Després de més de 6 mesos de negociació, el Ministeri de Treball, CCOO, UGT i la CEOE van anunciar un acord per a «laboralitzar» els repartidors d’aplicacions como ara Glovo, Deliveroo o UberEats. És el que s’ha conegut com a Llei Rider i, bàsicament, consisteix en afegir una disposició addicional a l’Estatut de Treballadors i incloure-hi el dret a conèixer els algoritmes que afecten l’organització laboral.

Entrevistem Núria Soto, del col·lectiu Riders X Derechos i repartidora de Mensakas a Barcelona, per a conèixer la seva valoració dels canvis legals, quin paper han jugat com a principal força organitzada de riders i quin escenari consideren que hi haurà ara dins la lluita al sector i, en general, contra el capitalisme de plataformes.

Heu estat molt crítics amb l’acord i en varis comunicats considereu que s’ha cedit davant les pressions de la patronal. Malgrat que tota la informació no estigui tancada, quins són els principals problemes?

Nuria Soto: Hem de tirar una mica enrere i veure a partir de quin moment es va parlar de la mal anomenada Llei Rider. Del que es parlava era de fer un aclariment a l’Estatut dels Treballadors. Ens hi vam mostra favorables perquè, a més a més, això ja es feia abans de la sentència del Suprem. Llavors hi apareix aquesta i perd tot el sentit fer alguna cosa específica per als riders. Creiem que l’ideal es utilitzar-la com a base per tal d’anar més enllà. Que es quedi únicament en els riders i que conclogui en un moment tan diferent no ens sembla bé.

Per què? Què implica la sentència del Suprem?

El Suprem parla fins i tot d’un conveni. Ara mateix no sabem si es blindarà que aquest model no giri cap a un com el de Just Eat, on també es falta als drets laborals. No es parla de cap garantia per a tots els riders que poden ser acomiadats en migrar a la laboralització. Nosaltres demanàvem que es valorés també la regularització de tota la gent sense documentació, la que ja hi era, treballant per aquestes empreses i generant-les un benefici. Això tampoc no s’ha estudiat.

Aleshores, si no s’utilitza el Suprem per anar més enllà i, en canvi, s’utilitza només fins al punt que els interessa, però amb petites modificacions que fins i tot tiren cap enrere respecte de la sentència, evidentment la nostra posició serà crítica. Encara hem de veure què hi sortirà. L’única cosa segura és que no anirà més enllà dels riders. Potser els sectors de riders i taxi són els més visibles, però ja hi han al votant de 6.000 plataformes d’aquest tipus.

En un principi, demanàvem el registre de plataformes i algoritmes. Això es va tombar de seguida i es va substituir per la modificació de l’article 64. Que el que fa és buscar una manera de que es pugui accedir a l’algoritme i saber quin tipus de relació laboral existeix. La idea era saber quin conveni s’ha d’aplicar, però si la subcontratació es permet, acabarem amb el Salari Mínim Interprofessional o per sota d’aquest. I en subcontrates a l’estil Just Eat. Des de la primera reunió volíem evitar-ho.

Parlaves de la sentència del Suprem, però s’han acumulat més de 40 sentències desfavorables a les empreses. Hi era, el risc que aquesta negociació fos perjudicial per als riders i legalitzés les pràctiques d’aquestes. Era la pretensió per exemple de Glovo: anar cap a un model com el de la llei californiana. Sembla que això no serà així i Glovo ha estat molt crítica amb la CEOE arran l’acord.

Exacte, sí. No és que la CEOE s’hagi tornat meravellosa. A dins seu hi han grans empreses que consideren a Glovo competència deslleial. Hi ha un conflicte intern.

És important també parlar de les sentències que hi han, 42 a 2, perquè això desmunta el principal argument de les empreses: que hi ha inseguretat jurídica i que per tant s’ha de fer una legislació que s’adapti als nous temps. Això es purament una mentida. El que hi ha és empreses que es salten la llei i precaritzen com fa 100 anys.

Hem passat tants nervis amb el que pogués sortir de llei que quan surt només una petita barbaritat i no una superbarbaritat una té la sensació que ha d’aplaudir. Nosaltres no volíem començar cap procés legislatiu  perquè era implícitament acceptar l’argument de què cal canviar la llei perquè aquests models són nous. Només hi vam entrar en el moment en què es parlava d’un aclariment de la llei per què fos més difícil saltar-se-la, i no d’una modificació. Davant dels fracassos judicials, sabíem que les empreses estaven ansioses d’entrar al camp legislatiu per fer un contracte de trade digital com el model californià. És veritat que sembla que estem lluny d’això, i també és veritat que les expectatives són nefastes.

Per Glovo, Deliveroo, Uber Eats i d’altres companyies, la seva única via era que el Govern aprovés una «amnistia», perquè tenen deutes milionaris amb la Seguretat Social per les sancions d’Inspecció de Treball.

Això és una altra part que ens deixa intranquils perquè justament vam veure ja a les portes de la mal anomenada Llei Rider el que va passar a Itàlia. Judicialment, van dir: tots aquests riders són falsos autònoms, teniu 90 dies per contractar-los a tots i a més a més heu de pagar 715 milions d’euros o una mica menys si compliu el termini de 90 dies.

A l’Estat espanyol anàvem judicialment en primera fila europea. Tots els països ens demanàvem referències, sentències… Llavors veus que arribes a un punt que es fica pel mig el tema legislatiu, que sembla que sigui la panacea. Després apareix lo d’Itàlia i penses que igual no és tanta panacea fer una llei.

També es parla de què el Ministeri de Treball i la Llei Rider laboralitzaran els riders. No, això ja va concloure amb el Suprem. Ja la vam guanyar i ja és una evidència. Igual l’efectivitat va més ràpid amb un «decretàs». Però no és una cosa del Govern. Ha sigut per la lluita de 4 anys. El Govern està alleugerint alguns processos, però també deixant de banda d’altres que potser amb un camí més llarg hauríem aconseguit.

És clar, la condició de falsa autonomia ja estava reconeguda i era qüestió d’aplicar-hi l’Estatut de Treballadors. Al juliol de 2017 hi va haver la primera vaga de riders a Barcelona, de la qual sorgeix Riders X Derechos que després s’estén a més ciutats. Sou qui ha fet que la Inspecció de Treball actués amb el sindicalisme alternatiu. Aquestes 42 sentències no han baixat del cel sinó que són fruit de la vostra lluita. Quin rol heu jugat en aquests mesos de negociació? No feu part de la Taula del Diàleg Social però, se us ha tingut en compte d’alguna forma?

Des de Riders X Derechos hem tingut dos pilars. Un: la força judicial dels processos que hem portat a terme. Dos: la força social i l’aparició als mitjans de comunicació. Hem jugat un paper de força satèl·lit, al temps com un actor clau a la negociació. D’alguna manera, el que digui Riders X Derechos és àmpliament recolzat per part de la societat, tenim veu i un rol de representació de la classe treballadora dins d’aquest sector. També pels vincles que tenim amb d’altres moviments socials. Aquí està la nostra força. En poder dir «segons el que tragueu  no tindreu suport’.

La laboralització ja va concloure al Suprem. Ja la vam guanyar i és una evidència. No és cosa del Govern

En aquest sentit, d’alguna manera se’ns va utilitzar (i ens va poder interessar) en fer la foto de la samarreta amb la Ministra [Yolanda Díaz] i tenir una reunió amb nosaltres. En aquell moment també ens van legitimar com a representació del sector.

Sí que se’ns ha anat comunicant les coses i hi hem donat la nostra opinió. Cada cop que ens ha arribat un esborrany filtrat hem fet una valoració i l’hem enviada al Ministeri. Entenem que alguna pressió ha d’haver exercit.

No com a actors directes de la negociació, però sí amb aquesta fiscalització i aquesta pressió amb la legitimitat social que aporta la vostra posició i experiència…

Potser a CCOO i UGT el que els toca és una funció de diàleg social, d’arribar a acords. La nostra funció com a moviment no és aquesta. Nosaltres anem a exigir coses i la majoria d’aquestes les considerarem innegociables. És una funció distinta i fins i tot és un avantatge no estar a la Taula.

Plantejaves abans que hi han milers de plataformes funcionant. De fet, aquest model que s’ha vingut anomenant «uberització de la força de treball» s’està estenent a més sectors. Segurament tot el món situa ja què vol dir fals autònom, però quin diries que és el principal tret del model? S’ha perdut una oportunitat per frenar-ho?

Quan vam proposar el registre de plataformes es va dir que era massa revolucionari. Ja veurem les conseqüències de no ser massa revolucionari. El que caracteritza aquest model és sobre tot el llenguatge neoliberal que l’acompanya. És una explotació molt maquillada i que té efecte. Veiem gent d’extrema dreta als carrers, en moviments col·lectius en pro de beneficis individuals. La gent pot pensar que això és la classe treballadora o una representació d’ella i no és així en absolut. És una de les senyals indetificatives de la uberització i del camí pel que se’ns està colant aquest model.

Sí que s’ha perdut l’oportunitat. És una mostra també de la força que tenen aquestes empreses i lobbies. Si no se’ls ha aturat ara, dubto que més endavant se’ls vagi a aturar. Tant de bo que no, però sento que som més un mur de contenció del que va arribant que una altra cosa.

Més que avançar simplement aturar cops?

Sí, però, és clar, aturar cops en dos sectors visibles al temps que es va posant la catifa vermella perquè vagin colant la resta. Veurem si el que passa ara és el principi d’alguna cosa o és simplement una anècdota insignificant davant del que ve.

Aquestes empreses llancen una ofensiva ideològica molt forta. Més enllà de les pràctiques laborals concretes s’acompanyen d’un discurs en torn de la imatge de l’emprenedor, de «ser el teu propi cap», de l’algoritme com a organitzador del treball… Li donen una estètica cool i moderna a l’explotació, a no tenir drets laborals o vacances.

A més a més, als darrers mesos també s’han creat plataformes i associacions que, suposadament, representen els riders en favor de l’autonomia. Una espècie de sindicalisme groc 2.0. Com valoreu aquest procés i com afecta ala subjectivitat dels riders?

És el que tu dius: sindicalisme groc. Ha existit tota la vida. Però ara 2.0. Aquestes associacions tenen acords amb les empreses. De fet, arriben a ser crítiques amb algunes empreses amb les que no en tenen. És a dir, poden defensar Deliveroo i a la mateixa vegada assistir a una manifestació contra Glovo. A la fi el que defensen i justifiquen és aquest model: tant a les empreses com a aquest discurs neoliberal de que pots ser el teu propi cap.

Sento que som més un mur de contenció del que va arribant que una altra cosa

També predomina el discurs del «jo vull això» sense anar més enllà del jo. Sense parlar de l’estat del benestar o d’una sanitat pública. El concepte de llibertat i de ser un emprenedor lligat a aquesta idea individual xoca amb qualsevol idea col·lectiva o sindical. És de manual. Això s’ha vist molt més aquí a Europa que a Llatinoamèrica, i sobre tot a Espanya. És l’auge de les associacions grogues i aquí estan aconseguint donar la nota como no han pogut en altres llocs.

Encaixa perfectament perquè els presidents d’aquestes associacions retuitegen Santiago Abascal i Ortega Smith. Són obertament de Vox i d’extrema dreta. Aquestes persones com representaran la classe treballadora? El que volen és enganyar a aquesta i per altra banda a jugar amb la por de «si no defenseu això us quedareu sense feina». També és una eina que s’ha utilitzat sempre i que segueixen usant aquestes plataformes.

Col·laboren amb l’extrema dreta política, però també amb l’extrema dreta mediàtica de nou tipus: youtubers, streamers, influencers…

 Totalment. Gent dient que ells volen poder autoexplotar-se treballant 12 o 14 hores al dia de dilluns a diumenge.  Com si poder triar entre diners i drets laborals fos una elecció individual. Com si tu poguessis anar a prendre un cafè i decidir si pagues l’IVA o no. No és possible. Per això de vegades nosaltres també diem «ei, això no és una decisió sectorial ni un problema sectorial». Nosaltres som riders i parlem en primera persona perquè hem treballat o treballem per aquestes empreses. No obstant, per damunt de tot parlem com a ciutadans i diem que es tracta d’un model econòmic.

No és si un prefereix drets laborals o diners, joder. Això va de la història de la classe treballadora, d’unes lluites pels drets laborals, de voler tenir pensions. Perquè que un vulgui triar entre drets laborals i diners a mi m’afectarà també a la meva pensió de demà. No és la seva decisió.

Hi ha una pràctica estesa en aquest tipus de plataformes que consisteix en subarrendar o llogar el compte a altres persones per les que treballen. Entenc que provoca que hi hagi un sector de riders que guanyen diners del treball d’altres riders a través de comissions i que imagino que nodreixen les associacions grogues. I després hi ha un sector, que comentaves al principi, que són les persones amb una situació administrativa irregular i que no poden treballar de cap altra manera. Han de ser qui més por tenen a perdre la feina. Són persones que estan aconseguint accedir encara que sigui a uns ingressos mínims, però no tenen alternatives.

És clar, aquesta il·legalitat que han fet passar per buit legal ha obert una porta de beneficis per la empresa, però també una porta de supervivència per la gent sense documentació. Per això demanàvem tenir en compte a totes aquestes persones. Al final hi ha gent que quan no té res, doncs entre això i tenir alguna cosa, encara que aquesta sigui dolenta… És una forma de sobreviure al cap i a la fi.

Es diu que aquestes empreses creen ocupació i que hem d’estar-lis agraïdes. No treuen la gent de la precarietat, se n’aprofiten

Sí que és veritat que hi ha una altra gent que igual està treballant amb el compte de Glovo mentre lloga la de Shargo, Uber Eats, Deliveroo i Stuart. Hi ha explotació sobre explotació i l’últim de la escala, com a tot arreu, és l’immigrant.

La guerra del penúltim contra l’últim

Exacte. De vegades es diu que aquestes empreses creen feines i els hi hem d’estar agraïdes. No treuen la gent de la precarietat, sinó que se’n aprofiten. És una cosa a tenir molt en compte.

Ja fa temps que existeixen les primeres «macrocuines» fantasma de Glovo i Deliveroo, però sembla que tant a Barcelona com a Madrid estan apostant més per obrir aquest tipus de negocis per aprofitar les dades que extreuen mitjançant les app. A més a més, ho fan en un moment crític per la restauració local, dependent d’aquestes mateixes aplicacions per gran part de la seva facturació, degut a les restriccions.

Volia preguntar-te per aquest fenomen, si creus que us obre una via de noves aliances. A Sant Martí o a Les Corts hi han mobilitzacions veïnals contra aquestes «macrocuines». Potser hi han altres sectors preocupats per aquestes empreses, malgrat que inicialment sigui perquè «fan soroll» o «hi han olors a la comunitat de veïns».

És la contradicció d’omplir-se la boca parlant de comerç local. Només cal passar per davant d’un McDonald’s o veure que Glovo ha rebut 100 milions per cuines i supermercats fantasma. Aquestes plataformes són l’anticomerç local. Acabaran amb aquest. El que passa és que com que tampoc no hi ha gaire alternatives, el comerç local les necessita, i més en una situació de pandèmia. És una simbiosi totalment destructiva.

Però, sí, igual sí és una oportunitat per crear noves aliances amb gent dels barris. Tornem al mateix: intentem frenar-les una mica i t’obren les cuines fantasma i altres fronts. Anem contra això a tope també perquè també es crearan contractes de merda, i serà una merda per la vida del barri. Si alguna cosa bona ha tingut la pandèmia és que s’estava recuperant una mica la vida de barri, tenir menys turisme i més llaços. En canvi, les «macrocuines» seran un malbaratament total cap a un públic molt concret i que anirà contra l’essència mateixa del barri, la identitat i els vincles socials.

És un model d’atomització total. Cadascú en la seva casa demanant per l’app i sense trepitjar ni tan sols un bar. Ja ni aquests espais de trobada, ni que siguin mercantils.

Per anar finalitzant la entrevista, el sector dels riders porteu molts anys tractant d’organitzar-vos. És un sector complicat. Primer, per la situació legal i també perquè el tipus de condicions laborals fa que hi hagi una rotació molt forta. Les empreses han reprimit durament cada intent d’organització. Ho heu viscut vosaltres mateixos: els primers que impulsàreu la vaga a Deliveroo i guanyàreu judicialment la readmissió. A la mínima que algú s’aixeca no hi han possibilitats de continuar treballant-hi.

Una de les maneres de suplir-ho des de Riders X Derechos ha sigut treballar aliances amb altres moviments socials. De quina manera creus que pot continuar la vostra lluita, ampliant aquestes aliances? Quines perspectives de futur teniu?

Una cosa forta que té Riders X Derechos són les aliances amb altres moviments socials i les aliances transnacionals. És a dir, la coordinació que tenim amb altres moviments de riders a nivell europeu i llatinoamericà és molt gran, i cada vegada major. Xoca amb les associacions pro-empresa, que són una bomba de destrucció de la organització de la classe treballadora. És el major hàndicap al que hem fet front a la hora d’organitzar el sector.

Les associacions pro-empresa són una bomba de destrucció de la organització de la classe treballadora

Ha dificultat molt la organització la carència de centres de treball. Riders X Derechos neix dels «centroids», que eren una forma d’organitzar el treball en la qual en acabar una comanda, tornaves al teu centre de zona. Això va permetre l’organització i una mobilització forta. És veritat que a través de Telegram tenim una eina molt potent, però els vincles que es poden construir a un centre de treball donen més força a un moviment.

Veurem com evoluciona aquest model construït sense centres de treball i amb les associacions grogues com a tentacles de les empreses si ara la gent ha de ser assalariada. També si es comença a veure la importància dels sindicats. Cal tornar a entendre la seva importància, i la dels moviments col·lectius. Espero que la Llei Rider serveixi a nivell sindical.

La laboralització obre la porta a què es puguin construir comitès d’empresa, seccions sindicals, que hi hagin delegats de personal… Una organització sindical més formal un cop se t’ha reconegut com a treballador.

Exacte. Aquestes associacions s’han encarregat d’anar molt en contra dels sindicats i de les cooperatives, però després ja intentaran formar-se com a sindicat o cooperativa. Ara hi haurà un canvi d’escenari, a millor o a pitjor. Potser que beneficiï a una idea més col·lectiva i sindical del que és la lluita i reclamar drets laborals. Perquè el concepte «sóc el meu propi cap i tinc molta flexibilitat» ja no estarà  tan disponible per alimentar aquest discurs neoliberal. Tinc certa esperança.

Foto de portada: Oscar Blanco