Seguint el fil anterior, reforcem la idea que tota acció climàtica o ambiental que es pugui plantejar des de la institució municipal o com a política pública ha de tenir quatre cares fonamentals: adaptació climàtica, mitigació d’emissions, protecció de totes les persones i espècies i una preservació resilient del territori. En aquest sentit, la complexitat de tota la qüestió rau en la freqüent dificultat de poder comptar amb les quatre cares en un equilibri adequat. El motiu principal és que tota acció política haurà de comptar amb escenaris futurs (i presents, per exemple, en aquest greu context de sequera actual) de menor disponibilitat de recursos bàsics, energia i d’una diàfana erosió de les condicions socials que, d’una manera o una altra, han beneficiat a bona part de la població durant aquestes darreres dècades. Si agaféssim una lupa que tingués una predicció quinquennal, tenim que cada vegada és més difícil fer prediccions socials i econòmiques fins i tot amb els escenaris a mig termini. Any rere any, es trenquen esquemes i projeccions climàtiques degut a l’elevat grau d’impredictibilitat climàtica i això provoca un augment de les conseqüències.

Això ens porta a assenyalar que cal actuar immediatament i sense dilacions, i que des de l’esquerra anticapitalista, independentista i transformadora hem de ser capaces de generar i liderar propostes sòlides que, fins i tot, traspassin el nostre espai polític i puguin ser acceptades en una visió el més àmplia possible per tal d’esdevenir hegemòniques.

Cal jugar la batalla ecologista de les idees, també a petita escala i des de l’àmbit municipal, malgrat assumir que sovint no hi ha la proposta perfecta. Un bon exemple d’això és l’actual onada de re-municipalitzacions de l’aigua que va avançant, pas a pas, a molts municipis del país de manera força important els darrers anys i que, malgrat matisos, lentament està aconseguint una transversalitat política lloable. Per exemple, segons el darrer informe d’Aigua és Vida -on plantejaven 43 propostes municipals sobre la gestió de l’aigua- la gestió pública de l’aigua és un 20% més barata que la privada i un 80% de la població de l’AMB prefereix un model públic. Aquest és el camí a seguir des de l’acció institucional de caràcter ecologista: posar el focus, plantejar propostes transformadores, generar consensos el més amplis possibles i executar les actuacions tan immediatament com sigui possible.

En el present article plantegem deu àmbits d’acció que considerem cabdals i que ofereixen un alt marge d’acció i responsabilitat municipal i que pensem que també podrien tenir aquest grau d’acceptació social desitjada i d’impacte social majoritari. A títol d’exemples i assumint que ens deixem eixos importants de la nostra proposta d’acció climàtica, us els desgranem breument a continuació i sense jerarquia entre ells, encara que molts estan interrelacionats. Deu eixos per tenir uns municipis ecologistes arreu del país.

Primer. La generació energètica local renovable, distribuïda i col·lectiva. Evidentment, des del punt de vista de la visió de l’energia com a bé comú i de la constatació de què quan parlem d’energia no estem parlant estrictament d’una qüestió tècnica i econòmica sinó també d’una qüestió ambiental, social i cultural. L’energia és el que mou el món i el que permet l’activitat humana. Però qualsevol activitat humana té uns impactes. Des dels ajuntaments també és important fer pedagogia sobre d’on extraiem l’energia que utilitzem als municipis, els usos que en fem i els impactes que té l’ús de l’energia a nivell local i global i de tot el que caldrà fer per tal que la transició energètica cap a energies renovables sigui justa i democràtica. La llei 16/2017 del canvi climàtic de Catalunya ja apunta alguns objectius bàsics per a fer la transició energètica i que  sigui descentralitzada, democràtica i eficient i al mateix temps que contribueix al reequilibri del sistema de producció-consum d’electricitat i es desenvolupi amb absolut respecte per la biodiversitat. En l’àmbit municipal la transició energètica haurà d’anar acompanyada d’un procés d’anàlisi i reflexió sobre els usos de l’energia per tal de prioritzar els que són indispensables i evitar aquells que són insostenibles. Les auditories energètiques locals i els plans d’estalvi i eficiència energètica són imprescindibles per una transició energètica que realment es vulgui desvincular de la dependència fòssil i per a construir el camí cap a la sobirania energètica i que avanci sense pausa. En aquest sentit, la Xarxa per a la Sobirania energètica ha publicat recentment un informe de proposta municipalista amb 11 accions per avançar en sobirania energètica. 

Segon. L’augment de sobirania alimentària urbana a través del foment d’hortes municipals, bancs de terres i centres de distribució municipals. Hem de revertir del model actual d’alimentació, dominat per molt poques mans i actors que controlen més de la meitat de les cadenes alimentàries, i entendre’l com un bé comú. Es pot lluitar contra l’agroindústria i l’agronegoci, augmentant el grau de sobirania alimentària urbana i superant el factor de desequilibri en la generació i consum d’aliments entre les ciutats i el món rural. Cal protegir els zones actualment agropolitanes (com el cinturó del Baix Llobregat, l’Empordà o l’Alt Penedès). Cal planificar per regenerar la terra i estabilitzar la biosfera afegint més matèria orgànica al sòls i tenir així més diversitat en les finques de conreu. Cal implementar models totalment agroecològics, especialment a municipis petits i mitjans, en termes de consums als equipaments o espais públics. Cal re-circular la matèria orgànica urbana, compostant en comunitat, i fomentant l’agroverd urbà a través de xarxes veïnals o cooperatives. Cal apostar pels mercats de pagès per garantir una producció agroecològica diversificada, a petita escala i amb un circuit de mercantilització curt. A continuació, l’article titulat «Horts socials ecològics. Acció educativa i sobirania alimentària», amb els elements destacats d’aquesta interessant proposta.  

Tercer. La des-rigidització, restauració i conservació del litoral. Cal retirar estructures de ciment i formigó com ara passejos marítims, edificacions i infraestructures ubicades a primera línia de costa, així com abandonar qualsevol tipus de projecte que contribueixi a afegir noves estructures com contradics o espigons amb l’excusa d’aturar la regressió de les platges. És vital portar a terme accions contundents per tal de recuperar els ecosistemes dunars, úniques barreres que veritablement poden frenar la regressió del nostre litoral, un litoral que es troba al límit i que ha de suportar temporals cada vegada més freqüents i violents com ara el Gloria. Hem de deixar enrere pràctiques com les aportacions de sorra per ser una despesa de recursos públics totalment inútil i insostenible que no farà aturar les dinàmiques litorals actuals. Les solucions vindrà de la mà de mesures estructurals i aquestes també passen per vetllar per la bona salut del fons marí, recuperant les praderies de posidònia, així com substituint els ancoratges d’abalisament per sistemes ecològics o de baix impacte. El CADS va publicar un informe titulat «Un litoral al límit» que podreu trobar en aquest enllaç.

Quart. La renaturalització d’espais urbanitzats per a recuperar biodiversitat urbana i augmentar la salut general de la població sense discriminar per barris. Un clar exemple és el destí de recursos per la renaturalització de rius en els seus trams urbans, retornant-los la seva sinuositat com rius que són, eliminant controladament espècies invasores com la canya americana i recuperant el bosc de ribera mediterrani. De la mateixa manera, la restauració de zones humides malmeses, com ara llacunes i aiguamolls en zones periurbanes, contribueix a la recuperació de la biodiversitat i a generar zones de gran qualitat ambiental a la vora de les nostres viles i ciutats. Així mateix, cal vetllar per la recuperació de corredors naturals de fauna, facilitar refugis com les cases niu per ratpenats, esquirols, papallones i ocells, així com evitar la consolidació de colònies de gats ferals a prop d’espais naturals pels riscos que comporta per la fauna salvatge autòctona. En aquest article s’expliquen més propostes sobre biodiversitat urbana. O en aquest manual, elaborat per la XCN, on s’hi desgranen propostes transversals per la conservació de la natura des dels municipis.

Cinquè. Una gestió forestal comunitària en entorns rurals i també urbans que ajudi a prevenir incendis, reduir masses forestals crítiques o desaprofitades. És necessari contribuir a que els nostres boscos siguin territoris més resilients davant un incendi forestal. Accions encaminades a aquest objectiu podrien ser la recuperació de conreus tradicionals abandonats que puguin actuar a mode de tallafocs; plantejar reforestacions amb espècies més resistents a la sequera i els incendis com l’alzina; potenciar projectes com «ramats de foc» recuperant pastures, mantenint el sotabosc i fomentant sistemes agrosilvopastorals; o la integració del foc prescrit en la gestió forestal i en la restauració post incendi. Així mateix, cal plantejar en un sistema circular i de proximitat, aprofitant la biomassa generada en els treballs forestals per escalfar edificis i equipaments públics, com ara escoles, poliesportius, biblioteques o centres cívics. Per altra banda, s’hi afegeix que moltes de les propostes relacionades amb la gestió forestal inclouen la generació de diversos llocs de treball directes i indirectes, conjuntament amb la importància de refixar gent als territoris urbans i periurbans per rebaixar les pressions demogràfiques a les ciutats i recuperar sectors i feines productives oblidades al llarg de les dècades. Un manual molt interessant sobre silvopastura com a prevenció d’incendis forestals del CTFC el podeu trobar en aquest enllaç. També del CTFC, recollim altres manuals sobre gestió adaptativa dels boscos mixtos mediterranis subhumits o de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.

Sisè.  La generació i la gestió dels residus, com a problema social reconegut des de fa temps. L’emergència climàtica ja és una realitat i ja en patim clarament les conseqüències ara i aquí. Els residus formen part d’aquest problema per les emissions que comporten i pel malbaratament de recursos no renovables que impliquen. Els municipis acaben gestionant els residus que fem com a ciutadans en un procés productiu que fins a dia d’avui és encara lineal, a diferència dels processos naturals, que són circulars i en què tot es recicla. Cal canviar el paradigma en relació als residus i aconseguir que des dels municipis a banda de treballar per la gestió dels residus s’avanci cap a la prevenció dels residus, perquè el millor residu és el que no es genera. Des de fa més d’una dècada a Catalunya es planteja una alternativa: l’estratègia de residus zero, que defensa l’opció de convertir el residu en recurs. L’Estratègia Catalana cap al residu zero (ECRZ) és una iniciativa ciutadana que promou un canvi de model en els sistemes de producció i consum amb l’objectiu de tancar els cicles de la matèria i l’energia i que ja fa alguns anys ja va publicar un decàleg de propostes per a l’àmbit municipal. Els municipis tenen marge d’actuació per desenvolupar polítiques públiques en relació a la prevenció i gestió dels residus. Algunes accions importants a nivell local poden ser: redacció i implementació de plans de prevenció de residus, promoció de l’auto-compostatge i del compostatge comunitari, sistema de recollida porta a porta, ambientalització d’actes i esdeveniments públics, creació de deixalleries i mini-deixalleries mòbils i estàtiques, creació d’espais de reutilització de productes i d’intercanvi i préstec, prevenció del malbaratament alimentari i, especialment, no parar de sensibilitzar cap al residu zero. 

Setè. Aturar el creixement urbanístic municipal dels POUM o treballar-los des de la lògica comarcal, en funció de les necessitats de creixement de cada comarca, per tal d’equilibrar bé les realitats socials, econòmiques i demogràfiques de manera totalment mancomunada. Cal capgirar el concepte i la necessitat de créixer espacialment i parlar de créixer, però especialment en qualitat de vida. Això passa per tenir uns POUM que veritablement blindin i preservin els espais naturals, un urbanisme plantejant des del punt de vista de l’ecologia. Son imprescindibles la redacció de Plans Especials que determinin i limitin els usos i activitats als espais naturals, englobant plans de gestió de les Anelles Verdes urbanes i plantejant, si es cal, nous Espais d’Interès Natural (EIN). Des d’aquest tipus de normes podem arribar a protegir els espais naturals i agroforestals, blindant-los així de la implantació de parcs eòlics i fotovoltaics. Per últim, cal que els POUM donin respostes per tal de poder generar ciutats habitables en un context d’emergència climàtica i crisi ecosocial. Estem parlant de la generació de refugis climàtics, dissenyar unes ciutats més verdes, més passejables, on predominin les ombres d’arbres i el verd o el blau i no pas l’asfalt o el gris. El catedràtic d’Ecologia del CREAF, Jaume Terradas, el 2001 ja va publicar l’encara vigent llibre «Ecologia urbana», recollit en aquest enllaç.

Vuitè. Garantir la intermodalitat bicicleta-bus/tren com a forma de connectar els diferents models de mobilitat sostenible -tant individual i activa com el caminar o la bici i el col·lectiu com el bus- col·locant aparcaments de bicicleta al voltant de totes les estacions. Cal assumir que, parlant d’aparcaments públics de bicicletes, sempre és molt millor que en sobrin que no pas que en faltin. Treballant una bona implantació en xarxa entre els diferents sistemes de transport sostenible s’acaba estenent el seu efecte positiu dins del municipi. Aquest eixamplament també recau a la predisposició de fer el màxim nombre possible de carrils bici o vies verdes, tant en entorn urbà com periurbà o industrial, per tal de ser utilitzats de manera individual o també per propostes col·lectives com el bici-bus escolar. La mobilitat sostenible redueix la contaminació atmosfèrica a les ciutats -així com altres propostes com la pacificació de carrers- mentre es va reduint al màxim possible la dependència de transport motoritzat privat. Millorar la salut humana, la salut ambiental i acústica de les ciutats i els seus habitants és un punt imprescindible. Un altre punt interessant en termes d’inclusió social és la creació de centres o tallers de reparació de vicis o de lloguer municipal puntual amb joves vulnerables. A continuació, les 10 propostes del bicibus de Barcelona per aquestes eleccions, encara que extensiu i adaptable a les altres ciutats del país. 

Novè. Prioritzant la participació ciutadana en matèria climàtica i ecologista s’avança en la reconnexió amb la natura i l’entorn i, per tant, en la consciència ambiental de la població i en el camí cap a l’ecologització dels municipis. Per això és clau disposar de taules temàtiques (o consells de barri) de cada municipi on es pugui (taula per l’aigua, taula per la mobilitat, taula per la renaturalització, etc.). A nivell general, cal plantejar propostes com la creació d’una assemblea ciutadana pel clima com passa en moltes ciutats o recolzar propostes ciutadanes com el Pla de Transició Ecosocial plantejat per la plataforma Girona pel Clima, com a proposta d’elevat interès per empoderar la comunitat. Malauradament, un habitual d’aquest tipus de mesures -que cal preveure i evitar de manera prioritària- és que acabin essent menystingudes, com va passar amb l’anteriorment esmentada i de la que la pròpia plataforma impulsora va decidir retirar-se’n ara fa unes setmanes. Una altra via important de participació ciutadana és a través de la conformació de pressupostos climàtics participatius només dins de l’àrea, sobre projectes concrets de renaturalització, pacificació o altres d’acció climàtica. Per últim, també cal destacar les assemblees ciutadanes pel clima, com la realitzada a Mallorca, la que està en marxa actualment a Catalunya o la realitzada a la ciutat de Barcelona.

Cal treballar colze a colze amb les entitats ecologistes del territori. La seva tasca moltes vegades arriba allà on l’administració no pot. Les seves xarxes de voluntariat socialitzen el compromís per la preservació del medi ambient, portant a terme programes de sensibilització ambiental i activitats divulgatives de gran impacte. Des dels ens locals cal acompanyar, donar suport i promoure les iniciatives al voltant de la custòdia del territori, enteses com a fórmules jurídiques que permet treballar de manera comunitària la preservació i recuperació dels entorn naturals. En aquest enllaç, l’inventari de custodia del territori a Catalunya del 2021.

Desè. En el context actual cal posar en valor l’educació ecosocial com a palanca de canvi. De canvi per a un futur millor. En comptes de pensar en un futur distòpic, és més que recomanable aprendre de la història i dels errors comesos. Analitzar i mesurar les dificultats i les oportunitats. En el present i el futur caldrà explorar espais entre la radicalitat i el pragmatisme. Per aconseguir això, l’educació hi té un paper clau. Des dels municipis cal posar les eines per a fer funcionar aquesta palanca de canvi. Els elements bàsics de l’educació ecosocial, és a dir, la formació de persones amb consciència d’espècie, amb consciència ecològica, amb capacitat crítica i amb capacitat d’assumir els canvis ha de ser possible des dels municipis recolzant iniciatives que vagin en favor d’aquests quatre elements bàsics des de la infància i fins a la vida adulta, és a dir, al llarg i ample de la vida: plans educatius d’entorn amb perspectiva ecosocial, ambientalització de l’administració local, formacions temàtiques als barris, etc. 

Les alternatives hi són i el repte és obrir camí en un escenari d’un relat dominant molt granític en molts aspectes, gràcies a una manipulació mediàtica evident, associada a uns interessos de pocs i habituals. 

Aquestes darreres propostes que hem seleccionat com a prioritàries poden integrar la visió de les quatre cares imprescindibles esmentades en l’anterior article, cosa que els dóna elements suficients per generar aquests consensos amplis com l’exemple de la municipalització de l’aigua.  La idea és que quan es vulgui d’alguna manera certificar si qualsevol acció o política que vol dur-se a terme és una acció que va en favor del clima i l’entorn natural, es faci fent-se quatre preguntes ràpides sobre si allò que es vol fer incorpora elements per a l’adaptació climàtica, si incorpora algun element que permeti la mitigació d’emissions, si planteja estratègies que contemplin la protecció de les persones i la vida o si manté o incrementa la resiliència i preservació dels territoris.

Per tancar -i per donar-li millor fons i forma al decàleg anterior- cal canalitzar-ho tot prioritzant la creació d’una regidoria d’acció climàtica que tingui un rang de tinença d’alcaldia, per així poder treballar des d’una visió més transversal, disposar de més recursos i poder fer avançar integralment les quatre cares claus de tota acció climàtica dins la nostra lògica anticapitalista i transformadora. Utilitzar el martell i l’escarpa sempre segons les característiques i particularitats de cada municipi, però sempre tenint clara la brúixola. Unes regidories d’acció climàtica pel (i del) futur per aconseguir que els arbres ens deixin veure el bosc (i que aquest no se’ns cremi).