Amistats perilloses: sindicalisme, drets laborals i consum responsable

Si bé les accions de conscienciació de consumidors són accessoris a explorar des del sindicalisme, per si mateixes plantegen límits estratègics a tenir en compte

Amistats perilloses: sindicalisme, drets laborals i consum responsable

Si bé les accions de conscienciació de consumidors són accessoris a explorar des del sindicalisme, per si mateixes plantegen límits estratègics a tenir en compte

El sindicat Les Kellys Catalunya està impulsant la seva pròpia central de reserva de places hoteleres, és a dir, una iniciativa que permetrà contractar allotjament directament a través de les treballadores i que només inclourà l’oferta d’hotels que compleixin les condicions del Segell de Treball Just i de Qualitat. El segell també és una iniciativa del col·lectiu de cambreres de pis i els requisits que ha de complir un hotel per rebre’l són respectar i complir el Conveniu col·lectiu del Sector i les Lleis de Prevenció de Riscos Laborals; que no existeixi bretxa salarial de gènere entre la plantilla; contractar persones que formen part de col·lectius vulnerables; implementar mesures de foment de la feina estable i de qualitat com la contractació indefinida de les persones amb tasques estructurals i, per últim, la no externalització de feines nuclears de l’Hotel com la de les mateixes cambreres de pis.

Aquesta darrera condició és central perquè la lluita contra la subcontractació i la cessió il·legal de treballadores ha sigut un dels principals cavalls de batalla de Les Kellys. De fet, han treballat per impulsar lleis autonòmiques i estatals i fins i tot una Directiva europea contra aquesta pràctica neoliberal que permet fragmentar les plantilles i amagar la condició laboral entre hotel i treballadora. El Parlament va aprovar el 2018 una resolució per crear el “Segell de Treball Just i de Qualitat” del sector de l’hostaleria, però tres anys després no l’ha desenvolupat. Segons expliquen des del sindicat la paràlisi d’aquestes iniciatives legislatives, així com el desgast patit amb els procediments judicials i els conflictes sindicals hotel per hotel, les ha portat a desenvolupar aquesta nova idea “per construir un món net”.

De moment, es troben en la fase d’aconseguir recursos suficients per posar en marxa la central de reserves mitjançant una campanya de micromecenatge a la plataforma Goteo. La proposta ha tingut bona acollida i a l’agost van assolir l’objectiu econòmic mínim per tirar endavant el projecte: 60.000 euros. En el moment d’escriure aquest article estan fregant l’objectiu òptim de 90.000 euros i han aconseguit donacions de prop de 2800 persones. Una vegada quedi enrere la fase de recaptar, el sindicat espera posar en marxa la Central de Reserves a l’inici del 2022.

La iniciativa de Les Kellys no és el primer intent de promoure la feina de qualitat en el sector hoteler per aquesta via. Fa uns anys que existeixen diversos projectes similars a Europa i Amèrica del Nord. El Fair Hotel Program dels Estats Units i Canada és un dels més desenvolupats. Aquesta web i app del sindicat Unite Here  inclou un cercador d’hotels “responsables”, una llista de boicot on apareixen Hotels en vaga o amb conflictes oberts per pràctiques abusives i una bústia per recollir informació, entre altres funcions.

Durant tota la història del moviment obrer han existit formes de sindicalisme social i lluites contra la carestia de la vida relacionades amb l’accés a béns bàsics i el consum a què podien accedir les classes populars amb el seu salari.

CCOO, UGT i la Universitat de Màlaga estaven desenvolupant el projecte a l’Estat Espanyol (fairhotels.es) amb col·laboració de La Moncloa, però va quedar aturat per la pandèmia. Les principals diferències amb el projecte de Les Kellys són, d’una banda, que els sindicats de concertació no inclouen com a condició la no subcontractació ni externalització de feines d’estructurals i, d’altra banda, que el projecte de Les Kellys és autogestionat per les mateixes treballadores del sector.

Algunes idees generals sobre el consum responsable

Aquest projecte del sindicat Les Kellys Catalunya posa sobre la taula un debat estratègic: Com pot el sindicalisme intervenir en l’esfera del consum? Pot ser el foment del “consum responsable” una eina útil per defensar condicions laborals dignes? Quins altres instruments es poden desenvolupar?

És evident que l’aposta per transformar el mercat de treball redirigint el consum té riscos i límits estructurals que cal tenir presents. Una perspectiva que es centri en potenciar un consum individual “ètic i responsable” suposa creure que realment el mercat, mitjançant l’oferta i la demanda, pot resoldre els conflictes entre classes socials, la pobresa, la desigualtat entre gèneres, les diferents vessants de la crisi ecològica… És a dir, pensar que amb una demanda dominada per uns “consumidors ètics” és possible un “capitalisme de rostre humà” que internalitzi aspectes que queden fora de la perspectiva dominant de l’economia.

Però, el sistema no funciona d’aquesta manera. No és la suma de moltes decisions individuals racionals o motivades per valors el que dirigeix l’economia. El capitalisme no és un sistema moral, de gent bona o dolenta, és un conjunt de relacions socials basat en la divisió social del treball i la propietat privada dels mitjans de producció. Dins el capitalisme l’intercanvi és el moment on el treball privat es valida com a socialment necessari i la producció de mercaderies obliga a competir “a cegues” unes unitats privades de producció amb altres perquè no existeix una planificació de les necessitats socials. 

En conseqüència, la competència capitalista empeny a rebaixar les condicions laborals per reduir costos i augmentar la competitivitat per col·locar les seves mercaderies i fer-se amb més quota de mercat. En un escenari com aquest la rendibilitat de les companyies depen de la seva capacitat de xuclar el màxim de feina no remunerada. Les empreses capitalistes no poden decidir competir o no competir en el mercat perquè si no competeixen s’enfonsen o són absorbides per un capitalista més gran. Fins i tot el projectes de l’Economia Social i Solidària estan subjectes als imperatius de la dinàmica del mercat, malgrat que poden construir uns certs dics de contenció mitjançant pràctiques d’intercooperació que els asseguren proveïdors, clients o socis parcialment fora de la lògica capitalista.

Fent una reducció a l’absurd plantejar que es poden assegurar condicions laborals dignes amb un consum responsable és com plantejar que l’estratègia contra l’ampliació de l’Aeroport del Prat és no agafar avions. Malgrat tot, intervenir en el consum des d’una perspectiva de classe i col·lectiva també té certes potencialitats. La circulació de mercarderies és imprescindible per completar el cicle d’acumulació capitalista i, per tant, si s’interromp la seva darrera fase es curtcircuita la realització de valor mitjançant l’intercanvi. És a dir, els empresaris no es poden embutxacar els beneficis si els productes o serveis no es venen. Aquesta possibilitat s’ha d’explorar dins el marc general de construir una posició de poder estratègic de classe que permeti millorar les condicions laborals.

Durant tota la història del moviment obrer han existit formes de sindicalisme social i lluites contra la carestia de la vida relacionades amb l’accés a béns bàsics i el consum a què podien accedir les classes populars amb el seu salari. Des dels rebomboris del pa fins al sindicalisme d’habitatge en l’actualitat. Però, en aquest article ens centrarem més aviat en reflexionar respecte com es pot intervenir en el consum per millorar les condicions de treball. 

El clàssic maridatge de boicot i vagues

La forma més habitual, més clàssica i que menys dubtes genera és el boicot, especialment com a complement a la conflictivitat laboral. Els exemples són abundants en qualsevol moment de la història i en qualsevol país. Sense anar gaire lluny podem recordar la vaga indefinida a la planta de Panrico a Santa Perpètua de Moguda el 2014 i la llarguíssima vaga a la fàbrica de Coca-Cola a Fuenlabrada[i] que van impulsar campanyes de boicot amb un alt impacte mediàtic, a les xarxes socials i al carrer. També les crides a boicotejar Glovo, Deliveroo i altres plataformes de repartiment a domicili en paral·lel a les mobilitzacions dels riders o els taxistes demanant el boicot contra Uber i Cabify. Dins el sector del turisme ja hem comentat que la iniciativa Fair Hotels als Estats Units i Canada inclou una llista d’establiments als quals cal fer boicot per disputes laborals o vagues.

El boicot ofereix l’oportunitat d’organitzar el suport social al col·lectiu mobilitzat o les treballadores en vaga. Per exemple, durant la vaga de Panrico va ser una de les activitats per constituir comitès de suport a barris o facultats universitàries junt amb xerrades informatives i recaudar fons per la caixa de resistència. D’aquesta manera la campanya de boicot pot ser una fòrmula efectiva per estendre el conflicte més enllà dels murs de l’empresa concreta, aconseguir atenció mediàtica i política cap al conflicte i desgastar l’empresa des d’un front més. És una eina més efectiva quan l’empresa en qüestió és una marca amb notorietat pública, que inverteix en màrqueting amb abundància i que viu de la seva imatge com en el cas d’aquestes dues empreses d’alimentació.

A més, és una estratègia de defensa del dret de vaga contra les pràctiques d’esquirolatge de les empreses. Tant en el cas de Coca-Cola com en el cas de Panrico les multinacionals estaven portant als supermercats producció d’altres fàbriques per evitar els efectes de la vaga. Les denuncies a Inspecció de Treball són lentes i moltes vegades poc efectives, així que és important acompanyar-les amb denúncia social de les pràctiques d’esquirolatge i és una pràctica que posa pressió a les administracions públiques per actuar.

De les cooperatives de consum a les fàbriques recuperades

Quan les pràctiques per intervenir en el consum no són de boicot, sinó que pretenen ser en positiu entren més elements en joc i sorgeixen més dubtes. Una via seria tractar de “desconnectar” del mercat, és a dir, autogestionar les pròpies necessitats d’una comunitat o posar en peu experiències d’autoocupació des de la propietat col·lectiva i la democràcia laboral.

Existeix una llarga tradició dins el món sindical d’aquesta manera de fer. Per exemple, podríem incloure les cooperatives de consum a Catalunya durant el primer terç del segle XX. Eren projectes vinculats als sindicats que permetien als obrers accedir a un preu assequible a béns bàsics o resistir en llargues vagues perquè la cooperativa els fiava aquests béns mentre no tenien salari. També han existit cooperatives d’habitatge impulsades i gestionades per sindicats a molts països per satisfer al marge del mercat la necessitat d’un sostre digne.

En l’actualitat existeixen des de petits projectes com horts, xarxes d’aliments i altres formes de suport mutu impulsades pel sindicalisme barrial fins a fàbriques recuperades com Zanon a l’Argentina, Vio.Me a Grècia, Rimaflow a Itàlia i altres projectes similars que han impulsat les trobades internacionals L’Economia de les Treballadores[ii]. Destaca l’experiència del sindicalisme llatinoamericà com a motor teòric i pràctic de l’Economia Social i Solidària al continent a la calor dels Forums Socials Mundials. Per exemple, la CUT i altres sindicats van fundar Unisol Brasil que agrupa més de 800 cooperatives amb 75.000 treballadores. 

Aquests projectes d’autogestió tenen diferents punts forts: són un laboratori de formes postcapitalistes de gestionar l’economia, poden aportar una base material sòlida per encarar conflictes sindicals i vagues, obren una via per lluitar contra el tancament d’empreses o ajuden a desmercantilitzar certes necessitats bàsiques. No obstant això, la llista de projectes que han acabat desvinculats de les lluites de les classes populars, funcionant com una empresa més amb la forma jurídica d’una cooperativa o fundació o convertint-se en una sortida laboral pels socis sense cap pulsió transformadora és llarga. Un dels exemples més desastrosos són les cooperatives d’habitatge de CCOO i UGT. Lluny de servir per combatre la bombolla especulativa, se’n van beneficiar potenciant l’accés a través de la propietat i deixant el cooperativisme únicament per la promoció[iii]. També hi ha cooperatives de treball inicialment del sindicats italians que són un instrument d’externalització de serveis públics a la sanitat. Les tensions i els equilibris són constants.

Són viables els segells de no-explotació?

Una altra via en clau positiva o afirmativa són els segells de no-explotació o de treball de qualitat, com la proposta de Les Kellys vinculada a la Central de Reserva. Però, si ens plantegem la possibilitat de generalitzar aquest tipus de projectes hem d’afrontar diferents preguntes: què vol dir que una empresa no explota o que paga un “salari just” dins les relacions capitalistes que es basen en l’extracció de plusvàlua? Especialment si entre les condicions del segell no s’inclou la forma de propietat de l’empresa. Té sentit que un sindicat premiï una empresa privada per complir la llei o els convenis que són drets mínims i irrenunciables de les plantilles? Tindrà el sindicat els mecanismes i els recursos per vetllar per què efectivament es compleixin les condicions associades al segell?

Es corre el risc de reproduir experiències com les dels segells mediambientals o de comerç just. Aquest tipus de distintiu han permès campanyes de greenwashing de transnacionals com Starbucks i han reforçat la percepció que les mateixes empreses podien solucionar amb la mà esquerra els problemes que generen amb la mà dreta. Recentment la cadena hotelera Hilton, amb qui Les Kellys han tingut conflictes a Barcelona i que té més de 6000 hotels al món, ha anunciat que eliminarà la neteja diària de les habitacions amb un fals discurs ecologista. Si els clients no ho sol·liciten només es netejarà cada cinc dies amb el pretext ambiental. El sindicat Unite Here ha calculat que aquesta decisió pot suposar la pèrdua d’un 40% dels llocs de feina en la neteja dels hotels (uns 180.000 arreu del món).

Una perspectiva que es centri en potenciar un consum individual “ètic i responsable” suposa creure que realment el mercat, mitjançant l’oferta i la demanda, pot resoldre els conflictes entre classes socials, la pobresa, la desigualtat entre gèneres, les diferents vessants de la crisi ecològica…

En aquest sentit, un dels aspectes més interessant de la proposta de Les Kellys és que lliguen la inclusió dins la Central de Reserves a la presència de representació sindical al centre per poder vetllar que les condicions s’estan complint. També cal ressaltar que les seves exigències van més enllà del marc legal amb la no externalització de la plantilla[iv]. És un encert no claudicar a les pressions i mantenir aquesta idea al centre de les seves reivindicacions. No explico res nou dient que l’externalització és un mecanisme clau del neoliberalisme per degradar les condicions laborals, fragmentar les plantilles i evitar que s’organitzin.

De totes maneres, el desplegament de la central de reserva molt probablement xocarà amb les mateixes dificultats organitzatives que Les Kellys assenyalen com a motiu per impulsar-la. Si les treballadores tenen por de sindicar-se i els hotels es neguen a implementar el Segell de Treball Just i de Qualitat d’on sortiran els hotels ètics amb treballadores sindicades que puguin tenir les seves ofertes incloses al projecte? És difícil d’entendre com es podria controlar tota la demanda de places hoteleres abans de tenir una oferta suficient i diversificada.

A l’explicació del projecte a Goteo s’exposa que si abans un dels lemes de lluita de Les Kellys era “sense neteja d’habitacions no hi ha hotel” ara s’actualitzarà per afegir “sense reserves ni neteja d’habitacions no hi ha negoci hoteler”. Fins i tot afirmen que el projecte permetrà que es respectin els drets sense conflicte sindical ni judicial. Una vaga que aturi la neteja pot evitar realment que un hotel funcioni. En el cas de les reserves l’única forma d’aplicar aquest lema i tenir la paella pel mànec per forçar els hotels a complir amb les seves exigències és desplaçar els operadors privats del mercat (robar-li els clients a Booking, Tripadvisor, Vrbo, etc) i acabar també amb la resta de canals pels quals els hotels reben clients (com la reserva directa). Com es pot aconseguir encara que sigui únicament amb els turistes que visiten Barcelona?

Dins el mercat de reserva online d’habitacions d’hotel el principal actor és Booking. La multinacional controla el 70% de la quota de mercat a Europa i només es troba per darrere d’Expedia Group al mercat dels Estats Units. És una empresa que ha fet un creixement meteòric en els darrers anys passant d’uns ingressos mundials de 1.410 milions de dolars el 2007 a més de 15.000 milions el 2019. Per fer-se una idea de les seves dimensions cal tenir en compte que el 2013 la matriu de Booking ja tenia un valor a la borsa de Nova York (40.000M d’euros) que representava més que les cinc principal cadenes hoteleres del món juntes. A l’Estat espanyol la facturació de Booking el 2019 va ser de 33 milions d’euros.[v] Airbnb va triplicar la seva facturació el mateix any superant els 7 milions.

A més, Booking ha aprofitat la pandèmia per introduir una sèrie de canvis en una estratègia agressiva per acaparar encara més quota de mercat i fer que els hotels en depenguin encara més. En definitiva, el repte de Les Kellys per realment aconseguir controlar les reserves hoteleres és gegantí i les enfrontarà a enemics tant o més poderosos que els han patit fins al moment. La central de reserva serà un complement més als fronts sindicals, judicials i institucionals que tenen oberts les cambreres de pis per defensar els seus drets, però no acabarà amb els problemes. De ben segur que d’aquest experiment i d’aquesta nova eina per la seva lluita es podran extreure lliçons valuoses.


[i] Per aprofundir en els boicots que van acompanyar aquests dues vagues podeu llegir l’article a Critic d’Homera Rosetti el 2015: https://www.elcritic.cat/opinio/tres-motius-per-donar-suport-al-boicot-silenciat-contra-panrico-i-coca-cola-12568 o de l’Isaac Rosa a eldiario.es al 2014: https://www.eldiario.es/opinion/zona-critica/panrico-donuts-cocacola-huelga_129_4984918.html

[ii] Més informació d’aquestes trobades internacionals a: https://laeconomiadelostrabajadores.wordpress.com

[iii] El 2018 va haver-hi un conflicte entre el Sindicat de Llogateres i una de les cooperatives de la UGT Catalunya que pretenia desnonar un veí de Sant Joan Despí: https://directa.cat/el-sindicat-de-llogaters-denuncia-que-la-cooperativa-dhabitatges-de-la-ugt-vol-expulsar-un-vei-per-vendre-un-pis-de-proteccio-oficial/

[iv] Tot i que la majòria de subcontractacions es fan de forma fraudulenta i poden constituir una cessió il·legal de treballadores

[v] En realitat la seva facturació real és encara més gran, però fan servir tècniques d’el·lusió fiscal per declarar part dels seus negocis a l’Estat espanyol com a resultats a la matriu europea amb seu a Països Baixos i, per tant, amb una pressió fiscal més baixa. És el mateix cas que Airbnb que només tributa a l’Estat els seus serveis de marketing

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i militant d'Anticapitalistes

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.