«Mentre et quedaves al racó fent una literatura per minories que no molestava, tot anava bé»

En aquesta segona part de l'entrevista a Julià de Jòdar, abordem la seva faceta més literària. Parlem amb ell de la seva posició a l'hora d'escriure, de la situació de la cultura catalana i de l'ús de les batalles culturals que han tingut el seu blanc en la literatura escrita en català en el període recent.

«Mentre et quedaves al racó fent una literatura per minories que no molestava, tot anava bé»

En aquesta segona part de l'entrevista a Julià de Jòdar, abordem la seva faceta més literària. Parlem amb ell de la seva posició a l'hora d'escriure, de la situació de la cultura catalana i de l'ús de les batalles culturals que han tingut el seu blanc en la literatura escrita en català en el període recent.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquesta segona part de l’entrevista a Julià de Jòdar, abordem la seva faceta més literària. Parlem amb ell de la seva posició a l’hora d’escriure, de la situació de la cultura catalana i de l’ús de les batalles culturals que han tingut el seu blanc en la literatura escrita en català en el període recent.


Joan Fuster es preguntava “Qui és català” i responia que ho és qui aprèn la llengua o qui, sense aprendre-la, canvia la seva cosmovisió per una de catalana. Com hi respon Julià de Jòdar?

Jo estic totalment d’acord amb Fuster. I posaré el meu exemple. Soc un senyor fill d’immigració murciana i andalusa de finals dels anys 20, inicis dels 30, d’un barri obrer mixt de catalans i immigrants. Catalans vol dir oficinistes, botiguers, ensenyants, etc. Immigrants era la mà d’obra que treballava a les fàbriques de Badalona i als tallers. Aquesta gent es van catalanitzar a la feina, a la fàbrica, perquè l’ofici s’aprenia amb els instruments designats per la llengua del país, el català. I amb capatassos i encarregats que eren tots catalans i que ensenyaven a les criatures. Tota aquesta gent es va catalanitzar a través del treball i ideològicament es va radicalitzar amb la matriu anarquista i sindicalista. 

Amb tot això, a mi em va ser molt fàcil sentir-me català encara que jo no usés el català com a llengua a casa. Al meu barri mai vaig viure una experiència on ningú, català o castellà, li digués a l’altre “parla’m una altra llengua que no t’entenc”. Això seria insòlit. Hi havia un respecte mutu. 

I si pensem en aquesta realitat –complexa, i fins a cert punt tensionada– de la societat catalana actual…

Aquí hi ha una qüestió bàsica. Per una banda, Ciutadans neix d’una cosa tremendament hipòcrita que és el fer veure que vas a alliberar una gent, quan el fons el que fas és subordinar-la. En comptes de dir que per tenir protagonisme en la vida del país, cal apropiar-se de tot allò del país: de la feina, la riquesa, la cultura i la llengua, etc. –perquè aquí, com en qualsevol altre lloc, es funciona amb un altre sistema de valors. Al meu entendre, es podran agermanar les cultures, però mai substituir-se. Cal començar per aquí si es vol ser una classe dirigent o respectada, sinó, només es pot ser un subordinat. 

Ara bé, això no ho expliquen, però en canvi expliquen greuges, perquè els senyors que creen això sí que en tenen, de greuges. Si al Félix de Azúa li dones la Direcció general de música de la Generalitat el tindries aquí menjant encara. Si al Boadella li dones el Teatre Nacional, també. Al Pericay, la Direcció general de lingüística i el tens aquí. I així successivament. Tota aquesta gent se senten molt grans, però no ho poden ser perquè els socialistes, amb Maragall, eren «massa nacionalistes». Però no es tracta només d’això, passa que els socialistes tenen una altra nomenklatura i ells no en formen part. Ho són a títol intel·lectual però la nomenklatura d’un partit no és intel·lectual, sinó de poder intern i de fraccions d’aquest. Si hi ets, has de formar part d’una fracció de poder, pel teu compte, per molt Félix de Azúa o Albert Boadella que siguis no et donaran més que les engrunes. Però no el poder que volies.

Abans era la pròpia cultura, amb els seus meandres, articulacions i censors, que des d’ella ho creava. Perquè el prestigi l’establia la pròpia cultura

Aquesta gent se sentien massa importants per anar a formar part d’una fracció del PSC però no ho eren prou per obligar el PSC a què els donés allò que volien.  Aquesta gent són una cosa malgastada, però són prou intel·ligents per veure les febleses del catalanisme en relació a aquests sectors i aprofiten coses que eren absolutament marginals i minoritàries, ressuscitant els grupuscles al voltant del Manifiesto dels 2.300 —no s’inventen res— i ho converteixen en una eina política utilitzant els tripartits. 

I per l’altra…

El problema és que hi ha un independentisme, el de l’Esquerra Independentista, que porta 50 i tants anys picant pedra i que no ha aconseguit crear un moviment de masses. El moviment de masses es crea el 2010, amb una arribada de nous independentistes. Aquesta gent encara no ha pogut fer cap treball autèntic de base per a canviar les coses. Què passa? Que quan aquests van al Baix Llobregat, senten que van a territori comanxe. I a més a més, canvien de llengua.

En comptes de reforçar la pròpia gent, identificant-se amb ells, el que es fa és separar-los, crear una escissió. L’independentisme hauria de tenir la convicció de què porta el millor possible pel país, perquè si depèn d’Espanya, està perdut.

No hi ha cap independentista no compassiu amb la gent que no vingui de fora. He vist amos explotadors, com n’hi ha a tot arreu, però entre classes populars catalanes, amb la gent que ha vingut aquí, sempre he vist una comprensió que parteix de l’humilitat de compartir la vida, del treball col·lectiu, dels sofriments de l’altre, del veïnat, de les festes populars. Això és el que ha fet aquest país i encara ho té.

I neguem això quan ens col·loquem en posicions defensives perquè ens fan creure que emprant el català som nosaltres els excloents. La derrota de l’independentisme entre l’1 d’octubre i el desembre de 2017, el 155, les sentències, els exilis i els gripaus, li ha fet perdre un prestigi al català de poder. Això ha repercutit simbòlicament en el respecte a molts elements i ha donat peu a un «ara, tot s’hi val: De la mateixa manera que reprimim els vostres polítics ara reprimim la vostra llengua». Això i la certesa que hi ha un Estat darrere, ha donat a tot un seguit de gent ressentida una impunitat que no hi havia ni amb el franquisme. 

A partir d’aquí és on es crea la ficció que tots els catalans que parlen en català són independentistes del grup Koiné, o xenòfobs…

Això ha passat també perquè si l’assumpte es quedava en l’àmbit social i admeties un seguit de coses en l’àmbit polític, no transcendia. En el moment que exigeixes el poder enfront de l’Estat, es capgira tot plegat i fa sorgir elements subconscients, culturals, de ressentiment, de diferències… I per pastar tot això no n’hi haurà prou amb la independència formal. Caldrà una autèntica transformació social, econòmica i evidentment cultural. I per tant també la predisposició independentista de què no podem tractar als altres com els americans tractaven els indis, però els altres no poden utilitzar l’Estat espanyol per a reprimir-nos. Cal una entesa per resoldre aquest conflicte entre nosaltres, o anirem a mal borràs. 

I el tema de la literatura catalana en llengua castellana, per exemple, forma part d’aquesta batalla sistemàtica de subordinació. Si volem tenir una raó més enllà de la raó històrica, cultural i lingüística, no podem caure en aquesta batalla de les subordinacions que ja ens han imposat. L’avantatge que hem tingut sempre aquí és que la gent no se la subordinava perquè fessin d’esclaus, la sensació que he tingut sempre de què el catalanisme era integrador l’he vista en viu i en directe amb mi mateix. Jo anava a l’escola de gramàtica de la llengua l’any 1964 i parlava en castellà, amb una gent que era pràcticament tota catalana i vaig ser absolutament admès. No «integrat», en el sentit vulgar, sinó senzillament admès, que és molt diferent. 

El que no combrego ni comparteixo és la conversió de la novel·la perifèrica en novel·la de xarnegos

El catalanisme sempre ha tingut aquesta qüestió cultural molt present i en compte. A això no hi podem renunciar, però el que no es pot fer és permetre que es giri la truita i se’ns converteixi a nosaltres de perseguits a perseguidors. 

Aprofitant que has mencionat velles i històriques polèmiques sobre la classificació de la literatura catalana, i més enllà de l’esquizofrènia que generen. Com ho vius tu, que t’has forjat un nom dins de la literatura catalana, i que generalment has inclòs el castellà també en les teves novel·les?  

No m’ha costat gens fer parlar a algú en castellà per donar-li entitat o gruix al seu discurs, però mai he combinat el català i el castellà diguem-ne 50-50. Clar que té una presència, perquè parlo de gent «de fora». Però parlo de gent que ha vingut al país no a fer espanyolisme, sinó obrerisme. I això a nivell organitzatiu pot haver creat problemes però de les situacions de les quals parlo on passava això, es tractava d’autèntics laboratoris d’integració. 

El català que era la llengua majoritària en aquell moment, esdevenia la llengua d’ús. Almenys en el meu barri, que coexistissin ambdues no posava en dubte aquesta qüestió. Això ho he reflectit en la meva novel·lística d’una manera no sé si natural, però en tot cas no en podia sortir perquè parlava de la meva pròpia experiència en les novel·les. 

Sense tenir clar si és un problema de Twitter, de tradició o desconeixement, no s’acaba d’entendre el perquè forçar el debat al voltant d’una literatura catalana en castellà. Quan era un debat que fa 50 anys no existia ni cap literatura del món es planteja coses així…

Excepte si es vol anorrear una altra o si et vols deixar anorrear. La batalla és aquesta i els avatars de la política sempre s’infiltren en aquest tipus de debats.

Jo he tingut polèmiques amb gent parlant per exemple de la subcultura espanyola de barri. Què vol dir això? Doncs fins a quin punt el franquisme primer i per altres agents després, converteixen la cultura popular en una subcultura. Això vol dir que la genuïna cultura popular, creada des de la pròpia experiència cultural, amb el llenguatge, les emocions i l’intercanvi, es formalitza i folkloritza i es converteix en un element subordinat. Tu agafes les cançons genuïnes de García Lorca —que veuen d’una tradició popular viva i respectada i formalitzada en termes d’alta cultura— i ho converteixes en cançó de la Conchita Piquer durant el franquisme, i esdevé subcultura. Aparentment parla d’emocions però apareixen com un intercanvi de subordinacions. El que hem patit aquí durant anys és que havíem de veure aquesta subcultura espanyola imposada. 

Mentre et quedaves al racó fent una literatura per minories que no molestava, tot anava bé. Quan no es posava de perill el poder espanyol i ens quedàvem arraconats en l’espai que ens concedien. Molestaves en el moment que això es podia polititzar. En el moment que a partir dels setanta, quan aquesta literatura comença a tenir masses de lectors i ve acompanyada de cançó, de teatre, de revistes —el que podríem dir la creació d’una nova cultura de masses— això va passar a ser poc tolerable. 

A partir d’aquell moment la cultura catalana comença a tenir consciència del seu poder i la seva pròpia capacitat. Políticament implica que es generi una reacció contrària i se’t converteixi en el perseguidor quan has estat perseguit. I no has tingut eines per enfrontar-te a això. Ni jurídiques ni mediàtiques. Què tens: TV3? Ràdios? Però la premsa important arriba com arriba i les televisions espanyoles són les que són i creen una deformació de la realitat contínuament. No tens lleis pròpies per intervenir amb això i et posen fàcilment a la defensiva, perquè tens la sensació que les pròpies institucions no tenen capacitat de defensar-te. 

O que participen de sostenir la fantasia també…

Sí. El tema famós de la immersió, amb totes les seves virtuts, no té present els canvis demogràfics, els problemes escolars, el que podríem dir la consciència de pares i fills, dels indrets (no és el mateix viure a Sant Andreu de la Barca que a l’Eixample). Necessitem un poder propi, decisiu i interventor per equilibrar les coses. Això planteja el problema del poder: qui el té i qui l’usa. 

La cultura catalana ha tingut el petit però gran problema de pensar-se a ella mateixa per sí sola per anar creant una mena d’hegemonia. La qual cosa ha pogut ser cert en determinats àmbits i determinats moments, però que ha necessitat d’una aplicació d’un poder propi específic per a defensar-la: econòmic, de prestigi, de projecció i de democràcia interna —no favoritismes, no subvencions a dit, etc. Amb això pots anar creant elements culturals propis però a l’hora de condensar-los i convertir-los en un instrument, requereix d’un poder propi si tens un estat contra teu. 

La cultura i la literatura catalanes —que sempre ha mantingut el prestigi de ser elements de constitució nacional— passen de viure 40 anys de dictadura a participar de la lògica mercantil i dels processos globalitzadors. Aquest fet comporta un procés de despolitització general de la cultura, que traduït si volem al marc més concret de l’Estat espanyol, pot entendre’s com l’articulació del que és coneix també com a cultura de la transició. Com escriptor, però també com a lluitador antifranquista, sindicalista i militant de l’esquerra independentista, sempre has partit d’una motivació política alhora de posar-te a escriure? 

Jo no em plantejo mai escriure en termes polítics. Em surt segurament perquè la meva preocupació ho és. Segonament, jo m’he format com historiador amb historiadors marxistes i eren gent que t’impregnaven del seu pensament i la forma d’analitzar la realitat. Per tant no puc evitar la visió materialista de la vida i de les relacions, m’és impossible.

Però no he tingut mai plantejaments polítics o de «postulat», de convèncer la gent d’unes posicions determinades. Ara bé, la ideologia i la política estan en la vida dels meus personatges i dels actes socials que tenen. I per altra banda crec que hi ha elements inconscients —no hi ha cap escriptor que no porti algun trauma. Jo crec que el meu és que jo era un tio molt estrany en el meu barri, em costava fer-me amb la gent i no aprofundia prou en la seva vida. Això em va deixar una sensació que la persona que estimant-se la gent del seu barri i sent com ells esdevenia un estrany pels altres. De fet, podem dir que la meva primera trilogia és una reparació d’això: un retorn per explicar els seus patiments i vicissituds d’abans, durant i després de la guerra. La paradoxa és que ho faci en català i per tant no em llegeixen. Aquí està el fracàs. 

Alguns estudiosos de la literatura catalana contemporània assenyalen que s’està produint una tendència cap a la repolitització de la literatura catalana. Podem emmarcar-la dins del cicle de la triple crisi (econòmica, social i política) que s’ha desencadenat al llarg de la darrera dècada? Com ho viu o ho llegeix un escriptor que ja al 2010 profetitzava l’obertura d’un cicle molt convuls amb La Pastoral catalana?

La literatura catalana no està feta a Mart ni és estratosfèrica. Per activa o per passiva, és evident que es repolititza. Tant si en parla com si no. 

Hi ha una tendència però en tractar la crisi des d’una vessant individual. Poc conflictiva i encara menys col·lectiva o estructural. Rellegint La Pastoral, hi ha aquesta dimensió global de la crisi així com la qüestió catalanista. Acceptem doncs que s’està produint una repolitització. Però quina mena de repolització?

Si he de tenir alguna idea diria que la literatura catalana té dos dèficits brutals. El primer és que els estudis acadèmics no arriben realment a la gent a través dels mitjans convencionals. Per tant això no deixa anar llavors que fructifiquin en altres terrenys. A més a més la hiperespecialització fa que un economista no llegeixi literatura i viceversa i, davant un fenomen global com és una crisi, això genera mancances. Segon: on està la crítica catalana pel gran públic? No tens un sistema natural que faci de corretja de transmissió entre el creador, l’intermediari i el públic i a la inversa. La intervenció del públic no existeix. El màxim que poden tenir els lectors són biblioteques on els hi fan actes (conferències, xerrades o presentacions). Però el que hi havia de societats que començaven a culturitzar-se en el sentit anglosaxó o francès de la paraula (societats literàries, cafès, etc.) on a través de tot això es difonia una idea de societat a partir de la cultura i en concret de la literatura, això ara no ho tenim. 

La literatura catalana no està feta a Mart ni és estratosfèrica. Per activa o per passiva, és evident que es repolititza.

Si no tens això, com que no hi ha sistema, qualsevol saltataulells o que tingui una ideeta pot convertir-la en el que sigui. El debat intel·lectual no té rigor. 

Ens hem de preguntar si la cultura ha perdut prestigi perquè la irrupció de la cosa pública, de la política, per tant de l’administració de la cultura per part de la política, ha arrabassat tant a la gent corrent com als creadors de la cultura (en el sentit ampli: analistes, crítics, acadèmics, publicistes, editors). És a dir, els hi ha furtat el que podríem dir el prestigi o el poder de crear des d’ells els símbols necessaris perquè una societat s’hi reconegui. Això ha desaparegut. La política en el sentit de l’escenari-espectacle ha creat la il·lusió que ella és la creadora de conceptes o referents. Això evidentment acompanyat del periodisme i dels canals de comunicació entre el poder i l’opinió pública que són la televisió, òbviament.

Qui estableix que has de veure un dia l’Ester Pujol parlant dels seus llibres en castellà? De cop i volta no saps per què ni per qui s’ha d’introduir tot això a la televisió pública catalana. Quan aquesta gent tenen totes les altres cadenes espanyoles. Tot això el que fa és que els centres de difusió, que determinen què s’ha de difondre i què no, no tenen control.

Abans era la pròpia cultura, amb els seus meandres, articulacions i censors, que des d’ella ho creava. Perquè el prestigi l’establia la pròpia cultura. Els pintors ja sabien qui era bo i qui no era bo, així com els qui feien teatre, els poetes, escriptors, etc. Era un clos semitancat cap endins i semiobert cap a fora, en gran part perquè havia de passar una doble censura, de llengua i de contingut. Això tenia virtuts i defectes però si agafem les virtuts trobem el següent: Primer, semitancada volia dir que era un laboratori de destil·lació i per tant el que es depurava era una literatura autèntica, amb una exigència i un rigor interns creats pels propis creadors. I segon, semioberta perquè la gent que venia sabia a què venia. Venia a veure una cosa específica i a fer d’allò un acte de consciència cultural i política en el context antifranquista. 

Sovint també es diu que o bé no existeix la (gran) novel·la sobre Barcelona escrita en català, o que si existeix, és en realitat novel·la de l’Eixample. Si pensem amb novel·les com les que conformen la trilogia l’Atzar i les ombres o Els vulnerables, novel·les conformades per escenaris perifèrics com la Badalona dels anys 50-60 o les barraques de Can Tunis podem afirmar que la teva literatura s’ha vist sempre impulsada cap aquestes perifèries? Què hi has trobat en elles?

Jo he escrit sobre perifèries pel trauma que ja he dit: jo era un perifèric al meu barri. A més el meu barri era perifèric respecte a Badalona, no ja respecte Barcelona. 

Un amic fa poc em va explicar una anècdota sobre com l’anomenaven: Pénjamo. «Pénjamo» era una cançó mexicana famosa als anys cinquanta que exaltava un poble que es deia així. Què volia dir en aquest context? Que nosaltres érem els mexicans, és a dir, la gent de l’altra banda. Era com si fóssim la part desconeguda. La gent només tenia al cap que allà hi havia la purrialla murciana revolucionària d’abans de la Guerra. 

Aquesta qüestió de la perifèria ja em ve de marca de fàbrica, doncs. La meva literatura va de perifèries perquè m’he criat a perifèries i jo mateix he estat un perifèric. Però a mi no m’agrada que em considerin un autor de Badalona perquè he escrit molt més sobre Barcelona. Sobre la generació de la progressia que és la meva. 

El que no combrego ni comparteixo és la conversió de la novel·la perifèrica en novel·la de xarnegos. La subcultura xarnega no deixa de ser una forma de subcultura espanyola feta aquí que se li vol posar l’etiqueta de distinció cultural com si tingués uns trets específics i característics. Una subcultura m’interessa poc en aquest sentit perquè està subordinada a coses que no s’expressen pròpiament i que ja a priori te les estigmatitzen o te les exalcen d’acord als interessos culturals, intel·lectuals o polítics. 

Foto de portada: Catarsi Magazín
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat de Llogateres. Membre del consell de redacció de Caràcters i actualment treballant amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Comentaris

«Mentre et quedaves al racó fent una literatura per minories que no molestava, tot anava bé»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.