Cooperar a la xarxa de la vida, o una història d’evolució i cooperació.

Les ideologies liberals i conservadores han volgut fer del Darwinisme social i la competició la base, pretesament científica, d'un cert sentit comú. Però, què ens diu realment la ciència? Té la cooperació un paper molt més important en l'evolució del què creiem habitualment?

Cooperar a la xarxa de la vida, o una història d’evolució i cooperació.

Les ideologies liberals i conservadores han volgut fer del Darwinisme social i la competició la base, pretesament científica, d'un cert sentit comú. Però, què ens diu realment la ciència? Té la cooperació un paper molt més important en l'evolució del què creiem habitualment?

La supervivència del més apte, i el seu derivat col·loquial la llei del més fort són expressions que probablement tots hem sentit en algun moment de la nostra vida.  Les associem a la teoria de l’evolució, però també a multitud de situacions quotidianes. Darwin incorporà la primera d’aquestes expressions a la teoria de l’evolució després que el pensador Herbert Spencer la ideés per descriure la història humana durant la redacció dels Principis de Biologia, publicats entre 1820 i 1903. La segona és el el nucli ideològic del darwinisme social, una agrupació de teories que apliquen el concepte adoptat per Darwin a les societats humanes.

És summament convenient difondre aquestes idees —nascudes a l’àmbit social, però exitoses a les ciències naturals— en el marc del pensament hegemònic actual, que ens repeteix que els més destres mereixen les coses bones de la vida —tots sabem que no n’hi ha per tothom— i la resta s’han de conformar amb les engrunes. Així, es calafata d’una pàtina cientifista el que no és més que un relat que justifica la desigualtat imperant en les nostres societats, i la converteix en axiomàtica.

Les societats humanes estan sotmeses a forces i dinàmiques exclusives a elles, però també a algunes de les que es troben en les natures no humanes. Tota la xarxa de la vida es modifica mitjançant l’evolució, que s’impulsa per mecanismes competitius, però no només. Si esmento la selecció natural, qui més qui menys sap de què parlo. Tanmateix, si pregunto per la teoria endosimbiòtica o pronuncio el nom de Lynn Margulis molta menys gent alçarà la mà dient que sí, que aquesta ens la sabem. Una teoria que manifesta que un dels mecanismes més importants de l’evolució és la cooperació, poc sorprenentment, té menys entusiastes que la primacia de la competició entre els forans de la biologia. Sobretot en aquest ring de boxa que ens han dit que és el nostre món.

Lynn Margulis

Lynn Margulis va ser una microbiòloga estatunidenca que als anys seixanta proposà la teoria endosimbiòtica, que donà per primer cop una explicació més enllà de la selecció natural de la gènesi de la cèl·lula eucariota. Les cèl·lules eucariotes són les nostres –i les de les plantes, els animals, els fongs i els protists—, i a diferència de les cèl·lules procariotes —les dels bacteris i els arqueus— no presenten el material genètic condensat en un nucli diferenciat. La teoria endosimbiòtica apunta que l’origen de les cèl·lules eucariotes tingué lloc quan cèl·lules procariotes que realitzaven funcions diferents van integrar-se en una unió mútuament beneficiosa. Dos orgànuls presents dins de les cèl·lules eucariotes: els mitocondris –responsables de la respiració cel·lular– i els cloroplasts–encarregats de la fotosíntesi— són fruit d’aquest mecanisme, i avui dia se sap que provenen d’antics organismes procariotes independents. L’endosimbiosi, per tant, va fer possible que organismes distints, units, conformessin en darrer terme un nou organisme amb capacitats inèdites. La vida, més intricada, i per això, més capaç.

A Margulis li va costar molt publicar la seva idea, però la reticència de la comunitat científica a acceptar la cooperació com a mecanisme evolutiu no és nova. Kropotkin ja va escriure a El suport mutu, l’any 1902, que la cooperació era un mecanisme fonamental de l’evolució, i que havia estat promoguda per la mateixa selecció natural. També que era un mecanisme tothora present en les societats humanes.

Ivan Wallin, un biòleg estatunidenc que va viure de 1883 a 1969, va proposar que els mitocondris havien estat abans bacteris independents. Malauradament, mentre fou viu els seus treballs van ser oblidats i menystinguts. No ha estat fins als albors del segle XXI, i amb l’acceptació prèvia de la teoria de Margulis, que la contribució de tots aquests científics ha estat revalorada pels biòlegs evolucionistes.

Però no només podem trobar la cooperació en la formació de cèl·lules més complexes. També ha estat identificada en el món natural tant a les interaccions intraespecífiques d’organismes (dins de la mateixa espècie) com en les que són interespecífiques (entre diferents espècies). Com a exemples de les primeres tenim les colònies d’insectes, o totes les agrupacions d’animals en clans o famílies, que es necessiten els uns als altres per sobreviure i prosperar. És aquesta estratègia la que ha sobreviscut davant d’altres I la que ha impulsat l’evolució d’aquestes espècies fins al seu estat actual.

Pel que fa a les unions d’organismes de diferents espècies, aquestes són presents, per exemple, dins dels nostres intestins, on més de cent gèneres de bacteris ens ajuden a digerir els nutrients, mentre que nosaltres els proporcionem a ells el medi on poder sobreviure. Aquest tipus d’unions —i no les intraespecífiques abans esmentades— s’anomenen simbiosis, i poden ser de tipus mutualista (ambdós organismes surten beneficiats de la interacció) o bé comensalista (un dels organismes en treu un avantatge mentre que l’altre no hi guanya ni hi perd res). Algunes d’aquestes relacions són conegudes ancestralment: els rovellons i les coníferes, les abelles i molts arbres fruiters… Organismes que es necessiten –que ens necessitem— els uns als altres per a sobreviure, i estratègies de cooperació que han sobreviscut al pas del temps perquè s’han demostrat exitoses.

Piotr Kropotkin

La teoria endosimbiòtica i la importància de la cooperació en la biologia evolutiva es consideren àmpliament acceptades. Aquest canvi en l’evolucionisme, malgrat tot, no ha deslegitimat el darwinisme social. Tot i que ha estat menystingut per científics  d’arreu, els tentacles de la seva influència continuen arribant pertot, perquè generalment encara creiem que en cada feina, en les relacions interpersonals o a l’hora d’aconseguir guarir-se d’una malaltia, sobreviu qui és prou fort, guanya qui és més apte. D’aquí s’acaba deduint, per tant, que qui no sobreviu no mereixia fer-ho. I aquests tentacles ens han tocat, llefiscosos i desplegats durant la pandèmia, quan les mortaldats massives d’avis a les residències provocaven reaccions mínimes, a diferència del que hagués passat si es tractés de persones d’edats funcionals al sistema productiu. Arribaven fins a la llibertat mal entesa de satisfer els nostres capricis més banals (com no dur una mascareta) abans que blindar i protegir els drets més fonamentals dels altres.

Però blindar i protegir els drets més fonamentals dels altres és blindar i protegir la  nostra comunitat, i les xarxes de suport social que a través de la cooperació no només  ens permeten sobreviure sinó viure, que és al que hem d’aspirar i que és justament el  que el capitalisme obsedit amb la competició ens arrabassa dia rere dia.

Gran part de la gent interessada a promoure ideals cooperatius defuig qualsevol símil que compari la nostra societat amb altres conjunts d’organismes, perquè en el fons vol evitar legitimar qualsevol noció naturalitzada de competició, o lluita entre éssers humans que sembli indicar que sempre hem viscut sota la llei del més fort, i que intentar que ens governin altres impulsos serà infructuós. Els símils no són necessaris, però avui sabem que la vida no només competeix; que els cinc regnes d’éssers vius cooperen per fer possible la xarxa que sosté l’existència, també la nostra. Des de la fotosíntesi que genera l’oxigen del món fins als bacteris que digereixen els aliments que ingerim.

Som qui som –com a espècie, com a organisme, com a persona– perquè en un abans amplíssim la cooperació va existir: entre cèl·lules, entre homínids, entre les persones que feien torns per canviar-nos els bolquers. No ho oblideu mai, i recordeu la Lynn.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Investigadora a la UAB-ICTA

Comentaris

Cooperar a la xarxa de la vida, o una història d’evolució i cooperació.

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.