La hipòtesi del rendisme popular formulada per Pablo Carmona continua gaudint d’una bona acceptació. Esta proposta, que va nàixer amb la publicació de La democracia de propietarios l’any 2022, va posar el focus en el paper que van jugar les classes mitjanes després de la crisi immobiliària, comprant la majoria dels pisos expropiats a les famílies treballadores per a posteriorment posar-los en lloguer. Recentment[1], Carmona ha tornat a insistir en el protagonisme dels xicotets propietaris. D’una banda, afirma que la majoria de les compres d’habitatge les fan particulars amb finalitats residencials, i no grans empreses de gestió d’actius. D’altra banda, pel que fa al mercat del lloguer, l’autor insistix que del 90 % dels habitatges llogats que estan en mans de particulars, quasi 8 de cada 10 pertanyen a famílies de classe mitjana i baixa segons els seus ingressos salarials. La seua hipòtesi que el mercat del lloguer està dominat per xicotets arrendadors sembla mantenir la seua vigència i continua qüestionant l’imaginari dels grans rendistes com a origen del problema de l’habitatge.

Tanmateix, la manera d’interpretar les dades oferides per Carmona, complementant-les amb les que presenten altres especialistes en la matèria, pot conduir-nos a lectures diferents de les que planteja el rendisme popular. En este article oferirem unes breus pinzellades per a una proposta alternativa a la concepció dels xicotets arrendadors com a rendistes en el sentit estricte de la paraula, problematitzant al mateix temps el marc discursiu i estratègic en què se sol situar este ampli grup perceptor de rendes marginals.

Tres crítiques a la hipòtesi del rendisme popular

La proposta del rendisme popular no deixa clar qui són els principals responsables del que està succeint amb l’habitatge. Dit d’una altra manera: oferix una visió poc concloent sobre quins sectors es podrien considerar impulsors estructurals del rendisme i quins no. Sota la presumpció de l’àmplia participació popular en el mercat dels lloguers, es posa en el mateix sac actors econòmics amb diferents capacitats d’extracció de rendes, diferents possibilitats de consolidar les seues posicions de classe a través de la renda i aptituds poc assimilables per a influir en les lògiques del mercat immobiliari. D’altra banda, que la majoria dels arrendadors siguen xicotets propietaris oculta un fet important: que el rendisme és una dinàmica econòmica de la qual es beneficien principalment els propietaris amb diversos pisos en lloguer, així com les empreses i particulars que es dediquen professionalment a enriquir-se a través del mercat immobiliari. Oferim tres arguments en esta direcció:

1. Els ingressos que reben les classes treballadores i mitjanes en concepte de renda són mínims comparats amb els que ingressen els rendistes que compren habitatges per a especular. A El secuestro de la vivienda, Jaime Palomera denuncia que «en el grup dels arrendadors sovint es comptabilitzen milers de famílies treballadores que no formen part de la maquinària del rendisme»[2]. Este antropòleg quantifica que els diners percebuts en rendes representen entre un 7,2 % i un 9 % dels ingressos de les famílies que perceben entre 12.000 i 30.000 euros anuals, és a dir, de les famílies treballadores[3]. D’això conclou que «per a la gent treballadora que cobra lloguers, estes rendes tenen un paper quasi anecdòtic». En canvi, per als arrendadors que guanyen més de 150.000 euros anuals, les rendes representen entre el 32 % i el 35 % dels seus ingressos.

En la mateixa línia, Alberto Garzón afirmava en un article recent que el «10 % més ric de les llars captura el 40 % de tots els ingressos rendistes, mentre que el 50 % de les llars més pobres només ho fa en un 14 %»[4], la qual cosa el portava a concloure que «encara que llars de tota mena participen en l’obtenció d’ingressos rendistes, són les més riques les que es beneficien principalment d’estos “ingressos no guanyats”». Amb estes dades, no sols es posa en qüestió el paper que tenen les rendes per als diferents estrats poblacionals, sinó que també es discutix la idea que el mercat del lloguer està dominat per xicotets arrendadors, una qüestió en la qual aprofundirem més avant. Pel que fa a este punt, les seues aportacions ens permeten suggerir que són els rics aquells per als quals la renda constituïx un dinamitzador clau en la reproducció de la seua posició de classe: l’enorme quantitat de riquesa que drenen dels seus inquilins els permet multiplicar els seus beneficis, acumular més habitatges, reforçar els seus privilegis econòmics i esdevindre rendistes en el sentit més propi del terme.

2. Per a les famílies treballadores amb propietats arrendades, estes rendes no els permeten, en la majoria dels casos, escapar de la proletarització. «Les llars més pobres ingressen per lloguer uns 3.000 euros de mitjana anual, mentre que les llars més riques ingressen fins a 8.000 euros anuals de mitjana»[5]. Les famílies treballadores que perceben rendes continuen necessitant del treball assalariat —o de l’autoexplotació en qualitat d’autònoms— per a arribar a final de mes i, per tant, continuen subjectes a l’obligació de vendre la seua força de treball en el mercat sota dinàmiques d’explotació capitalista. Les rendes, en molts casos, no permeten als treballadors ascendir socialment per a esdevindre rendistes i capitalitzar el seu patrimoni en una nova condició social.

En este sentit, és important tindre en compte que un 17 % de les llars espanyoles, moltes amb perfil obrer i de classe mitjana, cobren rendes immobiliàries, mentre que moltes altres que actualment no gaudixen d’este privilegi esperen pacientment la transmissió patrimonial dels baby boomers[6] per a posar les seues segones propietats en lloguer. Estes capes del rendisme popular, els ingressos de les quals no són prou elevats per a esdevindre rendistes en el sentit pur del terme, recorren a les rendes immobiliàries com a complement o «salvavides» davant la precarietat i la inestabilitat cíclica del capitalisme. Es tracta de subjectes amb una posició ambivalent, atesa la seua condició d’oprimits i reproductors passius del rendisme al mateix temps. La seua incidència qüestiona les bases d’una teoria generalista sobre el rendisme que pretenga socialitzar la responsabilitat entre tots els grups perceptors de lloguers.

3. En termes absoluts, la majoria dels pisos en lloguer no es troben en mans de famílies que complementen el seu salari amb rendes immobiliàries sinó, més bé, en mans d’actors que es dediquen activament a enriquir-se amb el rendisme. Segons Palomera, els arrendadors que tenen tres o més habitatges llogats controlen el 57 % de l’oferta de pisos en lloguer[7]. Un percentatge que, a més, va en augment. Les rendes dels multipropietaris garantixen la seua independència com a classe. En el cas dels xicotets rendistes, aquells amb tres o quatre habitatges arrendats, el vincle material que antigament podria unir-los a la classe treballadora, és a dir, la seua dependència del treball —ja siga assalariat o d’un altre tipus—, es dissol per a donar pas a una nova posició de classe marcada per l’explotació d’actius. Els nous rendistes provinents d’estrats mitjans adopten interessos de classe renovats que els identifiquen en molta major mesura amb les grans empreses de gestió d’actius que amb els xicotets propietaris i inquilins.

En conclusió: els rendistes, ja siguen multipropietaris particulars o empreses, a diferència dels xicotets propietaris que cobren rendes complementàries al seu sou, són impulsors estructurals del rendisme. Es tracta d’actors econòmics vinculats a la renda com a mecanisme reproductor de classe. Alhora, compten amb una forta influència mediàtica, tenen capacitat per a dirigir les polítiques estatals al seu favor, generen discursos inflamatoris quan els seus privilegis es veuen amenaçats i compartixen eines de gestió immobiliària per a incrementar el drenatge de riquesa dels seus inquilins.

Afilar el discurs, millorar l’estratègia

Amb l’exposat anteriorment no pretenem blanquejar, per dir-ho d’alguna manera, que molts petits propietaris s’aprofiten de la situació i inflen els preus dels lloguers. Tampoc tractem de justificar el fet que hi haja individus que tinguen dos o tres pisos en propietat mentre existixen moltes famílies que no tenen garantit l’accés a l’habitatge sota cap de les formes que contempla la llei. La intenció és problematitzar les propostes que no distingixen entre els sectors que promouen activament el rendisme i altres que només se n’aprofiten passivament. L’acusació de rendistes a tots els sectors que cobren rendes corresponsabilitza actors que, com hem vist, mantenen situacions i graus d’incidència molt diversos.

Un discurs polític que tinga això en compte, haurà de trobar l’equilibri entre dos pols. D’una banda, construir un relat que no absolga de manera ingènua els petits arrendadors que s’aprofiten de la revalorització d’actius per a pujar el lloguer, però que tampoc caiga en l’individualisme i els situe en el mateix pla discursiu que els rendistes. D’altra banda, haurà d’identificar correctament a quins sectors propietaris correspon impugnar en qualitat d’avantguarda del rendisme, orientant cap als mateixos les mesures polítiques més agressives en el marc d’una estratègia que conceba la lluita contra el negoci de l’habitatge com una revolució esglaonada. Al llarg d’este procés, serà imperatiu que s’acoblen els conflictes contra els sectors més avançats del capital rendista amb els primers estadis de la lluita política. Encara que puga sonar a tòpic, no hi ha millor exemple que el de la propietat immobiliària per a postular que la guerra de posicions de Gramsci és el marc imprescindible de la batalla pel dret a l’habitatge.

La redistribució completa de la propietat i l’expulsió de l’habitatge del mercat són objectius a llarg termini irrenunciables per a qualsevol projecte que s’autoconsidere socialista. No obstant això, en el curt i mitjà termini, hem de plantejar horitzons factibles per al grau de desenvolupament en què es troben les nostres forces. No podem córrer abans d’aprendre a caminar. Al mateix temps, les nostres propostes han de ser assimilables i, fins a cert punt, desitjables per a importants sectors de la població. Un parell de preguntes molt simples poden orientar-nos en este sentit: estem actualment en condicions d’impugnar la utilització de les segones propietats amb finalitats d’extracció de rendes quan estes funcionen com un mecanisme de supervivència per a alguns treballadors privilegiats? Té sentit plantejar una cosa així en un moment en què ni tan sols hem aconseguit frenar ni revertir l’acumulació de pisos en mans dels grans tenidors?

D’altra banda, la necessitat de precisar discursivament quines classes són responsables de la situació immobiliària es basa en la intuïció, tal vegada errònia, que l’estadi de lluita actual precisa de l’aliança estratègica entre diversos sectors. D’una banda, entre els inquilins, ocupes i desposseïts de propietat en general; d’altra banda, també poden donar-se graus de participació entre este primer grup i determinats sectors de propietaris que es mouen contradictòriament entre l’amenaça constant de la despossessió i la percepció marginal de rendes derivades majorment de l’herència patrimonial.

Això últim, per descomptat, és bastant problemàtic i qüestionable. M’atrevisc a donar unes pinzellades de a què ens referim amb les aliances estratègiques amb alguns subjectes provinents de sectors propietaris que cobren rendes marginals.

Aliances amb els propietaris que cobren rendes?

Actualment, encara que pareix que la societat de propietaris es trenca i cada vegada hi ha més gent que viu de lloguer, l’extinció de l’habitatge en propietat resulta un escenari totalment inversemblant. Carmona suggerix que fins i tot podria donar-se un cert repunt de la propietat arran de les transmissions patrimonials dels baby boomers, un grup poblacional en què més de 8 de cada 10 ciutadans natius són propietaris[8]. Hi ha sectors d’inquilins i monopropietaris als quals els cauran del cel un o diversos pisos en els pròxims anys. Per tant, els petits propietaris que arrenden segones propietats continuaran jugant un paper important durant molt de temps. Estem abocats a què continue imperant, sense oferir cap alternativa, el discurs de l’habitatge com a actiu econòmic, així com l’autopercepció dels propietaris com a inversors immobiliaris? Renunciem, per tant, a la batalla ideològica contra aquells que ostenten el privilegi de la propietat, la redistribució de la qual és ara i a mitjà termini totalment impossible?

Encara que és del tot ingenu intentar convéncer els propietaris perquè no pugen la renda —una estratègia que el Govern ha convertit en la seua única ferramenta— i, en eixe sentit, les polítiques de topall de preus —entre altres— han d’imposar-se a tothom per igual i sense discussió, encara és més ingenu no reconéixer que tota transformació de calat requerix un treball pedagògic que qüestione les idees sobre les quals es consoliden els privilegis. És necessari plantejar una alternativa al relat amb què els petits arrendadors justifiquen l’ús especulatiu de les seues segones propietats: qüestionar la suposada meritocràcia familiar d’accés a la propietat, connectar l’explotació rendista dels seus privilegis amb la privació de drets del seu entorn més pròxim, oferir alternatives ètiques de gestió de la propietat no residencial —deixar-les buides tampoc no és una solució—. En el moment actual pareix totalment impossible que estes idees puguen tindre un calat real entre els petits arrendadors, però plantejar-les en el marc d’una ofensiva política pot desmuntar algunes resistències i atraure l’atenció de grups minoritaris de tenidors que se senten interpel·lats.

Al cap i a la fi, les polítiques d’inquilinat han d’anar acompanyades d’un revestiment discursiu que busque establir consensos al seu voltant per a fer-les més difícils de revertir. La lluita cultural és important perquè tota imposició requerirà cert grau de conformitat. Les mesures legislatives que s’imposen sense ser disputades discursivament seran susceptibles de generar un rebuig social capaç de fer trontollar les posicions guanyades. La història ens ensenya que la classe mitjana no cedix els seus privilegis de manera pacífica. Però entre, d’una banda, disputar la batalla ideològica i generar consensos fràgils al seu voltant i, de l’altra, formar aliances estratègiques amb els petits propietaris hi ha un salt important.

No obstant això, no cal dir que en política els interessos objectius no sempre coincidixen necessàriament amb els subjectius ni tampoc amb les coordenades polítiques dels actors implicats. En els moviments socials sovint participen persones els interessos de les quals pareixen ser antagònics als dels subjectes que encarnen estos conflictes. En els sindicats d’habitatge hi ha companys propietaris que heretaran la casa dels seus pares i passaran a tindre més d’un pis. Fora dels cercles militants, també hi ha persones amb consciència social susceptibles de deixar-se influir per propostes de gestió alternativa dels seus immobles. Quines ferramentes de gestió social dels seus habitatges se’ls poden oferir, de manera que no es presenten com a propostes individualistes sinó com a mecanismes de participació social a través de la seua propietat?

Existixen projectes d’immobiliàries comunitàries com El Bombí a Barcelona, l’objectiu dels quals és precisament este: connectar petits propietaris que no vulguen especular amb els seus pisos amb inquilins que necessiten un habitatge ajustat a les seues necessitats[9]. Lamentablement, este tipus d’iniciatives són de moment escasses i estan localitzades en llocs molt determinats. Generalitzar este tipus de models pot oferir un horitzó diferent del de l’habitatge com a negoci. En el centre de la proposta ha de situar-se la idea que els propietaris de diversos immobles són proveïdors d’un dret bàsic per a tota la ciutadania i que, en eixe sentit, la gestió de la seua propietat ha de donar-se sota un tractament especial, planificat i organitzat col·lectivament.

Per tant, limitar els preus no basta. De manera complementària a les mesures impositives, hem de desenvolupar propostes que permeten establir un contrapunt desitjable per a aquells subjectes que, per raons de conscienciació o simple resignació davant un marc legal restrictiu, preferisquen optar per una alternativa de gestió immobiliària basada en principis diferents dels del model del propietari inversor. En este sentit, encara que les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús recullen estos principis, traslladar una cosa semblant al marc dels petits propietaris privats que vulguen conservar la propietat però gestionar-la de manera alternativa constituïx un repte al qual potser ens haurem d’enfrontar tard o d’hora. No existix la recepta per a aconseguir-ho. Que es tracte d’un camp tan inexplorat ens dona ales per a plantejar —potser de manera ingènua i descarada— un horitzó a curt i mitjà termini en què la impossibilitat de redistribuir la petita propietat ens obligue a plantejar models de gestió propietària basats en el principi de l’habitatge com a bé d’interés general.

Article publicat originalment en castellà a Zona de Estrategia “No todos los arrendadores son rendistas”. Traducció de l’autor. 

Notes

[1] https://www.elsaltodiario.com/vivienda/quien-mueve-mercado-vivienda#

[2] Palomera, Jaime. El secuestro de la vivienda, p. 108

[3] Palomera, Jaime. El secuestro de la vivienda, p. 99-100

[4] https://www.eldiario.es/economia/espana-si-pais-rentistas_129_12885377.html

[5] https://www.eldiario.es/economia/espana-si-pais-rentistas_129_12885377.html

[6] https://zonaestrategia.net/la-vivienda-los-boomers-y-la-lucha-de-clases/

[7] Palomera, Jaime. El secuestro de la vivienda, p. 102

[8] https://zonaestrategia.net/la-vivienda-los-boomers-y-la-lucha-de-clases/

[9] https://directa.cat/immobiliaria-comunitaria-per-a-un-habitatge-assequible/