Álvaro García Linera és exvicepresident de Bolívia, professor i un dels intel·lectuals i assagistes més interessants de la Llatinoamèrica actual. 

Visita Barcelona per participar de la Fira Literal mentre a Bolívia la mobilització social viu un moment de revifament. Des d’inicis de maig de 2026 a diferents regions de Bolívia, amb epicentre a La Paz i L’Alto se succeeixen mobilitzacions, bloquejos de carreteres i enfrontaments amb la policia. Convocades inicialment per la Central Obrera Boliviana (COB) i altres sectors sindicals i pagesos, aquestes s’estenen ja des de fa més d’un mes i mig amb un ampli suport social. 

Els manifestants protesten contra les mesures d’austeritat imposades per l’actual president Rodrigo Paz i l’encariment del cost de la vida, entre altres reformes impulsades pel nou govern. Les mobilitzacions expressen una pulsió popular encara viva en un moment en què l’esquerra boliviana travessa una crisi profunda després de la sortida forçosa d’Evo Morales el 2019 i el desmembrament del MAS, partit de Morales i de Linera, al govern des del 2006. 

En aquest context ens trobem amb ell a l’espai de la Fira per parlar de la situació política a Bolívia i de l’audàcia necessària en un moment imprevisible.

Què està passant a Bolívia perquè un govern que porta només 6 mesos tingui als ponchos rojos al carrer?

Mira, jo crec que a Bolívia ha succeït una cosa que ens ha sorprès a tots. El govern actual, si bé és un govern improvisat i que va entrar de casualitat, és fruit del desplaçament d’un vot popular que no tenia el seu representant i que va votar en contra d’algú, no a favor d’algú. La gent va votar en contra dels representants de les oligarquies i el vot es va desplaçar cap a  Paz (es refereix a Rodrigo Paz Pereira, actual president de Bolívia).

Això com s’explica?

A Bolívia veníem d’una molt mala gestió. El govern de Luis Arce va fer una gestió desastrosa, no sols pel seu enfrontament i persecució a Evo Morales, sinó pel conjunt d’accions que va prendre, les quals van anar desmuntant des de dins l’estructura econòmica que s’havia construït durant els 14 anys anteriors. El govern d’Arce arriba al seu final en una situació d’economia estancada, amb absència de proveïment de carburants, amb una inversió pública retallada, amb una inflació desenfrenada, i amb la gent esperant una solució a aquests problemes. Quan això succeeix, els nous governs entren amb una mena de xec en blanc, temporal: li va passar a Milei davant una molt mala gestió de Fernández, i li ha passat a Paz amb una molt mala gestió de Luis Arce. 

Entren amb un xec en blanc, és a dir, amb una autorització de la gent perquè prengui mesures ràpides, que comportin el dolor que sigui necessari, però que resolgui els problemes: inflació, combustibles, etc. I Paz va començar a prendre mesures ràpidament: va restablir el proveïment de combustible, però enmig de denúncies de corrupció, i amb un combustible que portava una mena de plàstics que al moment de la combustió es carbonitzaven i tapaven les vàlvules dels vehicles. Això feia malbé els motors dels cotxes de la gent, afectant a 5 de cada 10. Llavors resol un problema però en genera un altre de molt greu – tan greu és que s’espatlli el teu cotxe com haver de fer un dia o dos de cua per a aconseguir gasolina -.

És un govern afavoridor dels interessos de l’oligarquia?

La gent l’havia votat (es refereix a Paz, actual president de Bolívia) perquè no entrés el representant de l’oligarquia, que era l’altre candidat, i l’oligarquia va perdre a les eleccions, però va guanyar el poder. Perquè el govern el primer que va fer és aprovar decrets i lleis a favor dels perdedors, no dels seus votants. Primer va omplir el govern de ministres representants de l’oligarquia, de l’agro negoci. I, en segon lloc, va prendre mesures, com, per exemple, retirar l’obligació que els més rics paguin un impost que grava a la gent que té massa riquesa. No és gran cosa tampoc, un percentatge mínim del 2 %. 

També anul·la una altra llei que obligava que dels guanys de la banca el 50% anés a l’Estat, i el 65% de tots els crèdits hagués d’anar al sector productiu i al sector de construcció d’habitatges. I el govern anul·la això, anul·la l’obligació d’invertir en el sector productiu i anul·la que els banquers hagin de pagar el 50% dels seus ingressos a l’Estat. 

I hi ha processos de privatització de recursos?

Abans el govern havia establert que els agro industrials, la gent que exporta soja, havia de lliurar-ne una part al mercat intern a preu baix. Perquè la soja s’usa per a alimentar al bestiar i a les gallines, que és l’aliment popular – el pollastre és la carn més barata -. Aquest era un mecanisme perquè es mantingués el preu de la carn que consumeixen les classes populars, estable. El govern posa fi a això també. Ja no tenen cap obligació de vendre al mercat intern, o si hi venen és al preu internacional, que és gairebé el doble. Llavors els preus comencen a pujar. Afecta la carn de pollastre, afecta la vedella i afecta la carn de porc. 

I després al govern se li ocorre intentar mercantilitzar la terra, la petita parcel·la, que per constitució és inembargable. En el seu moment durant el nostre govern, com que és inembargable i hi havia problemes de crèdit per al petit productor, instaurem un programa de crèdit amb obligatorietats i garanties no convencionals. De manera que si soc un petit pagès puc donar -a la banca- com a garantia, la meva vaca, el meu cotxe, el meu petit tractor, però no la meva terra. Paz treu això i promulga una llei que estableix que el petit productor amb terra inembargable pot vendre-la i pot usar-la com a garantia davant la banca. És l’inici del procés de concentració de la terra perquè si tu la deixes a la banca perquè no la pots pagar, el banc se la queda i l’acaba venent al que té més terres. 

Una altra vegada és l’inici del procés de concentració, i aquesta idea de privatitzar la terra del petit productor ve des de Francisco de Toledo, colonitzador espanyol i virrei del Perú al segle XVI. Estic parlant de la voluntat de fragmentar-la des de fa quatre-cents anys, i de voler dividir la propietat comunal perquè es privatitzi. I llavors la gent que havia votat a aquest senyor perquè no entrés l’oligarquia, veu que qui està governant és l’oligarquia en ple i se sent traïda.

I què analitzes en relació amb la identitat col·lectiva?

El tercer element és l’experiència del poder. Fins a l’arribada d’Evo Morales al govern, els pobles indígenes eren considerats neòfits, persones supeditades a la pàtria potestat, a la dependència, a la tutela d’uns altres, i amb l’Evo Morales es tornen ciutadans, amb la facultat de governar, de ser ministres, cancellers, diputats, si volen empresaris. És l’ampliació de drets. I això és poder, el poder de disputar els beneficis col·lectius que estableix una comunitat política. En una societat tens poder en funció de quina capacitat tens de disputar i de gaudir dels beneficis compartits. Aquesta és l’experiència del poder que es va aconseguir a Bolívia. 

Nosaltres dèiem “Mai més ningú podrà governar sense els indis, sense els indígenes. A partir d’Evo, passi el que passi, no es podrà governar sense ells de cap manera”. I precisament és el que ha intentat Paz, governar sense els indis, és a dir, retallar drets, ignorant l’impacte d’aquesta experiència del poder. Els sectors indígenes pagesos passen de poder ser autoritats, ministres, diputats, i amb un tros del pressupost de l’Estat que obligatòriament va a les seves comunitats – per a reg, transport, cases, vivers, aigua potable, etc. -, a viure una retallada de la despesa estatal general i particular a les seves comunitats. La retallada més gran que es fa és la que va a aquests sectors. 

La gramàtica del conflicte té diverses arestes…

Tens 3 greuges interconnectats: el greuge de l’ajust fiscal cap al camp, amb els preus dels productes agrícoles industrials disparats, i els preus de productes agrícoles congelats. Si abans necessitaves 2 kg de patates per a comprar 10 kg de sucre, ara necessites 20 kg de patates per a comprar els mateixos 10 kg de sucre. Aquest és el greuge econòmic. El greuge moral de sentir-te traït, sentir-te enganyat per una candidatura que deia que volia afavorir als sectors populars i resulta que afavoreix només a uns pocs. I el greuge de la pèrdua de poder quan el dret de ciutadania que havien conquerit els sectors indígenes és escamotejat i desmuntat. La suma d’aquests 3 fa que, en 6 mesos, per a sorpresa de tots, esclati una rebel·lió.

On? A les ciutats? Al camp?

Bolívia té tres regions, la de l’altiplà, la de les valls i la del tròpic amazònic. Aquesta és una rebel·lió a la zona d’altura, on viuen principalment les persones de la nació Aimara. Ha tingut dificultat per arribar a les ciutats. Ha tingut adhesió a les vores de La Paz i l’Alto en la participació en les marxes i els bloquejos, però no l’adhesió popular de la gent de més endins, el que fa que no hagi pogut travessar un llindar que pogués ser decisiu. El govern està apostant primer per reprimir, i després per esperar que es cansin. No sé què estarà passant ara, però és probable que aquest cap de setmana hi hagi una baixada, perquè ja porten tres setmanes de paràlisi.

Són els mateixos pagesos que donaven suport abans al MAS?

El projecte del MAS està molt fracturat, molt colpejat i molt denigrat. Tot i que hi ha una espècie de simpatia natural amb el que era l’Evo i el MAS, tota la sèrie d’accions polítiques mal conduïdes que hem tingut aquests últims 4 o 5 anys han erosionat fins i tot aquesta lleialtat. El subjecte que va articular el MAS era una coalició, una confederació de sindicats, comunitats, agrupacions, veïnals, etc. De fet, és el subjecte transformador de la societat boliviana. En aquestes zones que es mobilitzen ara, l’Evo guanyava amb el 90% el 80% i és positiu que la ruptura en el front més electoral, institucional, partit, moviment, no hagi impactat a les mobilitzacions de contestació al carrer. De fet, per exemple, enmig d’això, l’Evo va donar suport a la mobilització fent una marxa de 1000 persones, però va ser una marxa irrellevant, que gairebé no va tenir cap influència.

Aprofitant el cas de Bolívia, parlem de l’imprevisible. La capacitat de conduir les situacions imprevisibles cap a l’esquerra o cap a la dreta, té a veure amb haver tingut la virtut d’inscriure una narrativa progressista del cicle anterior?

Jo sempre recordo al Lenin de desembre del 1916, queixant-se davant la seva esposa, que ell no podria veure una revolució i que tant de bo la següent generació pogués recollir els ensenyaments de la lluita. L’home estava abatut. Ell que havia lluitat tant, havia estat perseguit i havia anat a la presó, se sentia perdut, com molts de nosaltres. I després quan va esclatar la revolució s’hi va llançar i s’hi va agafar com una paparra per a conduir-la amb una tenacitat i una determinació d’un tità. Els temps són així. Mai saps per on sortiran.

El sentit d’època neoliberal, almenys a Europa i a Catalunya, té a veure amb la individualització el fracàs estructural. Com afecta la declinació de l’imprevisible?

Mira, els processos d’individualització neoliberal són reals, és cert, aquí com a Bolívia, com als Estats Units. Però el que jo he après és que, per sota d’aquesta superfície d’individualització, hi ha agregacions moleculars de la societat. Jo me’n recordo del discurs dels de la nostra esquerra, als anys 2000 (…) “han desaparegut els sindicats, ja no hi ha moviment obrer, tots són ciutadans, tots són emprenedors, és el dret individual”. Conec aquesta retòrica, però el que vam aprendre és que a baix hi ha formes d’agregació. Vosaltres sou una forma d’agregació o la gent als barris, aquestes són les que sota unes certes circumstàncies s’articulen. 

La gran virtut que es va tenir l’any 2000 a Bolívia quan va esclatar la primera guerra de l’aigua és el que jo en el seu moment li vaig dir la forma “multitud”, que són microagregacions travessades per un problema comú. L’aigua afectava les nenes fines que anaven al col·legi catòlic i a la universitat privada; afectava els indígenes de terra endins que viuen com al segle XVI perquè els hi volien treure el control sobre les seves séquies; afectava els joves que eren els meus estudiants, que no es movien com a sindicalistes, però que es podien moure com a veïns d’un barri afectat per la pujada de la tarifa d’aigua. Eren obrers, però no actuaven sota l’antiga bandera obrera del sindicat, perquè si haguessin actuat com a sindicat els haurien fet fora. Jo mai havia vist que les noies fines de la Universitat Catòlica fessin entrar els pagesos a casa seva per a col·locar-los mocadors perquè els gasificaven i es posaven a plorar, o encendre fogueres amb fusta perquè el fum dissipés el gas. Entre tots dos hi havia un univers, era com el segle XVI contra el segle XXI, però es trobaven, i hi havia una direcció prou flexible per a entendre això i no dividir-se per sectors. Aquí és on l’Evo es converteix en el líder nacional. En un moment, davant un greuge que més o menys afectava a tothom, va haver-hi dirigents amb lucidesa política per dir “et necessito, ajuntem-nos, respecto la teva identitat, ets aquí com a LGTB, no tinc cap problema, jo soc aquí com a pagès d’una comunitat de cinc mil anys d’història. No és important, ara tenim aquest problema comú i llavors en aquest problema ens unificarem i veurem la manera de coordinar accions conjuntes”.