Sortint del castell del vampir

El rebuig de l’identitarianisme només pot aconseguir-se per la reafirmació de la classe. Una esquerra que no té la classe al centre només pot ser un grup de pressió liberal.

Sortint del castell del vampir

Sortint del castell del vampir

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El rebuig de l’identitarianisme només pot aconseguir-se per la reafirmació de la classe. Una esquerra que no té la classe al centre només pot ser un grup de pressió liberal.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest estiu vaig considerar seriosament la possibilitat de retirar-me de qualsevol forma de participació política. Exhaust per l’excés de feina, incapaç de portar a terme una activitat productiva, em vaig descobrir a mi mateix a la deriva per les xarxes socials, veient com augmentava la meva depressió i cansament. 

El Twittter «d’esquerres» pot ser tot sovint una zona miserable i desesperant. Abans, aquest mateix any, va haver diverses polèmiques a Twitter, en les quals determinades figures que s’identifiquen a si mateixes com d’esquerres van ser senyalades i condemnades. El que havien dit aquestes figures era en ocasions objectable, però això no obstant, la manera en la qual van ser personalment vilipendiats i perseguits deixà un residu horrible: la pudor de la mala consciència i el moralisme de la cacera de bruixes. La raó per la qual no m’he pronunciat sobre qualsevol d’aquests incidents –em va vergonya dir-ho– és la por. Els pinxos estaven a l’altra banda del pati. No volia atreure la seva atenció.

El salvatgisme obert d’aquests intercanvis anava acompanyat de quelcom més evasiu, i per aquesta raó potser més debilitant: una atmosfera de ressentiment espavilat. L’objecte més habitual d’aquest ressentiment és Owen Jones, i els atacs a Jones –la persona més responsable d’elevar la consciència de classe al Regne Unit en els darrers anys– eren un dels motius pels quals estava tan abatut. Si això li passa a una persona d’esquerres que està tenint èxit a l’hora de portar la lluita al centre de la vida política britànica, per què qualsevol voldria seguir-lo als mitjans generalistes? És l’única manera d’evitar aquest goteig constant d’abusos romandre en una posició de marginalitat impotent?

L’atmosfera era antirracista i antisexista, però refrescantment lliure del sentiment paralitzant de culpa i sospita que plana sobre el Twitter d’esquerres com una boira acre i sufocant. tweet

Una de les coses que em va treure d’aquest estupor depressiu va ser anar a l’assemblea popular d’Ipswich, prop d’on visc. L’assemblea popular ha estat rebuda amb les habituals bromes i crítiques. Era, se’ns deia, un truc inútil, amb el qual mediàtics d’esquerra, incloent-hi Jones, es donaven aires en una altra mostra de cultura de les celebritats. El que realment passà a l’assemblea a Ipswich va ser molt diferent d’aquesta caricatura. La primera meitat de l’acte –que culminà en un emocionant discurs d’Owen Jones– va estar sens dubte dirigida pels ponents des de la taula. Però a la segona part de la trobada vam veure activistes de classe treballadora de tot Suffolk parlar els uns amb els altres, donar-se suport, compartir experiències i estratègies. Lluny de ser un altre exemple d’esquerranisme jeràrquic, l’assemblea popular fou un exemple de com allò vertical pot combinar-se amb allò horitzontal: el poder dels mitjans i el carisma podien atreure a gent que prèviament mai havia assistit a una trobada política a la sala, on podien parlar i desenvolupar estratègies amb activistes amb anys d’experiència. L’atmosfera era antirracista i antisexista, però refrescantment lliure del sentiment paralitzant de culpa i sospita que plana sobre el Twitter d’esquerres com una boira acre i sufocant.

Aleshores va venir Russell Brand. Fa temps que sóc un admirador de Brand, un dels pocs grans noms de la comèdia actual amb orígens a la classe treballadora. Durant els darrers anys hi ha hagut un gradual però inexorable aburgesament de la comèdia a la televisió, amb l’absurd, ultracursi i estúpid Michael McIntyre i un depriment plugim d’oportunistes amb títol universitari dominant l’escena. 

Russell Brand. Font: Flickr – David B. Young

El dia anterior es va emetre l’ara famosa entrevista de Brand amb Jeremy Paxman a Newsnight. Havia vist abans l’espectacle de stand-up de Brand, The Messiah Complex, a Ipswich. L’espectacle era desafiantment pro-immigració, pro-comunista, antihomòfob, ple d’intel·ligència de classe obrera i sense por de mostrar-ho, i poc habitual en la manera que la cultura popular acostumava a ser-ho (és a dir, res a veure amb les cares de pomes agres i pietat identitària que ens imposen els moralistes de ‘l’esquerra’ post-estructuralista). Malcolm X, el Che, la política com una manera de desmantellar psiquedèlicament la realitat existent: això era comunisme com una cosa cool, sexy i proletària en comptes d’un sermó.

A l’endemà per la nit era evident que l’aparició de Brand havia produït un moment de divisió. Per a alguns de nosaltres, l’enderrocament forense que Brand va fer de Paxman fou intensament emocionant, miraculós, no podia recordar la darrera vegada que una persona d’extracció obrera havia rebut espai per destruir per complet un ‘superior’ de classe emprant la intel·ligència i la raó. Això no era Johnny Rotten insultant Bill Grundy, un acte d’antagonisme que confirmava més que desafiava els estereotips de classe. Brand va superar en astúcia Paxman, i l’ús de l’humor era el que separava Brand de la duresa de tant ‘esquerranisme’. Brand fa que la gent es trobi còmoda amb si mateixa, mentre que l’esquerra moralitzant s’especialitza en fer sentir a la gent malament i no està contenta fins que han entaforat als seus caps la culpa i el menyspreu de si mateixos.

L’esquerra moralitzant ràpidament s’assegurà que la història no era l’extraordinària infracció de Brand de les toves convencions del ‘debat’ als mitjans de comunicació generalistes, ni la seva afirmació que la revolució anava a ocórrer. (Aquesta darrera afirmació només podia escoltar-se en les orelles sordes de ‘l’esquerra’ petit-burgesa narcicista quan Brand afirmava que ell volia encapçalar la revolució, una cosa que responien amb el típic ressentiment: «no necessito cap celebritat per dirigir-me».) Per als moralistes, la història dominant havia de convertir-se en el comportament personal de Brand, específicament el seu sexisme. En l’atmosfera maccarthista febril fermentada per l’esquerra moralitzant, afirmacions que poden ser considerades sexistes signifiquen que Brand és sexista, la qual cosa significa que és un misògin. Capolat, acabat, condemnat.

És correcte que Brand, com qualsevol de nosaltres, hagi de respondre pel seu comportament i el llenguatge que utilitza. Però aquest qüestionament hauria de tenir lloc en una atmosfera de camaraderia i solidaritat, i no probablement en públic en primera instància, i, encara que Brand va ser qüestionat sobre el sexisme per Mehdi Hasan, va mostrar exactament la mena d‘humilitat que no es podia trobar per enlloc a les cares pètries d’aquells que el jutjaven. «No crec que sigui sexista, però recordo a la meva àvia, la persona més encantadora que hagi conegut mai, i ella era racista, encara que no crec que en fos conscient. No sé si tinc alguna mena de ressaca cultural, però sé que tinc un gran amor per la lingüística proletària, paraules com ‘nena’ i ‘maca’, així que si les dones creuen que sóc sexista, estan en millor posició per jutjar del que jo ho estic, i treballaré en això.»

La consciència de classe és fràgil i fugissera. La petita burgesia que domina l’acadèmia i la indústria cultural té tota mena de subtils desviacions i estratagemes per evitar el tema si apareix, i, si ho fa, fer-te pensar que és una impertinència terrible, que presentar la qüestió és una violació de l’etiqueta. tweet

La intervenció de Brand no era cap declaració de lideratge, era una inspiració, una crida a les armes. I a mi em va inspirar. Si uns mesos abans hauria callat mentre els moralistes de l’esquerra altiva sotmetien Brand als seus tribunals d’excepció i difamacions –amb ‘proves’ normalment recollides de la premsa de dretes, sempre disponible per ajudar– aquesta vegada estava disposat a enfrontar-me amb ells. La resposta a Brand ràpidament es convertí en tan important com el propi intercanvi amb Paxman. Com ha senyalat Laura Oldfield Ford, va ser un moment de clarificació. I una de les coses que va clarificar per a mi era la manera en que, en els darrers anys, bona part d’allò que es presenta a si mateix com a ‘esquerra’ ha suprimit la qüestió de classe.

La consciència de classe és fràgil i fugissera. La petita burgesia que domina l’acadèmia i la indústria cultural té tota mena de subtils desviacions i estratagemes per evitar el tema si apareix, i, si ho fa, fer-te pensar que és una impertinència terrible, que presentar la qüestió és una violació de l’etiqueta. He estat parlant a actes d’esquerres i anticapitalistes, però rarament he parlat –o m’han demanat que ho faci– sobre la qüestió de classe en públic.

Però un cop la classe ha reaparegut, era impossible no veure-la a tot arreu en resposta a l’afer amb Brand. Brand va ser ràpidament jutjat o qüestionat per almenys tres persones de l’esquerra procedents d’universitats privades. Altres ens explicaven que Brand no podia ser realment de classe obrera perquè era milionari. És alarmant quants ‘esquerrans’ semblen estar fonamentalment d’acord amb el rerefons de la pregunta de Paxman: «Què dóna a aquesta persona de classe treballadora l’autoritat per parlar?» És també alarmant, de fet angoixant, que semblin pensar que la classe treballadora hauria de romandre en la pobresa, la obscuritat i la impotència a risc de perdre la seva ‘autenticitat’.

Algú em va passar un post sobre Brand escrit a Facebook. Desconec la persona que el va escriure, i desitjaria no haver de mencionar-la. El que importa és que el post era simptomàtic d’una sèrie d’actituds esnobs i condescendents que aparentment és correcte exhibir mentre alhora un es classifica a si mateix com ‘d’esquerres’. Tot el to era espantosament arrogant, com si fos un mestre d’escola senyalant els deures d’un nen, o un psiquiatra valorant un pacient. Brand, aparentment, és «inestable, de manera clara i extrema… està a una mala relació o patinada a la seva carrera de caure en la drogaddicció o alguna cosa pitjor.’ Encara que la persona afirma que «realment li agrada [Brand]», potser mai se li ha ocorregut que un dels motius pels quals Brand pot ser ‘inestable’ és aquesta mena de ‘valoracions’ paternalistes i falsament trascendentals de la burgesia ‘d’esquerres’. Hi ha també una digressió xocant, però reveladora, on aquesta persona casualment es refereix a «l’educació irregular» de Brand «i les relliscades de vocabulari pròpies de l’autodidacta, que fan mal a la vista». Amb les quals, diu aquest individu generós, «no tinc cap mena de problema». Què bé per part seva! No ens trobem davant d’un buròcrata colonial escrivint sobre els seus intents per ensenyar a alguns ‘nadius’ l’idioma anglès en el segle XIX o un mestre victorià a alguna institució privada descrivint un escolar seu. Això és un ‘esquerrà’ escrivint només fa unes setmanes.

Font: Flickr – Blondinrikard Frörberg

On anem a partir d’aquí? Abans que res és necessari identificar les característiques dels discursos i els desitjos que ens han portat aquest estret desmoralitzant i sinistre, on la classe ha desaparegut però el moralisme és a tot arreu, on la solidaritat és impossible, però la por i la culpa són omnipresents, i no perquè estiguem terroritzats per la dreta, sinó perquè hem permès que modes burgesos de subjectivitat contaminen el nostre moviment. Penso que dues configuracions discursives libidinals ens han portat a aquesta situació. Poden dir de si mateixos que són d’esquerres, però com l’episodi de Brand ha deixat clar, hi ha molts indicis de que l’esquerra, definida com un agent en la lluita de classes, no ha fet sinó desaparèixer.

Dintre del castell del vampir

La primera configuració és allò que ha donat en anomenar el castell del vampir. El castell del vampir s’especialitza en la propagació de la culpa. Està impulsat per un desig de sacerdot d’excomunicar i condemnar, un desig d’acadèmic pedant de ser el primer en ser vist descobrint un error, i un desig de hipster de pertànyer al grup. El perill d’atacar el castell del vampir és que pot semblar com si –i l’altre farà tot el possible per reforçar aquest pensament– s’està atacant també les lluites contra el racisme, el sexisme i l’heterosexisme. Però lluny de ser l’única expressió d’aquestes lluites, el castell del vampir s’entén millor com una perversió liberal-burgesa i una apropiació de l’energia d’aquests moviments. El castell del vampir va néixer el moment que la lluita no definida per aquestes categories identitàries es convertí en la cerca de tenir aquestes ‘identitats’ reconegudes per el gran Altre burgès.

El privilegi que jo certament gaudeixo com home blanc consisteix, en part, en no ser conscient de la meva etnicitat i el meu gènere, i és una experiència sòbria i reveladora que ocasionalment em facin conscient d’aquests punts cecs. Però més que buscar un món en el qual tothom aconsegueix ser independent de la classificació identitària, el castell del vampir busca acorralar la gent un altre cop en camps identitaris, on són definits per sempre en termes establerts pel poder dominant, paralitzats per la consciència de si mateixos i aïllats per una lògica solipsista que insisteix en que no podem comprendre’ns els uns als altres excepte si pertanyem al mateix grup d’identitat. 

El castell del vampir s’alimenta de l’energia, les ansietats i les vulnerabilitats dels joves estudiants, però sobretot viu convertint el sofriment de grups particulars –com més ‘marginals’, millor– en capital acadèmic. tweet

M’he adonat de l’existència d’un fascinant mecanisme d’inversió màgica de projecció i negació pel qual la sola menció de classe es tracta automàticament com si això signifiqués que un està intentant degradar la importància de la raça i el gènere. De fet, l’oposat és el cas, atès que el castell del vampir utilitza una comprensió en última instància liberal de la raça i el gènere per ofuscar el concepte de classe. En totes aquestes polèmiques de Twitter, absurdes i traumàtiques, sobre privilegi a inicis d’any cridava l’atenció que la discussió sobre el privilegi de classe estava completament absent. La tasca, com sempre, segueix sent l’articulació de classe, gènere i raça, però el moviment fundacional del castell del vampir és la desarticulació de la classe d’altres categories.

El problema que el castell del vampir havia de resoldre és aquest: com pots posseir una riquesa i poder immensos i, alhora, aparèixer com a víctima, marginal i en oposició? La solució estava allà mateix: a l’església cristiana. Així doncs, el castell del vampir té al seu abast totes les estratègies infernals, obscures patologies i instruments de tortura psicològics inventats pel cristianisme, i que Nietzsche va descriure a la Genealogia de la moral. Aquest sacerdoci de la mala consciència, aquest niu de traficants de culpa pietosa, és exactament el que Nietzsche va predir quan va dir que hi havia alguna cosa pitjor que el cristianisme en marxa. Vet-ho aquí…

Font: Flickr – Groucho

El castell del vampir s’alimenta de l’energia, les ansietats i les vulnerabilitats dels joves estudiants, però sobretot viu convertint el sofriment de grups particulars –com més ‘marginals’, millor– en capital acadèmic. Les figures més elogiades al castell del vampir són aquelles que han descobert un nou mercat del sofriment, aquells que poden trobar un grup més oprimit i subjugat que qualsevol altre explotat abans veuran com són promoguts i ascendeixen ràpidament.

La primera llei del castell del vampir és: individualitza i privatitza-ho tot. Mentre en teoria afirma estar a favor de la crítica estructural, a la pràctica mai se centra en res excepte el comportament individual. Alguns d’aquests tipus de classe obrera no han estat molt ben educats, i poden ser de vegades grollers. Recordeu: condemnar els individus és sempre més important que prestar atenció a les estructures impersonals. L’actual classe dominant propaga ideologies d’individualisme mentre tendeix a actuar com a classe. (Moltes de les que anomenen ‘conspiracions’ de la classe dominant mostren solidaritat de classe.) El castell del vampir, com a servidor incaut de la classe dominant, fa l’oposat: s’omple la boca de ‘solidaritat’ i ‘col·lectivitat’ mentre actua, sempre, com si les categories individualistes imposades pel poder fossin les úniques vàlides. Perquè són petit-burgesos fins al moll de l’ós, els membres del castell del vampir són enormement competitius, però això és reprimit de la manera passiva-agressiva típica de la burgesia. El que els manté units no és la solidaritat, sinó la por mútua: la por que seran els propers en ser senyalats, exposats, condemnats.

La segona llei del castell del vampir és: fes que la reflexió i l’acció semblin molt, molt difícils. No ha d’haver cap lleugeresa, i per descomptat cap mena d’humor. L’humor no és, per definició, seriós, oi? La reflexió és una feina exigent, per a persones amb accent de classe alta i el front solcat d’arrugues. Allà on hi hagi confiança, introdueix escepticisme. Digues: no et precipitis, hem de pensar-ho més a fons. Recordeu: tenir conviccions és opressor i pot conduir als gulags.

La tercera llei del castell del vampir és: propagueu tanta culpa com pugueu. Com més culpa, millor. La gent s’ha de sentir malament: és un signe que entenen la gravetat de les coses. Està bé ser un privilegiat de classe si et sents culpable del privilegi i fas que els altres en una posició de classe subordinada també se’n sentin, de culpables. De tant en tant fas algunes coses bones pels pobres, també, o no?

La quarta llei del castell del vampir és: essencialitza. Mentre la fluïdesa de la identitat, la pluralitat i la multiplicitat sempre s’esmenta a favor dels membres del castell del vampir –en part per encobrir els seus antecedents invariablement acomodats, privilegiats o burgesos-assimilacionistes–, l’enemic sempre ha de ser essencialitzat. Com que els desitjos que animen el castell del vampir en bona mesura són els desitjos del sacerdot d’excomunicar i condemnar, ha d’haver-hi una clara distinció entre el Bé i el Mal, amb aquest últim essencialitzat. Observeu la tàctica. X ha fet un comentari o s’ha comportat d’una manera en particular. Aquests comentaris o aquest comportament han de ser interpretats com a transfobs, sexistes, etcèteres. Fins aquí bé. Però pareu atenció al següent moviment. X aleshores passa a ser definit com a transfob, sexista, etc. Tota la seva identitat passa a ser definida per un comentari desafortunat o una relliscada en el seu comportament. Un cop el castell del vampir ha reunit la seva partida de cacera, la víctima (tot sovint procedent de la classe obrera, i no havent estat educada en l’etiqueta passiva agressiva de la burgesia) pot ser provocada amb confiança que perdrà la seva paciència, assegurant encara més la seva posició de paria, l’últim en ser consumit en aquest frenesí.

La cinquena llei del castell del vampir: pensa com un liberal (perquè n’ets un). El treball constant del castell del vampir avivant una ràbia reactiva consisteix en senyalar incansablement allò que és obvi per a tothom: que el capital es comporta com a capital (no és molt maco, no!), els estats repressius de l’estat són repressius. Hem de protestar!

Neoanarquisme al Regne Unit

La segona formació libidinal és el neoanarquisme. Per neoanarquisme no em refereixo, és clar, als anarquistes o sindicalistes que participen en l’organització dels treballadors al seu lloc de feina, com fa la Solidarity Federation. Em refereixo més aviat a aquells que s’identifiquen com a anarquistes però que la seva participació en política no va més enllà de les protestes i ocupacions d’estudiants i comentaris a Twitter. Com els habitants del castell del vampir, els neoanarquistes acostumen a tenir una procedència petit-burgesa, si no d’algun lloc encara més privilegiat des del punt de vista de classe.

Font: Flickr – Rauter 25

Són aclaparadorament joves: tenen vint-i-tants o estan a les primeries dels seus trenta, i el que revela una posició neoanarquista és un estret horitzó històric. Els neoanarquistes no han experimentat res que no sigui el realisme capitalista. Quan els neoanarquistes han adquirit consciència política –i molts d’ells ho han fet de manera destacada recentment, tenint en compte el grau de fanfarroneria agressiva del qual en ocasions fan gala– el Partit Laborista s’ha convertit en una closca blairita, implementant el neoliberalisme amb una petita dosi de justícia social de propina. Però el problema amb el neoanarquisme és que reflecteix irreflexivament aquest moment històric més que oferir una escapatòria del mateix. S’oblida, o potser és inconscient de manera genuina, del paper del Partit Laborista a l’hora de nacionalitzar les principals indústries i serveis o en la fundació del Servei Nacional de Salut (NHS). Els neoanarquistes afirmaran que «la política parlamentària mai ha canviat res» o que «el Partit Laborista sempre ha estat inútil» mentre participen en les protestes en defensa del NHS o retuitegen queixes sobre el desmantellament del que queda de l’estat del benestar. Hi ha una estranya norma implícita aquí: està bé protestar contra allò que el parlament ha fet, però no està bé entrar al parlament o als mitjans de comunicació de masses per intentar portar a terme un canvi des d’allà. Rebutgen els mitjans de comunicació de masses, però Question Time, de la BBC, és un programa que veuen a tothora i del que es queixen contínuament a Twitter. El purisme es transforma en fatalisme: millor no ser  tacat de cap manera per la corrupció dels mitjans de comunicació de masses, millor ‘resistir’ inútilment que arriscar-se embrutant-se les mans.

No és gaire sorprenent, doncs, que molts neoanarquistes pateixin ara depressió. Aquesta depressió, no hi ha cap dubte, es veu reforçada per les ansietats de la vida laboral després de la universitat, doncs, com en el cas del castell del vampir, el neoanarquisme té el seu lloc natural a les universitats i usualment és propagat per aquells que estudien un doctorat o aquells que recentment han obtingut aquest grau.

Què fer?

Com és possible que aquestes dues configuracions hagin aconseguit aquesta importància? La primera raó és que el capital ha permès que prosperessin perquè servien els seus interessos. El capital ha sotmès a la classe obrera organitzada, desintegrant la consciència de classe, subjugant agressivament els sindicats al mateix temps que seduïa ‘les famílies de classe obrera que penquen’ per identificar-se amb els seus estrets interessos en comptes dels interessos de  classe més amples; però per què al capital hauria de preocupar-li una ‘esquerra’ que reemplaça la política de classe amb el moralisme individualista, i que, lluny de construir solidaritat, difon por i inseguretat?

La segona raó és el que Jodi Dean ha anomenat capitalisme comunicatiu. Podria haver estat possible ignorar el castell del vampir i els neoanarquistes de no haver estat pel ciberespai capitalista. La moralització pietosa del castell del vampir ha estat una característica d’una certa ‘esquerra’ durant molts anys, però si un no era membre d’aquesta església particular podia evitar els seus sermons. Amb les xarxes socials ja no és aquest el cas, i hi ha molt poca protecció de les patologies psicològiques propagades per aquests discursos.

Els interessos de la classe treballadora són els interessos de tots; els interessos de la burgesia són els interessos del capital, que no són els interessos de ningú. tweet

Així les coses, què podem fer ara? En primer lloc, és imperatiu rebutjar l’identitarianisme, i reconèixer que no hi ha identitats, només desitjos, interessos i identificacions. Part de la importància del projecte d’estudis culturals britànic –tal i com mostra tan poderosament i emotiva John Akomfrah a la seva instal·lació The Unfinished Conversation [La conversa inacabada] (actualment a la Tate Britain) i la seva pel·lícula The Stuart Hall Project– es haver resistit l’essencialisme identitari. En comptes de congelar a la gent en cadenes d’equivalències que ja existeixen, l’objectiu era tractar qualsevol articulació com a provisional i plàstica. Sempre es poden crear noves articulacions. Ningú és, en essència, res concret. Tristament, la dreta actua sobre aquesta percepció de manera més efectiva del que ho fa l’esquerra. L’esquerra burgesa-identitària coneix com propagar la culpa i condueix una cacera de bruixes, però no sap com fer conversos. Però aquest, malgrat tot, no és l’objectiu. L’objectiu no és popularitzar una posició d’esquerres, o guanyar a la gent i sumar-la a un projecte, sinó romandre en una posició de superioritat elitista, però ara a la superioritat de classe s’afegeix també la superioritat moral. «Com t’atreveixes a parlar! Som nosaltres qui parlem per aquells que pateixen!»

Font: Flickr – Jacob Munk

Però el rebuig de l’identitarianisme només pot aconseguir-se per la reafirmació de la classe. Una esquerra que no té la classe al centre només pot ser un grup de pressió liberal. La consciència de classe és sempre doble: implica un coneixement simultani de la manera en la qual la classe emmarca i dóna forma a tota experiència, i coneixement de la posició particular que ocupem a l’estructura de classes. Cal recordar que l’objectiu de la nostra lluita no és el reconeixement de la burgesia, ni tant sols la destrucció de la pròpia burgesia. És l’estructura de classes –una estructura que perjudica a tothom, fins i tot a qui se’n beneficia– la que ha de ser destruïda. Els interessos de la classe treballadora són els interessos de tots; els interessos de la burgesia són els interessos del capital, que no són els interessos de ningú. La nostra lluita ha d’orientar-se cap a la construcció d’un món nou i sorprenent, no cap a la preservació de les identitats formades i distorsionades pel capital.

Si això sembla una tasca formidable i intimidant és perquè ho és. Però podem començar a abordar-ho en moltes activitats prefiguratives des d’ara mateix. De fet, aquestes activitats poden anar més enllà de la prefiguració: podrien iniciar un cicle virtuós, una profecia autocomplerta en la qual els modes de subjectivitat burgesos són desmantellats i una nova universalitat comença a construir-se. Hem d’aprendre, o tornar a aprendre, com construir camaraderia i solidaritat en comptes de fer el treball del capital condemnant-nos i insultant-nos els uns als altres. Això no significa, per descomptat, que hem d’estar sempre d’acord: al contrari, hem de crear les condicions on pot esdevenir la falta d’acord sense temor a l’exclusió i l’excomunicació. Hem de pensar estratègicament sobre com fer servir les xarxes socials, sempre recordant que, malgrat l’igualitarisme que els enginyers del capitalisme libidinal asseguren que existeix a elles, aquest és actualment territori enemic, dedicat a la reproducció de capital. Però això no significa que no puguem ocupar el terreny i començar a utilitzar-lo per a l’objectiu de produir consciència de classe. Hem de sortir del ‘debat’ en el qual el capitalisme comunicatiu ens atrapa per participar-hi incessantment i recordar que ens trobem en una lluita de classes. L’objectiu no és ‘ser’ un activista, sinó ajudar a la classe obrera a activar-se i transformar-se a si mateixa. Fora del castell del vampir tot és possible.

Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Escriptor, crític i teòric de la cultura britànic

Comentaris

Sortint del castell del vampir

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa