Fer vaga com a miner contra la contaminació mediambiental

El moviment ecologista no va sorgir als anys setanta. Una vaga del 1888 mostra quin aspecte podria tenir una política ecologista dels de baix.

Fer vaga com a miner contra la contaminació mediambiental

El moviment ecologista no va sorgir als anys setanta. Una vaga del 1888 mostra quin aspecte podria tenir una política ecologista dels de baix.

L’ecologisme és una preocupació de la classe mitjana benestant. Aquest és un argument que repeteixen comentaristes i sociòlegs des de l’aparició del moviment ecologista fa al voltant de cinquanta anys. Contra aquesta opinió van desenvolupar els investigadors Ramachandra Guha i Joan Martínez-Alier, entre d’altres, ja als anys vuitanta el concepte d’un «ecologisme dels pobres». En comptes de la conservació de la natura o la seva protecció per a les futures generacions, aquests moviments ecologistes se centraren en els interessos materials, ben reals, dels grups de població discriminats i oprimits: la contaminació de l’aigua, del sòl i de l’aire, l’accés a la terra i els recursos. Guha i Martínez-Alier descriuen així abans que res la lluita del Sud Global així com els moviments per la justícia ecològica als Estats Units, on van ser sobretot les comunitats de color les que van participar a les lluites contra la contaminació mediambiental. Com mostra Juan Margínez-Alier als seus textos, va haver-hi no obstant també un precedent històric a Europa d’aquest «ecologisme dels pobres»: un vaga del 1888 a Andalusia.

Extracció del coure destructiva

A la segona meitat del segle XIX la província andalusa de Huelva va convertir-se en una de les principals regions mineres a Europa. Després d’una onada liberalitzadora a la dècada dels setanta del segle XIX van multiplicar-se les empreses estrangeres, sobretot britàniques, d’extracció del coure a la regió. La mina més gran es trobava prop del municipi de Riotinto, que a partir del 1873 va començar a operar l’empresa britànica del mateix nom, Rio Tinto, encara avui notòria per la seva destrucció mediambiental. Recentment s’han produït protestes a Sèrbia contra el govern, que volia satisfer a Rio Tinto amb una legislació favorable per a l’extracció de liti, altament contaminant.

Fa 130 anys l’extracció de coure a Andalusia era especialment contaminant i perjudicial per a la salut: la pirita extreta del sòl es reunia en piles còniques que s’incendiaven a cel obert. Les muntanyes de pirita cremaven de cinc a sis mesos fins que es formava el sulfat de coure, del que s’extreia el coure en un següent pas. Aquest mètode es descrivia com a «calcinació a cel obert». D’aquesta manera grans quantitats de diòxid de sulfuri acabaven a l’aire. Un testimoni de l’època informava de com «no es podia reconèixer a persones a deu metres de distància i del sol només es veia un brillant anell vermell». El gas danyava els pulmons i el tracte intestinal i afectava a la salut. En contacte amb aire humit es formava a més àcid sulfúric, que contaminava el sòl i els aqüífers.

Font: Wikimedia Commons

La pluja àcida tenia conseqüències catastròfiques per a l’agricultura: es parlava de praderies, pastures i jardins «cremats». Les poblacions d’abelles es moriren, els arbres fruiters deixaven caure els seus fruits i els roures es tenyiren de vermell i pràcticament deixaren de donar bellotes. Al voltant de les mines la producció agrícola es va esfondrar per complet. En un poble la producció de blat va caure un 88%, mentre que la ramaderia de cabres ho va fer un 91% i la d’ovelles un 80%. Al Regne Unit la «calcinació a cel obert» havia estat prohibida anys enrere per les seves conseqüències. A Andalusia tant el govern com les empreses van amagar-les.

Treballar en el fum

Els miners en especial van notar en el seu propi cos els efectes de la contaminació de l’aire. El fum no només afectava els pulmons, sinó que també generava inseguretat financera. Encara que els treballadors de les mines guanyaven més que els agricultors, quan en determinats dies es produïa tant de fum que el treball havia de parar-se no rebien cap compensació econòmica, o una de molt petita. Si emmalaltien per les conseqüències de la contaminació de l’aire, havien de visitar un servei mèdic de l’empresa que reconeixia les malalties laborals només a desgrat. A sobre, els treballadors havien de finançar el tractament amb deduccions del seu propi salari.

Els camperols van expressar durant dècades el seu descontentament a través de cartes i peticions. Quan al voltant del 1880 les activitats de la mina van intensificar-se van fundar la ‘Lliga contra el fum’. Aquesta aliança transversal de polítics locals i petits i grans agricultors va intentar que es prohibís aquest mètode per a l’extracció del coure, tan perjudicial per al medi ambient.

A la dècada dels vuitanta del segle XIX es va difondre a la regió minera de Huelva l’anarquisme. Una figura destacada entre els treballadors de la mina era la de Maximiliano Tornet, un anarquista procedent de Cuba, que a partir del 1883 començà a treballar a Rio Tinto. Poc després de la seva arribada va haver de lluitar contra problemes de salut. A causa de les seves activitats propagandístiques i insurreccionals no va tardar en entrar en conflicte amb la direcció de l’empresa, perquè Tornet va entendre que calia vincular les demandes de la ‘Lliga contra el fum’ amb les dels treballadors.

Font: Wikimedia Commons

Una vaga per a millorar l’aire

A principis del 1888, com a conseqüència de l’anunci d’una reducció del salari, s’inicià una lluita laboral que va tenir el suport tant dels membres de la Lliga com de la població del municipi. El 1 de febrer uns 5.000 obrers es van declarar en vaga. «La classe proletària és amenaçada pels explotadors», van escriure a un document. Entre les seves demandes s’incloïen l’eliminació de les deduccions dels salaris per finançar els tractaments mèdics, una reducció de la jornada laboral de 12 a 9 hores, eliminació dels salaris a destall i de les penalitzacions, així com de les deduccions de salari els dies que el fum feia impossible el treball. Recalcaren la seva crítica a la calcinació a cel obert, per culpa de la qual «havia que lamentar tots els dies víctimes d’asfíxia».

A les seves demandes es palesa com la contaminació de l’aire afectava de manera directa a la salut i les condicions laborals dels treballadors de la mina. Els obrers van aconseguir comunicar les seves preocupacions diàries en reclamacions a l’empresa i les autoritats.

Tres dies després, el 4 de febrer, es manifestaren a Riotinto 12.000 persones a favor de les demandes dels treballadors, als crits de «Avall el fum», «Visca el camp» i «Volem justícia». La protesta va ser reprimida violentament per l’exèrcit, que va obrir foc contra els manifestants. L’exèrcit va cometre un autèntic bany de sang. Segons les estimacions recents de l’historiador Gérard Chastagnaret, l’exèrcit va assassinar al voltant de 200 manifestants. Maximiliano Tornet va aconseguir fugir a Portugal, des d’on aviat va aconseguir traslladar-se a l’Argentina.

Els treballadors de la mina també van rebre la solidaritat dels seus camarades anarquistes. El periòdic anarquista El Productor de Barcelona va escriure una setmana després de la massacre el següent: «Camps que abans eren lloats per la seva vida sumptuosa i extraordinària bellesa s’han convertit en erms a causa de l’atmosfera fètida que sorgeix perquè una empresa transformi la ruïna d’una regió en riquesa per a uns pocs». La Federació anarquista de Barcelona va engegar una campanya de donatius per als seus «germans» assassinats i les seves famílies.

Río Tinto. Font: Flickr: Lorenzo Martín

La massacre de Riotinto, que va passar a la història com «el año de los tiros», va convertir-se en un afer estatal àmpliament debatut. El Parlament va discutir el succeït, mentre que els lobbies miners van intentar treure ferro a les conseqüències per a la salut dels treballadors. Finalment, i a causa de la pressió pública, el govern es va veure obligat a aprovar l’abandonament de la calcinació a cel obert. No obstant, el seu decret mai es va aplicar: les empreses van sabotejar els tímids esforços legislatius del govern. La darrera muntanya de pirita a la mina de Riotinto va extingir-se el 1907.

Ecologia i salut humana

La vaga de les mines de Rio Tinto és un exemple impressionant de «l’ecologisme dels pobres». Il·lustra com les reivindicacions socials i ecològiques van de la mà de les condicions materials. A la vaga dels treballadors de la mina no es tractava d’una ètica mediambiental abstracta, sinó dels interessos concrets d’aquells que respiraven a diari l’aire contaminat i havien de veure la destrucció de les seves superfícies agrícoles. La consciència ecològica dels pobres sorgeix allà on les persones lluiten per la seva salut i per condicions dignes al seu lloc de feina i les seves comunitats. La destrucció del medi ambient i l’explotació dels homes tenen un origen comú i no són qüestions aïllades l’una de l’altra.

El nostre present es diferencia en molts aspectes de les circumstàncies dominants als anys vuitanta del segle XIX a Andalusia. Malgrat tot, avui moren anualment milions de persones com a conseqüència de la pol·lució, resultat de la crema de combustibles fòssils. El treball emmalalteix a moltes persones. Per aquest motiu, el moviment ecologista hauria de vincular la protecció del medi ambient i del clima amb les reivindicacions dels treballadors. Hauria de mobilitzar-se per una millora de les condicions laborals, una reducció de la jornada laboral i l’expansió del benestar social. Un moviment ecologista d’aquesta mena obtindria la seva força no de l’angoixa i la por per la catàstrofe climàtica, sinó de les preocupacions envers el proïsme.


Article publicat originalment a Jacobin Alemanya.

Traducció: Àngel Ferrero

Foto de portada: Mines de Río Tinto (1892). Font: Biblioteca Nacional Espanyola

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Milo Probst és historiador i membre del moviment ecologista. És autor del llibre Für einen Umweltschutz der 99%. Eine historische Spurensuche [Per un ecologisme del 99%. Els antecedents històrics] (Nautilus, 2021).

Comentaris

Fer vaga com a miner contra la contaminació mediambiental

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.