Ash Sarkar és periodista i escriptora i una referència creixent per a l’esquerra britànica a través de la seva feina al mitjà Novara Media i les seves aparicions a tertúlies polítiques i col·laboracions amb diferents diaris com The Guardian, The Independent i Huffington Post. Aquest mes de maig ha visitat Barcelona per participar de la Fira Literal i presentar el seu llibre La tirania de la minoria, ara traduït i publicat al català per Tigre de Paper. 

Ens trobem amb ella a la facultat de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra per parlar sobre el seu llibre, la situació política a Anglaterra i l’estat del periodisme que Novara Media ve a esmenar. En trèiem sobretot una crítica afinada a la política de la identitat i les seves derivades en la cultura militant d’esquerres. 

Volíem aprofitar aquesta entrevista per a dues coses. La primera parlar sobre el teu llibre La tirania de la minoria – Minority rule, en l’original en anglès-. La segona del projecte periodístic del qual formes part Novara Media. El títol del llibre, entenc, té un punt de provocació. Jugues amb una idea contradictòria que la dreta intenta situar, que és que ara són les “minories” socials qui tenen el poder i l’utilitzen contra, qui realment és una minoria, que és la classe dominant. Per què aquest concepte com a títol? 

Soc el tipus de persona a qui li costa molt agrupar les idees que tinc prèviament si no tinc un títol. Havía estat treballant en la proposta de fer un llibre durant molt de temps i sabia que volia reunir una anàlisi dels mitjans de comunicació amb una anàlisi de l’esquerra. Volia parlar de la política d’immigració al Regne Unit, de transfòbia, de política de classe. Però sense un marc per això, quedava tot dispers. Així que un dia vaig tenir un cop d’inspiració a la dutxa i vaig pensar en el doble significat d’aquest títol i que m’agradava molt. M’agrada aquesta inestabilitat en el significat, és divertit, és creatiu. 

Per una banda, la tirania de les minories és una cosa que existeix realment. El capitalisme és un règim de les minories que produeix una classe propietària minoritària que al seu torn produeix classes governants minoritàries. 

També serveix per a l’etnonacionalisme, sigui l’estat d’apartheid d’Israel o el nacionalisme blanc dels Estats Units. Hi ha una ansietat, al voltant del “que passa si un dia som una minoria?” O “com preservem el poder malgrat ser una minoria?”. 

I a la vegada hi ha aquest relat al voltant dels drets trans, l’antiracisme o la política climàtica, que sempre es presenta de la mateixa manera. Aquí hi ha aquest grup de gent que està boja i que és poc representativa que està intentant dir-nos a la majoria decent com hem de viure, pensar, sentir i comportar-nos políticament. 

A part també sabia que si el titulava La tirania de la minoria hi hauria periodistes de dretes que es posarien tot escandalitzats, així que vaig pensar que m’ho podia passar bé amb això. 

Continuant amb el llibre fas una diferència molt interessant entre la vulnerabilitat, vinculada amb la materialitat del dany, i la victimització. Crec que és una molt bona conceptualització d’una cosa que hem vist en els moviments socials dels quals formem part, que és una penetració de la política de la identitat d’una manera una mica distorsionada respecte del que volia reivindicar inicialment. Dius també que aquesta identitat basada en la victimització pot acabar sent contrària a la voluntat de transformació social quan aquest rol acaba sent una manera de retenir capital social en alguns entorns. Així que volia preguntar-te per aquesta diferència i quines situacions vas analitzar a l’esquerra per pensar-la críticament. 

El llibre l’obro amb una història. Estava un dia moderant una gran assemblea amb centenars d’activistes intentant respondre junts a la pregunta “que ha de fer l’esquerra?”. Allà intervenia un activista climàtic que es diu Roger Hallam, fundador d’Extinction Rebelion, que ha estat a la presó pel seu activisme i tot, i que és una persona molt directa i que es posa prou nerviosa amb la gent. A mi m’agrada que sigui una mica provocador. 

Quan vaig fer la pregunta d’en què s’ha equivocat l’esquerra els últims anys, ell va contestar que el problema era que tots érem un grapat d’imbècils. A mi em va semblar divertit, però està bé que altres persones no ho trobin divertit. Està bé poder dir a mi no m’agrada, és vulgar, no és com hauríem de tractar-nos, tot això és raonable. El que no és raonable és dir que això és ràbia blanca i que no ens sentim segurs com a persones de color. Perquè imbècil no és un insult racialment específic, pot ser per tothom. Aquí estàs portant la identitat racial a un lloc on no pertoca i aquesta és una tendència que he vist una vegada i una altra. 

Una altra situació que vaig viure va ser en un cap de setmana de formació d’organitzadors de base. Estàvem fent un exercici per trencar el gel, era un joc per conèixer-se en què havíem d’imitar un utensili de cuina. Fingies ser un ganivet, o una paella i tothom havia d’endevinar que eres. Algú va fingir ser un assecador d’amanides i es va generar tota una discussió perquè algú va argumentar que els assecadors d’amanides són de classe mitjana i blancs i que les persones no blanques i de classe treballadora no tenen això a casa. La persona que havia triat ser un assecador d’amanides es va molestar perquè l’estaven acusant de no ser de classe treballadora. És clar, estem parlant de coses tan petites. És difícil veure el dany aquí, realment difícil. Ningú va resultar ferit. Som adults, podem dir que no ens agrada, però no que això ens fa mal. 

Així que fins i tot quan no hi ha un dany, hi ha aquest impuls de fer un gran tema d’això, el que significa que el treball real que anaves a fer, sigui una assemblea amb centenars d’activistes o un cap de setmana per organitzadors de base, es descarrila completament. I crec que tothom a l’esquerra té històries com aquestes. 

Crec que com que hi ha aquesta narrativa mediàtica, de què allò “woke” ha anat massa lluny i no es pot dir ja res, no hem volgut assenyalar aquestes coses, no hem volgut dir depèn de què per no semblar que ens unim a aquest descrèdit de l’esquerra. Però el problema és que mentrestant estàvem deixant que es desenvolupés una cultura política realment perjudicial. 

Hi ha també dificultat per parlar d’això perquè dins de “l’esquerra” hi ha qui ha portat aquestes crítiques tan lluny que s’ha apropat a  negar la importància de la justícia racial, la transfòbia, etc. Comparteixo que és necessari, perquè aquesta manera de fer ens porta a la paràlisi, però a la vegada entenc perquè és difícil. 

Cent per cent. Per mi el camí per no acabar en un lloc on diguis, la raça no importa, la transfòbia no importa, el gènere no importa, és centrar-nos en el dany material i la vulnerabilitat i no en el dany simbòlic i la identitat de víctima. Perquè si mires al dany material comences a trencar les barreres de la identitat. Per exemple et permet plantejar que la policia és una policia racista que practica identificacions i controls per perfil racial, però que aquestes pràctiques també es donen cap a persones blanques de classe treballadora. En termes de violència, empresonament i excessos de la policia, estem parlant de situacions bastant similars. 

Hi ha un problema en com la interseccionalitat es va convertir quasi en un dogma religiós. S’ha acabat presentant a la gent com una certesa, més que un marc de compressió. Això ha portat a converses boges sobre si aquesta persona blanca sense llar és més o menys privilegiada que tal persona de color. Va creant un model competitiu. En canvi, si ens centrem en el que materialment està passant aquí, es poden començar a dibuixar punts en comú. Es tracta de veure com fer servir la tradició marxista de l’esquerra. Hi ha un assaig de Wendy Brown sobre l’aferrament a la ferida que em va impactar molt quan preparava el llibre. Parla de com les persones que han estat perjudicades pel racisme o pel sexisme, desenvolupen un vincle amb aquesta identitat. I és neuròtic. Volia ajuntar aquestes dues perspectives; la mirada crítica de Wendy Brown a l’aferrament a la ferida, i com el marxisme et dona una sortida. 

Al llibre tu expliques com les polítiques de la identitat s’han pervertit respecte del seu significat original, que no era exactament el que se li dona ara, i que té a veure en els seus orígens amb el feminisme negre marxista. Tenir aquesta comprensió matisada sobre que són les polítiques de la identitat és important. 

Estem parlant d’un procés de quaranta anys en què el neoliberalisme s’ha convertit en dominant, en què les xarxes socials s’han convertit en dominants. I els motors de la consciència de classe i les institucions d’esquerres – els sindicats, el moviment negre als Estats Units, els habitatges socials, la indústria pesant a tot arreu del Nord Global- s’han destruït sistemàticament. 

Això ens deixa una forma més individualista de pensar en política a tot arreu. No és només l’esquerra, és tothom. No és que tots ens despertéssim un dia i decidíssim ser gent d’esquerres de merda. Ens hem convertit en productes del neoliberalisme. Som els fills horribles de Margaret Tatcher i Ronald Reagan. Som un producte d’aquesta manera de pensar.  És difícil per a la gent d’esquerres veure’s com un producte del neoliberalisme perquè tots volem ser el millor esquerranós possible. 

En realitat hi ha una cosa alliberadora en assumir que som un producte de les nostres condicions. I no sentir vergonya, ni culpa.

Has parlat algunes vegades que la classe pot convertir-se també en una forma d’identitat, o que no està lliure d’aquestes dinàmiques. Hi ha una part del llibre en què analitzes com ha canviat el relat al voltant de la classe treballadora blanca anglesa que han fet els mitjans de comunicació. Els que fa uns anys eren chavs problemàtics i responsables de les seves circumstàncies ara són les víctimes principals del sistema. Qui abans era estigmatitzat ara s’utilitza com a forma d’atacar les reivindicacions de les minories. També planteges la idea que són les condicions econòmiques les que generen la consciència però a la vegada com també els discursos periodístics i polítics configuren un imaginari sobre quines són les condicions reals que alteren també aquesta la consciència. Els casos que planteges sobre la percepció de la situació en relació amb la immigració són molt clarificadors d’aquesta relació dialèctica entre condicions materials i consciència. 

Quan jo vaig créixer a principis dels anys 2000 la classe treballadora es presentava com gent sense educació, criminal, estúpida, repugnant, promiscua. Era un missatge que venia de tot arreu. Hi havia constantment columnes de diaris parlant sobre els chavs, que eren majoritàriament gent blanca de classe treballadora, i se’ls considerava ineducables. Això es reforçava també a través de la cultura popular. 

Recordo una broma en una sèrie anglesa sobre una dona blanca que tenia nadons de pares diferents que resultaven ser també de races diferents. Aquí es volia establir una imatge d’aquestes de dones blanques de classe treballadora “repugnants” que tenen fills amb homes de color. 

I de cop la crisi financera mundial del 2008 colpeja com una bomba a tot arreu. Això genera una transformació massiva de la cultura política i la cultura popular de les següents dècades, que coincideixen amb un govern que aplica l’austeritat de manera salvatge. 

Hi ha un impacte directe cap a aquests chavs que estaven sent demonitzats com caçadors d’ajudes, que no treballen. Però a la vegada comença a estancar-se la mobilitat social. Tu pots fer-ho tot bé, anar a la universitat, obtenir un títol que tot i així no aconseguiràs una feina ben pagada, no podràs viure bé, i això provoca un canvi. En aquestes circumstàncies no pots seguir dient que la classe obrera és repugnant i que la seva situació és responsabilitat seva. 

El 2011 hi va haver disturbis per tota Anglaterra per l’assassinat d’un home negre per part de la policia a Tottenham, que és d’on soc jo. No va ser només gent negra i gent marró qui es va revoltar, hi havia molta gent blanca jove. El meu argument aquí és que hi havia una identificació creuada. 

Quan es parlava amb els manifestants deien; “estic fent això per recuperar els meus impostos que s’han utilitzat per pagar els banquers. Tot són retallades i a través dels saquejos estic recuperant alguna cosa”. 

Una cosa que comença com una explosió d’ira contra la policia racista, desencadena totes aquestes altres coses que tenen a veure amb la situació econòmica. A partir d’aquí ja no vam sentir a parlar dels chavs, literalment els mitjans de comunicació van deixar d’utilitzar la paraula i en lloc d’això van començar a parlar de la classe obrera blanca, 

La classe obrera blanca emergeix com tot el que chav no és. On el chav és promiscu i li agrada el hip-hop- és a dir, música negra i cultura negra- la classe treballadora blanca és industrial, treballadora, decent i no li agrada la cultura negra, però no és racista, mai és racista. I es genera tota una història que diu que han estat oblidats en favor de centrar-se en la raça, el gènere, la sexualitat i bla, bla, bla. 

Els mateixos periodistes individuals que havien estat anys parlant dels chavs i com n’eren de repugnants ara deien “és horrible, s’ha deixat enrere la classe treballadora blanca”. Això sorgeix com a estratègia per trencar amb la idea d’una classe obrera multiracial que té interessos compartits i que pot veure el jo en l’altre. De manera que quan hi ha un assassinat racista per part de la policia això activa la ràbia dels blancs també, no pel racisme, sinó per les seves pròpies condicions, que són similars. 

El 2024, just abans d’acabar el llibre, va tornar a haver-hi disturbis a tot el Regne Unit però aquesta vegada van ser disturbis racistes dirigits contra migrants i sol·licitants d’asil. El meu argument aquí, que potser no farà molt feliç a tota l’esquerra, és que les dues coses demostren com de lluny hem anat des del 2024, en què passem d’aquest reconeixement mutu, al tu no pertanys aquí, marxeu. 

Hi ha similituds però, perquè són àrees amb privacions altes on veiem els disturbis. Allà on la gent és feliç, està confiada en el futur i té la sensació que té una participació en la societat, no es revolta d’aquesta manera. Tot i que aquestes situacions no són equivalents moralment, per descomptat, hem de poder veure aquesta similitud. Es produeixen disturbis quan la gent és infeliç, està desanimada i no té esperança. 

Sé que tu dius que no ets una estratega política, però sí que has plantejat algunes idees al voltant de com podem combatre aquesta voluntat d’impedir qualsevol possibilitat d’una classe obrera multiracial unida. Com creus que podem repensar la nostra manera de fer política per reunificar aquest subjecte sent conscients d’aquestes tàctiques de la dreta? Parles de fer-ho al voltant de qüestions materials i de construir solidaritats reals, més enllà de simples aliances. 

És cert que al llibre s’inclou un epíleg posterior en què parlo una mica d’estructura política. Parlo una mica sobre el fet que necessites organització. 

Jo, a la dècada de 2010, com la major part del meu entorn, era anarquista. Jo era com, “m’encanta l’horitzontalitat, cap jerarquia, molt poca organització”. I tot allò de què jo formava part va tenir un moment d’esclat, i després va morir. I quan va morir, va deixar a tothom més cremat i més esgotat que quan van començar.

El que va venir i va omplir aquest espai va ser una força més organitzada i sempre més reaccionària. Així que em baso en el llibre de Vincent Bevins, If We Burn, que és una anàlisi del que ell anomena la dècada de la protesta i que és un gran llibre. Ell planteja que pots jutjar el valor de la teva activitat política, fent-te dues preguntes. D’una banda, em posa en contacte aquesta amb altres ésser humans que no són com jo? I dos, estem participant en la construcció d’una institució que aspira a tenir una vida més llarga que la meva pròpia? Crec que si pots respondre que sí a les dues preguntes, estàs fent alguna cosa que val la pena. Potser no veus el resultat immediat, però això està bé, ningú pot. Crec que això és una cosa que té un paper en la construcció del poder de la classe treballadora. 

Hi ha una cosa que no està al llibre i en la que he estat treballant recentment que és, com tractem millor a la gent quan hem estat entrenats per les xarxes socials, pel neoliberalisme i la política hiperidentitària per reaccionar des d’un lloc d’hostilitat, sospita, por i competència. 

Hi ha aquesta terapeuta de parelles que es diu Esther Perel que m’encanta que parla d’intel·ligència relacional. I el que m’agrada de la intel·ligència relacional és que és dinàmica. 

No és perfecte, no hi ha un sempre fes això, mai facis això. Has de conrear les relacions. Això em va donar la idea d’intentar trobar quina és la intel·ligència relacional que necessita l’esquerra. He fet una intersecció entre el marxisme i la teràpia de parelles i m’ha donat aquesta llista de regles per crear una cultura política sana. 

La primera és que ens hem de desfer de la culpa i de la vergonya. Ningú se sent atret per una política de la culpa i la vergonya. Si la nostra manera de parlar amb la gent blanca és dir-li que té fragilitat blanca el millor que podem aconseguir és que algú se senti avergonyit d’ell mateix. No es pot construir un vehicle útil per la lluita contra el racisme si estàs tota l’estona així i els vas empetitint. Així que hem de dir, no més culpa i no més vergonya, aquesta no serà la manera de comunicar-nos més els uns amb els altres. 

La segona es tracta a tothom com si estiguessis casada amb aquesta persona. Amb això vull dir, assumeix que estàs en un compromís per tota la vida amb la gent que et trobes fent política. Penso en això tota l’estona. Jo em vaig casar fa uns tres anys. 

He pensat molt en què ens fa falta per estar junts no només tres anys sinó trenta anys, quaranta anys, cinquanta anys. Has de ser capaç de deixar passar algunes merdes. Jo soc molt dolenta en això i la meva mare sempre em diu; vols tenir raó o vols estar casada? I és com, vull tenir raó.

Aquest instint que tenim, de necessitar tenir la raó en totes les converses i si no sento que tinc raó em sento amenaçada, això provoca trencaments. 

Diguem que tenim un conflicte i en comptes de plantejar-lo com des de l’òptica de com et faig acceptar que tinc raó- perquè ningú accepta que l’altra persona té raó quan se’ls posa en aquesta posició- penso com ho faig perquè en vuitanta anys, mirem enrere cap a aquest moment i riguem. És una manera completament diferent de veure les coses. 

Una altra cosa en la qual he estat pensant és sobre la política d’identitat liberal que pren el llenguatge i l’eleva a un estatus obscè. Per descomptat, el llenguatge és important però no ho és tot. I crec que ens hem embolicat molt en l’ús exacte del llenguatge com si fer el contrari signifiques estar perpetuant un discurs perjudicial. Al Regne Unit, això es va tornar absurd.

La gent va començar a dir, “no, no, no es pot dir gent de color, s’ha de dir BIPOC (Black, Indigineus, People of Color)”. Al Regne Unit qui són els indígenes? La gent blanca. Això no funciona. Funciona als Estats Units, potser. Però ens vam obsessionar amb això. 

O un altre seria, per ser trans inclusius, no es pot dir “les dones embarassades”, has de dir “les persones embarassades”. I sempre era gent cis la que aixecava molt els braços quan això passava. Estic segura que les persones trans o no binàries entenen que quan es parla de dones embarassades és perquè el 99% de les persones que estan embarassades són dones, i per això s’utilitza aquest llenguatge. 

Per tant, una altra regla útil és la bona educació uneix però l’etiqueta divideix. La bona educació és dir si us plau, gràcies, ser considerat i acollidor. L’etiqueta és quina forquilla has de fer servir al restaurant perquè en cas contrari riuran i et faran fora. 

Hi ha una flexibilitat en la bona educació i això vol dir que de vegades la gent no dirà les coses de la mateixa manera que tu, però que saps el que estan intentant dir i ho acceptes sobre aquesta base.

Clar, és que l’alternativa evita que les persones plantegin coses sobre les quals realment tenen dubtes. Des d’aquesta comprensió et permet obrir una conversa. 

Exacte! Vaig pensar en això perquè m’encanta el futbol i m’agrada anar a pubs, així molt plens d’homes, a veure’l. Un dia estava allà parlant amb un noi i em va dir “ah tens un nòvio a casa” i de cop s’atura i diu “o novia”. Com per dir “soc un home modern”. El que em va agradar d’aquesta situació és que ningú li va dir que havia de dir això sinó que ell va pensar que era de mala educació assumir que tenia un nòvio. Per això dic que la bona educació uneix i l’etiqueta divideix i que hem de tractar el llenguatge d’aquesta manera. 

L’última cosa que voldria afegir sobre això és que viure la vida d’aquesta manera, organitzar-se políticament, és dur i comporta molta incomoditat de vegades. I no sempre sabràs què fer. És com anar al gimnàs, és una merda al principi. Quan exercites un múscul per primera vegada després et queda adolorit i de vegades el múscul necessita repòs. No pots fer deadlifts cada dia o no podràs caminar. Has de saber quan et cal agafar-te aquest temps per apartar-te, entendre les coses que han passat i recuperar-te, però després mou el cul cap al gimnàs. Has de fer les dues coses. La cultura que hem de construir és igualment resilient i emocionalment intel·ligent. És difícil, ens afecta emocionalment però hem d’esdevenir més forts. Ens ajuden entre nosaltres a ser més forts? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer. 

Per acabar et volia preguntar sobre periodisme i el paper que ha jugat Novara Media. La primera pregunta seria quines tendències en el periodisme anglès Novara intentava canviar amb la seva manera de fer? Quina era la reflexió sobre la necessitat del projecte. I la segona, quin paper pot jugar o ha jugat un mitjà com aquest en la construcció de moviments d’esquerres. Quin paper juga Novara en la construcció d’una esquerra radical en el context del Regne Unit? 

Una de les coses que sempre dic sobre Novara és que vull que creem i enfortim militants d’esquerres amb pensament crític. Per tant, demostrar des del periodisme la importància del pluralisme, de la comoditat amb la confrontació dialèctica i el dissentiment, de ser capaços d’arribar a posicionament polític a través d’una anàlisi dels fets i d’una tradició que es basa a explicar la veritat, la raó i la curiositat. Implica disciplina això. La cosa que els dic als nostres periodistes tota l’estona és que hem de mantenir la nostra disciplina cap a la veritat. Si perdem això perdem la nostra credibilitat i si perdem la credibilitat no podem dur a terme el nostre objectiu polític. 

Això de vegades és frustrant. De vegades tens una molt bona història que saps que és veritat però que no té en aquell moment els requisits a nivell verificació que necessites. Això passa i és frustrant, però és el joc al qual estem jugant. Ningú va posar una pistola al nostre cap i va dir “sigues periodista”. Si vas a fer-ho, fes-ho bé. 

Aquest és el rol que crec que hem de jugar. La propaganda els correspon als moviments i als partits, a nosaltres ens toca generar curiositat, dir la veritat i promoure militants d’esquerres útils i amb pensament crític. A vegades la nostra audiència es decep perquè vol que siguem més propagandistes però jo el que dic és “no estic en contra de la propaganda” però no és la nostra feina. 

En termes de l’ambient mediàtic al Regne Unit. Novara va començar com una cosa molt petita, eren dos tios fent un programa de ràdio i després jo em vaig sumar i algú més es va sumar i vam decidir que volíem ser periodístics que no volíem ser un espai de discussió crítica, amb molta teoria i molta història. Tot i que això encara hi és i ho fem una mica. Volíem estar al cicle de les notícies perquè venim de moviments on veiem el paper que jugaven els mitjans de comunicació en demonitzar-los i ajudar a fer-los caure. Havíem de crear un contrapunt i ser un lloc on la gent pogués accedir a les notícies per eliminar barreres pel canvi social. 

Una part important del que explica el projecte és el model de finançament. El 75-80% són donacions petites de la nostra audiència. Després aconseguim un 15% a través de remuneracions de YouTube i la resta és marxandatge i venda d’entrades a esdeveniments. La independència és un bé molt preuat però hi ha una part que depenem de l’audiència. Si a la nostra audiència no els agrada la nostra posició política i deixa de donar diners, doncs estem fotuts. Però és millor això que dependre d’un propietari milionari, o de finançament estatal i que en qualsevol moment puguin deixar de finançar-nos. Aquesta és una manera més segura. Hem crescut a poc a poc, no podem fer el que va fer BuzzFeed o Vice, però també vol dir que ells han desaparegut i nosaltres estem aquí. És un model de finançament sòlid.