Search
Close this search box.

Drets de la natura: protegir el subjecte per protegir la vida.

Un instrument jurídic important per seguir lluitant contra les dinàmiques d’un sistema contaminant i extractivista és dotar a la Natura de drets propis com a subjecte i així aconseguir més eines i mecanismes de protecció socioambiental, tot afavorint tant al medi ambient que ens acull com a les espècies que habitem aquest planeta.

Drets de la natura: protegir el subjecte per protegir la vida.

Un instrument jurídic important per seguir lluitant contra les dinàmiques d’un sistema contaminant i extractivista és dotar a la Natura de drets propis com a subjecte i així aconseguir més eines i mecanismes de protecció socioambiental, tot afavorint tant al medi ambient que ens acull com a les espècies que habitem aquest planeta.

Cal augmentar la protecció de la natura? Són suficients els actuals mecanismes jurídics que ens hem dotat globalment i local per a protegir el clima i la natura? Són preguntes pertinents i urgents donades les circumstàncies climàtiques i socio-ambientals actuals, però assumim que també de certa reflexió i evident complexitat tècnica. El maig passat publicàvem, en aquest mateix espai, un article titulat «Ecocidis: Aturar la impunitat per aturar la destrucció», on hi intentàvem explicar la idea sorgint de la campanya internacional perquè el delicte d’ecocidi sigui tipificat al més alt nivell penal internacional com a delicte contra la humanitat i la pau. D’aquesta manera, es podria perseguir amb més contundència els delictes ambientals severs i duradors, tot redibuixant la trinxera contra la impunitat corporativa d’un capitalisme global contaminant, extractivista i explotador, especialment al Sud Global.

En el present article volem complementar la idea exposant un altre instrument fonamental per avançar en la justícia climàtica i ambiental, que segueixi amb el fil d’augmentar la protecció del medi, del clima i del nostre futur i el de tants altres milions d’espècies. Convertir la natura en subjecte de dret enlloc d’objecte -i no només és objecte de drets, sinó també de desig- seria un pas de gegant pels propers anys. Recordem que només les persones físiques, jurídiques, la societat o l’estat són ens titulars d’un dret o d’un interès jurídicament protegit. Llavors, la natura, què és, sinó la base de tot l’anterior alhora?

En les últimes dècades, arreu han sorgit noves demandes i peticions relacionades amb les múltiples evidències de les greus problemàtiques associades als impactes ambientals, a la pèrdua de biodiversitat o a la crisi climàtica, i aquesta en concret no és pas nova. En definitiva, demandes per mitigar al màxim el canvi global que està provocant l’augment de les emissions i els residus de la societat actual, generades pel capitalisme industrial i la globalització. Són freqüents les notícies i articles científics que alerten, vegada rere vegada, que anem directes a sobrepassar diversos punts d’inflexió climàtica si no hi posem un remei urgent i contundent. El temps passa i els punts d’inflexió són les línies vermelles que, un cop superades, poden desencadenar conseqüències incertes, accelerar encara més les emissions i arrossegar-nos a un terreny definitivament irreversible. Per exemple, -i més enllà dels casos més evidents com el desgel de Groenlàndia o del permafrost boreal- la pèrdua massiva dels esculls de coral tropicals també té uns enormes impactes globals.

Aquesta idea d’interrelació total del medi, de la biosfera, és la que explica que les propietats i característiques derivades no poden ser interpretades com a suma dels elements que la composen. La importància que la nostra realitat és que som éssers ecodependents i interdependents i que Yayo Herrero argumenta sempre clarament. El 1971, un gran nombre de científics internacionals ja van enviar l’anomenat Missatge Menton a la ONU per tal d’alertar sobre a degradació del medi ambient tot sentenciant que «vivim en un sistema tancat, som totalment dependents de la Terra i els uns dels altres, i això serà durant tota la nostra vida i durant la de totes les generacions que vindran».

Per tant, la importància jurídica –ergo política- que representaria l’actualització de la tipificació del delicte d’ecocidi és vital per a perseguir el crim ambiental de base  corporatiu i global amb més contundència però cal fer més passes. Per poder millorar la relació de l’espècie humana amb la resta d’éssers vius i amb l’entorn que les acull i alimenta i deixar de considerar la natura com a element de desig capitalista i només objecte de drets, caldria emprendre el camí de situar-la com a subjecte de drets.

Font

Com assenyala l’investigador uruguaià Eduardo Gudynas, «aquesta enorme pressió sobre els ecosistemes no només es deu a les necessitats particulars de recursos naturals pròpies de cada país o regió, sinó que està directament vinculada a l’economia global. Llavors, sectors com l’agroindústria de monocultius, la mineria a gran escala, o l’explotació petrolera alimenten sobretot el flux exportador de matèries primeres mundial. Per tant, la base productiva capitalista, i especialment el gruix de les exportacions de la globalització, segueix depenent d’extreure contínuament recursos naturals». Llavors, l’única opció de supervivència i creixement pel període històric actual, científicament ja anomenat Antropocè però que convenim a anomenar Capitalocè -com argumenta Irene Alorda en aquest anterior article- és seguir controlant i manipulant la natura, alterant-la i contaminant-la. Encara que arribi el moment de la impossibilitat biofísica en present.

A l’Amèrica Llatina hi ha molta més cultura de connexió i respecte cap a la natura i de com relacionar-s’hi de manera realment sostenible, especialment per part de les comunitats indígenes i pobles originaris dels diversos països que conformen la regió llatinoamericana. Per exemple, a l’Amazones, el pulmó principal del planeta, el conflicte per la terra és intens i cruel. L’Amazones també és el bosc primari més extens del món, la regió amb més biodiversitat, essent un bioma que funciona com a estabilitzador climàtic global. En les últimes tres dècades, l’Amazones ha perdut el 20% de la seva cobertura forestal, fins i tot a les àrees protegides per llei. Durant el govern Bolsonaro el 50% d’aquesta desforestació ha estat en terrenys públics. En segon lloc, les selves de la conca del Congo són la major superfície de bosc tropical després de l’Amazones, essent un dels altres pulmons verds més importants del planeta. Així i tot, en quinze anys, ha perdut una superfície que ocuparia el mateix que Portugal i Galícia juntes (CREAF, RUIDOphoto, 2022). El fet que el Brasil i la República Democràtica del Congo siguin els dos països del món que tallen més arbres als dos pulmons planetaris més importants i els sobre-explotin a base d’interessos del capital mundial, fa que també siguin claus en la defensa d’aquests ecosistemes vitals.

Per altra banda, a nivell legislatiu, hi ha països com l’Equador que van incorporar a la constitució aprovada el 2008 elements jurídics dels drets de la natura. En l’article 10 s’hi reconeixen tres subjectes de dret: el subjecte individual, el subjecte col·lectiu i el subjecte Natura.  com l’Article 71, que diu «La naturaleza o Pachamama, donde se realiza y reproduce la vida, tiene derecho a que se respete integralmente su existencia y el mantenimiento y regeneración de sus ciclos vitales, estructura, funciones y procesos evolutivos», essent el primer país del món en assignar-li aquesta categoria jurídica com a subjecte de drets, instaurant així un nou sistema jurídic per a la protecció del medi ambient. A l’Article 72 també hi diu que «la naturaleza tiene derecho a la restauración. Esta restauración será independiente de la obligación que tienen el Estado y las personas naturales o jurídicas de indemnizar a los individuos y colectivos que dependan de los sistemas naturales afectados».

Així doncs, la diferència entre el cas equatorià i, per exemple, la constitució espanyola és la determinació de la natura com a subjecte de drets i no com a objecte de drets (article 45 CE). No és el mateix determinar que hi ha el deure a tenir un medi ambient adequat pel desenvolupament de les persones i el seu deure de conservar-lo que determinar que la natura té el dret a conservar-se. Tampoc és el mateix posar la relació de la societat i la natura al centre, que posar-hi la pròpia natura i la seva cura per se com a font de supervivència i garantia.

Aquestes consideracions també han anat arribant a altres països, com ara Colòmbia o Nova Zelanda, que han actualitzat les seves respectives constitucions, tot incorporant nous drets ambientals (Barahona, Añazco. 2020). Tanmateix, la segona gran oportunitat que hi ha hagut fins ara des de la constitució equatoriana, ens trasllada a la proposta de nova constitució xilena, rebutjada en plebiscit el passat setembre, i que contenia la determinació prioritària titulada com a «Capítulo III: Naturaleza y medioambiente». En aquest capítol hi començava dient que «la naturaleza tiene derechos. El Estado y la sociedad tienen el deber de protegerlos y respetarlos (art. 127.1)», a més de contenir apartats sobre els bens comuns naturals, les aigües o els minerals. Una darrera oportunitat clau que s’obre al continent, i d’abast mundial com explicàvem abans, són les possibles reformes que pugui fer el nou govern de Lula, després que el de Bolsonaro hagi estat desastrós per l’Amazones i el món sencer i el flamant president s’hagi compromès a recuperar un ferm compromís del Brasil amb el pulmó del planeta, per última vegada en declaracions a la darrera COP27 d’Egipte. Veurem com avancen i es consoliden aquestes qüestions durant els propers anys, en aquest nou període de governs d’esquerres i progressistes que sembla obrir-se a l’Amèrica Llatina, però la urgència i oportunitats són d’abast mundial. Per exemple, en replicar més casos com el projecte de protecció Yasuní-ITT, batejada per l’expresident Rafael Correa el 2013 com «la proposta més seriosa, prometedora i concreta de tota la història de la humanitat en la lluita contra el canvi climàtic» i que va ser perduda en favor de la indústria petrolera. Perduda per motius com una manca de partenariat del Nord Global, una de les coses que finalment s’ha començat a discutir a la recent cimera de la COP27 a Egipte.

Gro Harlem Brundtland, Primera Ministra de Noruega, davant l’Assemblea General de l’ONU sobre Medi Ambient i Desenvolupament, 19 d’octubre de 1987.

L’any 1987 va emergir amb força el concepte de desenvolupament sostenible. Un concepte que apareixia per primer cop a l’informe «El nostre futur en comú» (o Informe Brundtland). Es definia com a aquell desenvolupament que «satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les futures generacions». En aquesta proposta es defensava que el desenvolupament sostenible era aquell que, teòricament, garantia un equilibri entre la dimensió econòmica, la social i l’ambiental. Actualment, tant en el Nord Global com en el Sud Global estem molt lluny d’aquest equilibri, ja que és la dimensió econòmica és la que preval per sobre de les altres. El dogma del capitalisme és que val la pena sacrificar-ho tot per tal que l’economia creixi. I la natura no es queixa, només es transforma i s’intenta adaptar.

Des del punt de vista del pensament holístic, les tres dimensions  (econòmica, social i ambiental), estan interrelacionades però no en equilibri sinó en jerarquia. Si entenem i assumim que la Terra (litosfera, hidrosfera, atmosfera i biosfera) sosté la vida i que és impossible protegir les persones i la vida sense reconèixer aquesta jerarquia ens situem en la lògica dels «drets de la Natura» al centre de tot. Una proposta que qüestiona les lògiques antropocèntriques i patriarcals, proposant una altra manera d’organitzar la vida, posant al centre el benestar de les persones i el manteniment de la vida. Una proposta que defensa que la natura té valors intrínsecs (amb drets inherents).

Des d’aquesta perspectiva els drets de la Natura esdevenen imprescindibles per a defensar la vida i el futur que ens depara. L’aparició d’aquesta nova consciència en defensa dels drets de la natura i la lluita perquè siguin subjectes de drets és el resultat d’un sincretisme de cultures (ameríndies, africanes, europees,…) que suposa un canvi de paradigma: passar de la natura com a objecte a la natura com a subjecte. La defensa dels drets de la natura suposa, doncs, una nova forma de mirar i transformar el model capitalista imperant que es manté aliè a tot allò que és viu i que es basa en l’explotació i extractivisme sense límits.

Apropant-nos a casa nostra, als Països Catalans hi ha un cúmul històric de delictes i agressions ambientals o fins i tot ecocidis, com podrien ser el cas Castor, la contaminació del riu Llobregat, la degradació de l’Horta de València o la massificació turística balear. Sortosament, també hi ha una llarga trajectòria d’activisme per la defensa del territori, amb múltiples entitats i plataformes arreu del país que s’organitzen per fer front a casos d’agressions ambientals o també d’alteracions territorials significatives. Sense marxar gaire lluny, el passat 21 de setembre es va aprovar al Senat espanyol una nova llei pionera que convertia el Mar Menor (Múrcia) en el primer ecosistema d’Europa amb personalitat jurídica pròpia, al mateix nivell que els persones i empreses. Aquesta iniciativa provenia de la ILP «Salvar el Mar Menor», engegada per l’impuls ciutadà i que es transformava amb una acció innovadora traduïda en una nova realitat material. És per tot això anterior que, tant la requalificació del delicte d’ecocidi com l’avenç en la significació dels Drets de la Natura son dues vies tàctiques que podrien transformar-se en trinxeres clau per la lluita de la defensa del territori i que, sens dubte, s’hauran de considerar prioritàries en una futura eventual constitució catalana.

Entenem que qualsevol projecte d’avenç social, feminista i de llibertat nacional als Països Catalans hauria d’anar acompanyat, en lloc preferent, la proposta d’inscriure al màxim nivell legal el deure per a tothom de protegir el clima, la biodiversitat i la salut ambiental d’acord amb les propostes emanades per la comunitat científica sobre la realitat de la crisi ecosocial, tot plegat en un horitzó d’exigències científiques en constant avenç. L’independentisme d’esquerres té el repte i el gran deure d’incorporar aquestes qüestions dins del seu marc mental i polític i fer-les pal de paller per a un futur pròsper, digne i lliure. Protegir la biodiversitat, el territori i el clima perquè el nostre país lliure pugui existir algun dia, en una Mediterrània especialment amenaçada pel col·lapse bioclimàtic, tot just en poques dècades. Perquè que visqui la terra, aquesta ha de ser lliure, fèrtil i respectada. Perquè seguir de perfil no farà més que augmentar la radicalitat d’un ecocidi sencer i complet de país, cal prioritzar la lluita contra aquesta hecatombe que ens sotja.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És regidor d'Acció climàtica a l'Ajunatment de Girona per Guanyem Girona i militant de la CUP.

Comentaris

Drets de la natura: protegir el subjecte per protegir la vida.

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau