Aquest estiu hem entrat en territori desconegut pel que fa a la ruptura climàtica, després que les agències del clima declaressin que la primera setmana de juliol havia estat la més càlida mai registrada, que es produeix, a més a més, després del mes de juny més calorós mai registrat. I els vuit anys més càlids mai registrats s’han produït des de 2015, sent 2016 el més càlid, seguit de 2019 i 2020.

Els escèptics podrien argumentar que aquests registres només s’han mantingut durant una petita part de la història de la humanitat, ja que els registres de temperatura global només es remunten a la dècada de 1850. Però l’ONU va confirmar que, al llarg del mes de juliol, catorze dies van registrar temperatures globals de l’aire en superfície superiors a 17 graus centígrads, un augment que no s’havia vist en el transcurs dels últims 125.000 anys.

Les onades de calor han portat temperatures sorprenents al sud d’Europa, amb Almeria, Espanya, experimentant una temperatura de 44 graus centígrads. Roma ha viscut el dia més calorós de la seva història, amb temperatures de 41,8 graus, i a Catalunya també s’han batut rècords amb temperatures de 45,3 graus. Els incendis forestals s’han estès per Portugal i Grècia a conseqüència de la calor extrema, i els focs han causat estralls a Itàlia, Croàcia i Turquia.

Tot plegat després de les sorprenents escenes viscudes a Amèrica del Nord, on els incendis forestals del Canadà van cobrir de fum la regió. L’onada de calor que va assotar el sud dels Estats Units va batre rècords de temperatura a Arizona, Texas i Califòrnia, amb temperatures màximes a Phoenix de 118 graus Fahrenheit, o 47,8 graus Celsius.

A principis d’enguany, algunes zones del sud d’Àsia van registrar temperatures de fins a 45 graus centígrads, encara que sovint la sensació tèrmica era més alta a causa de la humitat. El canvi climàtic va fer que l’onada de calor fos almenys dos graus més càlida del que hauria d’haver estat.

La temperatura dels oceans també ha augmentat considerablement. A Florida, les temperatures oceàniques han arribat uns sorprenents 38,4 graus centígrads, almenys sis graus per sobre del que caldria esperar, en el que podria ser un augment rècord de les temperatures oceàniques. La NASA ha observat recentment que els oceans estan canviant de color a conseqüència d’aquest fenomen. Com era d’esperar, les temperatures rècord dels oceans han provocat un descens rècord de la cobertura de gel marí a l’Antàrtida.

L’augment de les temperatures ja està matant a milers de persones. La revista científica Nature acaba de publicar un estudi segons el qual fins a 61.000 persones van morir l’any passat com a conseqüència directa de les onades de calor a Europa. Als Estats Units, la calor extrema és ja la principal causa de mort anual relacionada amb el clima, i 104 milions de persones van ser posades sota alerta per calor fa unes setmanes a conseqüència de l’augment de les temperatures.

Aquestes morts degudes a la calor extrema són només una part del panorama. La contaminació atmosfèrica causa ja 6,7 milions de morts prematures a l’any. I els fenòmens meteorològics extrems, com a inundacions, incendis forestals i sequeres, són cada vegada més probables: les catàstrofes relacionades amb el clima s’han quintuplicat en els últims cinquanta anys, causant 2 milions de morts i danys econòmics per valor de 4,3 bilions de dòlars.

Més del 90% d’aquestes morts es van produir al Sud global. Els que es veuen obligats a suportar les conseqüències de l’escalfament global provocat en bona mesura pel Nord global són els que menys poden suportar les conseqüències econòmiques i sanitàries. Com va testificar apassionadament Mia Mottley, Primera Ministra de Barbados, a Glasgow el 2021, el món ric ha estat sorprenentment lent a l’hora de proporcionar ajuda als llocs que es troben en primera línia de la lluita contra el col·lapse climàtic.

I les coses només faran que empitjorar. Els científics temen que les temperatures superin el límit de 1,5 graus per sobre de les temperatures preindustrials fixat per l’IPCC abans del que es preveu. La ruptura podria produir-se ja l’any que ve.

Un destacat científic del clima va declarar a la BBC que era probable que la comunitat científica hagués subestimat greument la rapidesa i gravetat de la ruptura climàtica. Si es mantenen les tendències actuals, és probable que la temperatura de la Terra aconsegueixi els 3 graus per sobre dels nivells preindustrials durant el prper segle, la qual cosa provocaria danys catastròfics en els sistemes ecològics dels quals depèn la vida humana en la Terra.

El major obstacle a la nostra capacitat per a aturar el col·lapse climàtic és, per descomptat, un sistema econòmic capitalista que considera la riquesa natural de la Terra com un «regal gratuït» que ha d’explotar-se en benefici privat. Sabem des de fa temps que 100 empreses són responsables d’al voltant del setanta per cent de les emissions mundials de carboni.

De fet, els científics d’empreses com Exxon Mobil ja eren conscients dels danys que causaria la crema de combustibles fòssils a la dècada de 1970. Però en lloc de fer pública aquesta informació, es van enterrar els estudis, es van retallar els pressupostos de recerca i es van invertir milers de milions en grups de pressió i en el negacionisme climàtic. L’empresa s’enfronta ara a judicis en tot els Estats Units a conseqüència de l’encobriment.

Un estudi ha demostrat les conseqüències directes de les emissions alliberades per les majors empreses de combustibles fòssils, mostrant que BP, Shell, ExxonMobil, Total, Aramco i Chevron són responsables col·lectivament de danys per valor de 5,3 bilions de dòlars que probablement es derivaran del col·lapse climàtic entre 2025 i 2050. Com a conseqüència, aquestes empreses deuen al món -i en particular als països més pobres- 209.000 milions de dòlars anuals en concepte de reparacions climàtiques.

Llavors, què ens impedeix enfrontar-nos al poder de les grans empreses de combustibles fòssils?

És clar que aquestes empreses i la camarilla de grups de pressió, advocats i polítics que les secunden estan molt ben organitzats. Però les forces que s’oposen a elles no ho estan. En lloc d’unir-se per a exigir que les grans empreses de combustibles fòssils paguin pels danys que han causat, la majoria de la gent sembla creure que l’única manera de solucionar el col·lapse climàtic és deixar d’usar palletes de plàstic, agafar l’autobús o fer-se vegà.

Aquesta visió individualista del problema i de les possibles solucions és, amb diferència, el major repte al qual s’enfronta el moviment pel clima. No obstant això, els principals defensors del clima sovint s’aprofiten d’aquesta dinàmica per a culpar als treballadors de la seva «petjada de carboni», un concepte desenvolupat per BP per a culpar del col·lapse climàtic als individus.

Cap persona ha causat el col·lapse climàtic. Encara que els rics són desproporcionadament responsables, cap grup va causar el col·lapse climàtic. El col·lapse climàtic és el resultat directe d’un sistema econòmic i social totalment insostenible que no dona a la majoria de la gent una altra opció que contaminar per a sobreviure.

L’única manera de canviar això és transformar els fonaments mateixos de la nostra societat, des de les infraestructures que utilitzem per a viatjar, viure i treballar fins a les ideologies que ens permeten donar sentit al món. Juntament amb el capital, l’individualisme és potser el nostre major enemic en aquesta lluita.

Article publicat originalment a Tribune