Era l’abril de 1979 i els periodistes Xavier Garcia, Jaume Reixac i Santiago Vilanova publicaven l’obra El combat ecologista a Catalunya. La seva introducció, començava així:

Per què fem aquest llibre? Qui el fa? Com el fem? El fem per posar al servei de les classes populars de Catalunya les nostres reflexions sobre el tipus de societat que ens ha tocat de viure i el combat que hem menat aquests darrers anys contra aquesta societat, que hem heretat sense haver-la pogut forjar i amb la qual estem disconformes.

Aquest maig s’enceta un nou mandat als ajuntaments que pot venir acompanyat de canvis de cicle en alguns d’ells. Tanmateix, tant els municipis grans, mitjans, petits, els urbans, periurbans, rurals, els d’interior, de muntanya o els litorals hauran de seguir bregant amb els condicionants i conseqüències de la crisi climàtica, cada vegada més evidents políticament, costoses econòmicament i dures socialment. Titulem aquest primer article com La Brúixola perquè una brúixola és sempre una eina que serveix per guiar, orientar i dibuixar un camí. Per moure’ns a través d’aquest camí, d’un origen a un destí, a un nou horitzó de conquesta. Tota acció i lluita contra l’emergència de la crisi climàtica sempre ha de ser feta des de l’òptica d’una transició i mai d’un traspàs. Necessitem una transició de model(s) i no un traspàs(ssos) de poder o de titulars que oblidin (o impossibilitin) repensar-ne els fonaments. 

La intenció d’aquest tàndem d’articles és la de construir un breu i modest marc de referència per a les candidatures municipalistes del nostre espai polític en un sentit ampli. Una brúixola en clau ecologista per guiar de nord a sud i d’est a oest.

La crisi climàtica i ecològica, el descens material i energètic dibuixen un present i futur nou i un nou tauler de joc. Les condicions climàtiques per la reproducció de la vida a la Terra estan canviant. Qualsevol proposta de canvi o transició hauria de partir del realisme ecològic, d’un futur amb més temperatura, menys biodiversitat i menys disponibilitat de recursos i del reconeixement que hi ha múltiples fronts pels quals el desenvolupament capitalista posa en perill la societat humana. La informació relacionada amb això pot generar inquietud, desànim, desmoralització o derrotisme, però reconèixer això és el primer pas per construir qualsevol alternativa en allò personal i allò polític. El moment que vivim ara demana mirar una realitat que potencialment pot empitjorar i alhora mantenir l’esperança que encara podem fer moltes coses per canviar present i futur. I esperança no vol dir que tinguem cap victòria garantida, vol dir que no deixarem de lluitar, perquè recordem que cada dècima de grau que augmenti la temperatura mitjana global és tremendament significant ja que es tradueix amb una gran infinitat de conseqüències i derivades socioeconòmiques i ambientals. 

Com explica Marvin Harris, al llarg dels diferents períodes de la història les pressions reproductores condueixen reiteradament a la intensificació de la producció. Aquesta intensificació sempre ha comportat l’esgotament ambiental, fet que dona com a resultat nous sistemes de producció, cadascun dels quals compta amb una forma característica de violència, treballs penosos, explotació i crueltat institucionalitzats. En aquest sentit, la pressió reproductora, la intensificació i l’esgotament ambiental són les claus per entendre l’evolució de l’organització familiar, les relacions de propietat, l’economia política i les creences religioses, fins i tot les preferències dietètiques i el tabús alimentaris. L’època moderna va afegir a l’equació que la producció industrial accelera exponencialment l’esgotament ambiental amb una intensificació i una pressió contra el medi natural que ens han portat fins a la situació actual. Aquesta intensificació, entesa com la inversió de més terra, aigua, minerals o energia per unitat de temps o àrea, és a la vegada una resposta a les amenaces contra els nivells de vida del mateix sistema, un escac al confort assolit i la necessitat fictícia de mantenir el mateix nivell de consum. Tot i que es generin nous mitjans de producció més efectius, aquests tard o d’hora tornen a portar l’entorn natural al límit. El problema actual és que ja no queda marge de maniobra i no es tracta tant de reinventar-se la manera de continuar amb el sistema sinó d’ubicar en la centralitat del problema el conflicte de classes i la lluita per la terra.

Yayo Herrero també ho resumeix dient que som una societat amb un greu deliri d’immortalitat. És evident que la urgència de l’acció climàtica pressiona políticament per tot arreu i de manera constant, però també és cert que -i precisament degut a la urgència- cal aturar-se un instant per evitar sempre la màxima de “pa per avui, gana per demà” o, si ens permeteu, “emissions per avui, misèria per demà”. 

Aquesta transició que, en alguns aspectes, seguim aterrant-la i aprenent-ne diàriament, pot ser de moltes maneres. Per exemple, un traspàs energètic significaria no transformar res estructural del model i sistema energètic actual, sinó només passar d’unes fonts fòssils de producció energètica a unes fonts renovables. El mateix en clau alimentària, contra l’agroindústria o la ramaderia industrial però de proximitat. Tot i ser passos clau, són insuficients i mal plantejats. La importància del moment ha de recaure en canviar el model energètics i alimentari, que s’han d’entendre lligats indestriablement a un nou (vell?) model de relació social i cultural amb l’energia -essencialment electricitat- i amb els aliments. Una nova cultura requereix un canvi de relat, nous comportaments, noves tecnologies (suaus), noves formes d’organització socials i polítiques i evitar que la transició energètica o el futur model alimentari sigui pilotada per les grans corporacions globals, extractivistes i explotadores. Per a tot això, és imprescindible començar per la implicació activa de l’administració local i la ciutadania, com a tallafocs d’allò que cal aturar el més aviat possible i com a primera trinxera per anar construint noves estructures i dinàmiques. 

Per altra banda, aquesta transició no es pot quedar encallada al sufix energètica. La transició estructural i a gran escala imprescindible ha de ser amb un altre sufix, que només pot ser el d‘ecosocial. Una transició ecosocial significa avançar cap a la descarbonització de l’economia (transició energètica i mitigació d’emissions) mentre es reverteix la pèrdua de biodiversitat, la destrucció i pèrdua dels ecosistemes naturals, o s’augmenta la sobirania alimentària (adaptació climàtica), entre molts altres factors a revertir o transformar. També les condicions laborals, la reproducció de cures o els drets fonamentals com tenir serveis bàsics de qualitat i un habitatge assequible.

La comunitat científica i els grans plans corporatius, programes multilaterals o estratègies governamentals -com és el programa Next Generation– es centren fonamentalment en dues àrees d’actuació: la mitigació i l’adaptació. La mitigació climàtica són el conjunt d’estratègies que busquen reduir les emissions netes de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i l’adaptació climàtica són les que intenten reduir els riscs derivats de l’emergència climàtica, intentant disminuir-ne les vulnerabilitats.  Per això, en tot cas, les estratègies i polítiques d’adaptació han de ser baixes en emissions i les de mitigació no poden fomentar les vulnerabilitats associades.

És evident que amb mitigar no n’hi ha prou i que el capitalisme verd també se n’ha apropiat d’aquests conceptes i, per tant, treballa incansablement buidant-los de contingut. Nosaltres considerem que la transició ecosocial o ecològica se suporta en dos paradigmes més, essent un total de quatre potes indestriables i que s’han de perseguir i concretar en qualsevol proposta política per sempre més: l’adaptació climàtica, la mitigació d’emissions, la protecció de tota la vida i la resiliència de les persones i els territoris. Les quatre potes son claus, indestriables i van entrellaçades entre elles per aconseguir aquest nou model que sigui més just socialment i climàtica, ecològicament equilibrat i sostenible i tingui una clara visió de classe i un compromís planetari.

Parlem també de protecció de totes les persones perquè els nivells de risc davant la crisi climàtica estan clarament condicionats per uns factors de classe i capacitat d’adaptació. La crisi climàtica afecta a tothom, però de manera desigual. El 10% de la població més rica és responsable d’un 48% de les emissions mentre que el 50% de població més empobrida emet sobre el 12% del total, i això s’ha de tenir molt present en les polítiques públiques.  

Imatge 1. Desigualtat global en les emissions de carboni el 2019, on l’1% de la població més rica emet el 17% de les emissions globals i el 10% més ric, el 48% del total. Font: Chancel (2021)

La protecció de les persones i els territoris és una de les quatre potes d’aquesta proposta per als municipis ecologistes. La defensa del territori és essencial, ja que el territori és la base de tota societat humana. D’altra banda, la política climàtica a nivell municipal i supramunicipal no pot limitar-se a la mitigació, a l’adaptació i a la protecció de les persones i els territoris. És cabdal conèixer quins són els riscos que afecten les nostres comunitats i preparar-nos des de diferents nivells en relació amb: l’escassetat de recursos, els fenòmens meteorològics extrems (sequera, les onades de calor i els grans temporals) i les conseqüències d’aquests fenòmens resultat de la caiguda global de la productivitat del sòl, la inflació o disrupcions en la producció i el comerç. I, per tant, treballar per a la resiliència de les persones i els territoris. 

Per altra banda, també és imprescindible que els territoris, des de les hectàrees més grans fins als pams de terra, han de poder ser resilients als canvis i erosions i, per tant, ser fortaleses de futur i garanties de sobirania. Tots els pams de terra importen, en un futur amb un retrocés i disminució activa de la terra fèrtil com el que està vivint Catalunya o  el present abandonament del món rural a passes gegant i per això també cal capgirar la lògica de com ens relacionem amb la terra. Fa uns dies l’estimada i històrica activista ecologista catalana, Núria Vidal de Llobatera, ens comentava la següent reflexió:

El port de Barcelona és el gran símbol de la globalització a casa nostra. Des d’allà importem tomàquets d’Holanda o taronges de Sud-àfrica, exportem carn de porc, hortalisses i naturalment altres productes manufacturats. És la maleïda globalització en primera persona i per això el més preocupant i urgent de tot és la Sobirania Alimentària. Si el port tanqués avui, amb l’accés a aliments que van a Mercabarna i des d’allà es distribueixen arreu, nosaltres passaríem gana, perquè Catalunya té pocs conreus en condicions, sòls empobrits de nutrients o ja molt contaminants, poca mà d’obra, uns pagesos empobrits i amb una baixíssima continuïtat generacional. Tenim un sector primari quasi tocat de mort i, per això, el món rural ha de ser una de les reivindicacions principals per la transició ecològica i que ressoni cada dia.

Per posar-hi més context i mirada global, el 2020 la FAO va publicar un article on afirmava que més del 90% dels terrenys agrícoles de la Terra estaran degradats el 2050. Això és una bomba de rellotgeria i una oportunitat més del capitalisme global més ferotge per seguir tensant la corda del domini socioambiental i ecològic al que estem subjugats. Necessitem que les polítiques climàtiques tinguin una visió de classe i necessitem que tinguin el menor impacte possible als nostres territoris en clau de futur. Tots importen, tots són imprescindibles, i tots els que ja no estiguin fortament antropitzats han de poder ser viables, fèrtils i reversibles a llarg termini.  

Aleshores, abans de plantejar o implementar qualsevol proposta o política des de la institució municipal volem remarcar que només serà útil si avança en adaptació climàtica, mitiga emissions de gasos d’efecte hivernacle, protegeix a totes les persones i territoris sense augmentar les desigualtats de classe i, finalment, no malmet la resiliència del territori on s’apliqui. Quatre pilars indestriables per fer que la imprescindible transició ecosocial sigui el màxim de justa possible, davant una urgència climàtica que ja tenim a les espatlles. A les institucions, màxima disposició. Al carrer, màxima pressió.

Tanmateix, també cal tenir clares les estratègies que volem impugnar. Per exemple, el pla estatal espanyol fa servir les paraules com recuperació, transformació i resiliència, qüestió que resulta del tot cínica si es desgrana com s’estan plantejant la major part dels projectes subvencionats i el poc marge de maniobra per plantejar temes estructurals des dels municipis, tenint en compte que són projectes que han d’estar finalitzats al 2026 amb una total incertesa del futur dels mateixos com pot ser el futur finançament, el manteniment de les polítiques o les dificultats de la projecció pressupostària municipal, entre d’altres handicaps.

Planificar un altre model de distribució territorial que redueixi la petjada ecològica dels municipis i del conjunt dels PPCC, on la presència humana sigui equilibrada en les diferents comarques, la dotació de serveis suficient i assequible per a tota la població, i les xarxes de comunicació no siguin radials i totalment dependents de les grans ciutats.

Els reptes són molts i en molts fronts. L’important, finalment, és ser-hi perquè, malgrat tots els malgrats, col·lectivament es pugui fer que passin unes coses i no unes altres. El diagnòstic és clar: calen transformacions ràpides (encara que de centímetre a centímetre) per a viure utilitzant menys energia i menys materials si el que volem és garantir condicions de vida digna a tothom. Per a fer-ho necessitem una brúixola ben orientada (estratègia) i anar construint mapes que ens serveixin per caminar en aquest món complex i incert (tàctica). Davant d’això no ens podem quedar ancorades en el debat ni tampoc en la culpa. Si no volem morir ofegades potser una bona estratègia pot ser: davant les incerteses: certeses, coneixement; davant el pessimisme: racionalitat ecologista; davant les dificultats: creativitat i davant la impotència: acció. A banda, serà útil disposar d’algunes eines salvavides com són la cooperació, la intel·ligència col·lectiva i la planificació. 

El moment que vivim ara demana mirar una realitat que potencialment pot empitjorar i alhora mantenir l’esperança en què encara podem fer moltes per canviar el present i el futur. Per dibuixar i construir nous futurs i disputar el tauler de joc és imprescindible un bon exercici de realisme i una bona dosi de possibilisme radical. Ens agradaria acabar tornant a les arrels, al fil verd i roig que ens ha precedit en la lluita ecologista al nostre país i amb el que hem començat aquest article:

La realitat actual de Catalunya ens demana amb urgència que ens pronunciem obertament sobre les diverses crisis que pateix el país, a imatge i semblança de les que afecten el conjunt del globus terraqüi, el nucli de les quals es troba en el crac ecològic de la nostra societat. […] Som conscients que adoptem una actitud agosarada i molt sovint radical, senzillament perquè posem en qüestió les bases del sistema damunt del qual s’ha muntat la destrucció programada de Catalunya. Només fent servir un dels trets essencials del nostre caràcter -el sentimentalisme del paisatge- ja n’hi hauria d’haver prou perquè el poble de Catalunya orquestrés una revolta sense precedents. Amb la nostra posició, explicada en aquest llibre, creiem que evidenciem quelcom més que uns sentiments compartits. […] Aquest socialisme desburocratitzat pel qual també lluitem ens agradaria que s’omplís massivament d’aquesta ventada ecologista, que no fa més que reforçar-lo  i donar-li la raó com a alternativa global de societat que la Història demana.

Ha plogut molt (o poc, segons com) des del 1979, però l’anàlisi i algunes reflexions i reivindicacions, segueixen ben intactes. La diagnosi es manté, el temps passa i els municipis són una pota més, però imprescindible, per intentar revertir aquesta barbàrie. Per uns municipis ecologistes i transformadors: mitigació amb resiliència i adaptació amb protecció.