Necessitem camarades

La camaraderia va de la responsabilitat mútua que tenim amb els altres, i ens enforteix i ens fa millors del que mai podríem ser sols.

Necessitem camarades

Necessitem camarades

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La camaraderia va de la responsabilitat mútua que tenim amb els altres, i ens enforteix i ens fa millors del que mai podríem ser sols.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Durant massa temps, la retòrica individualista del «cuidar-se»  ha copat el sentit de treballar col·lectivament per objectius compartits. La camaraderia va de la responsabilitat mútua que tenim amb els altres, i ens enforteix i ens fa millors del que mai podríem ser sols.

Constantment se’ns diu que els nostres problemes es poden resoldre amb imaginació, idees genials i creativitat. Sembla que les noves idees creatives no només solucionaran la crisi climàtica sinó que també eliminaran la desigualtat extrema i fins i tot triomfaran sobre l’odi racial. Curiosament, aquesta crida a «pensar en gran» i ser «imaginatiu» uneix a tothom, des dels gegants tecnològics fins als activistes socials, passant pels polítics convencionals i els «comunistes de luxe».

Aquesta aparent unitat ens impedeix veure la gravetat dels conflictes de fons del capitalisme: les fronteres, les migracions i els recursos. La divisió es perd de vista, ocultada per la fantasia que podria haver-hi una idea tan brillant, tan creativa i tan imaginativa que podria solucionar-nos tots els problemes gairebé instantàniament.

Revista Cubana

Aquesta és la il·lusió que hi ha darrere de la reivindicació de la imaginació. La realitat, però, és que ens enfrontem a conflictes fonamentals per al futur de les nostres societats i del nostre món. El canvi social no és indolor. Cal que acceptem la realitat de la divisió, saber a quin costat estem, i lluitar per enfortir aquesta posició. No cal que convencem a tothom; més aviat cal que convencem a prou gent per poder lluitar i guanyar.

Les idees genials no són res sense una organització que lluiti per elles. Però la major part de l’esquerra contemporània no ha aconseguit promoure i sostenir una militància forta, compromesa i organitzada. La disciplina del treball col·lectiu en pro d’un objectiu compartit ha estat substituïda per una retòrica individualista del confort i el «cuidar-se».

Aquesta retòrica, i les pràctiques que suggereix, respon a un problema real: l’escassedat d’organitzacions polítiques que tinguin sentit per als seus membres i que donin resposta a les seves necessitats. En absència d’organitzacions així, hi ha gent d’esquerres que utilitza les xarxes socials com una vàlvula d’escapament política. Però en un context d’hostilitat permanent, connectar-se a les xarxes socials per fer d’esquerranós pot resultar profundament masoquista.

La disciplina del treball col·lectiu en pro d’un objectiu compartit ha estat substituïda per una retòrica individualista del confort i el «cuidar-se». tweet

Els que se suposa que estan al nostre bàndol són els que més ens denigren. És el mateix que passa quan es formen grups temporals al voltant d’alguna qüestió per organitzar accions o actes. Acostumats als danys i ofenses de les intoleràncies mobilitzades pel capitalisme, ens ofenem fàcilment i ens costa confiar en els altres. Reivindicar el «cuidar-se» respon al símptoma, però no a la causa, de la nostra incapacitat política i ignora el que realment ens falta: una relació política basada en la solidaritat.

La història de les organitzacions socialistes i comunistes ens dona una figura que encarna aquesta forma de relació: el camarada. Com a manera de relacionar-nos, figura de pertinença i dipositari de confiança, camarada designa la relació entre aquells que estan al mateix costat en una lluita política. Camarada va més enllà del concepte de la política com un assumpte de convicció individual i apunta a les expectatives de solidaritat que necessitem per construir una potència política compartida. És per les expectatives dels nostres camarades que assistim a reunions que tal vegada ens saltaríem, que fem feina política que potser evitaríem i que procurem estar a l’altura de les responsabilitats que tenim els uns amb els altres. Experimentem l’alegria de la lluita compromesa, de l’aprenentatge a través de la pràctica. Ens sobreposem a pors que podrien aclaparar-nos si haguéssim d’afrontar-les tots sols. Els camarades ens fan millors i més forts del que mai podríem ser sols.

Flickr – Linh Do

L’odi racial a judici

Considerem un exemple de la història del Partit Comunista dels Estats Units, que el 1931 va organitzar un gran judici a Harlem. El Partit va jutjar August Yokinen, un treballador finlandès, per prejudici racial, enaltiment de la superioritat blanca i foment d’opinions nocives per a la classe treballadora. Uns 1.500 treballadors, blancs i negres, van assistir al judici del Partit, que va tenir lloc al Harlem Casino, una de les sales més grans de la zona. Clarence Hathaway, l’editor blanc del Daily Worker, va actuar com a fiscal en el cas. Richard B. Moore, un dels oradors negres més valorats del Partit, va assumir la defensa de Yokinen. Un jurat format per catorze treballadors, set de negres i set de blancs, va emetre el veredicte.

Yokinen era un dels tres membres blancs del Partit que havien estat treballant com a porters en un ball del Club dels Treballadors Finlandesos de Harlem. Uns quants treballadors negres van arribar per assistir a l’esdeveniment i els van admetre de molt mala gana. Un cop a dins, els van tractar amb tanta hostilitat que van marxar de seguida. Cap membre blanc del Partit els va donar la benvinguda ni els va defensar.

Durant la investigació del Partit sobre l’incident, els companys de Yokinen van admetre el seu error. En canvi, Yokinen va intentar justificar el seu comportament explicant que va pensar que els treballadors negres podrien anar als vestuaris i que ell no volia dutxar-se amb negres.

Quan es va celebrar el judici del Partit, Yokinen ja havia reconegut la seva culpa i havia promès reparar-la a través de tasques concretes en pro de la lluita per l’alliberament negre. Així doncs, la pregunta que es plantejava al jurat era si Yokinen havia de ser expulsat del Partit pel seu racisme i «xovinisme blanc», o si se li havia de concedir un període de prova.

Els arguments de Hathaway per a l’acusació recalcaven que Yokinen no només havia defraudat amb els seus actes els principis igualitaris exigits pel Partit Comunista, sinó que ell mateix s’havia situat al bàndol dels linxadors i els terratinents. Fins la més lleugera expressió de superioritat racial blanca minava la solidaritat de classe i reforçava la burgesia. En vulnerar el compromís del Partit amb la igualtat racial, Yokinen estava donant motius de pes als treballadors negres perquè no esperessin del Partit i dels blancs altra cosa que traïció.

Flickr – Duncan C

Hathaway va recordar al jurat que la lluita per la igualtat de drets de les persones negres era indispensable per a la lluita proletària, i que el Partit Comunista havia de demostrar amb actes el seu compromís amb l’eliminació de qualsevol traça de xovinisme blanc. Expulsar Yokinen demostraria aquest compromís. No obstant, Hathaway també li va oferir un camí de retorn al Partit. Si Yokinen combatia activament el supremacisme blanc, si venia el diari negre The Liberator i informava el Club dels Treballadors Finlandesos sobre el seu judici, aleshores podria sol·licitar la readmissió.

La defensa de Moore, en canvi, es va centrar en l’enemic real, la classe capitalista. Eren els terratinents i la burgesia qui escampaven el verí de l’odi racial —ajudats per alguns sindicats i socialistes oportunistes. La qüestió, per Moore, no era que no s’haguessin d’exigir responsabilitats a Yokinen, sinó que ningú no era innocent. Tots i cadascun dels aspectes de l’imperialisme capitalista propaguen la corrupta ideologia de la superioritat blanca.

L’autocrítica permetria al Partit demostrar el seu compromís a través dels seus actes. tweet

Moore va dirigir la crítica també cap al Partit Comunista, preguntant si aquest havia fet la feina educativa necessària per fer front a l’odi racial. Havia desenvolupat programes per al moviment obrer per explicar la importància de la lluita contra els linxaments? Havia fet un esforç seriós per erradicar els prejudicis? Moore va afirmar que la resposta era «no». El Partit, doncs, també era culpable del crim de Yokinen. Moore va concloure que l’autocrítica, i no l’expulsió, era la millor solució. L’autocrítica permetria al Partit demostrar el seu compromís a través dels seus actes. A més, un benefici afegit, segons Moore, era que l’autocrítica no apartaria Yokinen de la lluita, un factor crucial quan cal que tots i cadascun dels treballadors puguin participar en l’esforç per derrocar el sistema.

En la seva recapitulació, Moore va recordar al jurat la gravetat que implicava ser expulsat del Partit Comunista. «Abans preferiria que em tallessin el cap els linxadors capitalistes que ser expulsat del Partit Comunista», va dir Moore. Amb això volia dir que ser expulsat del Partit, separat dels companys i privat de la seva camaraderia, és un destí pitjor que la mort. És la mena de mort social en què un treballador es converteix en un pària del seu propi moviment, en una persona que és tinguda per tan perjudicial o més que els capitalistes.

Moore va concloure que Yokinen havia de ser condemnat, però que és més important condemnar el capitalisme per la misèria, els prejudicis, el terror i els linxaments que genera. El Partit havia de salvar i educar el camarada, donar-li una oportunitat perquè pogués posar-se a prova a si mateix. El Partit també havia de comprometre’s a lluitar implacablement contra el xovinisme blanc i contra qualsevol altra cosa que amenacés la unitat de classe.

El jurat va declarar Yokinen culpable, cosa que no era d’estranyar tenint en compte que ell mateix ja havia admès la seva culpa. Els membres del jurat estaven d’acord que calia expulsar-lo, però hi va haver divisió d’opinions sobre si l’exclusió havia de durar sis o dotze mesos. Van acceptar la proposta del fiscal, que Yokinen compensés els seus errors venent The Liberator i lluitant contra el xovinisme blanc. D’aquesta manera, encara que Yokinen va ser expulsat, va continuar sent un camarada. El judici va tenir com a resultat una decisió que va afirmar el seu rol en la lluita de classe, un rol centrat a construir unitat entre els treballadors blancs i els treballadors negres. El Partit no el va proscriure, sinó que li va oferir un camí de tornada.

Flickr – Kurdishstruggle

L’endemà del judici, Yokinen va ser arrestat i detingut en espera de ser deportat. La International Labor Defense (ILD), secció nord-americana del Socors Roig Internacional impulsat pel Komintern, el va defensar durant el procés judicial de la seva deportació.

Al mateix costat

El judici de Yokinen ensenya una sèrie de lliçons que els socialistes d’avui farien bé de tornar a aprendre, lliçons de camaraderia. El primer conjunt de lliçons es refereix a estar al mateix costat. L’acusació i la defensa compartien els mateixos principis i objectius: la unitat de la classe treballadora, l’abolició de la supremacia blanca, l’exigència de la igualtat racial efectiva en la vida quotidiana, la revolució proletària. Els principis compartits els van permetre discernir i posar nom a l’enemic comú: els capitalistes i terratinents que promovien la supremacia blanca i els linxaments. Tots aquells que assumien aquests principis eren camarades, encara que cometessin errors. I que fossin camarades significava que eren valuosos per a la lluita. Només els calia formació i entrenament. La revolució requereix tants partidaris com sigui possible.

Tots estem contínuament envoltats per la ideologia racista del capitalisme. Per combatre-la, necessitem donar-nos suport mutu. tweet

El segon conjunt de lliçons deriva del primer: el valor de l’autocrítica col·lectiva. Si un company s’equivoca, nosaltres també n’assumim la responsabilitat. Què hauríem pogut fer per prevenir-ho? Quina mena de formació i orientació hauríem pogut proporcionar? Tots estem contínuament envoltats per la ideologia racista del capitalisme. Per combatre-la, necessitem donar-nos suport mutu. Tenim el deure de condemnar les accions que reforcen la supremacia blanca així com de rebutjar amb més fermesa encara el sistema que la genera.

Finalment, el tercer conjunt de lliçons té a veure amb el camí de retorn. En contrast amb l’identitarisme tòxic que Mark Fisher va anomenar «el castell del vampir» i la destructiva «cultura de la purga» popularitzada a les xarxes socials d’esquerres als Estats Units, en el cas Yokinen el Partit Comunista va treballar per la unitat. Va prendre mesures que construïen unitat en lloc d’esfilagarsar-la. Fins i tot si algú era expulsat del Partit, no era completament condemnat. De fet, quan Yokinen va topar amb l’agressiu poder de l’Estat imperialista, el Partit va ser el primer a defensar-lo. Yokinen seguia estant al mateix costat que els comunistes. Continuava sent un camarada. Havia acceptat la decisió del Partit sobre les tasques que havia de fer per combatre la supremacia blanca i construir la unitat de la classe treballadora. El que estava en joc no era una qüestió moral —l’exigència d’una «disculpa»— ni un judici individualista sobre la seva actitud. La qüestió era fer la feina que la lluita revolucionària demana.

Disciplina

La disciplina té mala reputació entre una part de l’esquerra actual. Alguns no només veuen la disciplina com una amenaça a la llibertat individual, sinó que són reticents a qualsevol mena de pertinença política intensa. En considerar la disciplina entre camarades només com una obligació i no com una decisió per construir potència col·lectiva, s’agafen a la fantasia substitutòria que la lluita política actual es pot fer de manera individual. Aquest succedani passa per alt el fet que la camaraderia és una elecció —tant per a la persona que s’hi implica com per al partit que l’acull. També ignora el caràcter alliberador de la disciplina. Quan tenim camarades, ens alliberem de l’obligació de ser i saber i fer-ho tot sols pel nostre compte; en lloc d’això, hi ha un col·lectiu ampli amb una línia, un programa i un conjunt de tasques i objectius que tots assumim conjuntament. Gràcies a l’optimisme pràctic que el treball col·lectiu genera, ens alliberem del cinisme que es fa passar per maduresa. La disciplina ens proporciona el suport que ens permet equivocar-nos, aprendre i créixer. Quan cometem errors —i tots en cometrem— els nostres camarades seran allà per recollir-nos, sacsejar-nos i redreçar-nos. No ens trobem abandonats a fer-ho tots sols.

Wikimedia Commons

Molt sovint, la gent d’esquerres no afiliada ni organitzada continua fascinada per la il·lusió que la suposada «gent corrent» crearà espontàniament noves formes de vida que ens menaran a un futur gloriós. Aquesta quimera no és capaç de copsar les carències i les incapacitacions que quaranta anys de neoliberalisme han infligit a la gran majoria de la població. Si fos cert que l’austeritat, el deute, el col·lapse de les estructures institucionals i la fuga de capitals poden donar lloc a l’emergència espontània de formes de vida igualitàries, no veuríem les enormes desigualtats econòmiques, la intensificació de la violència racial, el declivi de l’esperança de vida, la mort lenta, l’aigua imbevible, el sòl contaminat, la policia i la vigilància militaritzades, i els barris i suburbis desolats que avui estan tan generalitzats.

L’exhauriment dels recursos inclou l’esgotament dels recursos humans. Moltes vegades la gent vol fer alguna cosa però no sap què ni de quina manera. Potser es troben aïllats  en llocs de treball sense sindicació, sobrecarregats per feines precàries, collats per la cura dels amics i la família. Aquí, l’organització disciplinada —la disciplina dels camarades compromesos en la lluita comuna per un futur igualitari i emancipador— pot resultar molt útil. De vegades, volem i necessitem algú que ens digui què cal fer, perquè estem massa baldats i desbordats per esbrinar-ho per nosaltres mateixos. De vegades, quan se’ns assigna una tasca com a camarada, sentim que els nostres petits esforços agafen un sentit i un propòsit més amplis, potser fins i tot una certa importància històrica en la vella lluita contra l’opressió. De vegades, n’hi ha prou de saber que tenim camarades que comparteixen els nostres compromisos, les nostres alegries i els nostres esforços per aprendre dels fracassos perquè l’acció política esdevingui possible allà on abans no ho era.

Article originalment publicat a Jacobin

Traducció de L’Entrellat

Foto de portada: Flickr – Joe Brusky

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jodi Dean ensenya teoria política i de la comunicació a Geneva, Nova York. Ha escrit o editat onze llibres, entre els quals The Communist Horizon i Democracy and Other Neoliberal Fantasies.

Comentaris

Necessitem camarades

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.