del decreixement europeu.

Teories sense lògica dialèctica

Tant els corrents del decreixement com de l’acceleracionsime manquen de lògica dialèctica capaç de considerar el moviment de pols oposats en el desenvolupament de les seves teories. Totes dues tesis, encara que semblen contradir-se, són guiades per la mateixa lògica lineal amb la qual pretenen ser una alternativa al sistema hegemònic de dominació mundial. És una transferència que va directament de la voluntat de canvi a l’aplicació sobre la realitat, prenent totes les dreceres que evitin confrontar les contradiccions necessàries es presenten a teories com aquestes. El caràcter anti-dialèctic tant del decreixement, com de l’acceleracionsime, s’expressa clarament en l’absència del més mínim raonament amb perspectiva de classe en les seves anàlisis, però sobretot en les seves propostes.

Font: Flickr: Keith Ewing

L’acceleracionsime, determinat per aquesta mena de lògica positiva, pròpia del pragmatisme anglès —del qual sorgeix aquest corrent—, proposa accelerar el desenvolupament tecnològic més enllà dels límits que imposa el capitalisme, fins a aconseguir transcendir l’estructura del sistema hegemònic i reorientar la tecnologia cap a un nou rumb postcapitalista. Tota la seva tesi gira una vegada i una altra sobre la base d’aquest mateix argument. La robotització i digitalització de la producció, com a fi del treball assalariat, i per tant, com a fi de l’explotació humana que de pas a un «comunisme de luxe totalment automatitzat», és la utopia final a la qual apunta aquesta tesi. Però no resulta més que una proposta ingènua, una alternativa postissa, el caràcter fantasiós de la qual està sustentat en la suspensió de tot raonament dialèctic capaç de considerar les resistències del capital a aquesta nova reorientació de les forces productives. Sense considerar la lluita de classes pressuposada en l’ordenament econòmic, polític i social de la realitat, els canvis estructurals d’aquesta mateixa realitat haurien de plantejar-se sense tenir en compte el risc que existeixin resistències per part del gran capital, pròxim a ser destronat. Propostes com aquestes, més que ingènues, resulten sospitoses en un segle en el qual les ciències socials finançades pel gran capital liciten cada vegada més per desactualizar la crítica marxista al mode de producció capitalista, a partir de la creació d’unes quantes categories que diuen ajustar-se millor a un nou tipus de capitalisme contemporani, caracteritzat per la globalització tecnològica.

No és molt diferent el que ocorre amb el decreixement. Aquesta teoria parteix de la lògica simple de ser el contrari al creixement econòmic europeu. Si el col·lapse ecològic és conseqüència dels nivells de producció que fins ara la societat capitalista ha mantingut, llavors del que es tracta és de disminuir els nivells de producció i de consum, fins a revertir els danys, però sense sortir completament del sistema. Per això el seu lema és que «si pertot arreu se’ns diu que, en el terreny de l’economia, hem de créixer —amb resultats la més de les vegades nefastos— nosaltres ens inclinem orgullosament per reivindicar, de manera franca, el contrari» (Taibo, 2019, pàg. 83-84). Sobre la base d’aquest argument es desenvolupen totes les expressions de la teoria del decreixement. Els teòrics del decreixement no expliquen com les grans corporacions internacionals, els Estats capitalistes i altres instruments d’acumulació de capital deixaran que els nivells de producció i de consum es redueixin fins no ser una amenaça per al planeta. No cal transformar les relacions de producció, ni han d’organitzar-se les i els afectats per a lluitar contra el soscavament del capital, perquè en definitiva no es tracta d’una revolució, sinó d’una entusiasta i voluntarista crida a la fi del creixement econòmic. Justament per això Bellamy Foster (2018), un dels més importants teòrics de l’ecologisme marxista, afirma que el fracàs en abordar el canvi estructural revolucionari és la principal feblesa de la perspectiva decreixentista, que encara no ha escapat de la ideologia del capital (Foster, 2019). Per a sortir de la ideologia del capital no és suficient amb reclamar la disminució dels nivells de producció i de consum, fa falta criticar els seus fonaments, el seu mode de producció i, en definitiva la racionalitat, que el sosté.

Aturar-se en el caràcter ant-idialèctic d’aquests corrents europeus no és una tasca vana, perquè és justament la linealitat del raonament dels teòrics acceleracionistes i decreixentistes la que impedeix considerar la relació dialèctica que existeix entre el desenvolupament dels països del centre capitalista i el subdesenvolupament que produeixen en les perifèries. Per això creuen que totes les economies poden accelerar les seves forces productives o decréixer-les a voluntat. Sobre la base d’aquesta creença es funda la pretensió d’universalitat de dues teories europees que resulten veritablement insuficients per a Amèrica Llatina. De fet, des dels països del sud s’han construït diverses teories crítiques de l’acumulació de capital l’expansió de la qual soscava al medi ambient i a la vida que permet reproduir. En sorgir des d’Amèrica Llatina, aquests corrents consideren el caràcter colonial de les seves economies i des d’una consciència global de la relació centre-perifèria, plantegen alternatives veritablement revolucionàries. En aquest sentit, aquests corrents anti-colonials llatinoamericans han mantingut el seu propi debat amb corrents locals d’esquerra que pretenen superar el capitalisme des de l’increment del desenvolupament de la producció. Així doncs, no tindria sentit el plantejament d’un decreixement o acceleracionsime llatinoamericà en tant que el debat sobre si sortir del capitalisme desenvolupant-lo o combatent-lo, porta en marxa a la nostra regió més de mig segle.

Referències

Katz, C. (2019), Teoría de la dependencia cincuenta años después. Caracas, Monte Ávila.

Taibo, C. (2019), El decrecimiento explicado con sencillez. Madrid, Catarata.

Foster, B. (2018), Una pregunta de Saral Sarkar a John Bellamy Foster y la respuesta de este último, Rebelión.


Foto de portada: Flickr: Keith Ewing

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Decreixement i acceleracionsime: Una crítica des d’Amèrica llatina a la pretensió d’universalitat

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.