Qui és català?

En aquest fragment de l’opuscle Ara o mai Fuster reflexiona davant el fet migratori i les dificultats per la integració en la comunitat nacional i lingüística catalana

Qui és català?

Qui és català?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest fragment de l’opuscle Ara o mai Fuster reflexiona davant el fet migratori i les dificultats per la integració en la comunitat nacional i lingüística catalana

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’editorial 3i4 Edicions ha publicat Escrits de combat, de Joan Fuster, que aplega els opuscles polítics que l’intel·lectual valencià escrigué entre els anys seixanta i vuitanta. El llibre està prologat per Josep-Lluís Carod-Rovira, mentre que l’epíleg és obra de Ferran Garcia-Oliver. El passatge que us presentem a continuació forma part de l’opuscle Ara o mai, publicat originàriament el 1981 i integrat dins el nou volum. Escrits de combat forma part d’una tríada de textos publicats per 3i4, conformada també pels llibres de Ramon Barnils, Contra el nacionalisme espanyol; i de Xavier Vinader, Confidencial.

Tant com he pogut, al llarg d’aquesta divagació, m’he referit als «catalanoparlants». Per dues raons. La primera: dir «catalans» per mencionar tots els catalanoparlants és un terme discutit. I no per mi. La segona: hi ha una quantitat considerable de «catalans» que no parlen en català, i que no tenen més remei que ser catalans, ells i la seua descendència. Deixem de banda, ara, si són o no «catalans» els valencians i els mallorquins —i els de la Catalunya Nord que parlen en català, per més dialectal que siga. Hi ha l’allau de castellanoparlants que, des de molt abans de la Guerra d’Espanya, i sobretot després, s’han instal·lat en l’àrea lingüística catalana. La cosa, sembla, començà amb Martínez Anido. Una «invasió» pacífica de mà d’obra barata era útil a l’oligarquia castellana-andalusa, que amb l’emigració dels seus súbdits superflus es treia problemes de sobre, i era útil també a la burgesia dels Països Catalans, que s’aprofitava d’aquesta reserva de força de treball. L’«immigrant», generalment, no pensa tornar al seu lloc d’origen: esdevé «català», si no ell, els seus fills, i ho són els seus néts. ¿Parlant ja català?

No ens hem d’enganyar: és català el qui parla català, o, a tot estirar, el qui, sense parlar-lo, creu que ha canviat de «nacionalitat», de «societat», de «món». El lumpen agrari que ha ascendit a la condició «proletària», gracies a Barcelona, a Elx, a Badalona, a Alcoi, a València, a les àrees industrials del Principat i del País Valencià, i al «sector terciari» del turisme, amb el ram de la construcció inclòs, s’incorpora al «món català», li agrade o no. Una manera d’incorporar-s’hi seria estar en contra. Les primeres pintades, a Barcelona, deien: «Queremos una Catalunya sin catalanes», i fou pels anys de la Guerra d’Espanya. I, abans, el lerrouxisme. Però, ¿com podrien deixar de ser catalans, ni que fossen catalans espanyolistes, d’en Lerroux o de la FAI? La contradicció d’aquests centenars de milers de persones és que les han «desarrelades» i que els costa d’«arrelar-se».

Són els immigrats petitburgesos, o burgesos del tot, la fauna burocràtica i acadèmica, els qui s’irriten davant el fet català: davant el fet idiomàtic català

«Són catalans tots aquells qui treballen i viuen a Catalunya», deia un eslògan polític, molt difós en els darrers anys. I no estava gens mal vist, això. Però, ¿responia de debò a una exigència «nacional» clara? L’enyorat Joan Ballester i Canals solia impugnar-ho: no li semblava suficient. De fet, no ho és. Permés aigua que vulguem abocar al vi, la qüestió dels immigrats passa per una necessitat d’integració a la societat que els rep, i la llengua ocupa un lloc definitiu en aquest tràmit. Cal alguna cosa més que «viure» i «treballar». L’assimilació idiomàtica, no solament en l’etapa de Franco sinó avui mateix, resulta difícil. Hi mancaven, i hi manquen, els mitjans adequats per a propiciar-la, negats per l’Estat espanyol. I negats a consciència. Algun ministre de la Dictadura no va tenir cap escrúpol a confessar-ho: estimulant la «invasió pacífica» dels treballadors castellanoparlants, la unitat de l’Estat venia reforçada, perquè, a la llarga, produiria la castellanització total dels Països Catalans.

Foto: 3i4 Edicions

¿Fins a quin punt la maniobra ha reeixit? Pensem que, avui, segons diuen, un quaranta per cent de la població del Principat és castellanoparlant. Desconec les xifres paral·leles del País Valencià i de les Illes, globalment considerades, però no deuen ser inferiors. Hem de tenir-hi present, a més de la demografia forastera, la massa dels autòctons castellanitzats. I, com que l’acció castellanitzadora de l’Estat, prevista en l’actual Constitució, no minvarà, hem de presumir un futur poc favorable a la llengua catalana, si no s’articula, dins i fora dels organismes autònoms —de moment, només n’hi ha un—, una acció raonable, hàbil i conjunta amb aquest objectiu. Que és tan prioritari com el més prioritari. Ningú no m’argüirà preeminències sòlides en contra, a nivell de «nació», «ètnia», «formació social» o com se’n vulga dir. L’ofensiva incessant contra el català ¿en nom de què es fa? En nom d’un nacionalisme imperialista: de dos nacionalismes imperialistes.

Altrament, parlar dels immigrats com si tots fossen iguals —de la mateixa extracció social, per exemple— seria un error. L’experiència demostra que l’immigrant de les classes subalternes no oposa gaire resistència a acceptar el català. ¿Qui no recorda les pàgines autobiogràfiques de Francesc Candel en Els altres catalans? Són els immigrats petitburgesos, o burgesos del tot, la fauna burocràtica i acadèmica, els qui s’irriten davant el fet català: davant el fet idiomàtic català. Són una gent refractària, o, més encara, hostil. Encarnació d’un «poder», sovint el de l’Administració central, i servidors que en són, no admeten que «viure» i «treballar» allà on el català és la llengua genuïna els hauria d’induir al mateix esforç d’acomodació que si els hagués tocat instal·lar-se a França, a Alemanya, a Anglaterra, en una hipòtesi fantàstica. Perquè a França, a Alemanya, a Anglaterra, els qui emigren són els altres: els pobres, ai! Són els nostres pieds-noirs.

Foto de portada: Viquipèdia- Francesc Fort
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sueca (1922-1992) Periodista, escriptor i pensador valencià en llengua catalana.

Comentaris

Qui és català?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.