PPF: «La música és i serà en essència lliure i crear-ne, avui en dia, és més fàcil que fa 20 anys però, i difondre-la i mercantilitzar-la?»

Enguany se celebren 25 del naixement de la productora musical Propaganda Pel Fet, un exemple de projecte cooperatiu que sorgí per sacsejar l'escena musical catalana.

PPF: «La música és i serà en essència lliure i crear-ne, avui en dia, és més fàcil que fa 20 anys però, i difondre-la i mercantilitzar-la?»

Enguany se celebren 25 del naixement de la productora musical Propaganda Pel Fet, un exemple de projecte cooperatiu que sorgí per sacsejar l'escena musical catalana.

Amb l’objectiu de donar veu als sense veu va néixer el 1996 Propaganda pel Fet!, Propa, un segell discogràfic instal·lat a Manresa que, 25 anys després, pot presumir d’haver editat més de 160 referències posant al servei de les bandes d’avui els coneixements forjats amb les bandes d’ahir. Havent publicat discos d’artistes com Obrint Pas, La Raíz o Pirat’s Sound Sistema, ara, el que va començar com a discogràfica, és també una editorial musical, una agència de contractació, una sala de concerts i un paraigües per iniciatives com el Vibra Festival.

Ja només el nom de la cosa, Propaganda pel fet! és una declaració d’intencions. Quina idea tenieu al principi i quina valoració en feu 25 anys després?

Teníem la idea de sabotejar el sistema: donar veu als sense veu. Acompanyar grups musicals que volien sortir de la margera, a mitjan anys 90, i que bé pel seu compromís polític, les seves particularitats sovint assembleàries o l’ús del català com a llengua vehicular normalitzada dins el projecte artístic (que aleshores era una trava per desenvolupar una «carrera») tenien les portes tancades dels circuits comercials de distribució i comunicació. Que no hi havia internet, aleshores, eh? Creiem que la música, especialment, té una capacitat brutal com a eina per transformar-nos i per transformar coses i la intenció era donar cobertura a les necessitats d’artistes que així l’entenguessin. 25 anys després el món ha canviat en moltíssimes coses, però continua sent urgent canviar-ne moltes altres que només han canviat de forma però continuen sent igual d’injustes. I creiem, ara encara més que abans, que la música continua tenint un poder brutal: ens resistim a entendre-la com quelcom neutre o neutral. És la nostra opció, particularment -però compartida amb tanta altra gent- i continuem cabuts amb la moguda i a la nostra manera.

Vint-i-cinc anys i més de 160 referències editades. Totes elles són propostes musicals fora del circuit convencional?

Després de 25 anys, els nostres i els de moltes altres iniciatives musicals, culturals, polítiques i socials, hi ha algunes etiquetes o conceptes que, si més no a nosaltres, ja no ens serveixen per a explicar depèn quines coses. Què és la música alternativa? Quina és la mainstream? Allò que es considerava «no-convencional» pot ser que hagi esdevingut popular, en molts sentits? A Propa sempre hem intentat no perdre de vista les necessitats dels projectes, obrir-nos camí en la jungla del sector musical i certs procediments industrialitzats, aprendre’n les mecàniques i funcionaments i mirar de posar al servei de les bandes d’avui els coneixements i experiències que hem anat forjant al llarg del curro fet amb les bandes d’ahir. Sense voluntat d’aplicar una fórmula, perquè a la música no hi és (i mai ens ha preocupat buscar-la). Però sí amb la vocació de fer arribar les propostes el més lluny possible i comptar amb la possibilitat d’usar tots els mitjans possibles, si així ho requereix el projecte i si així es consensua amb l’artista. Sempre hem volgut fer-li el pont a tots els cotxes que tinguem per davant, no pas fer-li el pont al nostre R5 per quedar-nos a la rotonda de sempre fent tombs infinits. Hem tingut a més a més la sort de reeixir amb un bon grapat de propostes que es continuen etiquetant com a «alternatives» quan de facto van esdevenir més populars, transversals i cabdals que moltes altres que es consideraven o consideren «mainstream».

El panorama musical català ha canviat molt en aquests anys. Fa 25 anys no era gens habitual cantar en català i ara no paren d’aparèixer projectes que ho fan. Com heu viscut aquest canvi i com us ha afectat?

Certament usar el català com a eina vehicular normalitzada en un grup musical no era gens habitual: als 90s si tenies un grup de música en general cantaves en castellà o en inglis-pitinglis. Fer-ho en català, aleshores, era una postura militant, sobretot. Creiem que gràcies a tots aquells projectes musicals que van militar en aquest sentit fa 25 i 30 anys, i a la militància de moltes altres organitzacions de tota índole durant aquests anys també, podem dir que avui en dia està força normalitzat, això de la «música en català». Fins i tot està de moda, darrerament. Ja està bé, benvinguda moda. Que no pari aquesta moda!

Però també ha canviat molt la forma de produir, sembla que cada vegada hi ha més autoedició, i sobretot de distribuir. Com us afecten aquests canvis i com conviviu amb plataformes com Spotify o altres?

Hi ha dues coses que per nosaltres són clau en tot això de la creació, la producció i la mercantilització de la música: una és la «democratització» de l’accés a internet al tombant de segle i l’altra és que la indústria musical, en general, opera com totes les indústries (es basa en la rendibilitat econòmica i s’adapta en les formes però intenta reproduir ad eaternum la seva essència). Internet va canviar les regles del joc de moltes coses a principis dels 2000 però era qüestió de temps que el capitalisme tornés a fer passar l’aigua per l’adreçador i cap al seu molí. Amb la indústria musical passa el mateix: si l’adveniment de l’internet i la «pirateria» van significar l’esfondrament de la indústria discogràfica tal i com es coneixia i operava fins el moment, i especialment al sud d’Europa, les noves formes de distribució i sobretot les plataformes d’streaming han trigat poc en ser capitalitzades per la indústria altra volta. La música és i serà en essència lliure i crear-ne, avui en dia, és segurament més fàcil que fa 20 anys, gràcies també a internet però sobretot a la «universalització» dels processos i les eines, que abans eren reduïdes, costoses, complexes i de difícil accés. Però difondre-la? I mercantilitzar-la? Amb això hi tornem a topar. D’autoedició n’hi ha hagut sempre i en continuarà havent. Per a què serveix una discogràfica, com a productora i comercialitzadora, doncs? Segurament avui en dia, en el sentit estricte de la comercialització, una disquera serveix de menys que anys enrere, en tant que el capitalisme ens duu a que el millor producte siguem nosaltres mateixes i ens venen nosaltres mateixes, «sense intermediaris», que diuen els d’un supermercat, i això també passa amb la música. Fes-t’ho tu mateix, et diuen, i allò que sonava tan transgressor és precisament el que està fonamentant el mercat avui en dia en tots els sentits. I ven-te tu mateix, que tu pots. O que és la millor manera. O l’única, fins i tot. I aquí hi ha la trampa de l’individualisme. Som més de fem-ho juntes. I de que, al loro: et diuen que sola pots, però el gol te’l marquen abans de que comenci el partit. També amb la música. Allò del Txarli Reixach, que deia que «al soci no se’l pot enganyar però entre tots li fotem unes enganyades de ca l’ample». Sí, els circuits comercials són el dimoni, avui com ahir, però com deia la gran Mae West, «entre dos dimonis sempre trio el que no havia tastat abans». Que així ja sabràs de quin peu calça, l’anterior, i cavalca el nou que, d’una manera o altra i sense passar-nos d’agosarats, ja l’adreçaràs.

En el context actual, fins a quin punt és necessari generar una infraestructura o un circuit musical propi i independent d’interessos empresarials i polítics?

Tant o més necessari que mai i tant o més necessari que amb qualsevol altre dels sectors o les sobiranies que hi ha per disputar. La intenció és continuar fent viable, a nivell musical i des del paradigma que puguem anar construint amb els projectes artístics amb els que compartim la feina i les afinitats, una altra manera d’entendre i treballar amb la música. En això portem 25 anys i amb això volem continuar. Com a actitud vital i aprenent, reformulant, canviant, adaptant, consensuant, provant, valorant, redimensionant i retroalimentant-nos amb cadascun dels projectes artístics amb els que treballem.

Creieu que el públic és més receptiu ara a la música de Propaganda pel fet! que al principi?

La música de Propaganda pel fet! és la música dels grups amb els que tenim la sort d’entendre’ns i fer camí plegats. N’hi ha que són tan longeus o més que els 25 anys de singladura de Propa i els 25 que portem currant juntes, però són pocs, per motius obvis: tirar endavant un projecte musical des del punt de vista artístic i voler fotre-li canya és complicat, sobretot si són formacions nombroses. Per això els grups han anat canviant: sempre n’hi ha de nous, sobretot. I amb noves músiques. I nous públics associats. El segell té un caràcter propi i està assenyalat, com a bon segell, però musicalment sempre ha estat molt eclèctic. Més que actuar amb voluntat prescriptora, de portes enfora, pensem la nostra tasca com a acompanyament, plataforma i corretja de transmissió dels valors compartits amb els artistes i amb els que ens reivindiquem com a organització.

Creiem que les cooperatives han de formar part de l’Economia, hi han d’interaccionar per a bé i per a mal, no poden estar al marge de la societat. Només així tindrem capacitat d’incidència

El que va començar sent una discogràfica ha acabat sent també una editorial musical, una agència de contractació, una sala de concerts -Stroika, a Manresa-, o un paraigües per iniciatives com la Casa de la Música de Manresa, el Centre de Creació Musical, el Festival Estepa Mediterrània o el Vibra Festival. Supervivència o una manera d’entendre la música i la cultura?

És clarament una actitud vital i no sabem parar quiets. Les nostres biografies pre-propagandístiques ja eren força mogudes dins l’associacionisme, el sindicalisme, el moviment estudiantil, els moviments socials i les mogudes musicals de tota índole. Amb Propaganda pel fet! això ho vam cristal·litzar d’alguna manera i hem seguit la singladura personal amb un projecte comú que compartim i que ens continua engrescant després de 25 anys. I hem anat ampliant horitzons, obrint fronts, encetant projectes, consolidant-los i embolica que fa fort, per variar. Només ens faltaria posar una mica d’ordre i atendre coses estructurals i organitzatives, doncs el dia a dia a cada front s’endú el gruix de les hores i de vegades no cuidem l’organització interna i les vincles amb el món exterior tant com es mereixerien. Ens queda molt per aprendre i cada front és una nova oportunitat per fer-ho.

Què ha de tenir un projecte musical per encaixar a PPF!?

Hem tingut la sort d’entendre’ns amb molts artistes al llarg d’aquests anys. T’hi has d’entendre i has de compartir unes quantes coses. No sempre funciona, pel fons o per la forma. És una relació, i com totes les relacions, hi ha etapes de coneixença, quotidianitat i, a voltes també, ruptures. Potser ens equivoquem en la diagnosi però som bastant easy-going, per se, i també perquè ens agrada més acompanyar que no pas manar o dictar què i com s’han de fer les coses. Això també deu ser un dels motius pels quals PPF encaixa amb projectes ben diversos, finalment.

Són mals temps per la música en directe, la cultura i l’oci. Com us heu adaptat a la situació de l’últim any?

La nostra estructura no està en primera línia. Treballem des de darrere perquè a la primera línia li arribin municions, provisions i tingui els mapes per moure’s en el terreny. En el cas de la contractació de concerts ens cuidem de tancar bolos i preparar-ne tota la producció, de manera que l’artista no arribi venut als concerts. Però nosaltres no anem a fer els bolos. Nosaltres hem continuat fent feina d’oficina tot aquest temps: menys feina constatable en l’àrea de contractació però hem pogut fer-ne més d’altres àrees de l’organització, sigui edició, gestió de drets, la branca social, el festi… Els que han patit sobretot la manca de concerts són els artistes i els equips de carretera, tècnics, roadies, merch… És una situació que ha dut al límit la ja de per sí delicada salut de la música en directe en aquest país: veurem en què queda tot plegat, precarietat sobre precarietat, sembla que sense fi.

És el cooperativisme una bona eina per superar temps de crisi? Quines dificultats i avantatges té el fet de ser cooperativa i per què heu apostat per aquest model empresarial? Com encaixa dins la indústria musical?

Amb alguns alt-i-baixos, sempre hem tingut la sensació d’estar en crisi. Vam passar d’aquella economia de guerrilla de qualsevol situació iniciàtica a transitar cap a una forma fiscal cooperativa… també de guerrilla. En general i també en el nostre cas la forma fiscal va venir després, la praxi cooperativista ja hi era. En el moment que vam poder formalitzar aquestes qüestions, al tombant de segle, vam organitzar-ho com a SCCL perquè era la forma que més s’adiu a com funcionàvem i perquè de fet era una mica el que coneixíem a nivell empresarial d’altres projectes i mogudes i coses amb les que havíem anat creixent cadascú de nosaltres a nivell empresarial. Hi ha una llarguíssima tradició cooperativista, en aquest país. No exempta de problemàtiques específiques i generalistes: amb la cooperativa no t’escapes de l’Economia, en majúscula, i de les dinàmiques macro. Creiem que les cooperatives han de formar part de l’Economia, hi han d’interaccionar per a bé i per a mal, no poden estar al marge de la societat. Només així tindrem capacitat d’incidència. Encara que et mirin raro, no t’entenguin a la primera quan t’expliques, t’hagis d’explicar dos cops i encara que en molts sentits juguis amb desavantatges «competitius». Bé, no hem vingut aquí a competir: qui vulgui competir que es faci influencer avui (demà ja veurem el què). Hem vingut aquí a fer coses, a fer-les juntes, apostar pels valors socials i solidaris i a intentar canviar tot allò que no funciona. Modestament i en l’àmbit d’actuació primari, evidentment, però amb vocació universal. Quan ho fas i ho intentes te n’adones que no estàs sola i que tampoc t’estàs inventant res i que, segurament, aquesta és la gràcia de l’assumpte: resseguir el fil roig, teixir nous nodes i apostar per la continuïtat d’aquesta cultura aportant el que puguis. Sol no pots, t’estampes.

Pregunta difícil: amb què us quedeu d’aquests 25 anys?

No sabríem què dir-vos. Fer anys fa gràcia i és moment de valoracions. Per aquesta marca al calendari ens hem adonat, d’alguna manera, que som al camí que volíem fer i que mola. Endins, i enfora. No teníem gaire cosa al cap amb lo dels 25 fins que ens vam adonar que precisament enguany les amigues de Tigre de Paper en feien 10. «10 anys ja de Tigre de Paper fent llibres? Buah!». Et veus en els ulls de l’altra. I així els 25 nostres ens els vam mirar d’altra manera i ja ens vam emocionar més fort i vam decidir, per obrir la llauna, de muntar quelcom amb les tigresses. I endins, de la mà d’això que dèiem, també tenim la sensació guapa de saber-nos equipot, d’haver passat lo de la pandèmia plegades, més juntes que quan anàvem a l’oficina cada dia, potser. Equilibrar tota la tralla del dia a dia amb una línia d’atenció mutual i companyerisme és bàsic. En això estem.

I pels propers 25, què?

Seguir amb aquesta història. Amb la trajectòria que portem com a humanitat i després de la que està caient, s’hauran de recomposar tot de coses, els propers anys, i segur que és un bon moment on poder incidir amb els projectes ja endegats o amb d’altres que ens n’empescarem. Clar que l’empenta jovenívola hi ha moments que la trobem a faltar, perquè ja no som tan joves i la vida et fa fer molts revolts (i mola) però continuem amb la dosi de rauxa necessària… I ens continuem emocionant i flipant-nos amb la música. El dia que això falti, malament rai. Aprofitem la tribuna per dir-li a la gent jove que la li fort amb tot allò que l’apassiona i si podem ajudar amb alguna cosa, n’estarem més que encantats. El que sigui. Si a algú li interessa, la porta és oberta.

Foto de portada: Propaganda pel fet
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i cooperativista al mitjà Setembre

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.