I

L’ésser humà es troba davant el repte civilitzatori més exigent de la seva història. Un que combina tant problemes relacionats amb l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, amb el  conseqüent augment de la temperatura global i la pertorbació en l’equilibri del sistema climàtic terrestre, com a problemes derivats de l’ús extractivista dels recursos del planeta. Avui dia, resulta difícil negar que tot això, que podem conceptualitzar com a crisi ecològica-social (o, simplement, crisi ecosocial), té origen en la parasitària forma de produir que domina a escala global: el mode de producció capitalista.

Per a acostar-nos teòricament al problema des de l’enfocament marxista, és útil reflexionar entorn d’un concepte rescatat de Marx i popularitzat en els últims temps per John Bellamy Foster: la fractura metabòlica. Marx parla de la «interacció metabòlica» com aquella dependència vital entre l’ésser humà i la resta de la naturalesa, de la qual el procés de treball n’és el nexe entre ambdues parts. Parts que, en realitat, constitueixen un sol «organisme» (és a dir, les concebem dialècticament des de la seva unitat universal[i]), en el qual una naturalesa humanitzada i una societat determinada per la naturalesa no poden ser enteses com a independents. Entre elles, la producció és el procés a través del qual es media, regula i controla l’intercanvi metabòlic d’energia i materials. Per tant, de la forma que prengui aquest metabolisme dependrà el lloc cap al qual camini la nostra història social i natural.

Doncs bé, avui sabem que aquesta relació pateix una fractura[ii], coincident amb l’expansió del capitalisme a partir de la Revolució Industrial i la separació antagònica entre camp i ciutat, les conseqüències pràctiques més evidents de la qual són l’esgotament tant de la força de treball com dels recursos naturals, així com les ruptures en els cicles de materials als quals el terme fa referència en origen. I si no trobem la manera de tancar aquesta fractura, conservant la sostenibilitat i l’equilibri de la relació metabòlica, el nostre futur avançarà cap a un escenari tan imprevisible com perillós.

II

A partir d’aquesta conceptualització del problema, la pregunta més habitual és prou coneguda: fins i tot si el capitalisme és l’origen d’aquesta ruptura, no podríem reconstruir-la mitjançant unes certes reformes legals? La incompatibilitat entre el poder impersonal del capital i un control conscient del procés productiu (i, per tant, del procés de treball), ens porta a afirmar que no.

Les solucions en el marc de les relacions socials capitalistes, ja siguin mesures amb origen en l’enfocament ortodox de l’economia ambiental o projectes més ambiciosos propis dels actors polítics socialdemòcrates, com el Green New Deal[iii], són impotents de cara a tancar de manera efectiva la fractura metabòlica i encarar la crisi ecosocial. En el capitalisme es conceben els recursos naturals com a gratuïts, és a dir, el mercat no és capaç de valorar correctament els costos d’extracció i gestió a través dels actes de compra i venda, per la qual cosa es procedeix a la seva sobreexplotació. Per això, molts economistes ambientals proposen «internalitzar» els efectes negatius per a readaptar els incentius monetaris a través de, per exemple, eco-impostos o permisos de contaminació, de manera que les externalitats negatives siguin corregides assignant valors monetaris als serveis ambientals, és a dir, comercialitzant-los. Però aquesta perspectiva, que parteix de l’enfocament teòric neoclàssic, ignora la impossibilitat d’incorporar adequadament les qüestions ecològiques per la via del mercat, atès que aquest acaba sent capaç de funcionar només a partir d’un mono–criteri: el de la rendibilitat.

L’històric volum d’hores de treball que necessitem invertir per a dur a terme una transició ecològica digna de tal nom només és comparable a mesures preses, com a mínim, en les economies de guerra. Les empreses no tenen ni la intenció ni la capacitat de fer-ho, perquè en cap cas això serà rendible en termes monetaris. I menys encara a curt termini, que és el que mou als seus inversors. Això no hauria de sorprendre a ningú: ja sigui per a aconseguir una transició a una economia descarbonitzada o per a dotar-nos d’un sistema sanitari universal i gratuït, totes aquestes iniciatives serien sacrificis «a fons perdut» per al capital.

Altres propostes que sí assumeixen uns certs postulats anticapitalistes, com algunes de les tesis decreixentistes, incorporen al debat qüestions valuoses que han de ser tingudes en compte, per això el diàleg amb elles (i la seva crítica) és necessari i ens permet avançar en el debat teòric. És indubtable que l’enfocament post-desenvolupista en el qual s’emmarca la proposta del decreixement ha contribuït a la conscienciació sobre els límits mediambientals que la producció capitalista ignora, així com a impulsar una discussió necessària sobre quins haurien de ser els objectius d’un socialisme alliberat de les seves previsions optimistes sobre el futur i l’abundància material. Però això no fa d’aquesta proposta una alternativa robusta al capitalisme.

No sent l’objectiu d’aquest article entrar en polèmica, creiem que les propostes decreixentistes, en el cas de tenir potencialitat emancipatòria, només podrien ser aplicades en economies planificades, ales quals la producció s’hagi socialitzat. A vegades, la tendència a fer prevaler la crítica a les pautes de consum, o el fet de centrar el seu discurs en una anàlisi merament quantitativa —positiva o negativa— del creixement, sol acabar relegant la contradicció fonamental del mode de producció capitalista, és a dir, la relació capital/treball, a un segon pla. Malgrat això, en els últims temps estem percebent un acostament entre postures amb les quals compartim punts importants, com la d’alguns decreixentistes anticapitalistes i la de la jove tradició ecosocialista[iv], fet que celebrem i esperem que avanci fructíferament.

Tot això ens obliga a treballar col·lectivament, tant en el pla teòric com en el pràctic, fins a aconseguir que la nostra gestió de la (re)producció social ens permeti fer-nos càrrec de la fractura metabòlica amb l’objectiu de reparar-la, de tancar-la. O, dit d’una altra manera, construir una societat en la qual «els productors associats governen la seva interacció metabòlica amb la naturalesa de manera racional, duent-ho a terme sota el seu control col·lectiu en comptes de ser dominats per aquesta interacció en tant una força cega» (Marx, 2015, p. 885)[v].

III

Així doncs, necessitem un procés revolucionari que expropiï i socialitzi els mitjans de producció, però les idees sobre com gestionar una economia sense mercat ni diners acostumen a brillar per la seva absència. Avui, i en línia amb la perspectiva teòrica oberta per Paul Cockshott, podem pensar en les possibilitats de planificar l’economia incorporant els avenços tecnològics de les últimes dècades. La proposta cibercomunista no ofereix receptes màgiques, sinó que proposa el marc econòmic-organitzacional a partir del qual podem actuar amb eficàcia per a combatre la crisi ecosocial. La qüestió no pot reduir-se a un tipus o un altre de política, més o menys encertada, per a combatre diferents efectes del canvi climàtic. Nosaltres comprenem que, sent la forma de produir —la forma d’organitzar el procés de treball—, allò que regula la nostra relació amb la resta de la naturalesa, ha de ser la pròpia forma d’ordenar el procés productiu la que integri orgànicament la capacitat per a solucionar els problemes ecològics.

En una economia com la que proposem, a l’hora d’elaborar un pla econòmic, «els límits ambientals es tenen en compte com una restricció material més (com ho és també la quantitat i la qualitat de la força laboral disponible) per a la consecució dels objectius proposats» (Nieto, 2021, p. 132)[vi]. Per la qual cosa, tant si parlem d’emissions, d’extracció de recursos o d’ús de la terra, les preocupacions ambientals han de ser incloses a la planificació com a restriccions, per a així poder introduir-les en el problema d’optimització a resoldre per a calcular el pla òptim. L’objectiu és que aconseguim controlar, basant-nos en la perspectiva del metabolisme social, els quatre grans moments de tota economia: l’extracció, la producció, el consum i la gestió dels residus.

Autors com Philipp Dapprich[vii] han pres la iniciativa de dur a terme simulacions d’economies planificades per a comprovar quines metodologies i protocols garantirien obtenir plans que no excedissin l’ús acordat de combustibles fòssils, tenint en compte no sols els requeriments en hores de treball i unitats d’energia dels béns de consum, sinó també l’ús de recursos molt limitats. El seu treball sobre models que milloren les tradicionals taules input-producte, tenen en compte, per exemple, les diferències entre usar tècniques de producció basades en l’ús d’energia eòlica o en l’ús del carbó, així com la seva intensitat. Tot això considerant que la capacitat actual de la programació lineal aconsegueix donar solució als problemes de complexitat computacional i limitar estrictament les emissions de CO₂, una cosa fonamental per al nostre projecte.

La tecnologia computacional i de la informació ens permet construir un sistema integrat de planificació econòmica que superi les profundes limitacions dels rudimentaris mecanismes dels diners i el mercat. Basar la nostra forma de produir en les necessitats socials de recursos naturals i temps de treball ens obre les portes a gestionar l’economia post-combustibles fòssils que necessitem, podent dur a terme enormes transformacions estructurals en sectors com el del transport, la construcció o l’alimentació. Aquest tipus de qüestions, entre altres, són les que s’aborden en el llibre recentment publicat per Cockshott, Cottrell i Dapprich[viii].

Podem imaginar exemples com el de la restricció de la producció d’aliments carnis (fonamental per a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle), i l’ús del racionament per a regular democràticament el seu consum, que, malgrat la seva mala fama, és un mecanisme que no exclou a ningú pel seu nivell de renda i obre les portes a distribuir els recursos escassos a partir d’una deliberació pública i transparent. Com hem dit, el problema davant el qual estem requereix, com a poc, de mesures similars a les que van adoptar les economies de guerra, i la disjuntiva davant la qual ens trobem no és una altra que la de racionament o rampinya. De totes maneres, els canvis necessaris en les dietes es tornen menys abruptes si tenim en compte la quantitat d’aliments que, avui dia, la lògica de la rendibilitat obliga a malbaratar (s’estima que un 17% del total d’aliments). A més, entre el 8% i el 10% de les emissions mundials de gasos d’efecte d’hivernacle estan associades a aliments no consumits [ix], per la qual cosa optimitzar la seva producció i distribució ens facilitaria molt les coses [x].

No sent aquest el lloc per a aprofundir en qüestions tècniques, dues idees principals han de ser destacades. D’una banda, en prescindir dels diners, la planificació socialista és capaç de dur a terme un càlcul en espècie, in natura, és a dir, calculant directament la producció en termes d’unitats físiques (tones, litres, etc.). En línia amb treballs com el d’Otto Neurath o Leonid Kantorovich, això ens permet tenir en compte l’escassetat de recursos naturals i utilitzar procediments matemàtics per a determinar la combinació de tècniques de producció que compleixi millor els objectius del pla (Cockshott, 2008)xi. Per altra banda, ens permet tenir en compte una cosa fonamental: el cost de reposició dels recursos renovables. Els desenvolupaments metodològics d’Howard T. Odum (2007)[xii] o de José Manuel Naredo i Antonio Valero (1999)[xiii] il·lustren bé les possibilitats que tindríem de, per exemple, calcular en unitats d’energia els costos associats als processos productius. La qüestió clau aquí és la capacitat que ens brinda la planificació per a reconvertir residus en recursos, tancant així els cicles de materials. És a dir, tancant fractures metabòliques [xiv].

També en línia amb una perspectiva de metabolisme social, convé fer un breu esment a la importància que haurà de tenir la planificació urbana de cara a superar la contradicció camp-ciutat. Autors com Fernando Moliní i Miguel Salgado (2011)[xv] argumenten en favor de les ciutats compactes enfront del desenvolupament urbà de baixa intensitat, pels estalvis i beneficis mediambientals de les primeres en termes de consum de sòl, aigua i energia o de contaminació. Però rebutjar la romantització d’un retorn al camp no és contradictori amb, seguint els plantejaments del moviment desurbanista soviètic (i particularment de Nikolái Milyutin)[xvi], entendre que les ciutats modernes comporten una massificació desigualitaria i ineficient. Per tant, una reestructuració dels espais de convivència sobre la base de criteris científics, ecològics i socials, se’ns revela com una necessitat apressant.

D’altra banda, la proposta cibercomunista aposta per la democràcia directa com a «contrapart» polític-institucional de la planificació socialista [xvii]. Per exemple, l’elecció de càrrecs públics a través del sorteig, en comptes d’a través de mecanismes electorals representatius, demostra adaptar-se millor al problema que ens ocupa. Un exemple curiós que mostra les potencialitats del sorteig és el de la Convenció Ciutadana pel Clima, a França [xviii]: després de ser seleccionats 150 ciutadans per sorteig, les seves propostes de lleis per a la lluita contra el canvi climàtic van ser tan radicales [xix] que han estat majorment ignorades pel govern de Macron, incomplint així el seu compromís d’implementar les decisions col·lectives que sortissin d’aquesta assemblea.

La potencialitat de mecanismes democràtics per a la gestió dels recursos naturals pot acreditar-se amb base a recerques tan aparentment dispars com les d’Elinor Ostrom [xx] sobre els exemples històrics de gestió comunal, o amb les aportacions sobre cibernètica de Stafford Beer [xxi]. La gastada «tragèdia dels béns comuns», una de les insígnies de l’economia ortodoxa i la justificació per a la seva pretensió de privatitzar-los, suposa una naturalització de les situacions d’obstrucció informativa que el socialisme pretén superar. És sabut que quan s’estableixen protocols i procediments de deliberació i supervisió per part dels afectats, l’administració és molt més prudent i acurada. A més, la capacitat de la planificació socialista d’incorporar gran varietat de criteris per a gestionar els recursos ens permet abordar les qüestions mediambientals com un assumpte de deliberació pública de la societat en el seu conjunt, en comptes de tractar de resoldre’l mitjançant les preferències dels consumidors [xxii].

IV

Amb l’inici de l’anomenada època de l’Antropocè, l’ésser humà va passar a convertir-se en una força geològica dominant amb capacitat per a modificar per si mateixa enormes processos bio-geofísics. Això va posar al planeta sencer sota un risc real i tangible que només pot ser abordat per la pròpia societat. Aquest paper protagonista que la nostra generació ha heretat, per tant, només pot ser interpretat correctament advocant per la superació de la irracionalitat, ineficiència i ingovernabilitat destructiva que l’organització actual de la producció implica. La planificació socialista, com diuen Leigh Phillips i Michal Rozworski [xxiii], no és que ens permeti passar d’aquest Antropocè «dolent» a un Antropocè «bo», sinó que és, en si mateixa, la forma que adoptarà el «bon» Antropocè .

Una cosa fonamental és prendre consciència que la crisi ecosocial no és exclusiva del capitalisme. La superació de les actuals relacions socials no solucionarà cap problema de manera automàtica, sinó que permetrà donar una sortida política al que és, en definitiva, un problema polític. Per això, hem de treballar amb les possibilitats que ens brinda el present, no deixant-nos endur per maximalismes utòpics de desenvolupament sense límits de les forces productives, sinó sent conscients que el comunisme, com a «moviment real que anul·la i supera l’estat de les coses actual», té davant seu una tasca de condicions materials difícilment reversibles a curt termini.

L’economia socialitzada i planificada pot ser descrita amb multitud d’adjectius que la diferenciïn de la tirania del mercat i propietat privada que ens governa avui dia (més justa, més eficient, més racional, etc.), o fins i tot interpretant-la com «l’exercici de la llibertat de decisió que es dona en el conjunt de la societat» (Löwy, 2011, p. 45)xxiv. Però, en primer lloc, la planificació socialista és una gestió essencialment ecològica del procés de treball.

A les societats on domina el mode de producció capitalista, el mercat actua com un paràsit que, devorant i esgotant els recursos naturals, prefereix morir matant que posar fi a les monstruoses conseqüències de la seva activitat. Acabar amb el paràsit ha de ser l’objectiu comú de tots aquells preocupats pel futur del nostre planeta. Però planificar l’economia ha de ser l’aspiració de tota persona que anheli organitzar la nostra activitat social de manera democràtica, conscient i lliure, per a regular de manera sostenible i equilibrada el metabolisme universal.

Notes

[i] Per a un major aprofundiment es recomana la lectura de  «Marx en el Antropoceno: Valor, fractura metabólica y el dualismo no-cartesiano», de Kohei Saito. Disponible a: https://marxismocritico.com/2017/11/29/marx-en-el-antropoceno-valor-fractura-metabolica-y-el-dualismo-no-cartesiano/

[ii]Una bona introducció a la perspectiva teòrica de Foster pot ser «Marx y la fractura en el metabolismo universal de la naturaleza». Disponible a: https://marxismocritico.com/2014/12/23/marx-y-la-fractura-en-el-metabolismo-universal-de-la-naturaleza/

[iii]Una possible crítica a aquest últim des de la nostra perspectiva es pot trobar a «Ante la emergencia eco-social mundial, ¿Green New Deal o planificación socialista de la economía?», publicat a El Salto per Maxi Nieto, Víctor Castillo i Guillem Murcia. Disponible a: https://www.elsaltodiario.com/1984/green-new-deal-o-planificacion-socialista-economia

[iv] Un bon exemple és el manifest «For an Ecosocialist Degrowth», signat per autors d’ambdues perspectives i publicat a Monthly Review. Disponible a:https://monthlyreview.org/2022/04/01/for-an-ecosocialist-degrowth/

[v] Karl Marx (2015): Manuscript of 1864-1865. Leiden: Brill.

[vi] Maxi Nieto (2021). Marx y el comunismo en la era digital (y ante la crisis eco-social planetaria). Madrid: Maia ediciones.

[vii]
Per a aprofundir en els avanços de Dapprich es recomana l’entrevista (dividida en dues parts) realitzada pel portal After The Oligarchy, en la qual es reflexiona sobre el model treballat per Dapprich en la seva tesi doctoral. Disponible a:https://aftertheoligarchy.com/2022/05/26/philipp-dapprich-interview-on-central-planning-part-1-opportunity-cost-environment-capital-goods/.
A Cibcom.org també està disponible una sèrie d’articles titulats «Simulant el socialisme», als quals Dapprich descriu la seva simulació informàtica d’una economia socialista.

[viii] Paul Cockshott, Allin Cottrell y Phillipp Dapprich (2022). Economic planning in an age of climate crisis.

[ix] United Nations Environment Programme (2021). Food Waste Index Report 2021. Nairobi.

[x] Tomas Härdin (s.f.). «La solución del cálculo económico [4]. Reduciendo emisiones y salvando vidas». Disponible a: https://cibcom.org/la-solucion-del-calculo-economico-4/

[xi] Paul Cockshott (2008). «Calculation in-Natura, from Neurath to Kantorovich».

[xii] Howard T. Odum (2007). Environment, Power, and Society for the Twenty-First Century: The Hierarchy of Energy. Columbia University Press.

[xiii] José Manuel Naredo y Antonio Valero (coords.) (1999). Desarrollo económico y deterioro ecológico. Fundación Argentaria.

[xiv]Tot i no parlar explícitament de fractures metabòliques, científics soviètics com a J. K. Fyodorov ja feien referència el 1972 a aquesta qüestió, proposant cicles tancats en la producció com a formes de reduir considerablement la contaminació que causava la indústria. Un text sens dubte interessant referent a això pot trobar-se a:https://cibcom.org/limites-del-crecimiento-en-el-comunismo/

[xv] Fernando Moliní i Miguel Salgado (2011). «Los impactos ambientales de la ciudad de baja densidad en relación con los de la ciudad compacta», Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Vol. XVII, n.º 958. Disponible a: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-958.htm

[xvi] Michael Gentile (2000). «Urbanism and Disurbanism in the Soviet Union», Inblick Östeuropa. Disponible a: http://inblickosteuropa.se/2000/05/urbanism-and-disurbanism-in-the-soviet-union-by-michael-gentile/

[xvii] Cockshott y Cottrell ho desenvolupen al capítol 13 de Towards a new socialism (1993), titulat On democracy.

[xviii] Germán P. Montañés (2020). «Macron contra la democracia: el caso de la Convención Ciudadana por el Clima», publicado en CTXT. Disponible a: https://ctxt.es/es/20201201/Firmas/34355/macron-convencion-clima-francia-sorteo-german-montanes.htm

[xix] A The wisdom of the crowds (James Surowiecki, 2005) es mostra empíricament, a través de diferents casos, com els grups amplis de persones resolen millor els problemes que petits grups d’experts, fins i tot en el cas de problemes tècnics.

[xx] A El gobierno de los bienes comunes (1990), Ostrom planteja els següents vuit principis de gestió: 1) Límits clarament definits (exclusió efectiva de terceres parts no involucrades); 2) Regles d’ús i gaudi dels recursos comuns adaptades a les condicions locals; 3) Acords col·lectius que permetin participar als usuaris en els processos de decisió; 4) Control efectiu, per part de controladors que siguin part de la comunitat o que responguin davant ella; 5) Escala progressiva de sancions per als usuaris que transgredeixin les regles de la comunitat; 6) Mecanismes de resolució de conflictes barats i de fàcil accés; 7) Autogestió de la comunitat, reconeguda per les autoritats d’instàncies superiors; 8) Al cas de grans recursos comuns, organització en diversos nivells; amb petites comunitats locals al nivell base.

[xxi] Jon Walker (s.f.). «Cybernetics of the Commons». P2P Foundation. Disponible a: https://wiki.p2pfoundation.net/Cybernetics_of_the_Commons

[xxii] John O’Neill (s.f.). «Cálculo socialista y valoración ambiental: Dinero, mercado y ecología». Disponible a: https://cibcom.org/calculo-socialista-y-valoracion-ambiental-dinero-mercado-y-ecologia/

[xxiii] «Planificant el bon antropocè», de Leigh Phillips y Michal Rozworski. Disponible a: https://catarsimagazin.cat/planificant-el-bon-antropoce/. También disponible en castellano en: https://cibcom.org/planificando-al-buen-antropoceno/

[xxiv] Michael Löwy (2011). Ecosocialismo. La alternativa radical a la catástrofe capitalista. Buenos Aires: Ediciones Herramienta y Editorial El Colectivo.