Era principis de 2020 i un virus desconegut assetjava els carres i les places. Prèviament al confinament, davant de la inseguretat del que implicaria aquella pandemia de la que encara no en compreniem l’abast, es començaven a recomanar mesures per evitar les “aglomeracions inecessàries”. Seguiem quedant als bars de confiança, agafant el metro. Seguien les concentracions dels aficionats de futbol i fins i tot es van portar a terme alguna mítings polítics, com el que VOX faria a Vistalegre aquell 8 de març. Tot i això, i per sorpresa de ningú, foren les manifestacions feministes del 8 de març les que es posarien al bell mig del focus mediàtic i polític, estigmatitzades i assenyalades. Els partits de dreta i extrema dreta, instrumentalitzant la por, trobaren una finestra d’oportunitat més per escampar l’antifeminisme. Ens culpaven d’haver propagat el Coronavirus. Alguns debats televisius tampoc no van fer curt, en aquestes crítiques. Mesos més tard, es faria evident el que realment estava passant, la falta de recusos sanitaris en un moment d’urgència tindria unes conseqüències aberrants per la salut col·lectiva, provocant una situació de desemparament que encara denuncien les professionals d’un sector de treball essencial. 

Malauradament, totes aquelles reflexions ètiques que va desplegar la pandèmia, va quedar en res a l’hora de convertir-se en canvis polítics estructurals. La constatació de que el model neoliberal, sostingut a costa de l’explotació de les dones i les persones migrants, està molt lluny de vetllar i defensar una vida digna, no va provocar cap canvi substancial.  Al contrari, una vegada més, la repressió simbòlica i els discursos d’odi queien damunt de les feministes. Érem el boc expiatori per salvaguardar aquest sistema podrit. Així, deien que nosaltres, les malèfiques, hauriem conjurat en contra del bé comú. 

És allò que la pandemia ens va ensenyar, la necessitat de que la vida estigui al centre, lliurant-nos de totes les opressions i violències sistèmiques, pel que lluitem i ens organitzem. Els embats fonamentalistes i la repressió al moviment feminista venen de molt lluny, però en aquell moment van resultar ser la conjuntura favorable a la constitució de La Xarxa de FAPC. Al cap i a la fi, aquests atacs sempre ens han fet i ens fan més fortes.

Si ens remuntem al 2020 és perquè va ser llavors que va néixer la Xarxa de FAPC, com a espai de lluita, d’intercanvi i de trobada de col·lectius feministes de base per ordir estratègies polítiques conjuntes arreu del territori. Les companyes de la ciutat de València havien deixat de trobar sentit a organitzar les vagues generals feministes en el marc estatal, com havien fet els darrers anys. Assabentades que al Principat s’estava germinant una organització feminista anticapitalista, van enviar un correu per coordinar-se. Així, al gener 2020, tenia lloc la primera trobada presencial amb l’Assemblea Feminista de València. D’allà, en resultà el primer cartell que signariem com a Xarxa, el del 8M. Contra tot pronòstic i contra els discursos antifeminisme, molt especialment en boca d’influencers feixistes a les xarxes socials, nosaltres no defalliem, organitzant la vaga, sortint als carrers a manifestar-nos i vindicant els nostres drets i les vides dignes. A partir de llavors, hem anat teixint la nostra acció política col·lectiva, juntes i organitzades en les diades, però, també, en el dia a dia, contra la repressió i les violències masclistes i lgtbiqfòbiques.

A l’inici, vam decidir començar a treballar des dels nostres denominadors comuns, les maneres de fer compartides, l’acció directa. Som una organització no mixta perquè defensem i articulem la política autònoma de dones i persones dissidents del gènere i la sexualitat. Perseverem el llegat de la genealogia de la lluita feminista a casa nostra, com la força major per al nostre alliberament. Combatem la misèria a la que ens volen comdemnar per ser dones, lesbianes i trans* de classe treballadora. Som una veu més de la cadena plural d’organitzacions i col·lectius feministes haguts, presents i que vindran al territori dels Països Catalans. Un territori que pateix l’extractivisme de la natura, la sobreexplotació agrícola i ramadera, l’especulació immobiliària, la turistificació; un país que pateix històricament discriminació i ocupació. Nosaltres apostem per posar la vida al centre de la lluita. Això vol dir que totes les vides importan, vol dir que defensem un sistema social i econòmic que sigui sostenible i just amb les persones i el territori, que no ens emmalalteixi pel benefici d’uns pocs. Defensem la llibertat de tots els pobles oprimits, som profundament internacionalistes.

Aquesta ambició de definir la Xarxa de FAPC i les seves línies ideològiques – com entenem la interseccionalitat, l’amor i l’ètica relacional, el feminisme de classe, etc.–anirà prenent forma al llarg del temps, i encara ara, a dia d’avui, tenim debats no resolts. Prioritzem fer-nos fortes, expandir-nos i tenir temps per debatre molt. A FAPC apostem contundentment per les formacions i el debat ideològic. Creiem que és molt important el diàleg, l’aprenentatge a partir de l’autocrítica, saber fer política amb les divergències i el reconeixement de la diversitat política. El moviment feminista és plural, ho són les seves corrents i els seus subjectes polítics. Enguany, a les jornades no mixtes de debat i formació que organitzem cada setembre, treballarem amb profunditat l’antiracisme i la supremacia blanca. Aprofitem per recordar que el primer dia de les jornades és obert a qui tingui interés.

Al llarg del recorregut de la xarxa, hem aconseguit perfilar un marc d’articulació comú al feminisme anticapitalista amb un centre distribuït en el territori. Als inicis, però també ara, el lideratge i coordinació de la xarxa i, per tant, la manera de pensar i articular la política, es reparteix territorialment, des del Vallés, el Penedès, el Camp de Tarragona, la ciutat de València, etc. Considerem que això és un tret diferencial d’altres organitzacions nacionals a Catalunya i al País Valencià, en les quals la tendència recau en les capitals. Alhora, articular l’acció política feminista en la complexitat geogràfica i demogràfica també ens resulta possible perquè ens donem tot el suport i fem arribar la lluita a tots els racons que coneixem. No importa quant de més o de menys possi cada col·lectiu: on no arriba un, arriba la resta, perquè juntes som més fortes.

En aquest sentit, la nostra forma d’organitzativa no és ni conservadora ni rígida sinó que l’hem anat construint de mica en mica i actualment comptem amb una estructura amb capacitat de proposta, molta agència i horitzontalitat, més enllà de la simple coordinació. Ens defineix la capacitat d’autogestió, el convenciment de sostenir la despesa i el projecte dins de l’anticapitalisme, fent possible les campanyes, les trobades formatives i la militància en general. També, el cost de la resistència antirepressiva. Quan ens volen mal, el suport i la solidaritat són les nostres millors armes per exercir la autodefensa col·lectiva del moviment feminista.

No podem obviar que venim d’un cicle de mobilitzacions en què el feminisme ha passat de ser, en gran part, un moviment desconegut a guanyar un ampli reconeixement social i discursiu, fins al punt d’haver estat acceptat, legitimat i incorporat als discursos oficials i de l’administració pública. Davant d’aquesta cooptació i assimilació institucional del moviment feminista autònom i organitzat, creiem imprescindible tornar a prendre l’altaveu, polititzar les nostres pràctiques i compartir les eines que sostenen les nostres lluites –com l’autodefensa– per seguir construint estratègies col·lectives i revolucionàries contra les violències masclistes. Reconeixem, positivament, que la institucionalització dels discursos feministes ha significat avenços tangibles en àmbits múltiples –jurídic, institucional, mediàtic, polític, social–, però tot feminisme que no sigui d’intencionalitat revolucionària anticapitalista és un feminisme reformista a tot estirar, liberal, que no té voluntat de trencar amb les estructures de dominació del sistema. Àdhuc, aquest feminisme liberal blanqueja i buida de contingut el concepte de Feminisme.

Com veniem dient, les victòries del moviment feminista han provocat la reacció violenta de l’extrema dreta que s’ha consolidat amb discursos d’odi i repressió, especialment en temes de llibertat sexual i de drets de les dones i dissidències sexuals i de gènere. Aquest auge del feixisme també inclou els discursos TERFs. També del racisme es fa evident a través de polítiques d’exclusió contra migrants i refugiats. Tanmateix, com venim dient, FAPC no ens rendim, lluitem perquè tenim esperança. Ens organitzem amb el desig d’un món millor i un futur vivible. Militem convençudes que la lògica capitalista i la violència patriarcal es poden superar, des de l’acció política organitzada i des de la resistència de la lluita feminista de classe i anticolonial.

Començavem l’article proclamant la memòria per combatre el feixisme i el patriarcat. I així l’acabem. La memòria fa presents les que ens han precedit en la lluita. Ens recorda que som hereves de les bruixes que no van ser cremades, de les dones i dissidències que ho han donat tot per tombar el franquisme i som les que seguim en

peu construint present feminista. Els dies 12, 13 i 14 de juny, dones, lesbianes i trans* commemorem que el 1976 milers de feministes es van reunir per parlar obertament de divorci, de l’avortament, de la necessitat de lluitar pels drets de les dones i dissidències sexuals i del gènere. Som Feminismes en revolta.

Com vam avançar aquell primer 8M del 2020: Fins que valgui la pena viure.